Entrevista a Antoni Ribas, oncòleg; investiga un tractament que millora el melanoma
Tinc 48 anys: seré jove mentre treballi en el que m’agrada. Vaig néixer a Barcelona; investigo a la Universitat de Califòrnia. La medicina no avança amb miracles sinó amb experiments. Aconsegueixo resultats combinant clínica i laboratori. He dissertat a l'hospital del Mar
Quan vaig acabar el doctorat, el meu pare, catedràtic de la UAB, ja em va dir: “El que has d’investigar és el Català 4”...
...?
Es referia al CTLA-4, que, amb el PD1, són els dos frens que eviten que el nostre sistema immunològic ataqui les cèl·lules dels òrgans: ronyó, pulmó... Per això les cèl·lules cancerígenes enganyen el nostre sistema, perquè també provenen del nostre organisme, el qual no les ataca.
Per això no hi ha vacuna anticàncer?
Al principi es va buscar aquesta vacuna com si fos la de les galteres, però sense resultat fins que se’ns va acudir desactivar aquests frens i que per tant fos el sistema immunològic mateix el que combatés el càncer.
I la quimioteràpia, la radioteràpia, la teràpia molecular o la gènica?
Són altres línies. La teràpia molecular, unes pastilles, és elegant, focalitzada i molt eficaç al principi, però al cap d’un temps el càncer torna a reproduir-se. Quan vaig començar, els meus pacients de melanoma metastàtic no responien a cap tractament. Però ocasionalment en alguns podíem arribar a observar reaccions del sistema immunitari...
Era un principi.
Un col·lega ho va definir dient que era com deixar caure 20 boles des de la terrassa de l’Empire State i esperar que una no caigués a terra per després investigar per què.
Suposo que no deu haver estat fàcil.
Fa 15 anys que experimentem en aquesta línia immunològica. I en els últims 5 hem desenvolupat fàrmacs que recollien el que hem après en investigacions dels últims 40 anys. Al principi vam aconseguir que un 10 per cent de pacients de melanoma responguessin... Era la llum al final del túnel.
Per a ells, la vida.
Ara ja són un 35 per cent, els que responen: pacients que abans de la nostra teràpia haurien mort sense remissió encara continuen vius després de 10, 15 anys de melanoma...
Per fi: és la bola que no cau.
...Era la pista: calia descobrir per què!
Per què la va trobar, aquesta pista?
Vaig veure que no em podia concentrar només en el laboratori o només en pràctica clínica: calien les dues coses: assajar i aplicar.
Per què?
Perquè així evitava que la investigació bàsica es desconnectés dels resultats en persones. Sovint els qui jutgen resultats i adjudiquen beques es queixen que els investigadors obtenen resultats en cucs i bacteris de laboratori, però no en persones. Nosaltres sí que aconseguíem resultats en malalts.
Com?
El que assajàvem al laboratori ho aplicàvem de seguida en pacients; observàvem els resultats; tornàvem al laboratori i afinàvem; tornàvem a aplicar el que havíem rectificat en pacients; observàvem resultats...
És dirigir diverses orquestres alhora.
És imprescindible, perquè mostrar resultats en pacients ens garanteix el finançament. Tinc dos equips: un de 23 investigadors en laboratori i un altre de 15 en clínica i administratius. Són 40 professionals.
Un dineral en beques...
Ara en tinc una de 20 milions de dòlars amb el premi Nobel David Baltimore.
... I dedicació, temps i esforç.
Molt poc glamurós, la veritat. Cada dia passo quatre hores escrivint e-mails: des de renovar el visat del becari israelià perquè “injecti un fàrmac que salva vides” fins a respondre els de malalts d’arreu del món.
Els hi va la vida. Per això contesto personalment a cadascú.
Per què no es busca una ajuda?
Invertiria més temps a explicar-li a l’ajuda què ha d’escriure en cada cas que a contestar-los jo mateix. A més, he d’atendre personalment a l’hospital els pacients amb qui assajarem medicacions noves: s’hi ha de ser i que et vegin, que parlin amb tu i hi confiïn.
No podria concentrar-se només en ells?
Seria més còmode, però per avançar necessitem dues potes: el laboratori i la clínica amb planificació i finançament a llarg termini: cinc anys com a mínim. Aquestes són les beques i ajuts realment efectives que falten a Espanya. Només així millorarem resultats a poc a poc.
Vostè ja mostra resultats: el tractament immunològic està canviant el paradigma del tractament oncològic.
Per això rebem suport. I és esperançador, però a més també treballem en altres línies com les cèl·lules mare. Però ara fem una dutxa freda...
...!
Steve Jobs va tenir a la seva disposició el millor equip d’oncologia que s’ha reunit mai.
Tenia tots els diners per pagar-lo.
El tractament del futur hauria de ser com el que va tenir Jobs: un immunòleg, un oncòleg, el genetista, dos biòlegs bàsics: era un formidable equip interdisciplinari amb tots els recursos imaginables. Vaig conèixer dos dels especialistes que el van tractar –amb nivell de premi Nobel–, i malgrat tot va morir.
Una lliçó d’humilitat.
I de treball. Ens queden anys i més anys de clínica i laboratori per aconseguir més resultats... potser. I a poc a poc.
Lluís Amiguet
12/07/14
