La lluita de la Catalina per ser mare

La Catalina, una dona amb cardiopatia congènita greu, aconsegueix ser mare gràcies a una intervenció pionera feta durant l'embaràs a l'Hospital de Vall d'Hebron / CÈLIA ATSET

La Catalina Echegaray, una jove de 28 anys, va néixer amb una cardiopatia congènita per la qual va ser operada dues vegades. Una, a l'any de vida, i l'altra, als 22 anys i per implantar-li una pròtesi biològica que feia les funcions de la vàlvula aòrtica.

La pròtesi biològica té una durada limitada, i per això els metges li demanaven que es quedés aviat embarassada.

Però quan la Catalina estava embarassada de 20 setmanes de gestació, aquesta pròtesi va fallar, la qual cosa li va provocar un deteriorament de la funció del cor que posava en risc la seva vida i la del fetus.

Un equip multidisciplinari de l'Hospital Vall d'Hebron li va realitzar una intervenció pionera al món que consistia a implantar-li una pròtesi aòrtica (TAVI) dins la seva pròtesi biològica per reparar-la, el que es coneix com 'valve in valve'.

Aquesta nova pròtesi se li va implantar amb tècniques mínimament invasives mitjançant la introducció d'un catèter per una de les artèries femorals fins a arribar a la pròtesi que no funcionava.

És el primer cop que es realitza aquest procediment en una dona embarassada.

L'embaràs va seguir el seu curs normal i tant la mare com el nen, l'Oto, que va néixer el 29 de gener a les 37 setmanes de gestació amb 2,800 kg, es troben en perfecte estat.

La Catalina ha reconegut que ha conviscut amb "naturalitat" amb la seva cardiopatia. "Forma part de tu", diu. I no va ser fins que es va quedar embarassada que va començar a patir problemes. "Quedar-me embarassada no entrava en els meus plans, era molt jove, però quan et diuen que si no ho fas aviat potser no podràs tenir fills, és quan t'ho planteges", ha reconegut. Els metges li desaconsellen tenir més fills, i la Catalina es planteja ara l'adopció.

Lara Bonilla

31/03/14

Ara.cat

Creen per primera vegada un cromosoma artificial en una cèl·lula complexa

Investigadors nord-americans i europeus han aconseguit crear per primera vegada un cromosoma artificial en una cèl·lula complexa com les que tenim els humans. Per entendre què significa aquest avenç científic ens ha acompanyat Ricard Solé, director del Laboratori de Sistemes Complexos de la UPF i investigad0r de l’ICREA.

Josep Cuní//8 al dia

28/03/14

8tv.cat

A Catalunya ningú no mor de pobre

La Desiré, la nena de 3 anys que va morir a Balaguer en l’incendi que va destruir l’habitatge que ocupaven els seus pares el diumenge 8 de desembre del 2013, va morir, segons consta en l’atestat, a conseqüència del fum i les flames que van calcinar l’estança en què dormien ella i els seus germans. Una estufa de llenya amb què escalfaven l’habitació va originar presumiblement les flames que van prendre als matalassos que hi havia a la cambra.

En l’atestat que van fer els Mossos d’Esquadra que van investigar les causes de la mort de la nena Desiré no s’esmenta la pobresa com a causa, ni com a causa coadjuvant, d’aquesta mort. Els pares de la víctima havien ocupat aquesta casa després de ser desnonats de l’habitatge anterior. Hi vivien precàriament, en un edifici sense llum i sense cap mitjà que el foc per escalfar la casa.

Ni la policia, ni els bombers, ni els forenses ni els investigadors que, en cas de mort, han de determinar-ne les causes, no tenen instruccions ni a Catalunya ni a Espanya per consignar la pobresa com a descriptor de casos tan evidents com el de la Desiré. Aquí ningú no mor de pobre.

“Si la pregunta –explicava arran d’aquell accident un portaveu dels Mossos d’Esquadra– és si en l’atestat de la policia hi ha un protocol per identificar els casos en què d’una manera o una altra intervenen factors de pobresa, la resposta és no”.

Una cosa semblant passa amb els bombers. Com explicava una portaveu del servei d’extinció d’incendis de l’Ajuntament de Barcelona, “les causes de la mort d’un ciutadà en un sinistre en un domicili són competència dels Mossos d’Esquadra. Els bombers poden fer un informe sobre l’origen de les flames, però no sobre si hi ha una relació amb la pobresa de les persones afectades”. Si un pregunta si hi ha algú que lligui caps més tard la resposta és que no, tampoc.

No hi ha estadística que reti comptes d’això. No hi ha un reconeixement oficial d’accidents i morts relacionades amb la pobresa, i la falta d’una instal·lació adequada per escalfar l’habitatge a l’hivern és una les més òbvies. Per dir-ho d’una altra manera, els casos en els quals la manca de recursos intervé d’alguna manera en la mort accidental d’una persona només consten a les hemeroteques dels diaris gràcies a la perspicàcia dels periodistes que han escrit sobre el succés.

El més interessant de tot és que si fem la prova amb un cercador d’internet amb les paraules adequades us sorprendríeu de l’alta incidència d’aquesta classe de sinistres al nostre país. No és gaire científic, és cert, però aquests són els instruments de què disposem.

Seria important conèixer aquestes dades del cert? Esclar que sí. Tant com ho va ser al seu dia descobrir que un gran nombre de dones apallissades per les seves parelles reunien una sèrie de característiques que finalment es van acabar denominant violència de gènere. Avui, els agents dels Mossos d’Esquadra poden incloure ja en el seu primer atestat una menció específica a aquesta tipologia de delicte i “quan això passa es desplega un protocol especial”, explica un portaveu de la policia autonòmica, que implica la mateixa policia els serveis socials i la justícia.

I encara hi ha alguna cosa tan o més important que aquest protocol: la tipificació de la violència de gènere va permetre que la societat es fes càrrec d’un problema fins aquell moment latent. Moltes coses van començar a canviar a partir d’aquell moment. No hi ha dubte que quantificar el nombre de casos va servir per fer un salt endavant en un problema que fins aleshores concernia només les dones i el seu entorn familiar i que derivava en la seva indefensió.

Ara per ara, la pobresa en general, i molt en particular la pobresa energètica –que inclou des d’una mala calefacció fins a una penosa instal·lació elèctrica–, no figura com a descriptor d’un drama vital com el que es va viure fa uns mesos a Balaguer i que ara pot ser que s’hagi repetit al Vendrell amb més dramatisme, si és possible.

Ja seria hora de començar a posar solució a aquesta ceguesa pública.

