dissabte, 20 de setembre del 2014

Mira com riu! El sentit de l’humor

El que feia riure més la Laura quan tenia un any era el “tat” que feia la mare quan amagava la cara darrere de les mans i reapareixia. Ara, amb 7 anys, ja explica els seus primers acudits i li encanten les bromes. Com ha anat desenvolupant el seu sentit de l’humor? Els nens riuen molt més que els adults. És una resposta biològica i, juntament amb el plor, la primera forma de comunicar-se amb els pares, captar la seva atenció i establir complicitat. Aprenen ràpid que quan riuen als grans els cau la bava. De la mateixa manera, els grans saben que les pessigolles, per exemple, són la manera més fàcil d’obtenir una rialla dels nens.

Però, aquest riure, com es va transformant a poc a poc en un personal i autèntic sentit de l’humor? És a partir dels tres mesos quan apareixen les primeres rialles. No obstant, encara no hi ha ironia, ni doble sentit ni cap de les intencionalitats que hi ha darrere del sentit de l’humor. Es tracta d’un camí que l’infant fa acompanyat del seu entorn, en el qual passarà de les pallassades que fa sense gaire sentit -però que fan riure el seu club de fans adults- als acudits més sofisticats. “El sentit de l’humor està molt lligat a la capacitat de singularitzar: el nen petit pensa en el que resulta més obvi, en el que veu, però arriba un moment en què aprèn a raonar sobre les coses que no veu i a simbolitzar. Això passa entre els 18 i els 24 mesos”, explica Ignasi Ivern, professor de psicologia cognitiva de la Universitat Ramon Llull - Blanquerna, que ha dut a terme alguns estudis sobre l’humor infantil. És a dir, que la ironia, els dobles sentits i altres elements requereixen temps. El sentit de l’humor més fi, doncs, també s’educa.

La llavor
Els adults poden contribuir a fer que les seves criatures desenvolupin un bon sentit de l’humor de moltes maneres. Es pot educar la capacitat d’anticipar, que és imprescindible per captar les subtileses de l’humor. I tot i que alguns psicòlegs posen en dubte que els nadons les puguin captar, Ivern creu que fins i tot els que encara no han fet l’any ja poden captar-ne algunes. Posa com a exemple un conegut vídeo viral d’un nadó que es pixa de riure cada cop que el pare trenca un bocí de paper. “Abans que el pare l’estripi el nen ja riu, ja sap anticipar, sap captar la intenció i això és bàsic per tenir sentit de l’humor”, diu Ivern. “Aquesta habilitat de captar intencions s’educa”, afegeix. Així doncs, aquests jocs repetitius que busquen la complicitat entre grans i petits són pautes d’interacció que ja amaguen la llavor del sentit de l’humor.

A partir dels dos anys és quan comencen a diferenciar entre el llenguatge literal i el no literal. Per exemple, si miren el dibuix d’un pollet en un conte que han llegit cent vegades i l’adult fa el soroll d’una vaca, aquesta incongruència els pot fer gràcia. Una altra broma que no falla és agafar un plàtan i posar-lo a l’orella com si fos un telèfon. “Entendre la literalitat és fàcil, el que és més difícil és entendre el que no es diu explícitament”, apunta Ignasi Ivern, professor de psicologia cognitiva de la Universitat Ramon Llull - Blanquerna.

Més sofisticació
El sentit de l’humor s’anirà sofisticant a mesura que el món de l’infant es vagi enriquint. A l’editorial Baula, per exemple, hi ha la col·lecció Contes Desexplicats, on històries que han sentit molts cops trenquen les regles. Per exemple, el Patufet és el Patufot, la Caputxeta és una nena forçuda i la rateta no escombra l’escaleta, sinó que és La rateta que llegia a l’escaleta. A partir de quatre anys, ja estan preparats per captar la subtilesa de les trames d’aquests contes, explica Josep Llussà, editor de Baula. “Juguen a la sorpresa i a les incongruències amb els referents que ja tenen”, explica.

La mateixa editorial ha publicat Acudits per a tothom, de Toni Giménez, una lectura recomanada a partir dels 8 anys, tot i que això no significa que abans no hi hagi acudits adequats per als més petits. “El primer acudit és cap als 3 anys, quan veuen que la seva mare, pare o mestre s’equivoca en alguna cosa (s’entrebanca i cau, per exemple) i es posen a riure d’una manera espectacular”, explica Giménez. Cap als quatre anys, sobretot si els pares són donats a explicar-los històries, ells mateixos poden començar a intentar construir les seves històries amb explicacions absolutament surrealistes, sense gaire sentit per a l’adult, però que a ells els fan deixar anar una rialla explosiva que s’encomanen entre ells i que esperen que també faci reaccionar els adults.

És l’edat en què també riuen de tot el que sigui escatològic. “És un humor molt primitiu, esclar, busquen la provocació. Humor i provocació van lligats i el que cal és que vagin evolucionant en la complexitat del seu humor”, explica Ignasi Ivern.

Humor i educació
És al voltant dels 7 anys quan són capaços realment de començar a enganxar dobles sentits: “Requereix grans dosis de capacitat metalingüística, de reflexionar sobre el propi llenguatge”, explica Ivern. “Una pizza, sisplau”. “Li tallo en sis o dotze trossos?” “Millor sis, no tinc gana per a dotze”. És un dels acudits més fins del llibre de Giménez, una tria d’humor infantil intel·ligent feta amb molta cura, sense sexisme, ni prejudicis i procurant no riure de ningú. “Pel que he anat veient amb els anys, entre els 8 i els 9 anys és una edat fantàstica per explicar-los acudits. De colònies, per exemple, es fan un fart d’explicar-ne entre ells a l’hora de dinar: si algú es dediqués professionalment a explicar acudits a nens d’aquestes edats tindria un gran èxit”, apunta l’autor del llibre, Toni Giménez.

El sentit de l’humor també és un signe d’aprenentatge, manté convençut Ivern, que és un gran defensor del seu ús en l’educació. Amb l’humor s’aconsegueix “treballar la flexibilitat cognitiva, que sobre les més diverses coses hi pot haver diferents punts de vista, i que trencar els guions habituals és bo”, conclou aquest psicòleg, també màxim responsable de diversos estudis sobre l’humor infantil.

Mònica L. Ferrado
20/09/14