De petita volia ser metge, quan les matemàtiques encara no s'em resistien i la mort amb prou feines era un llunyà ombreig. Als dotze anys va caure a les meves mans la història del Dr. Barnard, el cirurgià que va fer el primer trasplantament de cor i que després va començar a flirtejar amb la fama i a casar-se amb models. El seu cabal d'emotivitat explicant com un cor humà va començar a bategar en un altre cos envoltat de gorres expectants i làtex eriçats va trobar en mi una serva disposada a encendre la seva vocació i a fregar la idealitzada heroïcitat de qui salva vides en lloc d'ànimes. És clar que no tots els metges eren com el bronzejat i dentut Dr. Barnard. Els que llavors ens guarien, atenien tres o quatre pobles alhora i igual assistien un part que punxaven la insulina a l'àvia o cosien el genoll d'un nen.
El maletí del metge de capçalera contenia un món misteriós regat per una olor terapèutic similar al de les farmàcies, aquesta estranya barreja d'amoxicil · lina, desinfectant i menta. Però a més de remeis, "el senyor metge" posseïa un do especial que combinava autoritat amb benevolència, i fins i tot semblava que no cobrava per fer la seva feina. Els bolcades existencials solen fregar els extrems. Allunyades les fantasies clíniques em vaig convertir en una hipocondríaca avantatjada de les que compadeixen al metge per haver d'anunciar el pitjor dels diagnòstics, però capaç de revertir un instant l'angoixa en un sentiment d'eufòrica resurrecció en conèixer la benignitat de l'assumpte. Com era previsible vaig acabar enamorant d'una bata blanca, i també vaig aprendre a admirar el valor d'aquests àngels a la terra que són les sofertes infermeres i infermers que quan et converteixes en gairebé res, un cos tombat sobre una llitera amb paper ceba i peücs blaus, tenen la paraula exacta per acompanyar-te en la soledat preanestèsia. Si cadascun de nosaltres expliquéssim la nostra vida seguint el fil de les nostres patologies, descobriríem fins a quin punt el cos reacciona gràcies a algú que gairebé sempre fa hores extres.
Les mateixes que ara estan disposats a fer els gairebé 1.800 professionals insubmisos per complir el seu jurament hipocràtic i evitar l'expulsió dels pàries del sistema sanitari. Hi ha una construcció semàntica interessant que aquests dies ha repetit el govern: "Atendrem els 'sense papers', però cobrant-los". A les prostitutes nigerianes, els menors apàtrides, els sense sostre, els sense res? Per què no afirmen també que tots els aturats tindran feina si es paguen el seu propi sou. El no d'aquests metges a acceptar un dels retrocessos no només socials, sinó ètics, amb el qual es pretén minimitzar la insostenibilitat del sistema, mostra com entre l'expropiació de la salut pública als indocumentats i la ferma reacció dels col · lectius sanitaris per aturar un estat d'excepció hi ha tan sols una humil conjunció, això sí, sagnant.
Joana Bonet
03/09/2012
La Vanguardia
