divendres, 28 de febrer del 2014

Nous avenços contra el càncer

Joan Massagué
La ciència mèdica ha fet un important pas en la lluita contra la metàstasi, la temuda paraula que explica la causa de la majoria de morts per càncer. Un científic barceloní, Joan Massagué, que fa més de deu anys que investiga com combatre-la, ha aconseguit descobrir un dels principals mecanismes pel qual les cèl·lules canceroses d’un tumor primari s’estenen i fan malbé òrgans vitals del cos. A partir d’aquesta troballa, Massagué i el seu equip han començat a treballar en anticossos que impedeixin la progressió d’aquest procés.

Com succeeix en les primeres fases de tota investigació científica, cal ser molt prudents per no crear falses expectatives. Tot està encara en fases molt primàries. El mateix Massagué, que aviat començarà a experimentar en ratolins, reconeix que l’èxit no està assegurat. Però no es pot ocultar que ofereix un enorme horitzó d’esperança pels afectats per aquesta malaltia, sobre la base de la creació de fàrmacs específics contra les metàstasis. Arribar fins aquest punt, tanmateix, requereix encara moltes més experimentacions i comprovacions mèdiques, clíniques i farmacèutiques que poden trigar força temps en fer-se.

La decisió estratègica de Massagué de dirigir les seves investigacions més enllà dels tumors primaris i centrar-se en la primera causa de mort dels malalts de càncer és la clau del seu descobriment. Aquest científic, llicenciat en Farmàcia i doctor en Bioquímica per la Universitat de Barcelona, ha desenvolupat la major part de la seva trajectòria científica als Estats Units i ha realitzat les esmentades investigacions al seu laboratori del centre Memorial Sloan Kettering de Nova York, càrrec que compatibilitza amb l’assessorament científic de l’Institut de Recerca Biomèdica de Barcelona.

Combatre el càncer és un dels grans reptes de la humanitat, ja que malgrat els avenços mèdics la progressió d’aquesta malaltia no deixa d’augmentar. Segons les últimes dades conegudes, el nombre de casos de càncer diagnosticats al món es va elevar a 14,1 milions el 2012, la qual cosa suposa un augment de l’11% respecte als 12,7 milions de l’any 2008.

El treball de Massagué és un exemple més –en aquest cas molt proper a nosaltres– que dia rere dia, amb un esforç constant, es lluita contra el càncer amb tots els mitjans possibles. Si gràcies al seu descobriment s’aconseguís posar fre a les metàstasis, la taxa de mortalitat d’aquesta malaltia es reduiria dràsticament a tot el món, fet que explica la gran expectació que susciten les investigacions d’aquest científic.


La Vanguardia
28/02/14

dijous, 27 de febrer del 2014

Si et despertes entre les 3 i les 4 de la matinada, aquí hi ha un problema

Entrevista al geobiòleg i arquitecte autor de 'La buena onda'. Dóna consells pràctics per reduir els riscos de les ones i els camps electromagnètics que no veiem però ens envolten. 

Ens passem una tercera part de la vida dormint. Per això és tan important on i com ho fem. D’aquesta qüestió se n’ocupa el geobiòleg Pere León, que en el seu llibre La buena onda (Grijalbo) alerta dels riscos de l’exposició contínua a les ones electromagnètiques.

Per què és tan important la manera com dormim?
Els processos biològics i de reparació cel·lular els fem durant la nit. Durant el dia estem exposats a 50.000 vibracions. El cos el que fa és escudar-se i suportar totes aquestes agressions. El soroll és una radiació i ens hi hem acostumat, però no podem assegurar que no ens estigui afectant. I per fer aquests processos de reparació cel·lular cal dormir bé i que no hi hagi soroll. Hi ha sorolls que nosaltres de manera conscient no rebem però les nostres cèl·lules sí, i s’estressen. Potser dormim, però no estem descansant i ens llevem més cansats. El teu cos s’ha de reparar a la nit, i si no ho pot fer el teu sistema immunològic decau.

Quina és la feina del geobiòleg?
La geobiologia estudia la relació que hi ha entre l’entorn, les radiacions i la vida de les persones. I hi inclou tant les radiacions d’origen natural com les radiacions de camps electromagnètics. Em vaig trobar amb el problema a casa i a partir d’aquí vaig entrar en tot un món que estava disfressat d’esoterisme, perquè hi ha persones que s’hi dediquen que li donen un aire tan místic que li resta credibilitat. Per això vaig decidir escriure el llibre.

Pràcticament tots tenim smartphone , wifi... ¿Els hem de deixar de fer servir?
No dic que ho fem. Jo sóc una persona molt tecnològica, no és incompatible. Se n’ha de fer un bon ús i una bona gestió. El problema és que hem incorporat noves tecnologies de manera molt fàcil i ràpida sense haver-nos fet les preguntes adequades. En desconeixem els efectes.

Solucions pràctiques. Jo faig servir el mòbil com a alarma despertador, per exemple. Faig bé?
Posa’l en mode avió. No el tinguis endollat al corrent al costat del cap, perquè és un camp magnètic. És preferible un despertador de piles. I res de ràdio despertador ni de dormir amb telèfons sense fil a l’habitació, que són molt pitjor que el wifi. I si ho són, que siguin de baixa freqüència. També hauries de comprovar la instal·lació elèctrica, perquè pot ser que tingui fugues de camp, i és habitual tenir-la a la capçalera del llit. Quanta gent em truca amb mal de cap!

Quins són els símptomes d’alerta?
Despertar-se a mitjanit. Si et despertes entre les 3 i les 4 de la matinada -quan el cervell està en la fase REM-, aquí hi ha un problema. També llevar-se més cansat, sensació de sorra als ulls, alteracions de colors o que els teus fills es despertin a mitjanit i vinguin al teu llit. La gent pensa que és normal.

I què fem amb el wifi?
Un altre error que es comet és que la gent associa el wifi al router i no té res a veure. El router es pot apagar, el wifi és un mitjà més d’enviar la informació al teu terminal. I és tan fàcil com connectar-lo per cable al teu ordinador. És més ràpid, no hi entren virus i no hi entren hackers. I a la nit tanca el wifi, no costa res. I si no et serveixen els arguments de salut, te’n donaré d’econòmics: evites l’escalfor i evites consum. Una altra cosa que és criminal són els comunicadors de nadons amb wifi. He vist nens que no dormien i en retirar-los han començat a fer-ho. Els canvis en els nens són espectaculars.

Dius que a Europa el wifi s’està retirant de les escoles i aquí l’estem implantant.
Sí, s’està retirant de les escoles i de llocs on hi ha persones convalescents. Però és més fàcil instal·lar wifi a tot arreu que cablejar. S’ha demostrat que altera el sistema nerviós autoimmune. En els nens provoca símptomes de dèficit d’atenció, nerviosisme, fatiga, mals de cap... Però no només hi ha el wifi, també hi ha les antenes de telefonia. I aquí la legislació de la freqüència de les antenes és molt permissiva. Estem emetent el triple del que aconsellen els metges.

