Estimat Yaser: "Déu és el més gran". Els cristians agraïm aquest crit vostre que nosaltres oblidem de vegades. Però em sembla imprescindible completar-lo amb un altre de més clàssic: "només Déu és gran", ja que si em limito a dir que Déu és "el més gran" estableixo una jerarquia de grandeses i, en la mesura que em crec a prop de Déu, puc sentir-me més gran que d'altres ...
En canvi, mira què va passar al funeral de Lluís XIV de França anomenat "el Gran" (un dictador de l'època en què les nacions europees semblaven el que últimament eren Tunísia, Egipte, Líbia o Síria abans de les revoltes; però llavors suportàvem més aquestes tiranies a canvi que engrandissin el nostre país afalagant els sentiments nacionals). Lluís XIV va governar prop de 40 anys, com Franco. Al seu funeral, la capella era plena de rètols que repetien molts cops: Louis le Grand. Va arribar l'hora del sermó, va pujar al púlpit el predicador i va començar dient: "Només Déu és gran". Es va fer un silenci tens i immens, però imaginable perquè suggeria que si només Déu és gran, tots som iguals davant d'Ell i el rei Lluís era un ésser humà més.
 | |||||||||||
Escrit al voltant del tapís:
|
Déu és gran; però no el més gran entre molts altres de grans, sinó l'únic que es mereix aquest adjectiu. Ho trobaràs en Ibn Arabí, en Rumi i en diversos místics musulmans. En canvi, t'he de confessar que m'escandalitza veure terroristes islàmics disparant metralletes al crit d'Allah akbar: se sentien, com Déu, senyors de la vida i la mort. I al revés: em vaig entendrir, i us ho agraeixo profundament, quan vaig veure que musulmans egipcis es coHocaven voluntàriament com a "escuts humans" per protegir els cristians d'atacs de l'integrisme islàmic. Tant de bo cristians i musulmans puguem saludar-nos en el futur dient-nos simplement "només Déu és gran"; i aquesta salutació ens posi tots al nostre lloc.
Et comento una segona cosa amb què vaig ensopegant últimament. Molts cristians europeus ens sentim incompresos i titllats d'ingenus per cristians que viuen en països musulmans i ens diuen que aquí se us concedeix tota classe de llibertats mentre ells suporten persecució i maltractament en molts països islàmics. Davant aquesta queixa vaig sentir una vegada que un capellà català responia: nosaltres no volem tractar els musulmans "tal com ells ens tractin a nosaltres", sinó aplicant el principi evangèlic: "tracta els altres com voldries que ells et tractessin a tu" (Lc 6,31). Això és més arriscat, però creiem que serà l'únic fecund.
Finalment volia contactar amb tu per comentar tot el que està passant a molts països àrabs des del febrer passat. Per a nosaltres, occidentals, pot ser satisfactori que aquests països arribin a la democràcia i busquin realitzar els ideals d'Occident. Però, si voleu un consell, imiteu només els nostres ideals, no les nostres conductes, ja que són les conductes les que ens han tornat profundament hipòcrites per la quantitat de vegades que han traït les nostres belles paraules de llibertat, democràcia, igualtat, justícia social o fraternitat ... Per interessos econòmics hem encoratjat i mantingut molts dels vostres tirans per assegurar el nostre petroli. I vam vendre armes als vostres dictadors, als quals després vam bombardejar ...
En les vostres revolucions per arribar a la democràcia imiteu només els nostres ideals, no les conductes.
Hem procedit sempre com si haguéssim dit: complirem els grans ideals d'Occident només en la mesura que no frenin o esmorteeixin el nostre afany de riquesa i la nostra obsessió per créixer en benestar material. Tingueu això en compte quan busqueu la vostra llibertat, per no caure en l'ambigüitat del nostre Occident, que atreu pels seus ideals però massa cops repugna per les seves conductes contràries a ells (com la conducta d'Europa amb l'Àfrica des del comerç d'esclaus al segle XVIII fins al colonialisme del XIX i XX, típic de la nostra modernitat).
Més enllà de les nostres belles paraules, Occident ha volgut ser gran amb la grandesa dels diners. I parodiant una paraula de Jesús de Nazaret: "No es pot servir a la llibertat-igualtat-fraternitat... i als diners". Triar el segon no ens ha fet més grans ni més feliços. Tant de bo vosaltres aconseguiu realitzar els ideals de les vostres passades revolucions per camins diferents dels nostres. Cremar un Alcorà o pintar una caricatura de Mahoma és una falta de respecte que no acredita qui pretén ser un demòcrata. Però que com a resposta a aquesta ofensa es faci un atemptat on moren vuit persones innocents ofèn Allah molt més que la crema de l'Alcorà. Prefereixo la imatge d'aquella dona musulmana amb vel, acariciant impotent la làpida d'un dels monjos assassinats a Algèria. I queda l'eterna pregunta: qui era més musulmà o millor persona religiosa, aquella senzilla dona o els membres del GIA que van assassinar els monjos al crit d'Allah akbar? Una abraçada i continuem un altre dia.
José Ignacio González Faus
La Vanguardia
10/2011