Jaume V. Aroca

27/03/14

La Vanguardia

Set milions de persones moren a l'any per la contaminació ambiental

Les regions del Pacífic Occidental i del Sud-est Asiàtic són les que registren més casos. Dades de l'Oms del 2012

Més de 7 milions de persones moren anualment al món a causa de la contaminació ambiental ja sigui fora o dins de casa, cosa que converteix la pol·lució en el principal risc mediambiental per a la salut. Així ho ha denunciat aquest dimarts l'Organització Mundial de la Salut (OMS) que ha presentat les últimes estadístiques sobre contaminació, que demostren que una de cada vuit morts al món estan relacionades amb l'exposició a ambients contaminats.

"Les xifres són sorprenents, són dramàtiques. I és un problema que afecta tothom, tant països en desenvolupament com desenvolupats. Però tenir-les ja és un primer pas positiu, perquè ens dóna el coneixement per poder actuar i resoldre el problema", ha subratllat en una roda de premsa María Neira, directora del departament de Salut Pública i Medi Ambient de l'OMS.

Els xifres actuals sorgeixen de les estadístiques de mortalitat mundial el 2012, i abans d'aquestes, les últimes dades amb què comptava l'agència sanitària de les Nacions Unides, que dataven del 2008, indicaven una xifra de morts relacionades amb la contaminació ambiental de 3,5 milions, exactament la meitat dels revelats ara.

Radiografia més precisa

Neira ha assenyalat, no obstant, que no s'ha d'entendre que en sis anys els casos s'han duplicat, sinó que nova metodologia i nova tecnologia han permès fer una radiografia més precisa de la situació. Dels 7 milions de morts, 3,7 tenen per causa la contaminació ambiental externa, i 4,3 es deuen a la pol·lució interna de les llars, causada majoritàriament per la combustió per cuinar amb fusta, carbó o biomassa.

Com que moltes persones estan exposades tant a la pol·lució interior com exterior, les estimacions de morts no es poden sumar, i el total estimat de morts per contaminació s'arrodoneix a 7 milions.

Aturades cardíaques i atacs cerebrals

Els estudis han revelat que el 80% de les malalties causades per la contaminació ambiental exterior són malalties cardiovasculars: un 40% són atacs de cor i un altre 40% són atacs cerebrals. El restant 20% de les malalties causades per la contaminació externa el formen les afeccions pulmonars cròniques (11%); el càncer de pulmó (6%); i les infeccions respiratòries agudes en nens (3%).

Pel que fa a la pol·lució a les cases, les principals malalties que causa són els atacs cerebrals (34%); els atacs de cor (26%); afeccions pulmonars cròniques (22%); infeccions respiratòries agudes en nens (12%); i el càncer de pulmó (6%).

Polítiques públiques "insostenibles"

"La pol·lució excessiva sovint és causa de polítiques públiques insostenibles en sectors del transport, l'energia, la indústria i la gestió de residus. En molts casos, estratègies més sanes també seran més econòmiques a llarg termini gràcies a l'estalvi en despeses de salut i en la millora del medi ambient", ha subratllat Carlos Dora, coordinador de Salut Pública de l'OMS.

Dels 3,7 milions de morts causades per la contaminació ambiental externa, el 88% tenen lloc en països d'ingressos mitjans o baixos, que representen el 82% de la població mundial. Les regions del Pacífic Occidental i del Sud-est Asiàtic són les que més casos pateixen, amb 1,67 milions de morts i 936.000 morts respectivament. Després d'aquestes zones se situen el Mediterrani Oriental (amb 236.000 morts), Europa (200.000), Àfrica (176.000) i Amèrica (58.000). Pel que fa als països rics; 280.000 morts van ser a Europa; 94.000 a Amèrica; 67.000 al Pacífic Occidental i 14.000 al Mediterrani Oriental.

Pel que fa a la pol·lució interna de les cases, la gairebé totalitat de les morts van tenir lloc en països d'ingressos baixos i mitjans, i només 20.000 en nacions riques. Les regions del Sud-est Asiàtic i del Pacífic Occidental van ser de nou les que més morts van comptabilitzar, 1,69 i 1,62 milions respectivament. 600.000 decessos més van tenir lloc a l'Àfrica; 200.000 al Mediterrani Oriental; 99.000 a Europa; i 81.000 a les Amèriques.

El Periódico.cat

25/03/14

Condemna sense barrots

Una fundació treballa amb recluses en tercer grau per millorar la seva formació i ajudar-les a buscar una feina i reinserir-se a la societat

Sé que em vigilen, però prefereixo viure així que ser a la presó”, diu l’Ana. La van condemnar a cinc anys per un delicte de tràfic de drogues. Però ja no viu entre reixes. Li van concedir el tercer grau i comparteix pis amb set preses més a la Unitat Dependent de Tarragona. La Fundació pel Suport Social Solidari gestiona aquest pis i proporciona a aquestes dones eines perquè puguin refer la seva vida. No és fàcil però l’Ana (37 anys) ha aprofitat aquesta segona oportunitat. Com les seves companyes de pis, viu vigilada però ha trobat una feina i un altre sentit a la vida.

“Tenen molt clar que som el seu radar”, afirma Laura Andreu, la responsable d’aquesta fundació a Tarragona. Ella, Raquel Bonilla i Ainhoa Ruiz s’encarreguen de teixir el pont entre els barrots i el carrer. Totes les preses han de ser al pis al vespre. Allà sopen i dormen. Sempre acompanyades per un treballador social, que té en aquest mateix pis la seva pròpia habitació. Allà algunes aprenen coses tan bàsiques com una rutina d’higiene personal, hàbits alimentaris o preparar una entrevista de feina (per a algunes, la primera de la seva vida). La Fundació els fa un seguiment discret durant el dia: “Si una treballa en un bar, per exemple, m’hi presento, prenc un cafè i l’observo”, explica la Laura. Si el seu comportament no és correcte, si no cooperen i no treballen per a la seva pròpia reinserció, aquestes dones perden automàticament la condició de semillibertat i tornen a la presó. Molt més lluny de les seves famílies i, en alguns casos, dels seus fills, ja que a Tarragona no hi ha presó de dones.

La Laura, l’assistenta social, s’entrevista amb les preses com a mínim una vegada a la setmana per fer un seguiment personalitzat de cada cas i dissenyar la millor estratègia perquè puguin i aprenguin a viure en llibertat: les orienta sobre quins cursos de formació els poden anar bé o com han de preparar i presentar el seu currículum. “En general, vénen de famílies desestructurades, tenen una autoestima molt baixa i pocs recursos per tirar endavant soles i trencar amb les relacions i les dinàmiques que en el seu moment les van portar a delinquir”, explica.