Quines són les principals consultes que et fa la gent?
Bàsicament alteracions del son. I la raó més important per la qual no poden descansar és una geopatia [influència nociva provinent del subsòl] per un corrent d’aigua. Aconsello canviar el llit de posició i observar què passa. Normalment així se solucionen el 85% dels casos. En d’altres s’ha de canviar d’habitació, i en els més extrems canviar de casa.

Quines són les ones més perilloses?
Les radiacions gamma provocades per aigües subterrànies. Si ets una persona més sensible, aquest tipus de radiació la notaràs. Una geopatia també pot provocar mal de cap, cansament, falta d’energia...

Visites moltes cases. Com vivim?
Fatal! Hi ha coses que no entenc, com ara que la gent tingui la televisió a l’habitació. La gent té a la tauleta de nit ordinador, tablet, mòbil i, fins i tot, telèfon sense fil. És un còctel Molotov! Malalties com la fibromiàlgia, la lipoatròfia i la sensibilitat química múltiple vénen de la contaminació electromagnètica que tenim.


Lara Bonilla
27/02/14

dimecres, 26 de febrer del 2014

El 61% dels usuaris de la teleassistència viuen sols

El servei que ofereix la Diputació arriba a un 5% de la gent gran de les comarques gironines
L'any passat es van atendre 4.097 emergències, un 57% de les quals van ser sanitàries

El 61% de les persones que usen el servei de teleassistència de la Diputació de Girona viuen soles. L'any passat es va atendre un total de 5.610 persones de 209 municipis gironins i es van gestionar 4.097 emergències, la major part de les quals, 2.355 (57%), van ser sanitàries. El 79% de les persones usuàries d'aquest servei són dones. El 82% dels usuaris tenen més de 80 anys i el 57% tenen un bon grau d'autonomia personal. Així doncs, el perfil de l'usuari del servei de teleassistència correspon a una dona, de més de 80 anys, que viu sola i que té un grau d'autonomia personal mitjà-alt.

El 2013, la cobertura del servei de teleassistència de la Diputació va arribar al 5,12% de les persones més grans de 65 anys de les comarques gironines. Des del 2008, any en què es va posar en marxa, fins a l'any passat, el servei ha crescut de manera important, ja que ha passat de l'1,9% de cobertura del col·lectiu de més grans de 65 anys al 5,12% esmentat anteriorment.

La previsió per aquest any és que el servei s'ampliï amb 1.030 aparells, amb els quals es podrà donar d'alta cinc usuaris al dia. En la línia de millorar el seguiment dels usuaris més vulnerables, s'incorporaran més detectors de gas i fum, i també de caigudes. El vicepresident Xavier Soy entén que el servei de teleassistència és “una mà amiga per a la gent gran que està sola” i una garantia per als familiars. El cost del servei per a l'usuari és de 6 euros al mes, ja que el preu és subvencionat per la Diputació, els ajuntaments i els consells comarcals.

LA XIFRA
1.030
aparells
nous entraran en servei aquest any, cosa que permetrà donar d'alta cinc usuaris al dia.

LA FRASE
El servei de teleassistència és una mà amiga per a la gent gran que està sola
Xavier Soy
Vicepresident de la Diputació de Girona

Guia d'actuació coordinada
El president de la Diputació, Joan Giraut, va explicar ahir que es continua treballant amb els Mossos d'Esquadra i amb la policia en la creació d'una guia d'actuació coordinada en situacions d'emergències no sanitàries, que inclou un ampli ventall de casos que van des dels robatoris i les estafes fins a l'activació de plans per incendis i aiguats. D'aquesta manera, els usuaris del servei de teleassistència el podran utilitzar per donar l'alarma. 
En aquest sentit, Giraut va indicar que al mes de gener l'ús del servei va evitar dos robatoris i ha ajudat a detectar casos d'estafa. L'any passat es van atendre 234 emergències socials, que van representar la mobilització d'algun recurs públic de caràcter no sanitari, com ara bombers i policia local. D'altra banda, la Diputació manté converses amb l'Ajuntament de Girona perquè s'incorpori al seu servei de teleassistència. L'Ajuntament de Girona ofereix als veïns de la ciutat el seu propi servei de teleassistència.


Núria Astorch
26/02/14

dimarts, 25 de febrer del 2014

Creixen els casos de mals de cap en nens i adolescents per l´estrès

Els casos de mals de cap en nens i adolescents va creixent cada any i és una patologia infradiagnosticada

Els casos de mals de cap en nens i adolescents, a vegades causats per l'estrès a l'escola o per passar moltes hores davant de l'ordinador, afecten entre un 14% i un 25% dels nens, va creixent cada any i és una patologia infradiagnosticada.

Aquests són algunes de les dades que s'han exposat en la XXVIII Jornada de Pediatria Ambulatòria d'Hospital Universitari Quirón Dexeus que se celebra avui a Barcelona amb la participació de més 200 pediatres, metges de capçalera, personal d'infermeria i altres especialistes en salut infantil.

La cefalea és el trastorn neurològic més prevalent en l'edat pediàtrica i "és una patologia infradiagnosticada, és a dir, sabem que probablement molts nens pateixen mals de cap i no acudeixen al metge," ha explicat la doctora Eulalia Turón, neuropediatra de l'Hospital Universitari Quirón Dexeus.

La cefalea tensional i la migranya són els tipus més freqüents de cefalea crònica en pediatria.

"L'edat d'aparició és molt variable, però es pressuposa que els nens menors de 2 anys poden patir cefalees de tant en tant ja que com més petits, més difícil és d'expressar. La migranya en nens petits és difícil de diagnosticar perquè no segueixen els símptomes típics que apareixen en l'edat adulta, com les nàusees, la hipersensibilitat a la llum (fotofòbia) i als sorolls (fonofobia)", ha detallat Turón.

Els especialistes han constatat que cada vegada més nens acudeixen a la consulta afectats de mals de cap.

"Aquest augment de casos és a causa de l'estrès que els nens pateixen a l'escola, pels horaris, els deures...unit al fet que molts d'ells passen diverses hores davant de l'ordinador", ha dit l'especialista.

La neuropediatra ha advertit que "quan els episodis de dolor van associats a vòmits matutins, amb alguna focalidad neurològica, com estrabismes de recent aparició, debilitat d'alguna extremitat o despertars nocturns freqüents per culpa d'una cefalea, o l'aparició d'una cefalea en un nen que prèviament no tenia, en aquests casos caldria consultar a un especialista".

Sobre la migranya en els nens, el doctor Robert Belvís, cap de la Unitat de Cefalees de l'Hospital Quirón Dexeus, ha destacat que "els tractaments del dolor agut i els tractaments preventius no han estat tan analitzats com en els adults, però existeixen diversos fàrmacs eficaços, segurs i aprovats per tractar la migranya, encara que infrautilitzats per desconeixement dels pediatres".

