El camí silenciós

Les úniques paraules del que el Papa va experimentar a Auschwitz les va deixar escrites en el llibre d'Honor del camp d'extermini. Ho va fer en castellà i signant com a Francesc: 

"Senyor, tingues pietat del teu poble. Senyor, perdó per tanta crueltat"

El papa Francesc, completament sol, va travessar amb el seu ja ha­bitual caminar cansat el cartell en ferro forjat amb la frase «Arbeit macht frei» (El treball us fa lliures) a l'entrada d'Auschwitz i va començar així el seu recor­regut silenciós.

Mai el silenci va ser més eloqüent. Amb la seva decisió, al contrari dels seus predecessors, de no pro­nunciar cap discurs i els seus llargs moments de recolliment, es va respirar el drama d'aque­lla bogeria nazi que va portar a exterminar 1,1 milions de per­sones en els camps d'Auschwitz i Birkenau i 6 milions de jueus durant la II Guerra Mundial.

Sense dir una paraula, per­què parlessin les imatges, Fran­cesc va recórrer en un cotxe elèctric els carrers entre barracons de maons del camp, on no­ més un petit grup de mitjans de comunicació i una delegació vaticana va poder seguir la visi­ta Auschwitz.

La seva primera parada va ser davant del pati on es cridava els condemnats a mort i on el sacerdot polonès Maximilià Kol­be va oferir la seva vida a canvi de la d'un pare de família que anava a ser assassinat.

Francesc es va asseure en un banc i va romandre amb els ulls tancats i en profund reco­lliment durant alguns minuts i, tot seguit, va besar i va acariciar un dels pals de fusta que servien per a les execucions.

Després el Papa, visiblement seriós i con­centrat, es va traslladar al bloc 11, on es tro­baven les cel·les subterrànies en les quals es tancaven els condemnats a mort i on va sa­ludar onze supervivents. Dos petons a ca­dascun i només l'intercanvi d'algunes pa­raules.

Després de les salutacions, Francesc va encendre un llum d'oli en front del mur en el qual eren executades moltes de les persones que arribaven al camp durant la Segona Guerra Mundial (1939-1945).

Posteriorment, va accedir a l'edifici de maó del bloc 11d'Auschwitz, que alberga la cel·la subterrània en la qual Kolbe va morir d'ina­nició. Francesc va romandre en aquest lloc sol, resant durant aproximadament deu minuts, enmig d'una lleu penombra, assegut en una cadira, capcot i amb la porta enreixada ober­ta a les seves esquenes.

Després es va traslladar fins al camp de Birkenau, l'Auschwitz 2, construït a uns tres quilòmetres de distància perquè Adolf Hitler portés a terme l'anomenada "Solució final" amb la qual pretenia exterminar tots els jueus.

Va arribar en el cotxe elèctric que viatjava paral·lel a les vies del tren amb el qual els de­ portats eren traslladats a aquest camp.

A l'esplanada de Birkenau, un miler de per­sones va poder assistir al moment en el qual Francesc va passar davant de les làpides de marbre amb les inscripcions en els 23 idiomes dels presoners mentre un rabí entonava el salm 130, el de Profundis.

Va saludar llavors els representants o fa­miliars de 25 "Justs de les Nacions", el títol concedit pel Yad Vashem, el museu de la Memòria de l'Holocaust de Jerusalem, als qui van arriscar la vida per salvar la vida d'algun jueu.

Les úniques paraules del que Francesc va sentir en aquestes dues hores les va deixar es­crites en el llibre d'Honor d'Auschwitz. Dues línies, escrites en castellà, amb la signatura "Francesc" i la data d'ahir: "Senyor, tingues pie­tat del teu poble. Senyor, perdó per tanta crueltat."

Cristina Cabrejas/EFE

30/07/2016

Diari de Girona

Els perills del ‘sexting’

Problemes psicològics, legals o sexuals són els riscos d’una pràctica que afecta un terç dels joves

El Jordi, un nom fictici, ha rebut en un parell d’ocasions fotografies al WhatsApp d’una

companya de classe amb poca roba. “Portava només la part de baix d’un biquini i estava d’esquena amb la cara mirant a la càmera”, explica. El Jordi té només 15 anys. Com ell, un terç dels adolescents d’entre 14 i 18 anys han rebut imatges de menors despullats o gairebé nus al seu telèfon mòbil, segons un estudi elaborat per la Universitat de Lleida (UdL). Aquesta pràctica es coneix com a sexting. La xarxa que més s’utilitza per posar-ho en pràctica és, amb molta diferència, el WhatsApp, seguida del Facebook. “La majoria de conductes d’aquest terç són passives, és a dir, que reben les imatges”, detalla una de les investigadores que ha dut a terme l’estudi, Carolina Villacampa. De fet, l’enquesta destaca que el percentatge de joves que tenen conductes actives -reenviament de les imatges, difusió o producció- és només el 8% del total.

Quan el Jordi va rebre les imatges, no hi va donar cap mena d’importància. “Diria que una la vaig esborrar i l’altra, no ho recordo”, explica mentre la busca al mòbil sense èxit. La seva reacció és l’habitual, ja que més de la meitat (56%) dels 489 estudiants enquestats tampoc hi veuen perills, en la pràctica del sexting. “Quan se’ls preguntava si s’havien sentit molestos, angoixats o avergonyits amb les fotografies, la majoria deien que no, que no els produïen sentiments negatius”, detalla Villacampa. Els alumnes que van realitzar l’enquesta l’any passat cursaven tercer i quart d’ESO o bé batxillerat en cinc instituts de les comarques de Ponent.

“Aquest tipus de comportament forma part de l’espectre de necessitats que tenen els joves i pot tenir moltes funcions alhora: des de buscar informació fins a la pràctica de la seducció”, explica Antonio Andrés Pueyo, catedràtic de psicologia de la Universitat de Barcelona (UB).

Entre la vergonya i la culpa

El sexting, però, té els seus perills. La majoria són desconeguts per als adolescents com el Jordi. “Un cop envies o reenvies una imatge per un canal, en perds el control, algú la pot penjar a qualsevol xarxa social”, apunta Villacampa. Els dos experts alerten que aquest pas pot tenir conseqüències jurídiques, com delictes contra la intimitat o la pròpia imatge. La situació, però, encara es pot agreujar més, ja que, en tractar-se de fotografies de menors amb un contingut sexual explícit, poden acabar derivant en un delicte de pornografia infantil.