L’Ana (casada però sense fills) està contenta perquè fa uns mesos va trobar feina. Té un contracte de mitja jornada netejant un edifici. Allà ningú no sap que està complint condemna. Abans va fer un curs bàsic d’informàtica, “perquè no en tenia ni idea”, diu. I ara ja sap utilitzar el correu electrònic. També va fer un curs per treballar en geriàtrics: “I em sortien ofertes però sense contracte, així que em vaig apuntar a un altre de cuina i aquest em va anar molt bé perquè vaig conèixer gent i em va sortir la feina que tinc ara i que espero que em duri”, explica.

A la Cristina (el nom és fictici com el de l’Ana), la van condemnar a deu anys i set mesos de presó, també per un delicte de tràfic de drogues que no ha reconegut. Va estar més de cinc anys a la presó de Ponent (a Lleida) fins a aconseguir el tercer grau. Quan va ingressar, els seus fills tenien 18 i 13 anys. “Al principi ho vaig passar fatal, dormia dues hores al dia i en dos mesos em vaig aprimar més de trenta quilos, però després em vaig fer a la idea... cinc anys entre barrots és una vida”, diu. Ara està tramitant la llibertat condicional: “Tot i que ja no sóc a la presó sóc molt conscient que estic complint una condemna i que qualsevol incident pot portar-me directament a la presó una altra vegada... a tota hora m’estic jugant la meva llibertat”, afirma. Abans de la detenció, tenia una botiga, ara ha fet un curs sociosanitari i també de monitora de menjador. Ara està treballant en un centre geriàtric.

“El dia que deixi de tenir il·lusió i no sigui capaç d’entendre la posició de l’altre i respectar-la sense jutjar-la, deixaré aquesta feina”, afirma Laura Andreu. El treball de l’equip de la Fundació és complex: elles dissenyen l’itinerari integral de reinserció sociolaboral, que és diferent per a cada presa: “Nosaltres donem les eines perquè elles puguin tirar endavant, si no creguéssim que això funciona, no ho faríem”, diu la Laura i la seva companya Raquel.

Mantenint la distància i l’autoritat però generant confiança, aquestes professionals es converteixen en un pilar per a les preses i amb algunes mantenen el contacte fins i tot quan han acabat la condemna.

Sara Sans

24/03/14

La Vanguardia

Vendre'ns la vida

No deixa de voltar-me pel cap. Potser perquè he viscut fa poc la mort d'un noi de 15 anys, i de tant en tant em sento temptada de fer aquella pregunta que sempre resulta absurda des de la perspectiva humana: per què? Per què la mort s'abat sobre persones plenes de llum, joves, vitals i magnífiques? Com si la mort hagués de destriar bons i dolents, o posar un paràmetre temporal per emportar-se'ns. Com si poguéssim reclamar a Déu una explicació de la puntada en el tapís immens de la creació, com si de veritat poguéssim jutjar entre el bé i el mal, sense recordar que un sense l'altre no existeixen. I tot es fa més incomprensible quan immediatament els especialistes en trasplantaments d'òrgans comencen a demanar permís per prendre coses del finat a fi i efecte de recompondre un viu necessitat. Em diran que per a ells les morts són, si més no, una manera de proveir el món d'esperança. Paradoxalment s'instal·len en la rodalia del desig de mort perquè necessiten tot tipus de desgràcies per donar la vista, una vida normal, la vida. Així és la llei, fins i tot quan la llei es trenca i un fill se'n va abans que els seus pares. Bona nit, Àngel.

Però, coses que passen, la realitat dels trasplantaments té més cares: s'ha sabut les darreres setmanes que en una xarxa de tràfic d'òrgans s'oferien fins a 40.000 euros per un tros de fetge. Acceptant que el fetge es regenera (torna a créixer, diuen, com les potes d'una aranya), on rau el problema? Sabem que es tolera la venda d'òvuls o de semen fins i tot amb publicitat (“Al igual que en el caso de la donación de óvulos, la ley impide el pago por muestras de semen. Sin embargo se permite la compensación económica en función de las molestias que supone para el donante”, diu un web ben conegut, i no hi afegiré cap comentari); sabem que hi ha qui lloga el seu úter per tal que Ricky Martin pugui adoptar des del moment zero, i la notícia surt a la primera plana d'un munt de revistes que anomenen “rosa”; àdhuc m'arriba que a la major part del món moltes dones i no pas pocs homes continuen llogant el seu cos sencer per diners i en molt pocs països és delicte; i, si em poso més estupenda, conec un munt que han llogat la seva ànima per un càrrec en un partit polític, i de tots són coneguts els que han venut la seva intimitat per tan poca cosa com la fama.

¿Què es pot vendre i què no en aquest mercat global on el comerç de futurs (han pensat què vol dir això?) no s'entén com tràfic d'expectatives, ans com la “intel·ligència per als temes borsaris”, i així els voltors més despietats poden ser senzillament gent desperta? Especular està permès, però vendre's un tall de fetge és un delicte. Per quina raó?

La raó, única i menyspreable, és la quimera de la igualtat. Quan es va estendre la notícia de la xarxa de traficants s'hi va afegir: “Entre els clients es trobava un ric libanès que necessitava un trasplantament.” Ah! Qui pot comprar-ho tot, qui té al seu abast comprar l'hospital on li facin el trasplantament, ha de seguir els protocols per a la donació del fetge que se li hagi de trasplantar, tot i que els diners que es poguessin pagar al donant li servissin per treure de pena a molts vius i propers; anem a fer veure que tots som iguals mentre no arriba el temps de la clonació per trasplantar que tan cruament descriu Murakami a No em deixis mai (en pel·lícula, L'illa). Una societat que pretén posar tanques al camp d'un comerç que ben segur existeix, mentre fa els ulls clucs a totes les vils maneres de vendre l'esperit que contaminen les conquestes d'Occident. Que sàpiga que al mateix temps haurà de començar a fer estadístiques del nombre de suïcidis que no són fruit de la voluntat de marxar, ans un pòstum regal a la gent estimada, mitjançant l'assegurança. La vida en venda.

Montserrat Nebrera

24/03/14

El Punt Avui

El Trueta ha deixat de donar bolquers per als nounats

Fa uns dos anys que va eliminar el resssopó que donava de forma generalitzada a tots els pacients.