"Un mal tractament de la migranya no posa en perill la vida, però condueix cap a la migranya crònica, la forma més incapacitant de migranya i més resistent als tractaments. La migranya crònica és, sens dubte, el principal focus d'atenció dels neuròlegs que es dediquen a les cefalees dels adults i ja es comença a diagnosticar en els nens", ha alertat el neuròleg.


EFE
22/02/14

dilluns, 24 de febrer del 2014

Com denunciar l’agressor

Els delictes d’abusos i agressió sexuals només s’investiguen si la víctima els denuncia, això en el cas dels majors d’edat. Quan es tracta d’un menor, d’un nena que potser té set o vuit anys, són els pares els que han de posar-ho en coneixement de la policia, el fiscal o el jutjat de guàrdia. Però, i si són precisament ells, els abusadors? 

I si l’agressor és l’avi, o un oncle, o un germà, i els pares de la víctima no s’hi veuen amb cor de denunciar un familiar tan proper? “Això de vegades passa. He portat casos en què l’agressor és l’avi, i la mare del nen no s’atreveix a denunciar el seu propi pare”, assenyala Oriol Rusca, degà del Col·legi d’Advocats de Barcelona. Aquesta entitat treballa ara, juntament amb jutges, fiscals, psicòlegs, Mossos d’Esquadra i metges forenses, en un protocol per millorar la protecció dels menors víctimes d’abusos durant la investigació del cas i el posterior procés judicial.

Sembla, doncs, impensable que uns pares no denunciïn la persona que ha violat el seu fill. Però el cas dels abusos i agressions sexuals a nens és extremadament complex, més si ocorre entre familiars, una situació que, d’altra banda, és molt comuna en delictes d’aquesta mena. Aquí es prioritza el dret del nen a ser protegit: quan els pares no denuncien, la Fiscalia té la possibilitat d’actuar d’ofici, d’iniciar una investigació sobre el que ha passat. En general, això sempre ocorre. “Mai no he vist un cas en què la Fiscalia no hagi actuat”, afirma Rusca.

En el cas de l’escola Valdeluz, els serveis socials de la Comunitat de Madrid no van avisar la policia ni el fiscal perquè els pares no van voler fer la denúncia, van explicar fa uns dies. Un gran error. L’ex-Defensor del Menor Javier Urra va insistir la setmana passada que tothom, sobretot els especialistes que treballen amb nens, tenen l’obligació de notificar possibles abusos sexuals. No cal figurar com a denunciant, tan sols donar l’avís a la policia o al jutjat. Els mestres i pediatres segueixen un protocol d’actuació que a Catalunya va impulsar el Síndic de Greuges fa vuit anys i que se centra especialment en les escoles. Si un mestre té la sospita que un nen pot patir abusos sexuals ho ha de posar en coneixement de la direcció general d’Atenció a la Infància i l’Adolescència, la fiscalia de menors o el jutjat de guàrdia. Llavors s’activen tots els mecanismes legals per tal de protegir la possible víctima.

De vegades l’abús és flagrant, i aquí el professor té l’obligació de portar el nen a l’hospital més proper perquè li facin una exploració i l’atenguin. L’hospital es posarà llavors en contacte amb la fiscalia de menors o el jutjat. És igual si el possible abusador és un altre mestre, un familiar o un altre alumne. Un nen no és capaç de defensar-se sol i la societat té la responsabilitat de tenir-ne cura.


Maite Gutiérrez
23/02/14

dissabte, 22 de febrer del 2014

Un gest necessari

Sant Joan de Déu promou una campanya de la mà de Xavi i La Caixa per finançar les obres del nou hospital de dia per a nens

L’Hospital Sant Joan de Déu d’Esplugues és un referent en el tractament de malalties cròniques en l’àmbit pediàtric. Cada dia hi arriben més pacients de tot Espanya i això ha provocat que el centre de dia actual s’hagi quedat petit. Fa mesos va posar en marxa una campanya per recaptar fons per poder ampliar les noves instal·lacions amb un cost d’un milió d’euros. Ja ha recaptat 100.000 euros i ha començat les obres que espera acabar a finals d’any.

“El nou centre ens permetrà fer unes 10.000 sessions de tractament a l’any davant les 6.000 actuals i oferir una millor qualitat als nens, que passen moltes hores en aquest servei”, va explicar ahir el gerent de l’hospital Sant Joan de Déu, Manuel del Castillo. El nou edifici ocuparà una superfície de 850 m2 i doblarà la capacitat del centre de dia actual, ja que passarà de 12 llits a 23. 

El president de La Caixa, Isidre Fainé, i el jugador del FC Barcelona i ambaixador de la seva obra social, Xavi Hernández, van protagonitzar ahir la posada d’una primera pedra simbòlica del nou hospital. L’entitat financera i el jugador de futbol amb la seva dona Nuria Cunillera han aportat gairebé la totalitat dels primers 100.000 euros per al projecte, que també ha rebut el suport de diferents artistes, entre els quals Antonio Orozco. Xavi es va mostrar il·lusionat per participar en la iniciativa “ja que contribueix a ajudar els més necessitats”. Ell i la seva dona han donat els diners que van rebre com a regal de casament. La Caixa ha aportat una quantitat similar.

Raúl Montilla
21/01/14

divendres, 21 de febrer del 2014

Augmenta el nombre de sense sostre de Girona atesos per Creu Roja

L'any passat van passar 116 persones per les oficines de l'entitat, 29 més que al 2012
Les unitats d'emergència social ajuden la gent ‘in situ', al carrer 
Voluntaris de Creu Roja ajudant un sense sostre a la nit, en una imatge d'arxiu. Foto: ACN.
Creu Roja va atendre l'any passat a Girona un total de 191 persones sense sostre. D'aquestes, 116 van ser ateses a les oficines i l'altra setantena, al carrer, per mitjà de les unitats d'emergència social (UES). L'entitat ha vist com, des de l'inici de la crisi, el nombre de sense sostre ha augmentat, i en aquest sentit indica que l'any passat va atendre a les oficines 29 persones més que el 2012. Un dels reptes dels professionals de Creu Roja és aconseguir que els sense sostre passin per les oficines i puguin començar d'aquesta manera un pla de treball de reinserció de forma conjunta amb altres institucions, com la Sopa i la Fundació Teresa Ferrer.

Si bé la gran majoria de sense sostre són homes, l'entitat constata un increment de la presència de dones que viuen al carrer. El perfil de persona sense sostre és el d'algú que, a més d'estar a l'atur, ha esgotat totes les línies d'ajuda i no té suport ni de la família ni tampoc dels amics, segons explica Marc Serena, del servei d'inclusió social de Girona. “És una persona que s'ha quedat sense res”, afirma Serena.

