Amiga Rahola: Gràcies per la teva carta del Dissabte Sant. Com deies en aquella columna, ja que “hem creat una tradició”, ara jo la continuaré.
Per aclarir dubtes, faig meves d’entrada les paraules de Francesc al rabí de Roma: com a cristià “tinc una ànima jueva”. Fa molts segles, va dir el mateix un altre cristià jueu de Tars: “D’ells són les promeses” (Rom 9.4). I deixa’m que t’expliqui que a l’escola, als anys quaranta, teníem un company alemany, suposadament jueu i escapat de Hitler. De vegades, amb la típica inconsciència adolescent, alguns companys van divertir-se insultant-lo com a jueu. Fins i tot el P. Manubens, jesuïta català, baixet, curt de vista i professor de filosofia, va aixecar la veu per dir-nos a classe: “Jesús era jueu i Maria també. Per tant, qui insulti amb aquest adjectiu està blasfemant”. Em va quedar tan gravat que encara ho recordo.
Per això, com a catòlic, em fa vergonya l’antisemitisme que denunciaves en la teva carta, i voldria demanar-ne perdó, com Jesús davant el Baptista. Amb els atenuants que hi hagi, no n’hi ha prou per oblidar aquella oració blasfema de l’antic Divendres Sant: “Resem pels pèrfids jueus”. En els meus anys de jove jesuïta vaig consultar dos reverends sobre aquest escàndol: un em va dir que, en el llatí originari, per-fidus només volia dir “sense fe”. Un altre em va explicar que, així i tot, l’Església resava per ells, mentre que alguns salms només demanen per als criminals coses com “poder estavellar els seus nens contra les pedres”. Aquestes respostes no van impedir el meu alleujament quan el papa Joan va suprimir aquest adjectiu, tot i que és incomprensible que una cosa tan evangèlica trigués tant a arribar. Però tornem a l’ànima jueva: en un Qua
dern de CiJ vaig assenyalar com a gran aportació del judaisme a la història universal haver traslladat l’experiència mística del terreny de l’ésser al terreny de la confiança: al fiar-se de. Perquè et facis idea del que això significa, deixa’m evocar una altra columna teva en aquest diari, del passat Diumenge de Pasqua: deies que la creença en la resurrecció et sembla pur egocentrisme. Podria ser, tot i que és estrany que aquesta creença egocèntrica busqui per realitzar-se un camí de creu. Però, si estiguessis malalta en un hospital, pensa quina diferència hi hauria que esperessis la visita del teu marit perquè creus que te la mereixes o perquè saps com t’estima encara que no t’ho mereixis. Els cristians intentem creure en la resurrecció d’aquesta segona manera. Això és la mística de la confiança que abans esmentava, que té arrels jueves.
Per això, quan Jesús posa en marxa el procés de substitució del culte per l’entrega de la vida, de substitució de la Llei –com a esquema de contracte amb la Divinitat– per la llibertat responsable de fills, i de substitució de la religió vertical per l’amor fratern horitzontal, no renega del judaisme sinó que l’està portant a la plenitud. Això va voler ensenyar sant Mateu quan fa dir a Jesús: “No he vingut a anul·lar la llei sinó a dur-la a la plenitud”, per després explicar infinitat de transgressions escandaloses de la Llei. Una altra prova la tens en textos jueus posteriors a la Bíblia, com l’anècdota que explica la Mixnà: un rabí perd la fe i, enmig de l’escàndol general, un altre rabí comenta: “Feliç ell perquè ara podrà fer el bé sense necessitat d’esperar-ne cap premi”. Aquí judaisme i cristianisme es poden veure abraçats, com deia el salmista de la justícia i la pau. Si en l’experiència global de la humanitat, les religions sud-americanes descobreixen la visió de Déu en la naturalesa i les religions orientals la de Déu en la pròpia interioritat, el judaisme va aportar a totes dues la trobada amb Déu en la història.
D’allà l’heretem els cristians amb fórmules com la d’“els pobres, vicaris de Crist”. Tu parlaves del pa sense llevat del Sopar Pasqual ( Mesah): inicialment potser va ser per la falta de temps per posar llevat; però després era el pa “dels pobres” (a la meva comunitat tinc un company, Masot, que sona com el plural de Mesah, i n’hi solc fer broma).
Deixa’m, doncs, acabar aquesta confessió amb un judici que temo que no compartiràs, però sobre el qual no discutirem: és perquè em sento tan jueu que sóc tan hostil a la política de l’actual Estat d’Israel amb els palestins. Crec que és la meva ànima jueva la que em fa proclamar que aquesta política és l’antisemitisme més gran del moment: el veritable judaisme està emmordassat en la minoria silenciada de soldats israelians que es neguen a disparar contra els seus germans palestins jugant-s’hi la vida o la carrera, o en figures com Iàkov Rabkin, Ilan Pappé o Hanna Arendt… Netanyahu està tacant el millor del judaisme: V. Frankl, Etty Hillesum o A. Einstein.
Una vegada et vaig sentir parlar amb exquisida tendresa de la teva experiència de mare. Si trasllades aquesta experiència a tantes mares palestines, crec que comprendràs el que dic. I si dissenteixes d’aquest judici et demanaria que comprenguis una cosa: per raons semblants he criticat de vegades durament la meva Església i m’he guanyat alguna bufetada. Però, sincerament, crec que aquesta crítica sortia de la profunditat de la meva ànima cristiana.
I si aquí no coincidíssim, com no coincidim en el tema de la fe, encara seria més necessari repetir el títol d’aquesta carta: “Benediccions per a la Pilar”.
José Ignacio Faus
26/08/14
La Vanguardia