 

Representants sindicals del Trueta en una manifestació de l'any passat en contra de les retallades. Foto: Lluís Serrat.

Una de les últimes retallades pressupostàries que ha aplicat l'hospital Josep Trueta de Girona ha estat deixar de donar bolquers per als nens que neixen al centre. Fonts del Trueta han explicat que aquest hospital era l'únic de les comarques gironines que donava els bolquers que es necessiten durant l'hospitalització del nounat i que des del programa d'atenció a la salut sexual i reproductiva (Assir) ja s'informa les futures mares de tot allò que han de portar quan hi van a donar a llum. Així mateix, les mateixes fonts han afegit que s'és flexible amb aquesta mesura i que, si hi ha alguna eventualitat, se'n faciliten.

Fa uns dos anys que el Trueta va deixar de donar ressopó de forma generalitzada a tots els pacients que estan ingressats. I ara el ressopó –que consisteix en un got amb suc o amb llet i unes galetes– es proporciona únicament als pacients diabètics i a aquells que per la seva patologia ho requereixen. La presidenta de la junta de personal del Trueta, Àngels Rodríguez, de CCOO, creu que és lamentable que s'hagi arribat a aquesta situació i diu que aquesta mesura causa desconcert entre els pacients i incomoditat al personal sanitari pel fet que el ressopó es dóna a alguns malalts i a d'altres no.

Una altra de les mesures que va prendre l'any passat la direcció del Trueta en el marc de les retallades va ser suprimir el sopar que es donava a la plantilla del torn de nit i que consistia en un brou amb una poma o una amanida verda amb pernil i una magdalena, i que a l'estiu podia ser un gaspatxo. Segons la junta de personal, la supressió del sopar dels treballadors suposa un estalvi anual de 90.000 euros.

Fonts del Trueta argumenten que aquestes mesures tenen com a objectiu contenir la despesa i poder dedicar tots els recursos disponibles a l'activitat assistencial, que és la pròpia d'un hospital. A més, hi afegeixen que són mesures que s'han adoptat a gairebé tots els hospitals.

Núria Astorch

21/03/14

El Punt Avui

El dol del suïcidi no se supera mai; s'aprèn a conviure-hi

Cecília Borràs (Barcelona, 1966) és doctora en psicologia per la Universitat de Barcelona i presidenta fundadora de l'Associació Després del Suïcidi, Associació de Supervivents, constituïda fa un any i mig. Va passar pel dur tràngol del suïcidi del seu fill, el març del 2009. L'associació vol ajudar les persones que es troben en moments semblants a refer la seva vida. El telèfon de l'associació és el 662545199 i el web és aquest: despresdelsuicidi.org

Vostè a qui va perdre?

Al meu fill Miquel, de 19 anys. Es va discutir amb la parella. No va ser cap gran discussió, però va succeir en el pitjor escenari.

Encara porta la càrrega?

Porto la càrrega de la pèrdua. Sempre conviuré amb això. Jo no sóc partidària de parlar de calendaris, però he fet una feina personal, amb el suport molt important de la família.

Què se sent?

És un xoc. Hi ha una barreja d'incredulitat, una sensació d'irrealitat. Et sents confús i desorientat. Et negues a creure que això t'estigui passant. I, sumat a tot, el dolor. Sents que la vida s'atura i que se't torna agressiva.

La gent es culpabilitza?

Sí, sobretot al principi. Això és inherent. Et preguntes què has tingut a veure amb la decisió d'aquella persona. En quin moment no vas actuar com havies d'haver actuat. Et preguntes què hauria passat si haguessis fet o dit allò o allò altre...

I vostè, què creu?

Jo sempre dic a les persones que ajudem que no podem valorar el que sabem avui amb la ignorància del passat. És ser molt injust amb nosaltres mateixos.

Culpabilitat injustificada...

Del tot. Cap persona és l'única influència en la vida dels altres.

Què és el més difícil de superar?

Quan t'imagines els últims minuts d'aquella persona. Perquè entra en un imaginari en el qual tu veus la seva desesperació i el seu patiment més absolut.

Hi ha gent que mai supera la mort d'un ésser estimat per suïcidi?

El dol per suïcidi no se supera mai, sinó que s'aprèn a conviure-hi. Has de reconstruir la teva vida cada dia. La mort per suïcidi és una cicatriu. Hi ha persones a les quals els costa molt, que posen en una càpsula el seu dolor. Perquè és molt diferent la mort d'una persona que mor per una malaltia i a la qual acompanyes que la que mor per desesperació.

Quina feina fa l'associació?

Oferim un espai a les persones que han passat pel tràngol d'una mort per suïcidi. En poder parlar amb d'altres que han patit per la seva experiència, s'asserenen. Se'n van amb una certa pau interior. Ho fem individualment. Però en cap cas substituïm l'ajut professional.

Hi ha un perfil del suïcida?

Els especialistes parlen de factors de risc per explicar el 90% dels casos: el trastorn mental, al qual tots som vulnerables, que no la bogeria, addicions, la solitud, patir una malaltia crònica i fets vitals estressants que un no sap afrontar.

El 90%. I l'altre 10%?

Possiblement són casos més explicables per un impuls. El perfil de la mort per suïcidi entre l'adolescent respon més a l'impuls.

El suïcidi és la primera causa de mort no natural a Catalunya...

I per sobre dels accidents de trànsit, el nombre dels quals ha baixat per les campanyes.

Quins mites hi ha sobre el suïcidi?

Molts. Que qui ho diu no ho farà. És fals. Qui verbalitza que no vol viure és que té un patiment emocional i cal escoltar allò que li preocupa. O bé que la gent gran no se suïcida. Que és un fet propi només dels que pateixen patologies mentals...

Hi ha signes d'alerta?

Qualsevol persona que digui que no té ganes ni forces per viure, que la vida no val la pena. No tinguem por de preguntar-li si vol que l'ajudem. És un error creure que ja li passarà.

Com veu el programa preventiu que va impulsar el govern?

Que és molt important per tres motius. Primer: dóna el missatge que el suïcidi és un problema de salut i que cal abordar-lo sanitàriament, però també socialment. Segon: es podrà donar una eina proactiva de seguiment perquè la gent tingui suport en el seu patiment. I tercer: és una resposta molt responsable a un problema social greu.