Les unitats d'emergència social estan formades, en bona part, per voluntaris que fan sortides nocturnes per la ciutat de Girona. Ofereixen a les persones sense llar un servei de proximitat i una resposta in situ i són un punt d'unió entre el carrer i la xarxa d'atenció.

“El que realment necessiten és que els escoltin”
Antonio Prados, veí de Maçanet de 51 anys, fa quinze mesos que fa de voluntari a la unitat d'emergència social que surt a la nit pels carrers de Girona. Explica que el menjar que porten als sense sostre –begudes calentes, llaunes de conserva i galetes, principalment– serveix d'excusa per apropar-se a ells i mantenir una conversa sobre la seva situació, que “és el que realment necessiten”. “Ens diuen que som els únics que els veiem com a persones, que la resta de la gent se'ls mira de reüll”, diu aquest voluntari, que assegura que sent molta impotència davant d'aquesta situació, que considera que es podria resoldre fàcilment amb algun tipus d'habitatge social.

Núria Astorch
21/02/14

dijous, 20 de febrer del 2014

Actes repugnants

En un mateix dia d’aquest mes es van difondre dues notícies especialment repugnants entre algunes altres que també ho eren, com desgraciadament acostuma a succeir. Una procedia de l’Aràbia Saudita, on una estudiant va morir d’infart perquè les autoritats no van permetre que fos atesa per una ambulància. Integrada per metges masculins, no es va consentir el seu accés a un campus universitari femení, lloc on els homes no poden entrar. I allà va morir la noia, víctima d’una llei que es col·loca per sobre dels drets humans.

Tanmateix, no és l’única llei que es contraposa als drets de les persones. Si la llei que va conduir a l’esmentada mort té una base religiosa, la que porta al fet que la comunitat internacional resti en silenci té una base lucrativa. El règim de l’Aràbia Saudita mai no mereix sancions dels governs occidentals, aquests que en ocasions es mostren grans defensors de la democràcia i els drets humans. Això sí, sempre respecte de països on no hi ha petroli. Pel que fa a l’atemptat contra la vida de l’estudiant saudita, no s’ha sentit cap protesta autoritzada. L’ONU, presumpte portaveu emblemàtic de l’aspiració mundial de justícia, ha romàs callada. Fent servir un refrany popular, diríem que entre tots la van matar i ella sola es va morir. Pobrissona.

El segon esdeveniment repugnant incumbeix a l’Amèrica del Nord. Una banda de heavy metal anomenada Skinny Puppy (gosset flac, possible emblema de la flaca moral dels seus components) ha reclamat al Departament d’Estat dels EUA 492.000 euros per l’ús de la seva música a la presó de Guantánamo. Per força hem de deduir que es tracta d’un soroll insuportable, essent així que s’utilitza en els interrogatoris dels presoners. De sis a dotze hores seguides per tal de turmentar-los. Ignorem si els membres de la banda s’han proposat reflexionar sobre la qualitat de la seva producció; el que sí que advertim és que, lluny de lamentar la tortura infligida als presoners, l’únic que els preocupa és obtenir una bona compensació monetària.

En aquest cas també els drets humans pateixen conculcació, no sols per la mera existència d’un penal execrable que Obama va prometre tancar però que persisteix, sinó perquè uns músics canadencs només pensen a aprofitar-se del mal que d’altres estan patint. Sumatori de fets que repugnen.


Eulàlia Solé
20/02/14

dimecres, 19 de febrer del 2014

Crearem un centre de detecció precoç de l'autisme

Lluís Desoi (Girona, 1957) és patró i president del comitè executiu de la Fundació Mas Casadevall. És una institució creada fa 26 anys i ubicada en una antiga casa de pagès de Serinyà (Pla de l'Estany), impulsada per pares d'arreu del país que, com Desoi, tenen un fill o una filla malalt d'autisme. Avui, atén 36 usuaris, una part dels quals viuen al mas Casadevall mateix, mentre que la resta n'utilitzen el centre de dia.

Els profans solem confondre'ns a l'hora de parlar d'autisme. Ens en pot fer una definició?
És un ventall de trastorns que es caracteritzen, sobretot, per problemes d'interacció social, de comunicació, d'entendre com funciona la societat.

I és irreversible?
Sí, però ens adonem que amb les teràpies actuals és modulable. És a dir, som capaços de disminuir els efectes contraproduents d'aquesta distorsió en la comunicació.

Al mas Casadevall ho han constatat?
Es constata en la feina del dia a dia. Quan estàs educant de manera continuada amb un objectiu clar, veus que els comportaments pertorbadors es van suavitzant.

Es pot aconseguir que un autista sigui totalment autònom?
No es pot respondre sí o no; hauríem de parlar de cada cas. N'hi ha que pràcticament poden fer una vida normal (els que tenen la síndrome d'Asperger), però d'altres no ho podran ser mai, d'autònoms.

Són un referent en aquest camp. Quina és la seva metodologia?
La teràpia del mas Casadevall es basa en el treball. Es defineixen tasques que els usuaris puguin realitzar i que ens serveixen per augmentar la seva autoestima i la seva satisfacció. Aquesta és la nostra filosofia, des de fa 26 anys. La resta de mètodes són eines col·laterals per aconseguir l'objectiu: que siguin feliços perquè se senten realitzats.

En general, la societat és receptiva a aquesta problemàtica?
Anys enrere no ho era, però, cada cop més, la societat s'està obrint, no només a l'autisme sinó a altres patologies. Crec que això es deu al fet que els qui ho pateixen s'han fet més visibles. Ja no s'amaguen, ja no es deixen en centres tancats o a casa. La gent s'ha adonat que els hem de qualificar no pas d'autistes, sinó de persones que pateixen una malaltia, igual que n'hi ha d'altres que en pateixen de relacionades amb el cor, posem per cas.

Quines activitats fan els usuaris del mas Casadevall?
Tenim nou tallers: el restaurant, els dedicats a fer espelmes, productes de paper reciclat, ceràmica i manipulats (conjuntar productes dels altres tallers), la granja, l'horta i els de manteniment de la finca i dels edificis. Segons les seves possibilitats, preferències i habilitats, els usuaris treballen en un o altre taller.

Parli'ns de projectes de futur.
Des dels inicis, ara fa 26 anys, hem procurat obrir-nos a fora: simposis internacionals, edició de llibres, col·laboració en recerca... Ara, tenim un projecte molt engrescador: la creació d'un centre de detecció precoç. L'evidència científica demostra que, com més aviat es tracta, millors resultats s'aconsegueixen.

