Entrevista a Eugènia Alonso és treballadora social. Alleuja el dolor de familiars de ferits i morts de nit a Urgències del Clínic.
Poques feines impliquen atendre i resoldre tantes coses imprevistes en tan poc temps i amb una càrrega emotiva tan forta. Eugènia Alonso (Barcelona, 1973) és treballadora social a Urgències de l'Hospital Clínic. La seva jornada comença a les 10 de la nit i s'acaba a les 8 del matí. És llavors, mentre gairebé tothom dorm, quan ella ha de buscar la identitat d'un ferit de trànsit indocumentat, avisar els seus familiars perquè hi vagin de seguida, consolar uns pares que acaben de perdre el seu fill...
- Difícil això de comunicar una mort.
- Sí, perquè no saps com reaccionaran. Un metge és el que dóna la notícia als familiars i jo l'acompanyo. Els fem passar a un despatx. A vegades es desplomen a terra. Jo em trec els anells i les arracades per evitar fer-los mal si els he d'abraçar per consolar-los o agafar-los si es desplomen.
- I si a més se'ls ha de proposar que donin els òrgans...
- En aquest cas és el personal de coordinació de trasplantaments qui els ho proposa. És una sensació molt rara. S'ha de respectar el temps lent dels familiars per assumir el que ha passat i alhora s'ha d'anar molt ràpid per salvar els òrgans. I és molt dur, perquè ells em diuen: «¿I vostè, què faria?» Els contesto que la decisió serà encertada sigui quina sigui.
- Vostè també actua quan arriba el receptor d'aquests òrgans.
- Sí. Perquè tot va molt ràpid. Pot arribar una dona sola acompanyant el seu fill que es va a sotmetre al trasplantament. Tots dos acaben de venir de Galícia de matinada i jo he de procurar que ella pugui sopar i trobar un lloc on dormir.
- Alguna sorpresa imprevista?
- Un cop van arribar els pares d'un noi de 21 anys mort en accident. Els vaig acompanyar a veure'l. El pare negava amb el cap i vam pensar que li costava admetre-ho. Fins que va mussitar: «No és el meu fill». Era el cos d'un altre noi que li havia robat la moto. Els vaig demanar disculpes, encara que havia estat un error policial. La mare em va contestar alleujada: «No importa. Ara el meu fill és viu». Ara, sempre m'asseguro bé de la identitat.
- Una situació difícil.
- També ho són els casos de violència domèstica. I les agressions sexuals. Sempre porten aquí les víctimes perquè hi ha un protocol especial que inclou la intervenció del forense. Jo les tranquil·litzo. A vegades m'ajupo al seu costat perquè em sentin més a prop. O els agafo la mà. Procuro desculpabilitzar-les. I criden i ploren, perquè és molt gros. Però amb els nois encara és pitjor.
- Nois violats?
- N'hi ha menys casos, però la majoria no es denuncien. A mi em costa més posar-me en el seu lloc. Ells se senten avergonyits perquè no es van poder salvar dels seus agressors. Una vegada va venir un noi que passejava per la Diagonal. Des d'un cotxe li van preguntar per un carrer i a l'acostar-s'hi el van fer pujar per força.
- Moltes vegades aconsegueix l'impossible.
- Moltes vegades ingressa algú inconscient i no saps qui és. O només tens el seu nom, però no les dades de la seva família. I no s'ha d'oblidar que és de nit. Ara recorro fins i tot a Facebook per buscar informació dels seus coneguts i localitzar-los. Altres vegades arriba algú que parla ucraïnès. I m'avisen a mi.
- També parla diversos idiomes!
- No, què va. Només anglès i francès. Però utilitzo el telèfon de Sanitat Respon, des d'on localitzen un intèrpret i llavors fem una trucada a tres entre el metge, l'intèrpret i el familiar o el pacient.
- I no se li acumula la feina?
- Hi ha vegades que tinc una víctima de violació en una planta, un ferit per identificar en una altra, una família per informar al meu despatx... Per sort, som el millor equip del món. Infermeres, auxiliars, metges i administratius sempre donen un cop de mà. El Clínic és l'hospital que té més treballadors socials. A fora tothom sap que també hi som de nit. Si troben un indocumentat, ens el porten perquè ho investiguem.
- Com va triar una feina així?
- Vaig estudiar dos anys de psicologia i només vaig aprovar la part social. Un dia el meu avi va morir aquí al Clínic. La meva família encara recorda un senyor que els va acompanyar en tot moment i els va ajudar. Era el treballador social. Em vaig dir que volia ser com ell i treballar al Clínic. Vaig tocar mil portes fins a aconseguir un stage, nou mesos fent pràctiques sense cobrar. Ara aquell senyor que tant em va ensenyar, i que havia ajudat la meva família, és el meu company del torn de tarda. Quan jo entro a les 10 de la nit, ell em passa el relleu.
Óscar Hernández
El Periódico
Setembre de 2011