Lluís Martínez

16/03/14

El Punt Avui

La laxitud amb els divorciats crea tensions a l’església catòlica

Francesc encén un seriós debat doctrinal entre reformistes i ortodoxos

Els conservadors veuen que hi va la sacralitat del matrimoni i tota la moral sexual

El Papa després dels exercicis espirituals d'Ariccia

No tot és felicitat aquest primer aniversari de Francesc com a Papa. La perspectiva d’una possible readmissió als sagraments dels divorciats que s’han tornat a casar genera un debat intens en la jerarquia catòlica i entre els laics, i amenaça de provocar un xoc entre ortodoxos i reformistes sobre el rumb de l’Església catòlica al segle XXI.

Van causar un terratrèmol les paraules clares del purpurat alemany Walter Kasper quan va presentar la seva ponència al consistori de cardenals, el 20 de febrer. “Hem de ser honestos i admetre que entre la doctrina de l’Església sobre el matrimoni i sobre la família i les conviccions viscudes per molts cristians s’ha creat un abisme –va dir Kasper–. Per molts cristians avui el magisteri de l’Església s’allunya de la realitat i de la vida”.

El cardenal alemany va intentar plantejar una via intermèdia entre el rigorisme i el laxisme. Va proposar que, en determinats casos, els divorciats que s’han tornat a casar siguin readmesos a la comunió si compleixen certs requisits: si es penedeixen del fracàs del primer matrimoni; si han complert les obligacions derivades de la primera unió i descarten tornar enrere; si no poden trencar, “sense altres culpes”, el nou matrimoni civil; si es comprometen a intentar l’èxit en el segon matrimoni i a educar els fills en la fe, i si realment volen tornar a rebre la comunió. Segons Kasper, si es donen aquestes condicions, s’hauria de readmetre aquests catòlics als sagraments, també per evitar que els fills s’allunyin de l’Església. El cardenal alemany va alertar que l’excés de rigor sigui “contraproduent” i es perdi la generació de catòlics següent.

Els raonaments de Kasper preocupen molt els sectors catòlics conservadors. El diari italià Il Foglio s’ha fet portaveu de les seves idees. Les veus de dissensió també troben ressò al blog del prestigiós vaticanista Sandro Magister, un dels fòrums catòlics més seguits al món.

L’argument dels opositors a Kasper és que, en contra del que ell sosté, les seves propostes sí que canvien de soca-rel la doctrina mil·lenària de l’Església, basada en l’Evangeli, sobre la indissolubilitat del matrimoni cristià. I van més enllà: si s’admet de facto la possibilitat d’un segon matrimoni –sense nul·litat eclesiàstica del primer– i s’abandona la sacralitat d’aquesta unió eterna, per què no s’accepten també el sexe prematrimonial, les unions entre homosexuals o els mètodes anticonceptius no naturals? (com ja suggereixen bisbes progressistes com l’alemany Stephan Ackermann).

Pensen que, si l’Església catòlica emprèn aquest camí tan perillós, serà una rendició al relativisme modern, una claudicació i una pèrdua d’identitat.

Els que s’oposen a Kasper –diversos cardenals rellevants ja s’han pronunciat, com l’arquebisbe de Bolonya, Carlo Caffarra, i també hi posen serioses objeccions l’austríac Christoph Schönborn i el nord-americà Seán O’Malley– parlen d’una “revolució cultural” inacceptable. A Il Foglio fan servir el terme de concili Vaticà III per definir els sínodes extraordinaris sobre la família que abordaran aquests temes l’octubre que ve i el 2015. És una manera de subratllar-ne la importància i de censurar veladament el Papa per haver volgut colar canvis de tanta rellevància en simples sínodes i no en un nou concili.

Per les seves declaracions, sembla que Francesc s’alinea amb Kasper, però no ha concretat la seva posició. Simplement ha encoratjat el debat, ha advocat per la misericòrdia i perquè es tingui en compte la realitat social. A Roma es recorda, tot i això, la clamorosa frenada que va fer Pau VI, el 1968, amb l’encíclica Humanae vitae. Quan es pensava en una acceptació dels anticonceptius, Pau VI va dir que no. Hi ha qui pensa que amb el debat actual podria passar el mateix.

Eusebio Val

Ciutat del Vaticà

17/03/14

La Vanguardia

Jo us puc dir com es poden evitar la meitat dels càncers

Cristopher Wild, director de l'Agència Internacional del Càncer

Tinc 55 anys i en fa 30 que investigo el 80 per cent de càncers que es deuen a causes ambientals i a mals hàbits. Vaig néixer a Manchester: tant allà com aquí el càncer mata igual pobres i rics. Col·laboro amb el Creal (Centre d’Investigacions Epidemiològiques) de Barcelona

Quan, fa 30 anys, vaig començar a investigar el càncer al laboratori, pensava que la seva curació seria un fàrmac...

No és així?

Aviat em vaig adonar que el laboratori no era l’avantguarda de la investigació, sinó només un front més de la lluita.

On s’entaula la batalla decisiva?

Aplicant el que sabem de prevenció a polítiques d’Estat –no n’hi ha prou amb les conductes individuals– per canviar actituds en la nostra vida quotidiana. Per això us puc dir com es poden evitar la meitat dels càncers.

Doncs comenci ja, doctor.

Cada cultura i estil de vida genera els seus propis factors de risc: beure el mate massa calent a l’Uruguai augmenta els casos de càncer de gola; a Austràlia, els anglosaxons exposats a un sol despietat pateixen un alt percentatge de càncer de pell.

Tan blanquets ells.

A l’Àfrica Occidental, l’hepatitis B augmenta els càncer de fetge i les aflatoxines: fongs que parasiten el blat de moro i els cacauets.

I la vacuna del virus del papil·loma?

Hi ha vacunes l’impacte de les quals trigarà anys a apreciar-se, però són necessàries. Ara comencem a recomanar-ne d’altres.

Les monges no contreien aquest virus.

Perquè la via de transmissió era l’intercanvi sexual, però fixi’s que, en canvi, pateixen una taxa més alta de càncer de mama, perquè la maternitat primerenca i donar el pit són proteccions efectives.

Veig que cadascú té els seus riscos.

Però aquestes africanes cada cop triguen més a tenir menys fills, per això augmenta la seva taxa de càncer de mama. Analitzem quin càncer és dominant a cada país i, amb ajuda del laboratori, l’associem a estils de vida per poder proposar polítiques per modificar-los.

A Espanya?

Vostès tenen més càncer colorectal i de pulmó associats al tabaquisme i, cada vegada més a tot el món, les dades i estadístiques confirmen que la falta d’exercici i l’obesitat també són factors de risc.

No és nou.

Però no n’hi ha prou que jo ho digui i algun lector decideixi anar caminant a treballar...