Quan compten tenir-lo a punt?
Si fos per nosaltres, demà mateix, però depenem d'una sèrie de col·laboradors. N'estem parlant amb La Caixa, que hi és molt receptiva. Necessitem també una estructura professional. Ara, ja tenim una especialista, la psicòloga María Díez, becada gracies a la col·laboració de La Caixa, que està fent una estada a l'Institut de la Ment de Sacramento (Califòrnia), el centre de recerca sobre autisme de referència mundial. D'aquí a poc obrirem el procés de selecció per enviar-hi dos professionals més. El millor seria un neuropsiquiatre, un neurobiòleg... Ens agradaria que, com a mínim, un d'ells fos metge amb experiència en l'autisme. Ara, estem en la fase de definir l'estructura legal del centre de diagnosi precoç. Si poguéssim obrir aquest any, no esperaríem l'any que ve.

És un projecte de molta envergadura.
Sí. Encara que la iniciativa és de Mas Casadevall, volem que hi participi una universitat i un centre hospitalari de referència a Catalunya. No hem d'estar sols en aquest projecte, necessitem que es cobreixi la part de recerca i el vessant d'atenció als pacients.


Ramon Esteban
10/02/14

dimarts, 18 de febrer del 2014

Nul·litat per ‘mammisme’

L’Església catòlica admet que la dependència excessiva de la mare pot ser motiu per anul·lar un matrimoni
Els canonistes creuen que és una patologia psicològica greu actuar condicionats pels pares
A Itàlia abunda el ‘mammone’, el fill adult molt aviciat; el ‘mammista’ és un cas encara pitjor

Al papa Francesc li agrada fer broma –sense acritud, això sí– sobre les sogres. Ho va tornar a fer divendres passat en una audiència a més de 10.000 parelles de nuvis. “No hi ha el marit perfecte ni la dona perfecta –va dir–. Per no parlar de la sogra perfecta”. Però la notícia que ha deixat perplexa Itàlia no és una espurna d’humor simpàtica sinó una qüestió molt seriosa que haurà posat en guàrdia moltes mares i nores. L’Església catòlica ha admès obertament que ser un mammista –aquell fill o filla que manté una relació d’extrema dependència, patològica, amb la mare o el pare– pot ser causa de nul·litat matrimonial.

La reflexió la va fer monsenyor Paolo Rigon durant la inauguració de l’any judicial del tribunal eclesiàstic de Ligúria, divendres passat. Les paraules del vicari judicial les han corroborat almenys dos cardenals italians, un dels quals és Angelo Bagnasco, arquebisbe de Gènova i president de la Conferència Episcopal Italiana. El lèxic és fonamental per entendre les subtileses del problema. A Itàlia resulta habitual utilitzar el terme mammone (en singular) per al·ludir a aquells homes, en general solters, que viuen sobreprotegits i aviciats fins a l’exageració per les mares. Es tracta d’un fenomen bastant comú en un país encara molt masclista. Els mammoni (en plural) –o bamboccioni– no tenen pressa a casar-se o a viure en parella perquè gaudeixen de llibertat i viuen molt còmodes. Rigon no es referia al mammone sinó al mammista, una paraula que, en realitat, és un neologisme inventat per l’Església.

El mammista és aquell cònjuge –els canonistes catòlics volen ser neutrals, si bé el cas majoritari és el del marit– que depèn, per a qualsevol decisió de la parella, de l’aprovació de la mare o del pare (gairebé sempre la primera). En aquests casos, la vida del matrimoni es converteix en un simulacre. Segons Rigon, el mammisme és una patologia psicològica greu i la primera causa de nul·litat matrimonial a la regió de la Ligúria.

El cardenal Bagnasco va explicar al Corriere della Sera que “el mammisme es troba entre els motius que poden determinar la nul·litat per vici de voluntat”. “El matrimoni ha de ser un acte de voluntat lliure i conscient –va afegir el purpurat–. Quan es depèn, en cada pas, dels pares, la persona casada està en condicions de comprendre el que fa, però ho fa perquè està buscant constantment l’acceptació d’una tercera persona i, per tant, no és gens lliure”. “Els malalts de mammisme no són capaços de complir els deures conjugals –va comentar al rotatiu torinès La Stampa el cardenal canonista Valasio De Paolis, membre del Tribunal de Cassació vaticà i un dels juristes més prestigiosos de la Santa Seu–. Hi ha casos en els quals s’està de tal manera lligat a la mare que no es pot fer vida conjugal amb la parella”.

El dret canònic preveu diverses causes per les quals un matrimoni pot ser anul·lat. La més clàssica és la de la impotència absoluta i perpètua (no l’esterilitat). Tampoc no és vàlid, òbviament, el matrimoni en el qual un dels cònjuges ha estat raptat. Però després hi ha molts altres motius, psicològics o ideològics, en els quals entra la subjectivitat dels jutges. Entre els “vicis de voluntat” figura la negativa predeterminada a no tenir descendència o la idea prèvia que el vincle no és indissoluble.

Entre les raons en augment que s’esgrimeixen a Itàlia per a la nul·litat hi ha la del narcisisme, quan un dels cònjuges ho delega tot en l’altre i anteposa les seves aficions, amistats i interessos, és a dir, quan pretén fer vida de solter fins i tot estant casat. Creixen així mateix les peticions de nul·litat basades en la immaduresa dels casats, que arriben al matrimoni sense la preparació vital adequada.

L’adequació de la justícia eclesiàstica a la realitat de la societat moderna és una cosa que preocupa Francesc. En diverses ocasions el Papa ha insinuat que la celeritat en les causes d’anul·lació –i potser més flexibilitat en els criteris– sembla que pot ser una via per solucionar el dolorós problema dels divorciats que han tornat a casar-se i que estan exclosos dels sagraments. Sense dir-ho, va deixar entendre que sembla que es podrà facilitar a aquestes persones decretar la nul·litat de les unions anteriors. Tot això es tractarà en el sínode extraordinari sobre la família, a l’octubre, un esdeveniment que s’anticipa que serà decisiu en aquest pontificat i que ja provoca tensions entre els sectors més tradicionalistes i els aperturistes.

En el seu discurs del 24 de gener davant els membres del Tribunal de la Rota Romana, Francesc els va instar a ser “pastors d’ànimes”, a no practicar una justícia només legalista i abstracta sinó “adaptada a les exigències de la realitat concreta”. Una d’aquestes realitats, almenys a Itàlia, és el mammisme. Poca broma amb algunes sogres.


Eusebio Val
17/02/14
La Vanguardia

dilluns, 17 de febrer del 2014

Un total de 89 menors viuen amb 76 famílies d'acollida

La crisi no ha afectat el nombre de famílies que opten per acollir a casa seva temporalment un menor tutelat Campanya per trobar acollidors de nens amb necessitats especials
El 31 de desembre del 2013, a les comarques gironines hi havia 89 infants vivint amb una família acollidora gironina. En concret, hi havia 76 famílies acollint aquests 89 infants, menors que, a causa de problemes amb la família biològica, es troben sota la tutela de la direcció general d'Atenció a la Infància i l'Adolescència del Departament de Benestar Social i Família. L'acolliment familiar és la convivència temporal d'un infant en el si d'una família que no és la biològica, però que té la possibilitat i la disponibilitat de proporcionar al menor un entorn normalitzat i d'estimació que li permet créixer. Mentre dura l'acolliment, la mainada manté el contacte amb els seus pares biològics. L'acolliment s'acaba en el moment en què la família biològica es recupera i es pot tornar a fer càrrec del menor o bé, i en el cas que aquesta circumstància no es produeixi, quan el menor assoleix la majoria d'edat. “L'acolliment familiar és un acte de compromís i responsabilitat”, destaca la directora de l'Institut Català de l'Acolliment i l'Adopció (ICAA), Núria Canal.