A banda de les repercussions delictives, aquesta pràctica pot provocar enganys que distorsionin la maduresa sexual de l’adolescent. “El creixement sexual hauria de ser ordenat i amb relacions interpersonals més establertes, que estan lluny de la cruesa del sexting ”, explica el catedràtic de la UB. A més a més, afegeix, si els pares o professors enxampen el jove hi ha el risc que es tanqui en ell mateix. També a nivell psicològic pot provocar sentiments de culpa, vergonya i comportaments que afectin la seva identitat sexual. “El que s’entén com a pràctiques sexuals normals es podrien convertir en parafílies”, adverteix Pueyo. Altres conseqüències encara més greus, apunten, són l’assetjament o el ciberassetjament que pot patir l’adolescent per part dels seus companys. “Aquí el dany és més potent perquè afecta la seva integritat física i la sexual, que queda molt exposada”, alerta el catedràtic de la UB.

Davant d’aquesta situació, els experts fan una crida perquè s’eduqui els joves sobre tots aquests perills, de la mateixa manera que es fa amb altres àmbits, com el de les relacions sexuals. “No se’ls ha d’incentivar a practicar-ne, però sí que se’ls ha d’informar de les conseqüències que pot tenir i se’ls ha de dir que, si envien imatges, ho facin sempre a persones amb qui tinguin molta confiança”, puntualitza la professora de la UdL. Tenint en compte que els consells dels adults, com pares o professors, no acostumen a tenir gaire efecte sobre els adolescents, la investigadora també aconsella que s’agafin joves d’edats més grans perquè els facin de tutors a l’hora de donar pautes sobre un funcionament segur de les xarxes social. De fet, aquesta fórmula ja s’està duent a terme en diversos països, com per exemple el Canadà.

Villacampa i Pueyo coincideixen que mesures com la prohibició de les xarxes socials o el controls dels mòbils no tenen cap sentit. “L’únic que poden provocar és precisament l’efecte contrari”, diu el catedràtic. La mateixa Generalitat, davant de l’increment del sexting entre els joves, ha penjat a la seva pàgina web (jovecat.gencat.cat) els perills que comporta i les recomanacions per evitar-los.

El 80% dels adults el practiquen

Però no només són els adolescents els que fan sexting. Segons la investigadora de la UdL, a mesura que l’edat augmenta també creix el percentatge d’aquesta pràctica. Un estudi de la Universitat de Drexel (EUA) publicat ara fa un any ho corroborava. L’enquesta es va fer a 870 persones d’entre 18 i 82 anys. Un 80% admetien haver-ne fet en algun moment de la vida i, entre ells, un 82% durant l’últim any. El 75% dels participants en l’estudi l’havien practicat amb la seva parella, i un 43%, en alguna relació esporàdica. A diferència dels joves, l’estudi defensa que el sexting és positiu per als adults perquè millora la vida sexual de la parella. Ara bé, també té el seu vessant negatiu: el revenge porn (porno de la venjança). Consisteix a publicar fotografies o vídeos sexuals sense el permís de la persona que els protagonitza com un acte de venjança. Les víctimes acostumen a ser exparelles.

Elisabet Escriche

30/07/2016

Ara.cat

Ser mare, un dret de totes les dones

La Generalitat de Catalunya impulsa un protocol per garantir l'accés a solteres i lesbianes a tractaments de reproducció assistida en centres sanitaris públics 

Obertes les llistes d'espera a totes les catalanes que sol·licitin la reproducció assistida

La sanitat pública catalana fa un pas endavant i facilita l'accés a tractaments de reproducció assistida a totes les dones, independentment de si la causa és un problema d'infertilitat, de si tenen parella i de si aquesta és masculina o femenina. Per fer-ho possible, el Departament de Salut de la Generalitat ha impulsat un protocol per garantir que totes les catalanes, sense tenir present la seva orientació sexual, tinguin accés a aquestes tècniques i que no hagin de recórrer a un tractament privat.

El nou protocol de reproducció humana assistida, que substitueix l'anterior del 2011, deixa de reservar la prestació a les parelles heterosexuals estèrils, i amplia el dret a ser ateses a la sanitat pública a totes les dones que vulguin ser mares, incloent-hi les solteres i/o lesbianes. Es tracta d'una llarga reivindicació tant del moviment feminista com del col·lectiu Lesbià, Gai, Bisexual, Transsexual i Intersexual (LGBTI).

Llistes d'espera en marxa

El mes de març d'aquest any, el CatSalut ja va obrir les llistes d'espera per a la reproducció assistida a totes les dones que ho sol·licitessin. El protocol aprovat recentment estableix vies clíniques diferenciades segons si s'accedeix per motius d'infertilitat o pel dret a un tractament sense discriminació; a més, està previst donar un paper central a les unitats de primària d'Atenció a la Salut Sexual i Reproductiva (ASSIR), les quals han de ser la porta d'accés per a aquests tractaments, alhora que s'amplia el nombre d'hospitals de referència territorial que poden dur a terme tècniques de reproducció assistida de menor complexitat.

Cinc tècniques de reproducció

El nou protocol en atenció especialitzada incorpora cinc tècniques de reproducció humana assistida: estimulació ovàrica, inseminació artificial conjugal, inseminació amb semen de donant, fecundació in vitro (FIV) amb gàmetes pròpies i fecundació in vitro amb gàmetes donades (espermatozous, òvuls i/o embrions). Les diferents tècniques es portaran a terme en una xarxa de centres especialitzats de referència del territori que, segons el Departament de Salut de la Generalitat, està previst ampliar, alhora que les més complexes es faran en centres especialitzats, tal com ja es fa actualment.

Implicació de la societat civil

La voluntat de fer extensiva la reproducció humana assistida a totes les dones era una llarga reivindicació d'entitats feministes i del col·lectiu LGBTI. Les entitats agrupades en la Campanya Feminista pel Dret a la Reproducció Assistida, l’Observatori contra l’Homofòbia, Ca la Dona, Casal Lambda, Creación Positiva, LesBiCat, el Front d’Alliberament Gai de Catalunya, l’Associació de Famílies LGTBI i Gais Positius, han fet costat al Govern en l’impuls d’aquest nou protocol que permet que totes les dones puguin ser mares.

La Vanguardia 
28/07/2016

El pecat de ser cristians

L’Estat Islàmic, Al-Qaida i grups rebels sirians s’han acarnissat amb els religiosos catòlics bolcats en l’Orient Mitjà 

Quan fa uns mesos vaig ­visitar Homs, el pare ­Michel Daud, culte i ­poliglot, em va mostrar la sepultura en què, al jardí del seu convent jesuïta, va ser enterrat el capellà holandès Franz Van Dergust, que havia viscut 50 anys a Síria. Va ser assassinat al mateix jardí per un terrorista poc abans que la ciutat fos presa per les tropes governamentals. En el seu Libro de horas de Beirut, Amador Vega l’esmenta quan coincideix amb ell en una anterior estada a la Universitat Saint Joseph de la capital libanesa. Els gihadistes de l’ Estat Islàmic, d’ Al-Qaida, però també els milicians rebels sirians d’altres grups s’han acarnissat amb religiosos cristians, catòlics, de nacionalitats europees, que s’havien bolcat en les seves missions en aquests països del Llevant. El destacat sacerdot jesuïta italià Paolo Dall’Oglio, símbol del diàleg islamocristià a Síria, ha estat una altra de les seves víctimes. Encara que va ser segrestat fa temps, no se sap si encara és viu.