Doncs ja seria molt.

...Hem de transformar en política tot allò que apunta el laboratori i les estadístiques.

Per què no puc prevenir jo sol?

Perquè vostè sol no pot canviar la seva manera de viure. Per exemple, les ciutats s’han de planificar per engrescar a caminar i fer exercici. A Houston em miraven com un marcià quan anava caminant a l’hospital.

Si allà no hi ha ni voreres.

Per això són més obesos. I li donaré la mala notícia: en els propers 20 anys hi haurà un 80 per cent més de càncers al món.

Per què?

Perquè els països emergents allarguen les seves vides i amb el progrés sumen els factors de risc dels països rics als que ja tenien.

Quins factors?

Els països pobres pateixen molts càncers causats per infeccions per virus. Avui, a més dels seus, pateixen els nostres.

Els seus gens no els protegeixen?

Els japonesos que es muden als EUA en pocs anys tenen els mateixos càncers que els nord-americans i, tot i això, els seus gens encara són els que tenien al Japó.

Per tant...

Sabem que factors d’entorn o estils de vida influeixen en el 80 per cent de càncers; els restants són atribuïbles a herència genètica.

I els països rics emmalaltirem més?

En prolongar les nostres vides, també patirem més càncers.

Males notícies portades per les bones.

Deixi’m insistir en la formidable: si li digués que un nou tractament cura la meitat dels càncers, seria la gran notícia. Doncs bé: repeteixo que ja sabem com evitar la meitat de casos amb polítiques adequades.

A veure...

Fixi’s en el tabac: després de dècades de lluita hem aconseguit un gran descens de càncer de pulmó als països que la van iniciar abans. Però pocs polítics són capaços de prendre decisions impopulars, els avantatges de les quals es veuran d’aquí a 20 anys.

Digui’m un país que els hagi tingut.

Finlàndia fa 40 anys patia un percentatge de càncer de coll uterí com el de l’Àfrica Occidental avui. Va començar a realitzar exploracions preventives llavors –eren cares– i avui es veuen per fi els resultats en dades.

Si ells van poder, per què no nosaltres?

Hem de pressionar els polítics perquè pensin i actuïn a llarg termini i no només el ministre de Sanitat sinó tot el govern. Què hi ha més important que la salut?

Quins nous factors detecten?

Un de cada cinc càncers es deu a virus; altres a radiacions, especialment de la llum solar; a l’alcohol; a agents químics; i ara també trobem factors psicològics com l’estrès, l’impacte del qual esfilagarsa els telòmers dels cromosomes.

No sé si aquests factors són nous...

El que és nou és que avui podem veure al laboratori quins factors han alterat l’ADN donant lloc a cada tipus de càncer.

Lluís Amiguet

17/03/14

La Vanguardia

La Família avui i aquí

Han estat molts milers les respostes al qüestionari sobre la família que el papa Francesc va lliurar als bisbats de tot el món. El Vaticà les ha elaborat adequadament i és molt possible que el tema hagi estat tractat durant l'assemblea de cardenals a finals d'aquest passat mes de febrer. Tanmateix el document que reflectirà les diferents visions dels creients serà debatut àmpliament pel Sínode de Bisbes a l'octubre de 2014.

Cal dir que la recepció de la consulta ha estat diferent en funció de continents i països. Mentre que als països asiàtics i africans les qüestions consultades són, principalment, temes tabús, a l'Amèrica Llatina, han estat molt crítics (bona part dels Presidents de les seves Repúbliques són divorciats i casats en segones núpcies). Europa també s'ha distingit pel seu sentit crític. Per exemple, les respostes provinents de catòlics alemanys i suïssos posaran molt frenètics als catòlics conservadors, ja que demanen la retirada dels anatemes doctrinals, sobre moral sexual, proclamats per Joan Pau II i Benet XVI.

La consulta ha aixecat moltes expectatives sobre temes avui conflictius i condemnats, fins ara, per la moral catòlica, com els divorciats tornats a casar, unions de fet, relacions sexuals prematrimonials, mètodes anticonceptius, matrimonis homosexuals, l'avortament. Ara és l'hora del discerniment. És hora de descobrir els veritables "signes dels temps" sobre la vivència de l'amor dins dels diferents models de família existents. La Constitució Pastoral Gaudium Spes 44a del Concili Vaticà II és molt clara i contundent: "Correspon a tot el poble de Déu, sobretot als pastors i teòlegs, amb l'ajuda de l'Esperit Sant, escoltar atentament, discernir i interpretar els diferents llenguatges del nostre temps, per tal que la veritat revelada pugui ser percebuda cada vegada més a fons, més ben entesa i més adequadament presentada".

Si discernir els signes del temps correspon a tot el poble de Déu, em permeto dir-hi la meva i fer-la pública perquè pugui ser contrastada i contestada. Entre tots hem de procurar donar resposta a les exigències de la vivència evangèlica, avui. Primer caldrà que ens desfem dels antics paradigmes que han condicionat el món de la família. Un d'ells és el seu sentit patriarcal, on l'home és el cap i mana. Avui entenem que la família és un projecte comunitari, on l'home i la dona són iguals en drets i obligacions i els fills han d'ésser objecte d'un procés pedagògic, d'acord amb l'edat, vers la seva plena emancipació i igualtat. Compte amb la nostra visió eurocentrista que valora la cultura occidental com la millor i única capaç de civilitzar les altres cultures. Les altres cultures també existeixen i potser estan més a prop de l'evangeli.

Caldrà que l'edifici jurídic del dret canònic sobre la família, les relacions sexuals i la procreació, construït des del segle XI, amb normes imperatives des del Concili de Trento (s. XVI), alliberi les relacions amoroses de l'excés de casuística jurídica. Quan dos cristians s'estimen, integren de fet, sense més cerimònies, la seva relació amorosa al seu projecte vital cristià. Així era entre els cristians dels primers segles. L'excés de normes ha fet més viu l'amor o l'ha ofegat?

La sociologia i els seus instruments d'analitzar la realitat (enquestes, entrevistes, sondeigs d'opinió) són vàlids però no exclusius per un veritable discerniment dels signes dels temps. Es fa imprescindible l'anàlisi teològica per esbrinar els veritables anhels de l'home d'avui i com l'Evangeli pot donar-hi resposta.