A pesar de la crisi econòmica, el nombre d'acolliments familiars que es duen a terme en l'àmbit de Catalunya s'ha mantingut força estable en els darrers anys, amb una tendència fins i tot a augmentar. Així, dels 924 nens acollits el 2011 es va passar l'any passat als 966. En aquest sentit, Canal indica que, tot i que l'acolliment és un gest “d'extrema generositat”, les famílies que el fan reben una prestació econòmica mensual per a cada menor en funció de la seva edat que se situa entre els 326 i els 393 euros.

Acollidors amb formació
L'ICAA i les entitats col·laborades d'integració familiar han posat en marxa una campanya a favor d'una nova modalitat d'acolliment, batejada amb el nom d'Ucae, una sigla que respon al nom d'unitat convencional d'acció educativa. En aquest cas, les persones acollidores han de tenir un perfil molt concret: es busquen professionals amb una formació específica –educació social, psicologia o qualsevol grau universitari relacionat amb l'àmbit pedagògic o social– i amb experiència en l'àmbit de la infància i de l'adolescència. Si es demana aquesta formació específica és perquè les Ucae estan pensades per atendre un grup de mainada que necessita una atenció més especialitzada: nens majors de 7 anys, infants amb necessitats educatives especials derivades d'algun tipus de discapacitat física o psíquica i grups de germans. Segons paraules de la directora de l'ICAA, aquests infants són els que tenen més dificultats per trobar una família acollidora. “És un tipus d'acolliment que està fonamentat en la formació de la persona acollidora”, exposa Canal. “I necessitem moltes famílies interessades en les Ucae”, afegeix amb la voluntat de fer una crida.

En aquests moments, a Catalunya hi ha 77 menors d'aquestes característiques pendents de ser acollits. Ja hi ha catorze Ucae que es fan càrrec de 29 nens, dues de les quals són de les comarques gironines. Les famílies Ucae s'han de comprometre a acollir, com a mínim, dos infants i, com a màxim, quatre. En aquest cas, a la prestació bàsica mensual que rep la família acollidora per nen, s'hi afegeixen altres complements que vénen determinats, per exemple, pel grau de discapacitat que tingui el menor.

Abans de posar en funcionament el model actual de les Ucae, el 2010 la Generalitat va fer un pla pilot amb dues entitats col·laboradores.

No pensem en el moment de la separació. Procurem gaudir del dia a dia.
El vincle sempre queda
Montse Pérez
Mare acollidora

326
euros
rep com a prestació bàsica una família d'acollida per nen i mes. L'import varia segons l'edat i altres factors.

Ells ens aporten a nosaltres molt més
del que nosaltres els aportem a ells. Aportem ben poc
Enric Torres
Pare acollidor

LES XIFRES
77
menors
hi ha a Catalunya susceptibles de ser acollits per una família Ucae.

966
infants
conviuen amb famílies d'acollida en l'àmbit de tot Catalunya.

“L'èxit de l'acolliment és que marxin i facin la seva”
N.A

Fa set anys que van fer el primer acolliment, el maig de l'any passat van fer el segon i no descarten fer-ne un tercer. Enric Torres i Montse Pérez, veïns de Vilajuïga, tenen un fill biològic de 28 anys que es va independitzar molt jove i que fa poc els va convertir en avis. I en un moment donat van sentir la inquietud de fer alguna cosa pels nens mancats de l'escalf d'una família. “Vam pensar que hi ha molta mainada al món que necessita una família. Nosaltres ja tenim un fill biològic i veiem important poder donar el caliu i l'estimació a aquesta mainada”, explica la mare acollidora. I, després de parlar-ne molt entre ells, van optar per provar de fer un acolliment familiar. Una experiència que consideren molt satisfactòria, tant per a ells com per als nens. “Ells ens aporten a nosaltres molt més del que nosaltres els aportem a ells”, assegura el pare d'acollida.

Els nens tenen 11 i 5 anys, respectivament, i durant bona part de l'entrevista estan amb els seus pares acollidors fent-los arribar mostres d'afecte. Per a ells dos, l'Enric i la Montse són el seu pare i la seva mare, i així és com s'hi adrecen. “Et deixes portar pels sentiments i els tractes com si fossin els teus fills, tenint molt clar que tenen la seva família biològica i que mai no se sap què pot passar”, exposa ell. “No hem pensat mai en el moment en què ens n'haurem d'acomiadar. Procurem gaudir al màxim del dia a dia. No pots estar pensant què passarà demà perquè, si no, no viuries. A més, després de tants anys d'estar a casa, el vincle queda”, raona ella. En aquest cas, però, la parella i els nens també estan força tranquils, perquè han aconseguit que els dos acolliments siguin permanents, és a dir que els menors conviuran amb ells fins que compleixin la majoria d'edat. Així que, a partir dels 18 anys, pot passar exactament el mateix que passaria amb un fill biològic: que marxi del niu o que s'hi quedi.

L'Enric i la Montse no creuen que s'hagi tenir cap condició especial per fer de pares acollidors. I atribueixen el fet que l'acolliment sigui encara una experiència minoritària al desconeixement i a la por. “Si no se'n fan més és en part per l'egoisme de pensar que patiràs quan el menor se'n vagi”, destaca ella. I, en aquest sentit, ell ho té molt clar: “En realitat, l'èxit de l'acolliment és que marxin de casa i facin la seva vida.” Ara per ara, però, es dediquen a gaudir els uns dels altres i a donar-se mútuament molta estimació. De fet, ell reconeix que, en aquests moments, li fa més respecte el paper d'avi que el de pare d'acollida.

El valor afegit d'estar en família
Els nens i adolescents susceptibles de ser acollits per una família Ucae viuen en centres d'acollida. Si bé l'estada en aquests centres és bona, justament per les característiques que reuneixen són menors que necessiten un entorn familiar per tenir un desenvolupament millor. “En els centres tutelats estan bé, però el valor afegit que els pot proporcionar una família no el tenen. És per això que intentem trobar-los una família que els vulgui acollir”, raona la directora de l'ICAA. La psicòloga Maria Garriga, de l'entitat col·laboradora AD Iniciatives Socials, exposa que una de les qüestions que també es tenen en compte en els candidats a ser família Ucae és la flexibilitat i disponibilitat horària, perquè es tracta de nens que requereixen molta atenció. Abans d'aconseguir la idoneïtat per fer l'acolliment, les famílies que aspiren a ser Ucae segueixen un procés de coneixement que dura sis mesos, seguit d'una formació complementària de cinc hores.