Són nombrosos els capellans de l’Iraq, de Síria, que han mort a mans dels bàrbars de l’islam, com el pare François Murad, decapitat pel Front al-Nusra el 25 de juny del 2013, davant homes i nens que aplaudien el seu martiri amb un ganivet de cuina, cridant “Al·lahu Akbar”. Anteriorment altres clergues, com l’arquebisbe caldeu catòlic de Mossul, Faraj Ramu, van ser raptats i la seva sort és desconeguda. El bisbe grecoortodox d’ Alep, germà del patriarca d’aquesta mateixa església amb seu a Damasc, Bulos Yazigi, i el metropolità siríac ortodox Yohan Ibrahim també van ser segrestats el 2013. Tretze religioses del convent de Maalula van poder ser alliberades aquell mateix any a la frontera del Líban.

No només capellans i monges han sofert mort, persecució i segrest, sinó que centenars d’habitants cristians de Síria, d’ Egipte van ser segrestats pels gihadistes en aquests anys de desbordant terror. El juny del 2015, l’assassinat col·lectiu de 21 cristians de nacionalitat egípcia que treballaven a Líbia a mans de bàrbars de l’Estat Islàmic va provocar el bombardeig de l’exèrcit egipci contra una de les seves bases en aquella desconjuntada república nord-africana. Tots pertanyien a la mil·lenària Església copta ortodoxa d’ Egipte. Llavors va ser la primera vegada que es van perpetrar aquests assassinats col·lectius fora de Síria i de l’Iraq, més enllà de les fronteres dels pobles del Bilad al-Xam (país de Xam, l’antic nom de Síria).

“Avui ens trobem al sud de Roma –amenaçava un dels seus portaveus en un vídeo–, sobre la terra musulmana líbia, i jurem per Déu que tenyirem de sang la Mediterrània”. El Papa va declarar: “Els egipcis van ser assassinats pel sol fet de ser cristians”.

L’agonia dels cristians àrabs es va agreujar amb les guerres dels EUA contra l’Iraq el 1991 i el 2003, la seva contesa intestina, i ara amb la devastació i l’èxode de la població siriana. És un fet indiscutible que durant el règim de Saddam Hussein aquesta minoria va viure en un ambient de seguretat, com també ha passat a Síria sota el règim dels Assad.

Fa tres anys vaig entrevistar a Beirut monsenyor Georges Casmussa, que havia estat arquebisbe siríac catòlic a Mossul i que va sortir sa i estalvi d’un segrest en aquella ciutat de l’antiga Mesopotàmia. “Tots els nord-americans i els europeus –em deia– preserven abans que res els seus interessos estratègics i econòmics. Ens venen les seves armes, promouen els conflictes de l’ Orient Mitjà i quan aquests ­països són destruïts ens venen la seva tecnologia. Els neoconservadors dels Estats Units i els extremistes d’Israel aspiren a balcanitzar l’ Orient Mitjà en petits països o estats confessionals. Occident, si vol ajudar els cristians, no n’ha de fomentar l’èxode, sinó actuar perquè puguin continuar vivint a la seva terra”.

Els cristians de l’Iraq, de Síria, viuen en aquestes terres des de fa 2.000 anys, des dels dies de la primera evangelització. La seva presència és molt anterior a la de l’islam. Sempre van participar en la vida política i cultural d’aquests pobles i han servit de pont entre Orient i Occident. Com ha passat en altres països de la regió i en altres èpoques històriques, els cristians, vinculats per les seves creençes amb Occident i per la seva comunió cultural amb Orient, han patit les batzegades de la política colonial. Per als extremistes de l’islam, defensors de la gihad, és fàcil assimilar-los o almenys considerar-los simpatitzants de l’Occident cristià, de la potència dels EUA, ­aliats dels croats. Als pobles d’ Orient, enmig del seu pluralisme cultural amenaçat, els cristians han estat la seva sal.

Tomàs Alcoverro

28/08/2016

La Vanguardia

“Cada sis minuts algú té un ictus a Espanya”

Carmen Aleix, presidenta de la Federació Espanyola d’Ictus

Tinc 70 anys. Sóc de Barcelona. Sóc mestressa de casa. Estic casada i tinc dos fills, Jordi (48) i Xavier (39). Sóc d’esquerres, cal lluitar! No tinc creences religioses. L’ictus és la primera causa de dependència a Espanya, una epidèmia. Cal evitar el sedentarisme i els greixos.

Què és un ictus?

Ictus, embòlia, vessament, apoplexia, feridura... és el mateix: una lesió neuronal causada per un accident vascular.

Accident vascular?

Una zona del cervell queda sense irrigació sanguínia perquè un vas sanguini s’obtura per un coàgul o es trenca bruscament. Ictus significa, en llatí, cop.

Com si un déu colpegés... sense avisar?

Hi ha símptomes: si els reconeixes i actues de pressa, pots salvar la vida! La teva o d’un altre.

Un ictus mata?

El 20% dels ictus maten. I la resta deixen lesions més o menys greus.

Amb quines conseqüències?

Mig cos paralitzat. O perds la parla: et quedes mut o incapaç d’articular paraules comprensibles. O perds records. O canvies de personalitat. Perds mobilitat, pots quedar dependent d’altres per menjar, vestir-te, rentar-te, desplaçar-te...

Buf, gairebé preferiria morir.

Ho he pensat... La majoria, en veure’s disminuïts, amb la vida truncada, cauen en una depressió. És duríssim perdre l’autonomia personal, sent-ne conscient!

Per mi seria el pitjor.

I no poder jugar amb els fills, i perdre rela­cions i amistats, i patir veient persones es­timades sacrificar-se per tu... Jo em vaig ­sacrificar per la meva mare, que va tenir un ictus amb 80 anys...

Es penedeix d’haver-la cuidat?

No. Va quedar mig paralitzada, me la vaig ­endur a casa, i el meu pare amb ella. Sense ­ascensor! Va viure 17 anys més amb el meu suport. Va ser dur també per al meu marit i els meus dos fills, en un pis petit... Em penedeixo d’una cosa...

De què?

Per cuidar la meva mare, vaig descuidar una mica el meu fill petit. Llavors tenia dotze anys... Tant de bo me n’hagués adonat! Ho hagués fet tot una mica diferent.

