Un home que està sol és un animalet dotat d’alguns poders que els altres animals no tenen; però sens dubte, es troba separat de la raó, això és, de la veritat; també està separat del gaudi ple de la vida i de la realitat. Per comprendre el paper de la fe cal referir-se a l’experiència de la solitud que ens torna a l’infrahumà, a aquestes situacions a les quals avui força el món molta gent, en especial en la vellesa.
Només quan ens sentim així de buits, així de falsament lliures, flotant en una cosa molt semblant al no-res, és quan apreciem fins a quin punt tan profund estem construïts per la confiança, l’esperança, l’amor diaris, o sigui, per la fe i les seves modalitats. Siguem escèptics fins on puguem i sempre que puguem, o ens veurem entrampats en una aventura boja de pors i mentides, per la qual correrem fent mal als que ens envolten i amargant-nos la vida a nosaltres mateixos. Il·lusions que ni tan sols no sabem si són il·lusions resulten un aliment que en cert passatge sant Agustí compara a voler menjar, quan el que s’està fent és llepar ombres i, pel cap alt, imatges dels veritables aliments. L’essencial és matisar, distingir, relacionar adequadament coses amb coses. I si ho intentem, fixant la mirada amb sinceritat en el que més ens importa, en el que ho mou tot en nosaltres, llavors veiem que la nostra recerca, més o menys inconscient, d’una cosa absoluta, està feta del material del que és secret i invisible, fora de perill de la demostració empírica.
No només s’aplica a Déu la reflexió de Franz Rosenzweig (no és que no es pugui demostrar l’existència d’aquest ésser, sinó que un argument no és res més que un argument): s’aplica també a l’alteritat personal. No hi ha fe referent a Déu que no utilitzi el pont de la fe referida a altres éssers humans. Le fe no és un dard llançat a l’infinit de Déu, sinó una manera essencial de desenvolupar-se l’existència entre éssers humans; de manera que si no es viu cap fe respecte dels altres, no hi cap cap fe en l’altre diví. I, pel mateix, l’eclipsi de l’altre humà, les esquerdes en la fe interhumana, són el nucli de la impossibilitat de la fe, en el sentit peculiar que la paraula adopta en una cultura com la cristiana, quan ja se suposa que una crisi de fe és en una presumptament ja establerta relació habitual amb Déu.
Miguel García-Baró
Professor de Filosofia a la Universitat Pontifícia Comillas, Madrid.
05/09/13
La Vanguardia