Núria Astorch
17/02/14

dissabte, 15 de febrer del 2014

“Em feia por que la meva mare es morís i jo no estigués al seu costat”

Compromís Pablo A. Barredo (Barcelona, 1974) tenia només 33 anys quan va prendre la decisió de fer una pausa en la seva vida per dedicar-se completament a cuidar la seva mare, malalta d’Alzheimer. Ho explica a ‘Diario de un cuidador’ (Plataforma)

Per no oblidar mai el que l’Alzheimer ha representat a la seva vida, porta la paraula tatuada al braç. Barredo arriba setmanalment a 14 milions de persones a través del seu blog Diario de un cuidador, que ara ha convertit en llibre. Hi comparteix les experiències de cinc anys com a cuidador no professional de la seva mare, malalta d’Alzheimer.

Amb només 33 anys, vas deixar-ho tot -la teva feina, el teu pis- per cuidar la teva mare. Eres conscient del que suposava això?
Sabia que seria dur, però per una mare o un pare, que t’han donat la vida i t’ho han donat tot, s’ha de fer el que sigui. I el mínim que pots fer és estar al seu costat i acompanyar-los. Sóc el petit de vuit germans i des de sempre he tingut aquesta connexió amb la meva mare, així que vaig tenir clar que havia de ser jo perquè era la persona que ella acceptaria que l’ajudés. També era l’únic que m’hi podia dedicar completament.

Com vas rebre el diagnòstic?
És dur, però al mateix temps et dóna una certa sensació de pau momentània, perquè arribes a posar una etiqueta al que li està passant a una persona a qui estimes.

I el blog com va néixer?
Va ser un parell de mesos després del diagnòstic, com una via d’escapament i també com un espai per compartir la informació que anava trobant, perquè se’n té poca sobre l’Alzheimer i les demències en general. Tens una gran necessitat de saber què és i com afectarà la persona que ho patirà i, sobretot, com afectarà el cuidador principal. I d’això no se’n parla.

I com afecta el cuidador?
És un camí llarg i esgotador, a nivell emocional et trenca. Hi ha un abans i un després d’una experiència així. També depèn de si el cuidador té una xarxa de gent que l’ajudi i temps lliure per poder-se oxigenar. Però també és una experiència molt maca si pots treure’n la part positiva.

Què necessita un cuidador?
Informació, formació i suport emocional per part de l’entorn o un psicòleg amb qui poder parlar. I no perdre els amics perquè, a mesura que avança la malaltia, els cuidadors es van distanciant de l’entorn. Hi ha una dependència tan gran que vas eliminant el temps lliure que tens per a tu. El cuidador és la segona víctima directa de la malaltia. Vius un procés de dol constant que no es tanca fins que la persona mor.

Què has après de l’experiència?
He après què significa l’amor incondicional, el sacrifici, la compassió, el respecte i el fet de responsabilitzar-se de la gent gran. I en això no hi pensem quan som joves. Molts de nosaltres acabarem patint algun tipus de demència i dependrem d’algú que ens ajudi a arribar a grans.

Suposo que també hi va haver moments de tirar la tovallola.
Hi ha moments en què no pots més i és humà. Ningú t’ha preparat. Estàs exposat 24 hores al dia i set dies a la setmana. No pots abaixar el ritme i això t’acaba minant. Als últims mesos hi vaig arribar de genolls, víctima del cansament. Estàs 18 hores pendent d’una persona i quan se n’anava a dormir i podies descansar, t’havies de llevar 10 cops en una nit.

Et vas plantejar portar-la a una residència?
Mai. No hi tinc res en contra, però jo no ho voldria per a mi i no ho volia per a la meva mare. I crec que així vaig aconseguir frenar força l’avenç de la malaltia.

Et senties sol?
Et sents molt sol. Ja no és qüestió de si l’entorn t’ajuda més o menys. La soledat la portes a sobre perquè has de renunciar a moltes coses, per no dir tot, en pro de la vida d’una altra persona. També hi ha sentiments de ràbia, d’impotència... T’enfades, però no amb la persona sinó amb la malaltia. Necessites molta paciència perquè cada cop et demanen més i cada cop n’has d’estar més pendent. Hi ha moments molt durs.

Explica-me’n algun.
Cada matí la mare feia les maletes -es pensava que marxava- i cada nit jo les desfeia. I l’endemà, tornàvem a començar. Aquests moments et porten quasi al límit. I no oblidem que el 10% dels cuidadors no professionals, quan acaben la seva feina i la persona ja no hi és, se suïciden.

Vas acompanyar a morir la teva mare i, anys abans, el teu pare.
És un privilegi poder estar al costat de les persones que estimes al final de la seva vida, i que se sentin acompanyats i estimats. Pot semblar una tonteria, però els últims dies, quan estava ingressada, tenia por que es morís sense ser-hi jo. Per mi, els cinc anys anteriors no haurien significat res si no hi hagués estat fins al final, com li havia promès.

Quina sensació et queda després de la mort de la teva mare?
És contradictori. D’una banda, un sentiment de satisfacció i pau perquè he fet tot el que he pogut acompanyant-la fins al final. I, de l’altra, sents que has recuperat la teva llibertat però et preguntes: “I què faig ara amb la meva vida?”

I doncs?
He encarrilat el meu camí cap a l’activisme social i estic creant una fundació dedicada exclusivament als cuidadors no professionals, per oferir-los suport i formació.


Lara Bonilla
13/02/14

divendres, 14 de febrer del 2014

La unitat d'ictus del Trueta atén 600 pacients l'any

Un 70% dels pacients que passen pel servei són autònoms al cap de tres mesos
El nombre de codis ictus que s'activen a la regió sanitària de Girona s'ha pràcticament duplicat en sis anys

El servei de neurologia de l'hospital Josep Trueta de Girona atén més de 1.000 ictus cada any, dels quals necessiten ingressar a la unitat d'ictus entre 500 i 600 pacients. Un 70% dels pacients que passen per aquesta unitat són autònoms al cap de tres mesos. El codi ictus és un codi d'emergència que s'activa a partir de la xarxa d'hospitals comarcals, de referència i terciaris i del Sistema d'Emergències Mèdiques (SEM). Es va posar en marxa a tot Catalunya l'any 2006, però a la regió sanitària de Girona ja funcionava des de l'any 2002. Aquest model permet identificar ràpidament els malalts amb ictus agut i traslladar-los tan aviat com és possible fins a l'hospital de referència més proper amb capacitat per avaluar-los, diagnosticar-los i tractar-los, si calgués, amb fàrmacs trombolítics. A la regió sanitària de Girona, la unitat de referència és la del Trueta. El responsable de la unitat d'ictus del Trueta, el doctor Joaquín Serena, destaca que l'hospital de Girona és, després del de Bellvitge, el centre de Catalunya que més afectats d'ictus atén i el primer de Catalunya si es té en compte la seva població de referència.