Veig que un ictus altera moltes vides...

Sí, per això cal prevenir tant com es pugui.

Quins són els símptomes?

La boca es torça, es despenja una de les comissures dels llavis: corre, truca a l’ambulància! Un braç es queda sense força: corre, truca a l’ambulància! No aconsegueixes articular el que penses i dius altres coses...

Corre a avisar l’ambulància!

Veus doble. Veus ennuvolat. No entens què diu qui t’està parlant. Sents un fortíssim mal de cap... Una ambulància, de pressa!

Ningú no m’havia explicat això, Carmen: gràcies!

Ens parlen de càncer, d’infart..., però no de l’ictus! Gravíssima desinformació! Cada sis minuts hi ha un ictus a Espanya! Al món, cada sis segons.

Quanta gent en pateix, aquí?

Són 130.000 espanyols a l’any. Ara hi ha 400.000 discapacitats a Espanya a causa d’un ictus: és la nostra primera causa de dependència! És una malaltia, una epidèmia.

I què hi podem fer?

Invertir perquè hi hagi en cada capital de província un hospital amb una bona unitat d’ictus. Això evitaria moltes discapacitats i estalviaria milions d’euros!

I per què no es fa?

El polític és curtterminista i gasta en altres coses. I ara, a sobre, està tot paralitzat.

I què puc fer jo per no tenir un ictus?

Evita tot el que afavoreixi la formació de trombes a les artèries: el sedentarisme, el tabac i l’alcohol, l’obesitat i la diabetis, la hipertensió i l’estrès, els anticonceptius químics i els greixos que donen colesterol.

O sigui, tranquil·litat i bons aliments.

Sí, dieta mediterrània i vida saludable. Però encara en sabem molt poc: ara estan inves­tigant per què hi ha més ictus a Andalusia que a la resta d’ Espanya.

És curiós...

Sí. També pot provocar-lo una arítmia, un aneurisma o una malformació en un vas, que dóna lloc a l’ictus hemorràgic.

Què és això?

Doncs es rebenta el vas i s’entolla la sang en una zona del cervell. Això és molt nociu. Es diu ictus isquèmic el causat per un coàgul que obstrueix el flux sanguini. En aquest cas, ­actuar ràpid podria evitar moltes vides destrossades.

Com s’actua?

Mitjançant un microcatèter es pot desfer el coàgul, es reprèn el reg, tornen les facultats minvades... Com més rapidesa, menys afectacions quedaran.

A partir de quant de temps sense actuar comença a ser perillós?

A partir de les tres hores del primer símptoma es multiplica el risc d’afectació, i a les sis hores és irreversible.

Si te’n vas a adormir amb un ictus...

Fatal.

Coneixem famosos que hagin estat víc­times d’ictus?

Ho han explicat José Luis Cuerda, Alberto Contador, Silvia Abascal, Victoria Prego... Si t’hi esforces, et rehabilites millor.

I recuperes molt?

Bastant, i fas prevenció mitjançant fàrmacs anticoagulants. I tots aprenen a gaudir més de plaers inadvertits, com el simple fet de caminar per la platja. 

Vida i hisenda

Aquesta entrevista potser salva vides: llegeix-la, i si detectes símptomes d’ictus, actua de pressa! Truca al 061, que vingui una ambulància d’ur­gències, medicalitzada: t’estalviaràs molta desesperació (i despesa eco­nòmica, i també a l’erari públic, en tractaments i cobertura de dependència). Per què aquesta ignorància que pot arruïnar-nos la vida i la hisenda? Aprenc de la Carmen el que sap com a filla d’afectada i com a presidenta de l’ Associació Catalana de Persones amb Accident Vascular Cerebral ( www.avece.org) i de la Federació Espanyola d’Ictus ( FEI), arran de la jornada Stroke actiona Barcelona. El proper 29 d’octubre se celebra el dia mundial de l’Ictus.

Víctor-M. Amela

21/07/2016

La Vanguardia

Carta d'agraïment al Voluntariat de Suport en la Solitud, el nostre.

Benvolguts voluntaris,

m'he "empassat" la vostra memòria dels 15 anys, d'enguany i he acabat amb un agradable regust.

En el nostre boirós món hi ha moltes persones que treballen per als altres.

En les estadístiques hi he sabut veure, no números/dades, sinó persones tractades tal com hauria de ser, sempre... com a persones. Quina sort per a ells!

Gràcies pel bon testimoni, i més ara amb la nova presència en l'hospital santa Caterina.

Enhorabona voluntariat,

Esteve

Cada vegada més nens sense vacunar: 4.500 cada any a Catalunya

La proporció de famílies contràries a protegir els seus fills avança entre col·lectius de nivell socioeconòmic mitjà o alt

Salut adverteix que si ara no hi ha pòlio, diftèria o xarampió és perquè la majoria de criatures han sigut vacunades

La mort d’un nen d’Olot (Garrotxa) malalt de diftèria, que no havia sigut vacunat, ocorreguda fa un any, va donar lloc a un lleu increment de la demanda de vacunes per part de famílies contràries a la vacunació dels seus fills. Però aquell repunt s’ha esfumat. La proporció de menors que no reben cap vacuna en els primers mesos de vida ni després per decisió familiar es torna a equiparar a Catalunya a la que existia abans d’aquell tràgic episodi, o és fins i tot lleugerament superior. Aquesta és la tendència i contra ella no semblen ser eficaços els missatges de pediatres i científics que mostren, amb dades epidemiològiques, la validesa de les vacunes i els riscos de tornar a malalties greus en què incorren els nens no immunitzats. 

El 2015 a Catalunya van ser vacunats el 92,85% dels nadons en el seu primer any de vida, dos punts menys que el 2010, cosa que va situar en uns 4.500 la xifra de criatures nascudes que no van rebre els fàrmacs preventius.

El percentatge de vacunats descendeix al 90,5% dels nens catalans si es comptabilitza la població de 0 a 14 anys que hauria d’haver rebut les 13 vacunes que componen el calendari oficial i gratuït que es considera «imprescindible» per evitar infeccions greus, potencialment transmissibles, que en altres temps van causar una gran mortalitat i que no han sigut eradicades enlloc del món. La Conselleria de Salut desconeix la xifra de nens que no consten com a vacunats però que sí que ho estan perquè han sigut immunitzats en consultes pediàtriques privades.

NIVELLS EUROPEUS

L’Agència de Salut Pública de Catalunya (ASPC), responsable de la prevenció de malalties, insisteix a destacar l’«alt percentatge» de famílies que acaten el calendari de vacunacions infantils. Una proporció similar, asseguren, a la que es dóna al Regne Unit, superior a la de França, Alemanya –on avancen els col·lectius contraris a la vacunació– i Holanda, que, per motius religiosos, reuneix una important colònia de no vacunats.