En aquest sentit, l'Església catalana compta amb un llarg recorregut de discerniment sociològic i teològic, digne d'admiració, que marca el seu particularisme dins de l'Església espanyola i que s'ha de tenir en compte a l'hora d'aproximar-nos al fet de la família, la parella, les relacions familiars i la moral sexual. Fa quaranta anys, l'Institut Catòlic d'Estudis Socials publicava el llibre La família, avui i aquí. Comentaris a una enquesta. Era el resultat de 1.700 respostes a unes enquestes promogudes per Quaderns d'orientació familiar, preocupada com estava per respondre a les inquietuds, els neguits i fins i tot la desorientació davant de nous fets a l'entorn de les relacions familiars, que semblaven fer trontollar l'esquema tradicional de la família.

Temes com els canvis sociològics de la institució familiar, el conflicte generacional, el divorci, l'avortament, el problema religiós, les relacions prematrimonials, autoritat i llibertat en l'educació dels fills són analitzats des de la seva realitat, amb comentaris i reflexions des de l'antropologia cristiana.

Dels diferents anhels que s'expressen en l'estudi, per assolir la necessària felicitat personal dins del matrimoni, en destacaré dos d'essencials per a la pervivència de la vida amorosa de la parella, que considero veritables signes del temps. El primer és la fidelitat. Una fidelitat que no dimana de cap manament com la indissolubilitat proclamada i exigida per la doctrina catòlica, sinó que és conseqüència del domini de l'art d'estimar. Un art que exigeix adquirir certes habilitats. Quatre són les habilitats descrites en el famós llibre del sociòleg, psicòleg i humanista Erich Fromm, L'art d'estimar: a) Atenció activa per a la vida i el creixement d'allò que estimem. b) Responsabilitat. Ser responsable significa ser capaç i estar disposat a "respondre". c) Respecte que denota la capacitat de veure una persona tal com és, de ser conscient de la seva individualitat única. d) Coneixement. Respectar una persona no és possible sense conèixer-la.

El segon és la tendresa. En les relacions de parella i familiars, la tendresa és l'expressió més fluida i flexible de l'amor. És la lubrificació de tots els engranatges relacionals, sexuals, de comunicació, d'intercanvi de coneixements, de vivències espirituals, de projecció de somnis. El cap, el cor i l'esperit s'harmonitzen amb la tendresa.

El pròleg del llibre La família, avui i aquí (Editorial Saurí), acaba dient: "La gran necessitat de tendresa i d'afecte que mostren quasi totes les respostes és el fonament de les relacions familiars". Fidelitat i tendresa, essència de la vida d'amor i de la família. Promoure aquesta essència és el gran repte de l'Església, avui.

Tant de bo els nostre bisbes s'emportin aquest estudi dins la seva motxilla de documents per estudiar i dirimir en el proper Sínode, com a símptoma de la singularitat de l'Església catalana que fa quaranta anys les seves bases ja intentaven discernir els signes dels temps perquè l'evangeli fos paraula viva per als homes i dones del propi temps.

Pere Reixach

15/03/14

Diari de Girona

Els musulmans gironins demanen classes de religió islàmica i cementiri propi

“Només es parla de nosaltres, els musulmans, per dir-ne coses dolentes”. La queixa la va formular així, de manera textual, un dels 26 assistents a l’última assemblea de la Facigc, la Federació d’Associacions Culturals Islàmiques de les Comarques Gironines, que va tenir lloc a Salt. El principal objectiu de la federació és “reforçar la convivència amb la comunitat autòctona” i, encara que no es formula explícitament, lluitar contra la divisió entre les diferents comunitats musulmanes.

La federació, inscrita en el registre d’entitats culturals de la Generalitat a finals del 2012, agrupa 16 entitats de Salt, Anglès, Santa Coloma de Farners, Banyoles, Empuriabrava, Figueres (Marca de l’Ham), Roses, Palamós, Platja d’Aro, Calonge, Torroella de Montgrí, la Bisbal i Palafrugell. Integra sobretot la comunitat marroquina, encara que es declaren oberts a totes les nacionalitats i amb voluntat de créixer, però no d’integrar-se a cap de les grans organitzacions estatals.

“Aquesta federació –precisa el portaveu i secretari Hussein Huban, de Torroella de Montgrí– no és ni salafista, ni gihadista, ni busca gent per a la guerra santa, i tot el que s’ha dit en algun suposat informe policial és absurd. Estem per la convivència, volem contribuir a desenvolupar aquest país, treballem i paguem impostos als nostres municipis. I serem els primers a denunciar-ho si hi ha un gihadista perquè ens fa mal”.

Una de les primeres demandes que formularan a la Generalitat és la concessió de parcel·les reservades per als enterraments islàmics als cementiris municipals o tenir cementiris propis. Ara són una població jove, amb poques morts, però quan n’hi ha, “gairebé tots” són enterrats al Marroc. La repatriació del cadàver té un cost que oscil·la entre els 5.500 i els 7.000 euros. Moltes vegades tenen problemes per pagar-ho i s’han de fer col·lectes. “Voler enterrar els morts aquí és el millor senyal de la nostra voluntat d’integració”, expliquen.

Val a dir que hi ha pocs cementiris per a musulmans a Espanya: Saragossa (originàriament havia estat de la guàrdia mora de Franco), Sevilla, Granada, Fuengirola, Madrid, Barcelona… i des de fa poc Calonge. Mohamed, representant de l’entitat musulmana de Calonge, explica que en els últims mesos ja han pogut enterrar a terra i orientats a la Meca uns homes marroquins i unes dones palestines.

Disposar d’una parcel·la pròpia als cementiris no sembla un problema tan gran com demanar ser enterrats a terra i sense taüt. La normativa generalment ho impedeix. Des d’algun sector de la comunitat s’ha arribat a suggerir com a alternativa que s’ompli amb terra el taüt.

Una altra demanda són les classes de religió. Els acords del 1992 especifiquen que si en un centre hi ha més de deu alumnes que sol·liciten l’ensenyament religiós tenen dret a disposar d’un professor pagat per l’Estat i escollit per la seva confessió. La divisió entre les comunitats ha estat l’argument esgrimit per la Generalitat per no atendre peticions aïllades. “Tenim un avantatge –diu el portaveu–, i és que no estem condicionats per les subvencions de la Generalitat perquè no en rebem cap”. En paral·lel estudien la possibilitat de demanar classes extraescolars de cultura islàmica i d’àrab.

Una altra reivindicació constant és que a la feina es respectin les seves celebracions, com el Ramadà o a la festa del Xai. I, pel que fa a aquesta última, expliquen les dificultats per poder matar-lo segons el ritual alcorànic. “Als escorxadors només hi van les carnisseries halal, però no hi pot anar un particular. Es podria fer com a Bèlgica, que hi ha escorxadors mòbils, tràilers condicionats on hi va el veterinari i l’imam”. Dos temes més que preocupen són les reticències d’algun centre escolar a les nenes que volen anar amb vel i les dificultats que alguns municipis posen a la construcció de mesquites.

