Qui conegui la novel.la 1Q84 de Haruki Murakami – premi internacional Catalunya 2011- recordarà que a poc a poc van apareixent dos temps, dues llunes en l'horitzó i dues realitats en la vida de la protagonista: la de l'any 1984 en que transcorre l'acció, i una altra paral•lela que coexisteix amb ella, on el 9 del temps real s'ha convertit en una mena de Q que, en escriptura japonesa, suggereix desgràcia. Vaig a explicar un relat que transcorre també en un altre temps d’aquests virtuals (o potser més reals?), en què el zero del nostre 2011 es veu substituït per un altra xifra que, en aquest cas, no significa desgràcia sinó admiració, bellesa i meravella . Després d'aquesta aclariment, podem començar.
Era l'any 2!11 quan, en apropar-se la festa cristiana del Corpus, el president de la Conferència Episcopal i de la Confederació de Religiosos, es van dirigir a totes les autoritats de l'Església espanyola, més o menys amb aquestes paraules:
"La festa de l'eucaristia (la presència material i oculta de Crist entre nosaltres) coincideix amb la xifra de gairebé cinc milions d'aturats: més d'un milió de famílies en què cap membre no té cap ingrés. Com diuen els periodistes, més enllà de les xifres abstractes hi ha rostres humans concrets, persones, tragèdies i desesperacions que, per a un cristià, es converteixen en presències sacramentals del Senyor que va dir: "Tot el que feu (o deixeu de fer) a un dels meus germans sofrents, m'ho feu a Mi ". Amb aquestes dades, la nostra fe seria una mentida si no dirigíssim la nostra veneració i el nostre culte a aquests rostres anònims i sacramentals de Crist.
No disposa de molts béns l'Església: els nostres sous són modestos, les nostres Cáritas van totalment desbordades, diòcesis i ordes religiosos tenen una piràmide d'edats invertida i han d'atendre un nombre cridaner d'ancians i malalts. Però, fins i tot en aquestes condicions, l'Església pot disposar d'alguns tresors dedicats habitualment al culte.
Sense cap mena de dubte el major culte que podem donar a Déu és l'amor als nostres germans: ‘No necessito les vostres ofrenes -diu el Senyor-; el culte que jo vull és aquest: part el teu pa amb el que té fam, obre la teva casa al que està cansat’(Is 58) ... Joan Pau II ens va dir, ‘davant casos de necessitat no s'ha de donar preferència als ornaments superflus dels temples i als objectes preciosos del culte diví; al contrari: podria ser obligatori alienar aquests béns per donar pa, vestit i casa a qui no en té’ (SRS 31). No tindria sentit beatificar gent a qui després no estem disposats a fer cap cas.
Per això hem decidir que es faci una valoració de tots aquests ornaments i objectes preciosos de culte que té la nostra església (la custòdia de Toledo, les ingressos de la Sagrada Família, els calzes i els canelobres d'or i d’argent que omplen les nostres esglésies ...). I que es consulti un grup d'experts sobre la manera més eficaç d'alienar aquests objectes per destinar-los al servei dels pobres (vendes, subhastes, avals per a hipoteques, capitalització per a microcrèdits, inversions en llocs de treball ...). No ens toca a nosaltres dilucidar quin és el camí millor perquè arribi als pobres el que l'Església posseeix; però sí hem de recordar el mandat del Mestre: ‘Encara et falta una cosa; ven tot el que tens i dóna-ho als pobres’. No volem retirar entristits davant aquestes paraules, no sigui que incorrem en els durs retrets del Senyor al jove que va reaccionar d'aquesta manera.
Proposem també, per fer més comprensible el significat d'aquesta decisió, que aquest any, arreu on es celebrin processons de Corpus, no es porti el Santíssim en custòdies d'or, sinó en recipients modestos com els que van utilitzar al Sopar del Senyor. I que sota pal.li, juntament amb el sacerdot o rector de cada indret, porti el sagrament alguna persona o família que siguin membres d'aquest col•lectiu d'aturats, crucificats per un sistema econòmic muntat sobre la cobdícia. Així percebran els fidels la inseparabilitat entre la presència del Senyor en el sagrament i en les víctimes de la nostra història.
En la tràgica situació que vivim, volem acabar recordant a aquests cinc milions d'indigents, un principi fonamental de la moral cristiana. De segur que irritarà a molts; però l'Església no ha de silenciar la llei de Déu només perquè sigui molesta. La moral catòlica ens ha ensenyat sempre que, ‘en casos d'extrema necessitat, totes les coses són comunes’ i, per tant, ‘els que estan veritablement en aquestes situacions extremes, no pequen si s'apropien d'una cosa que necessiten i que, jurídicament parlant, no és seva, però moralment parlant, sí. Correran sens dubte el risc d'un càstig legal (d'aquests que solen ser molt més durs amb els petits delinqüents que amb els grans). Però l'Església té el deure de dir-los que no incorren en cap falta moral ... ’.
Repeteixo per acabar: tot això va passar al Corpus de l'any 2!11, no en el del 2011.
José Ignacio González Faus
La Vanguardia
24 de juny 2011