Les citades peticions inesperades de vacunes de fa un any, destinades a nens que no estaven protegits contra cap de les malalties previstes al calendari oficial, es van produir en l’entorn geogràfic on havia viscut el nen que va morir, una zona –amb la comarca de la Garrotxa com a epicentre– on els moviments antivacunes tenen una notable implantació.

Es tracta de famílies joves, amb un nivell socioeconòmic i educatiu mitjà o alt, que han optat per mantenir un estil de vida al més allunyat possible dels tòxics de la dieta i la farmacopea, i que porten la seva decisió fins al límit de prescindir de les vacunes que en l’últim segle han esborrat de la consciència col·lectiva la por a la poliomielitis, la diftèria, el xarampió o la verola, infeccions que en un altre temps van protagonitzar importants epidèmies cícliques. «A Espanya, a principis del segle passat morien cada any prop de 5.000 persones a causa de la diftèria», va assenyalar recentment José María Bayas, epidemiòleg de l’Hospital Clínic i investigador en vacunes.

L’ASPC no amaga la seva preocupació davant l’avanç del moviment antivacunes, un col·lectiu refractari als missatges que periòdicament envia el món científic. La seva posició, alerta Salut, pot deteriorar la denominada «immunitat col·lectiva», situació que es produeix quan una majoria d’individus que comparteixen zona geogràfica estan protegits davant de determinats virus o bacteris. En aquestes circumstàncies, una persona no vacunada es beneficia de la immunització del col·lectiu.

«Les famílies que són contràries a la vacunació de les malalties que incloem dins del calendari oficial no recorden, o no han conegut mai i no saben el que és, persones afectades per la poliomielitis, i desconeixen, o per aquesta mateixa raó neguen, les xifres que demostren la importància de rebre algunes vacunes», insisteix Cabezas, en al·lusió a la del xarampió. «Aquesta malaltia no és gaire greu, i no passa res si no t’has vacunat contra ella, diuen els moviments antivacunes –prossegueix l’especialista–.

Però s’ha de tenir en compte que una de cada mil persones no vacunades que pateixen el xarampió desenvolupa una encefalopatia mortal». Aquesta inflamació greu de les membranes cerebrals succeeix en «una de cada milió» de persones vacunades contra el xarampió, afegeix. «Mil vegades menys», reitera Cabezas.

Si la proporció de població no immunitzada continua creixent, conclouen des de la Conselleria de Salut, Catalunya s’acabarà enfrontant a un problema comunitari de salut pública.

INFECCIONS PROTEGIDES

1. En els primers mesos: la vacuna denominada hexavalent, que s'administra als 2, 4 i 11 mesos de vida, protegeix de diftèria, tètanus, tos ferina, poliomielitis, meningitis B, hepatitis B. Als 4 mesos també s'administra l'antimeningocòccica C, que evita una altra forma de meningitis.
2. Incorporacions el 2016: el calendari oficial ha incorporat aquest any la vacuna contra el pneumococ, que se suma a les que s'administren als 2, 4 i 11 mesos de vida. Aquest mateix immunogen s'ofereix als majors de 65 anys, població considerada vulnerable davant aquesta greu malaltia.
3. Només una crea polèmica: el calendari es completa amb les vacunes triple vírica, que protegeix de xarampió, rubèola i parotiditis, la de l'hepatitis A i la de la varicel·la. A les nenes d'11 anys se'ls ofereix la que prevé contra algunes soques del virus del papil·loma humà. Aquesta és l'única vacuna que segueix generant controvèrsia. També és la més cara del calendari.
4. Per a adults: les persones adultes haurien de rebre cíclicament, cada 5 o 10 anys, les vacunes contra el tètanus i la diftèria, ja que la protecció d'aquests dos fàrmacs no és indefinida. També es recomana l'antigripal als més grans de 65 anys, de forma anual.

La triple vírica no causa autisme

Les vacunes no han sigut alienes als missatges falsos difosos en publicacions habitualment rigoroses, que adquireixen arrelament social quan són recollits per col·lectius que coincideixen en un mateix interès. Així va succeir a finals del segle passat amb la vacuna que protegeix enfront del xarampió, la rubèola i la parotiditis, denominada triple vírica, a la qual un informe publicat a la revista científica 'The Lancet' va vincular amb el desenvolupament de l’autisme.

L’informe, que firmava Andrew Wakefield, va ser retirat i desmentit a la mateixa revista tres anys després –es va demostrar que el seu autor, subvencionat per un laboratori amb interessos en el sector de la prevenció, havia enganyat a consciència– però els partidaris de la no vacunació encara segueixen recorrent a aquell missatge. «Són creences que reforcen idees que són molt difícils de modificar», explica Carme Cabezas, subdirectora de Protecció de la Salut.

La idea que defensen els col·lectius antivacuna –el risc que provoqui la maeixa infecció que pretén evitar– ha quedat minimitzada, o invalidada, en els últims anys a mesura que han anat apareixent els actuals immunògens, elaborats amb virus inactivats o trossejats, que difícilment podrien causar infecció. «Quan en un país es donen molts casos de pòlio, com passa actualment a l’Àfrica, la vacuna que s’administra conté virus atenuats que donen lloc a una protecció immunològica de gran potència –explica Cabezas–. Però a les zones on la pòlio es manté en proporcions baixíssimes o nul·les, com és el cas d’Espanya, la vacuna que administrem conté virus inactivats, que de cap forma podrien causar la malaltia».

Àngels Gallardo

20/07/2016

El Periódico

Esclavitud una plaga del segle XXI

Al món hi ha encara 45,8 milions d’esclaus, gent forçada a treballar sota coacció, violència o amenaces de mort i en condicions sovint inhumanes. La majoria són a l’Àsia, però gairebé cap país se n’escapa 

Clicar per fer més gran la imatge

Qui ha collit el cotó per a la teva samarreta? Potser no t’ho has preguntat mai, però pot haver sigut un esclau. Amb fites tan importants com l’acta d’abolició de l’esclavitud de l’Imperi Britànic el 1807 i la Declaració Universal dels Drets Humans (1948), el dret internacional i les lleis estatals han eradicat aquesta plaga sobre el paper. Però en ple segle XXI encara hi ha 45,8 milions d’esclaus al món, segons el Global Slavery Index, un estudi de l’ONG australiana Walk Free Foundation.

L’Organització Internacional del Treball (OIT) xifra el treball forçat al món en 21 milions de persones, però la recerca d’aquesta ONG en 167 països ha revelat que la xifra és molt més alta. De fet, el seu primer índex, el 2014, va detectar ja 23,5 milions d’esclaus, però una metodologia més acurada ha elevat la xifra a 45,8 milions en l’informe d’aquest any.