Josep Playà Maset

17/03/14

La Vanguardia

El que està passant a Melilla desafia l’ordre internacional

"Els motius pels quals lluitava al costat d'un incipient moviment obrer sota el franquisme o en les comunitats camperoles on es refugiava la guerrilla del Salvador l'han portat ara a Melilla. Aquest jesuïta treballa per assistir els joves subsaharians que malviuen al mont Gurugú esperant l'oportunitat per saltar la tanca de Melilla" afirma el Padre Esteban.

El Padre Esteban coneix bé la determinació dels joves, que veuen Melilla a un pas des dels boscos del Gurugú.  F. Melcion

Parla amb la seguretat de qui sap que defensa els més febles. Es mostra afable i saluda amb una abraçada. No vol que li diguin de vostè. El Padre Esteban està dedicat en cos i ànima als joves subsaharians que malviuen als boscos del mont Gurugú esperant l’oportunitat de saltar la tanca de Melilla. El seu equip de la delegació de migracions de l’arquebisbat de Tànger (una infermera, una coordinadora, dos mediadors i un conductor) ofereix assistència mèdica i kits higiènics als joves durant la dura espera a la muntanya.

Si estan malferits per les ganivetes de la tanca o les caigudes en els intents fallits de salt, els acompanyen a l’hospital de Nador. Esteban Velázquez no ha parat fins que ha aconseguit un visat humanitari - rara avis - per portar a Espanya l’Abdoulaie, un jove de Mali que va quedar paraplègic quan va caure per un penya-segat mentre fugia d’una batuda de les forces marroquines. Al desballestat hospital de Nador les llagues el consumien després de cinc mesos al llit.

“Això és una reproducció de l’Àfrica en miniatura: la multitud de països que acumulen aquí els seus immigrants és el reflex de la seva situació i d’unes relacions internacionals sense justícia ni equitat. Però també un punt de trobada de les cultures africana, àrab, berber i, últimament, siriana... i s’ha de veure com una oportunitat: el que està passant a Melilla desafia l’ordre internacional. I, com va dir el papa Francesc, tenim una globalització de la indiferència i el que necessitem és una globalització dels drets humans i la justícia”.

Velázquez recorda que la tanca “no serveix per frenar la immigració, sinó per fer que els que han recorregut mig Àfrica per guanyar-se un futur per a ells i les seves famílies es tallin i es trenquin els ossos”. La seva proposta per a la crisi que s’està vivint a Ceuta i Melilla és humil i ell mateix reconeix que no resol el problema de fons, però que podria pal·liar els abusos: que es despleguin observadors internacionals permanents d’ONG independents i reconegudes als dos costats de la tanca per supervisar les actuacions policials espanyoles i marroquines.

Incansable

Als 67 anys, i mentre l’hi permeti l’artrosi del genoll, Esteban, com el coneixen els immigrants, no està disposat a defallir. Tan aviat va a l’hospital a veure els ferits com s’encarrega de negociar amb les autoritats marroquines i espanyoles (la delegació també té finançament de Suïssa) o va a recollir un jove per acompanyar-lo a l’hospital: els sensepapers tenen dret a la precària sanitat pública marroquina, però molt difícilment hi arriben si ell no els hi acompanya. El capellà viu permanentment vigilat per la policia marroquina: dos agents de paisà no es mouen de la porta de la rectoria de l’església de Nador.

Aquest jesuïta canari no s’arronsa davant la cúria i assegura que només es va prendre seriosament el dret canònic quan hi va trobar una escletxa per defensar la seva destinació en una comunitat de la selva de Morazán, al Salvador, on va passar set anys convivint amb la guerrilla. Es va aferrar a l’objecció de consciència perquè no el rellevessin del seu destí. Sis dels seus companys, entre els quals hi havia Ignacio Ellacuría, van ser assassinats pels militars salvadorencs, però el Padre Estebanes va negar a abandonar la seva comunitat i hi va tornar desobeint les instruccions de Roma.

Teòleg i graduat social, de jove havia format part de la Missió Obrera: va treballar recollint cotó a Còrdova i en la campanya de la pera a Lleida, també a la verema francesa i en una fàbrica Mercedes Benz d’Alemanya. Quan estudiava teologia a Granada es va passar un mes a la presó per portar unes cartes de protesta en defensa d’un grup de treballadors detinguts per reivindicar llibertats sindicals. En aquella època va passar també per Cornellà. En acabar la guerra al Salvador, la Companyia de Jesús va decidir traslladar-lo a Espanya. Des d’aleshores es va dedicar a la solidaritat i va participar en el moviment del 0,7% fins que el bisbe el va retirar del càrrec l’any 2000 per la seva implicació en la Consulta Social del Deute Extern. Es guanyava la vida instal·lant telèfons i rentant cotxes.

Ja jubilat, el jesuïta treballa a Nador des de fa un any i mig, quan el bisbat va prendre el relleu del projecte de Metges Sense Fronteres. Amb el seu equip mantenen un telèfon d’emergència amb el qual els immigrants que viuen al bosc es poden comunicar les 24 hores. També els porten kits higiènics, plàstic i mantes per sobreviure a la intempèrie, malgrat l’oposició de les forces de seguretat marroquines. A més, fan activitats per prevenir la sida i les malalties de transmissió sexual entre els joves i les dones que són víctimes de les xarxes de tràfic.

En primera línia

El capellà coneix bé la determinació dels joves, que després d’una llarga i perillosa travessa pel Sàhara veuen Melilla a un pas des dels boscos del Gurugú. “Han arribat massa lluny i s’han deixat massa coses en el camí per tornar enrere: per moltes tanques que els posin, les saltaran”. Velázquez posava l’exemple de la Mireille, una noia de 14 anys camerunesa que esperava al mont Gurugú. Després de tres intents fallits, en un dels quals s’havia trencat la tíbia, la noia va aconseguir saltar la tanca (costa d’explicar-se com) a finals de febrer.

Era la primera dona, i que se sàpiga la primera persona amb una lesió greu que ho aconseguia. “Li havíem dit que ho deixés córrer, que com que era menor buscaríem un camí, li havíem ofert un lloc on descansar fins que es recuperés, però responia que no podia dormir sense veure Melilla”.

Cristina Mas

16/03/14

Ara.cat