dilluns, 4 d’agost del 2014

Quan ja era àvia vaig saber que havien exterminat la meva família

Entrevista a Dory Sontheimer, testimoni dels horrors de l'Holocaust i la seva herència
 Tinc 67 anys. Als 18 vaig saber que era d’origen jueu, i als 56, que la meva família havia estat exterminada. Sóc casada, i tinc tres fills i set néts. Em vaig llicenciar en Farmàcia i he treballat com a executiva a l’empresa familiar. Liberal i demòcrata, sóc catòlica no practicant.

Quan vaig néixer, el meu pare em va registrar com a Dory Sont per protegir-me del nazisme a l’Espanya franquista. 

Però vostè no en sabia res, de tot això. 
Ho vaig saber quan ja era àvia. Sontheimer era un cognom jueu conegut a Alemanya, propietaris de l’empresa de porcellanes i joguines Lehmann. Tot va ser confiscat.

Li va escurçar el cognom.
Sí, argüint que Sont era més fàcil que Sontheimer. Per protegir-los de l’antisemitisme que regnava a Alemanya, els seus pares els van enviar a l’Espanya republicana.

Es van conèixer a Barcelona?
Sí, hi van arribar el 1934, es van enamorar i el 1936 es van casar. Eren de religió jueva, però quan Franco va guanyar la guerra van decidir convertir-se al catolicisme.

Es va oblidar el judaisme a casa?
S’ignorava. Anaven a missa, i a mi em van educar com a catòlica. Als 18 anys em van explicar que era d’origen jueu i em van dir que ho mantingués en secret, però res més. De fet, la meva mare, Rosl, es va convertir en Rosel i el meu pare, Kurt, en Conrado.

Com va descobrir la història familiar?
El meu pare va morir d’un infart el 1984. La meva mare va tenir una caiguda psicològica brutal, i els últims deu anys va estar pràcticament en coma. Quan va morir, el 2002, i vaig desmuntar la casa familiar, vaig trobar set capses misterioses plenes de documentació sobre la meva família en un entresolat.

Un gran secret.
Vaig descobrir que més de trenta familiars meus havien mort en l’Holocaust. Però no em vaig poder enfrontar a tots aquells documents fins fa quatre anys, quan em vaig jubilar. Les capses contenien arxius, perfectament ordenats, pertanyents a cadascuna de les famílies, correspondència que els meus pares mantenien amb els seus pares.

No li havien parlat dels seus avis?
L’única cosa que en sabia és que havien mort a la guerra, no sabia com es deien. Però en aquelles 300 cartes tot estava detallat, fins i tot la còpia de les cartes que el meu pare enviava. En el cas dels meus avis materns, cartes des del 1939 fins a l’última, el 1942.

I què explicaven?
L’horror que van viure. Lina i Eduard Heilbruner van ser enviats al camp de concentració de Gurs (govern de Vichy), després a Drancy i, finalment, a Auschwitz, on els van exterminar. I en aquelles cartes també s’endevinava la desesperació dels meus pares, que durant dos anys van intentar per tots els mitjans portar-los a Barcelona. Eren a 30 quilòmetres de la frontera!

No se li va escapar mai res a la seva mare?
Quan agonitzava, va cridar: “Ve la Gestapo! Se’ns emportaran!”. Aquell dia vaig sospitar que devia haver viscut alguna cosa terrible.

I els seus avis paterns?
El meu avi era cònsol alemany a Cuba. Però tota la família de la meva àvia paterna, nou germans que vivien a Praga i les seves famílies, van morir als camps d’extermini.

Què li va provocar el descobriment?
Sorpresa, intriga, emoció i ràbia, per aquest ordre. No em va ser fàcil assimilar que una societat civil, una Europa del segle XX, girés l’esquena a sis milions de persones, els jueus, i a més de tres milions de gitanos, homosexuals, disminuïts psíquics i físics.

Molts asseguren que no sabien res.
No volien saber, potser perquè la realitat era grotesca: conciutadans degradats a insectes que exterminaven amb un gas per matar polls. Tot això m’ha produït...

Encara s’emociona?
Sí, perdoni. Encara ploro pels meus avis i pels meus pares, que va ser la generació del silenci. Ara els seus fills tenim el compromís d’explicar la història del patiment d’aquestes milers de famílies europees.

Quina carta la va impactar més?
Tantes! Expliquen com amb 60 anys que tenien els van fer fora de casa i només els van deixar portar una maleta petita. Me’ls imagino desvalguts, esgotats, confosos i atemorits. Milers de famílies van viure això!

Va veure la por en els seus pares?
La vaig heretar. Franco era un aliat de Hitler i Mussolini. Els meus pares sabien que la Gestapo operava a Barcelona; van tenir dues citacions del consolat alemany. S’ha constatat que persones que anaven a aquestes citacions eren deportades a Alemanya.

Per què es van quedar a Espanya?
Per salvar els pares de la meva mare, si no, se n’haurien anat als EUA, on tenien família. El meu pare aquí va haver de començar de zero. Per sort, era una persona culta que parlava set idiomes i va muntar una empresa d’importació i exportació.

S’ha retrobat amb familiars?
En aquest procés he viatjat a Alemanya, als EUA, Israel, l’Argentina, el Canadà i Txèquia, i he aconseguit trobar tots aquests fills a qui els seus familiars van aconseguir posar fora de perill: molt emotiu i gratificant.

Què ha entès?
La vida és circumstancial, tot depèn del moment en què neixis i com neixis. Si ara aparegués un nou Hitler, malgrat que he nascut aquí, em passaria el mateix que als meus avis.

Ima Sanchís
01/08/14