Tot i que el 66,4% d’aquests esclaus són a l’Àsia, on l’Índia té encara el màxim nombre de treballadors forçats del món, amb diferència, la recerca va trobar esclavitud als 167 països que va analitzar. Cap se’n salva, tampoc el nostre.

Immigrants i indígenes són els grups més susceptibles de patir esclavatge. Les xarxes de tràfic de persones són fortes i cada cop més transnacionals. Als països rics, la majoria són casos d’explotació sexual. Però a les regions pobres, predomina el treball forçat i infantil als camps, les fàbriques, les mines i el servei domèstic. Els matrimonis forçats i els nens soldat també es consideren esclaus.

El treball forçat mou fins a 150.000 milions de dòlars anuals al món, segons l’OIT. La majoria són explotats per individus i empreses privades, mentre que una part petita -tot i que destacada, com són els casos de Corea del Nord i l’Uzbekistan- són esclaus per compte de l’estat.

AGRICULTURA

Els sectors econòmics amb més presència d’esclavisme són l’agricultura, el treball domèstic i la construcció i la manufactura, a més de la prostitució. Segons un informe del govern dels EUA, dels 136 productes globals que es produeixen amb mà d’obra esclava o treball infantil, la majoria són agrícoles, sobretot cotó, sucre, tabac, cafè, arròs i cacau. Però la ramaderia i la pesca també pateixen el treball forçat, sobretot al Sud-est Asiàtic.

TREBALL DOMÈSTIC

Dones i nenes migren internament i internacionalment per treballar en el servei domèstic. En molts països de l’Àsia, sobretot els benestants (com Hong Kong, el Japó, Malàisia, Singapur o Taiwan), aquestes immigrants són sotmeses a abusos i explotació que inclouen la inanició, l’abús sexual i el confinament al lloc de treball. Tot i estar molt present en aquesta regió, hi ha altres zones del món, com l’Amèrica Llatina, on el treball domèstic amaga situacions d’esclavatge.

MANUFACTURES

A les fàbriques d’arreu del món encara hi ha treballadors forçats sota coacció física o amenaces de mort -cap a ells o les famílies- o atrapats per un deute injust que mai acabaran de pagar i que els manté en una situació d’abús i explotació. Amb el seu treball forçat i sovint també amb explotació infantil es produeixen molts béns comercialitzats als països rics, sobretot roba, però també catifes, productes electrònics, focs artificials o maons.

EXPLOTACIÓ SEXUAL

El 80% de l’esclavatge modern als països europeus, i en altres regions riques, és només l’explotació sexual de dones i nenes transportades per xarxes de tràfic de persones amb les quals adquireixen un deute impagable que les obliga a prostituir-se. A Europa, a més, el Global Slavery Index alerta de la situació d’explotació sexual i de treball forçat que pateixen molts dels nens refugiats que han arribat sols i que consten com a desapareguts en els registres de la Interpol.

NENS COMBATENTS

Al Pròxim Orient i a l’Àfrica subsahariana, molts nens són obligats a unir-se a grups armats. Des de Boko Haram a Nigèria fins a l’Estat Islàmic en altres zones, passant per moltes altres milícies als conflictes centreafricans, l’Afganistan, l’Índia o el Pakistan, l’informe de la Walk Free Foundation té en compte aquests casos en el recompte d’esclaus, que moltes vegades inclou nens i nenes convertits per força en terroristes suïcides, en espies i informants o fins i tot en escuts humans.

MATRIMONIS FORÇATS

A diferència dels recomptes que fa l’Organització Internacional del Treball (OIT), el Global Slavery Index comptabilitza també com a situacions d’esclavatge les de les dones i nenes obligades a casar-se contra la seva voluntat. Sovint es tracta de casos de matrimoni infantil, una pràctica encara molt estesa no només a l’Àsia, el Pròxim Orient o l’Àfrica: el 2014, per exemple, la taxa de matrimoni infantil al Brasil va ser del 34%.

ELS TRES PAÏSOS AMB MÉS PROPORCIÓ D’ESCLAUS

• Corea del Nord: És el país amb més proporció d’esclaus del món i en aquest cas és una esclavitud exercida des del govern. Hi ha moltes evidències de l’existència de camps de treball per a presos polítics, però també hi ha dones obligades a casar-se o que són explotades sexualment a la Xina i altres estats veïns. 
• Uzbekistan: En aquest país del Caucas, el govern encara avui explota els seus ciutadans obligant-los a treballar forçosament en la collita anual de cotó. 
• Cambodja: El 9% dels pescadors a Cambodja són esclaus però la major part de l’esclavatge és a les fàbriques de roba. També hi ha tràfic sexual i matrimoni forçat, i nens forçats a pidolar o ballar davant dels turistes.

ELS TRES PAÏSOS AMB UN NOMBRE MÉS ALT D’ESCLAUS

• Índia: En aquest país de 1.300 milions d’habitants en ple creixement s’hi poden trobar tots els perfils d’esclau de l’informe, des d’explotació sexual i matrimonis forçats fins al reclutament forçat en els conflictes armats encara oberts al país. Des de nens obligats a demanar almoina fins a esclaves del servei domèstic, passant òbviament pel treball forçat i el treball infantil a les fàbriques, principalment tèxtils. 
•  Xina: Els moviments migratoris interns a la Xina donen lloc a tot tipus de tràfic de persones per a l’explotació laboral i sexual -interna i transnacional-, a matrimonis forçats (creixents pel desequilibri poblacional entre homes i dones) i a tràfic de nens per al treball, l’activitat criminal o la prostitució. També hi ha molt treball forçat de discapacitats. 
• Pakistan: Els esclaus al Pakistan ho són sobretot en l’agricultura, als camps de cotó, sucre i blat. Però també hi ha molts adults i nens esclaus en forns de maons, fàbriques de catifes i en la indústria del carbó. El matrimoni infantil també hi té força presència.

Sònia Sànchez (text)/Esther Utrilla (infografia)

25/06/2016

Ara.cat

Sense qualitat de vida no hi ha nens

Funcas proposa una renda bàsica per a mares i pares

No hi ha contradicció més gran que el desajust entre la modernització política i cultural protagonitzada per l’ Espanya democràtica i unes dinàmiques laborals que no aconsegueixen treure de la precarietat pràcticament la meitat de la població”. Així es fa constar en l’últim estudi de Funcas, el think tank de les caixes d’estalvis, dedicat a la maternitat i la conciliació, on una de les qüestions analitzades és la baixíssima taxa de fertilitat a Espanya, situada a la cua d’Europa. Canviar aquesta realitat que va començar a plasmar-se a finals dels anys setanta requeriria sacsejar fortament el tauler, sobretot en l’àmbit laboral.