Més codis ictus
L'activació del codi ictus augmenta any rere any. A les comarques gironines, l'any 2013 es va activar 451 vegades, un nombre que pràcticament duplica els registrats l'any 2006. Aquell any, el codi ictus es va activar 236 vegades, de manera que l'increment en sis anys ha estat del 91%. El temps que transcorre entre l'aparició dels símptomes i l'administració del tractament és molt important, ja que com menys temps passa més probabilitats de recuperació té el pacient. En aquest sentit, els trombolítics són els fàrmacs que s'han mostrat més eficaços en el tractament de l'infart cerebral en les primeres hores. El tractament es pot administrar als pacients que arriben al centre dins les 4,5 hores següents a l'inici dels símptomes de l'ictus. Al Trueta, aquest tractament s'aplica a un 23% de tots els pacients que hi ingressen, una xifra que és per sobre dels estàndards europeus i que és també el percentatge més elevat de tots els hospitals de Catalunya. El subministrament d'aquest tractament permet que en el 51% dels casos els pacients siguin asimptomàtics tres mesos després d'haver patit l'infart cerebral. El Trueta és l'únic centre de l'Estat que disposa d'estudis de ressonància magnètica per a pacients que pateixen ictus aguts els 365 dies de l'any.

Servei de teleictus
El març de l'any passat es va posar en funcionament un nou programa del CatSalut, el Teleictus 2.0. Per mitjà d'un sistema de telemedicina, quan un pacient pateix un ictus i és derivat als hospitals de Palamós o Figueres, els especialistes que l'atenen connecten telemàticament amb els professionals del Trueta que estan de guàrdia, que els indiquen el tractament òptim per al pacient. Així, s'escurça el temps entre l'inici dels símptomes i l'administració del tractament, ja que es pot començar a administrar al mateix comarcal. Aquesta reducció del temps permet una millor recuperació del pacient i l'increment del nombre de pacients que són candidats a rebre tractament per desobstruir les artèries afectades. Des que es va posar en marxa el teleictus, s'han fet un total de 32 connexions (17 amb Palamós i 15 amb Figueres) i un 20% dels pacients van rebre tractament trombolític al mateix centre comarcal.

LA XIFRA
32
connexions
telemàtiques s'han dut a terme entre els hospitals de Palamós i Figueres des que hi ha teleictus.


Núria Astorch
13/02/14

dijous, 13 de febrer del 2014

Explorador sense límits

L’esquiador i corredor de muntanya Kilian Jornet, elegit aventurer de l’any de ‘National Geographic’
Foto per Seb Montaz
Kilian Jornet, en la foto ascendint el Cerví, ha estat valorat per popularitzar les curses de muntanya i pel seu Summits of my Life
NATIONAL GEOGRAPHIC: “Ha demostrat una vegada i una altra que els límits estan fets per trencar-los”
KILIAN JORNET: “Jo no corro perquè m’admirin o tenir més seguidors”, va dir ahir a Nova York

‘National Geographic’ corona l’esportista català. Les curses de muntanya s’han convertit en un fenomen que concentra cada cap de setmana multitud de persones. Des de les proves més modestes fins a les més exigents i emblemàtiques, com l’Ultra Trail del Mont Blanc, als Alps, o l’Ultra Pirineu, de 168 i 103 quilòmetres i amb desnivells positius de 9.600 i 6.300 metres, respectivament. Kilian Jornet s’ha convertit en la icona d’aquest món i, molt a contracor, en l’exemple que volen seguir aquesta legió d’aficionats que cada vegada amb més freqüència surten a la muntanya. Precisament, el seu paper en la popularització d’aquestes proves, així com els límits que ha anat vencent durant el seu projecte Summits of my Life (ascendir els principals cims del món en temps rècord), han estat determinants perquè Jornet resultés elegit aventurer de l’any per la revista National Geographic.

La publicació dels Estats Units va anunciar ahir que entre les deu candidatures finalistes –tres d’elles integrades per dues persones– havia resultat guanyadora la de Jornet, el corredor i esquiador de la Cerdanya de 26 anys. La convocatòria de National Geographic va registrar més de 75.000 vots on line, xifra rècord en la història d’aquest premi instaurat fa nou anys. L’elegit en l’última edició va ser el saltador BASE Felix Baumgartner, que el 2012 va trencar la barrera del so en precipitar-se des de 39.068 metres durant nou minuts de caiguda. També l’alpinista Edurne Pasaban, considerada la primera dona que va coronar els 14 cims de més de 8.000 metres, va aconseguir aquesta distinció el 2010.

Aquest any, Jornet competia amb la veterana Diana Nyad, que va nedar entre Cuba i Florida sense cap protecció contra els taurons; la suïssa Sarah Marquis, que va dedicar tres anys al seu viatge entre Sibèria i Austràlia caminant; l’americà Greg Long, surfista a la recerca de grans onades, o l’escalador txec Adam Oltra. Jornet va rebre ahir al matí el guardó a Nova York, durant l’emissió del programa Morning, de la cadena de televisió CBS. “Em sento molt orgullós d’aquest premi. Jo no corro perquè m’admirin o tenir més seguidors”, va subratllar Jornet, que ja de nit emprenia el vol de tornada a Europa, en concret a Tromso, a Noruega, on continuarà els entrenaments per competir a la Copa del Món d’esquí de muntanya.

National Geographic va nominar Jornet en considerar que és un personatge “que exemplifica l’esperit d’aventura en el sentit més autèntic de la paraula”. “Ha demostrat una vegada i una altra que els límits estan fets per trencar-los, i la seva llista cada vegada més llarga de reptes complerts és realment inspiradora”, segons va manifestar ahir Mary Anne Potts, editora de l’edició on line de National Geographic Adventure. 

Així ho va demostrar l’estiu passat per partida doble: al Mont Blanc (4.810 m) i al Cerví (4.476 m), cims que va coronar i va descendir en quatre hores i 57 minuts i en dues hores i 52 minuts, respectivament. Temps que mai no s’havien aconseguit. Aquest és l’objectiu del seu Summits of my Life, que prosseguirà aquest any amb el McKinley (6.186 m), a Alaska; l’Elbrus, a Rússia (5.642 m), i l’Aconcagua (6.959 m), a l’Argentina, per el 2015 intentar l’Everest d’una tirada, per una via poc freqüentada, sense oxigen embotellat i amb el mínim equip possible, fidel al seu estil minimalista. També seguirà competint en trail i skyrunning, curses per terrenys molt tècnics i de grans desnivells.


Rosa M. Bosch
13/02/14
La Vanguardia