Si bé el nombre de fills ha anat disminuint al llarg de les últimes dècades a tots els països desenvolupats, el cas d’Espanya té característiques especials. El percentatge de dones que no tenen fills és menor que en altres països, però són moltes més les que només en tenen un. El retard de l’edat de la maternitat és una de les principals causes d’aquest baix índex de fecunditat degut en bona mesura a la precarietat i l’estructura del mercat laboral. El llarg període de transició entre la formació i la primera feina, la dificultat dels joves per trobar una lloc de treball estable, la rigidesa laboral i les jornades de llargues hores configuren una situació complexa a l’hora de decidir-se per la maternitat.

A això s’ha d’afegir la falta d’igualtat de gènere pel que fa al temps que es dedica a les aten­cions amb l’ajornada ampliació del permís de paternitat in­transferible. Si en la majoria de països desenvolupats, les dones que més tard decideixen ser ­mares són normalment les més formades i amb millors llocs de treball, a Espanya aquesta dada és transversal.

No es tracta de valorar si és bo o dolent tenir més o menys fills. De fet, els estudis que es realitzen des del Centre d’Estudis Demogràfics (UAB) recorden, en primer lloc, que el debat de les pensions en un futur no s’ha de centrar en la baixa natalitat, sinó en les altes taxes d’atur. El problema, en canvi, està en la diferència entre el nombre de fills que es té i el que es considera ideal (que són 2), fet que dóna lloc a un “desig insatisfet”.

Cal introduir reformes de pes, assenyala la professora de la UAB Margarida León, coordinadora de l’estudi, molt més enllà de les polítiques pronatalistes, i defensar millores laborals des d’un punt de vista general, de qualitat de vida de tota la societat. Per tornar a una natalitat propera al reemplaçament (dos fills), segons indica l’informe, farien falta programes radicals que redefinissin com accedir als diferents espais socials de prestigi ( ocupació qualificada, cultura, participació política) d’una forma en què la cura i la criança no fossin un obstacle amb freqüència insalvable sinó potser el contrari. O sigui, convertir la natalitat en una oportunitat.

Amb ganes de moure el debat, els autors llancen una atrevida proposta en preguntar-se quin seria l’impacte d’una renda bàsica per a mares i pares amb fills menors de 12 anys. Una renda bàsica, indiquen, per combinar la criança amb oportunitats de qualificació o requalificació en els seus llocs de treball, escurçar de manera contundent les jornades laborals o donar un matalàs financer des del qual emprendre algun negoci autònom. Una proposta “atrevida” però que es planteja com una manera de “tornar” per avançat l’aportació que aquestes noves persones ­realitzaran en el futur a la societat. Es tracta de convertir la ­maternitat i paternitat en una oportunitat.

El descens de la natalitat a Espanya va irrompre amb força després de l’inici de la transició a causa dels canvis de valors i la modernització del concepte de la família (juntament amb els mètodes anticonceptius), però llavors encara no s’havia produït la massiva entrada de les dones al mercat laboral. Avui és aquest el factor clau en el qual es dirimeix el debat sobre la fecunditat a Espanya, deixant al marge el fet que fa ja dècades que elles van desvincular el seu projecte vital de la maternitat exclusiva.

En aquesta línia, l’estudi de Funcas llança també unes quantes idees provocatives sobre un mercat laboral d’estructura antiquada. El percentatge de persones que es beneficien de les reduccions de jornada per atendre els fills és molt baix ja que les condicions de treball no ho permeten, es destrueix ocupació i el que es crea és precari, i la flexibilitat es vincula a inestabilitat, assenyala la professora León. Ac­tualment, la meitat de les es­panyoles en edat reproductiva estan en una situació de preca­rietat laboral o socioeconòmica.

Per això, es proposa de buscar una manera de mesurar la productivitat i la qualitat en la feina més enllà del nombre d’hores. “La retòrica de la carrera professional i l’excel·lència arrisca un fetitxisme de les llargues jornades que en la majoria de casos no està justificat i només es tradueix en una disponibilitat sense propòsit”, s’indica. Segons els estudis realitzats, els llocs de treball a Espanya que necessitarien una dedicació de més de 40 hores no passen del 10%. Per a la resta, i a l’hora de buscar un equilibri entre la vida personal i laboral, caldria debatre quin és el nombre d’hores “veritablement neces­sari” per anar progressant en la carrera professional.

Realment rendeixen menys tres empleats treballant 30 hores setmanals, que dos fent la mateixa feina durant 45 hores? Una pregunta davant la qual no es dóna una resposta tancada però on s’assenyala que la majoria de professions, fins i tot les molt qualificades, admeten horaris diferents una vegada es realitzen 20 hores setmanals.

En la mateixa línia també es posa en dubte la “quantitat d’hores” necessàries per pujar es­glaons en la professió o per dominar-la, recordant que alguns experts han situat en les 10.000 hores la quantitat de temps que cal per dominar “activitats complexes científiques i artístiques”. Però la realitat sorgida de la crisi és que la jornada laboral, es­tablerta en 40 hores, s’ha estès encara més i s’ha convertit en moltes ocasions en rutines de 50 o 60 hores al sector privat sense que es cobrin les hores extraordinàries. Falten, se subratlla, procediments clars i transparents per mesurar la producti­vitat més enllà de la qüestió del temps.

No significa això que la racionalització del temps de feina hagi de suposar un augment de la natalitat. El que es planteja és canviar la mirada. Es tracta de millorar la qualitat de vida de tota la societat per aconseguir més quotes de llibertat perquè cadascú defineixi el seu projecte vital, i el marge per fer-ho és ampli. I, com es deia, que l’aposta per ­tenir fills no sigui una cursa d’obstacles.

Potser, assenyala Margarita León, no s’hauria de debatre tant mesures per al futur, de “foment”, sinó mirar el que neces­siten els que ja són mares i pares, i els seus fills. Potser així s’animarien alguns indecisos.

Cristina Sen

20/07/2016

La Vanguardia

Espanya és el país de la UE amb més contagis del VIH

El nombre d’infeccions ha augmentat un 12% des del 2005

Espanya és el país de la UE on més infeccions pel virus de la sida (VIH) es van produir el 2015, i el tercer del continent europeu després de Rússia i Ucraïna. El nombre de contagis ha augmentat una mitjana d’un 1,5% anual en els últims 10 anys, en passar dels 2.000 nous casos el 2005 als 2.350 una dècada més tard, mentre que el nombre de persones que viu amb el VIH ascendeix als 130.330, davant els 126.520 de fa deu anys.

Aquest és el panorama que dibuixa l’estudi Càrrega global de M, coordinat per l’ Institut per al Mesurament i Avaluació de la Salut (IHME, en anglès) de la Universitat de Washington a Seattle ( EUA), i que ahir va ser publicat per la revista The Lancet coincidint amb la 21 Conferència Internacional de Sida que se celebra a Durban ( Sud-àfrica).

Les dades d’ Espanya destaquen encara més quan, segons l’estudi, les noves infeccions pel VIH s’han reduït al món un 0,7% a l’any durant aquesta última dècada, un percentatge, tot i això, molt baix i que mostra que la lluita contra la sida s’ha estancat: entre el 1997 i el 2005 la caiguda va ser del 2,7% anual. Espanya, assenyala l’informe, forma part del grup de 74 països –entre ells, Egipte, el Pakistan, Kènia, les Filipines, Cambodja, Mèxic i Rússia– on els contagis han augmentat.

Com s’explica aquest augment d’infeccions? Josep María Haro Abad, director d’ Investigació del parc sanitari Sant Joan de Déu i un dels investigadors que ha participat en l’estudi, indica que la causa d’aquest increment cal buscar-la en la “banalització” de la infecció. “Sabem que s’ha relaxat la prevenció en les relacions sexuals amb aquella falsa confiança en què gràcies als tractaments s’ha aconseguit convertir la sida en una malaltia crònica, una cosa que no és així”, indica aquest investigador del Centre d’ Investigació Biomèdica en Xarxa. La cobertura de la teràpia amb antiretrovirals a Espanya estàs molt per sobre de la mitjana mundial –que se situa en el 41 % – i assoleix un 66 % dels espanyols afectats. Això ha permès reduir la moralitat dels 1.490 persones el 2005 a 820 una dècada després.

Associacions de lluita contra la sida, per la seva part, no han deixat d’advertir en els últims anys que la falta de pressupost estava fent efecte en aquesta batalla contra el VIH. Les campanyes de prevenció han desaparegut, així com les destinades a conscienciar la població de la necessitat de realitzar-se la prova de la sida: es calcula que una quarta part de les persones infectades pel VIH no saben que ho estan i “són responsables de més del 50% de les noves infeccions que es produeixen”, explica Haro.

Però Espanya no destina prou diners al seu territori per lluitar contra la sida i menys encara fora. Des del 2011, el Govern espanyol no aporta ni un euro al Fons Global. Aquesta entitat necessita més diners per aconseguir la meta global d’eliminar la pandèmia el 2030. Una meta que es veu cada dia més llunyana d’acord amb el repunt de nous contagis: el 2015 es van produir al voltant de 2,5 milions de noves infeccions pel VIH, només atenuat per la lleugera reducció de la mortalitat (d’1,8 milions el 2005 a 1,2 milions el 2015).

L’exdirector executiu fundador d’ ONUSIDA, Peter Piot, ha avisat que l’epidèmia de la sida “no ha acabat” i que continua sent una de les amenaces més importants per a la salut pública. “L’elevada taxa d’infeccions pel VIH representa un fracàs col·lectiu que s’ha d’abordar a través de la prevenció i la intensificació de les inversions en investigació”, va afegir.

Celeste López

20/07/2016

La Vanguardia

Cada dia 120 persones es registren com a nous donants de medul·la

A Espanya, els pacients troben teixit compatible en el 90% dels casos

Sembla que per a l’ Organització Nacional de Trasplantaments (ONT) no hi ha res impossible. Aquesta entitat, nascuda del no-res fa més d’un quart de segle, va aconseguir sense mitjans i amb moltes ganes portar Espanya al cim mundial de l’activitat trasplantadora, lloc que no ha abandonant en dues dècades. Quan les morts a la carretera, principal recurs d’ òrgans, van començar a baixar, ja havien posat en marxa plans alternatius que passaven per òrgans de donants vius, per poten­ciar la donació a cor aturat, la recerca de donants als serveis d’urgències... cosa que ha impedit no només que les donacions (i els trasplantaments) minvessin sinó que seguissin augmentant.

Ara aquest organisme, dirigit per Rafael Matesanz, ha tornat a superar-se, en aquesta ocasió en relació amb la donació de medul·la òssia. De resultes de la necessitat d’incrementar el nombre de donants, l’any passat es va posar en marxa un pla que es va fixar com a objectiu passar dels 200.000 els 400.000 donants de medul·la el 2020, amb un augment anual de 40.000. Ja que, segons va informar ahir la mateixa ONT i el Registre Espanyol de Donants de Medul·la Òssia (Redmo), en els primers 6 mesos de l’any, ja s’han assolit els 230.000 donants, gràcies a l’increment de persones que es registren, a un ritme mitjà de 120 nous donants diaris. Aquestes dades permetran arribar al quart de milió de donants de medul·la en finalitzar el 2016, segons les previsions de l’ONT.

Les dades facilitades ahir registren un total de 22.431 nous donants en el primer semestre d’a­quest any, per damunt del planificat per assolir els objectius anuals (40.000), cosa que permet preveure que s’assoliran els 400.000 donants el 2019. Concretament, des de principi d’any, el nombre total de donants de medul·la ha passat de 207.572 (a data 1 de gener del 2016) a un total de 230.003 (1 de juliol), la qual cosa suposa un augment d’un 11%. Sis comunitats ­superen aquest increment: Aragó (22%), Galícia (20%), Astúries (18%), Andalusia (15%), Castella- la Manxa (12%) i Catalunya (12%), a les quals cal sumar la Ciutat Autònoma de Ceuta, amb un increment del 17%.

Leucèmia aguda (es diagnostiquen a l’any unes 5.000 persones), limfoma (7.000) i mieloma múltiple (2.000) són les principals malalties que poden beneficiar-se d’un trasplantament de medul·la. A més, la leucèmia és el càncer infantil més freqüent, suposant un 30% de les malalties hemato-oncològiques pediàtriques. El 70% dels pacients que poden beneficiar-se d’aquest tipus de trasplantament necessiten un donant no familiar.

En l’actualitat, més de 28 milions de persones al món ja són donants de medul·la, xifra a la qual s’afegeixen les més de 650.000 unitats de Sang de Cordó Umbilical (SCU) emmagatzemats al món. Espanya disposa del 10% de totes les reserves mundials de SCU, amb més de 60.000 cordons emmagatzemats en bancs públics. I és el segon país del món, després dels Estats Units, amb més unitats de SCU emmagatzemades.

Segons les dades de l’ONT, en aquests moments es troben donants en el registre espanyol o en els registres internacionals per a prop del 90% dels pacients, en un temps mitjà de 33 dies (compatibilitat d’HLA, antígens leucocitaris humans). L’objectiu final és aconseguir l’autosuficiència completa a Espanya.

Céleste López

19/07/2016

La Vanguardia