diumenge, 20 d’octubre del 2013

A qui hauria de consultar quan estic malalt?

Foto: Francesco Romoli
No m'és fàcil explicar què cal fer davant de la possibilitat d’una malaltia important o crònica. I em costa encara més explicar-ho quan el que se’m demana no és què cal fer, sinó què faig. No tinc una pauta establerta, perquè el mal em ve de sobte… Amb els anys m’he tornat molt insegur i dubitatiu. Vingut el cas, però, i d’acord amb el meu tarannà que em diuen que acostumo a consultar molt i a dubtar sovint, segur que consultaria (o que consulto)…

¿Cóm ho ho faig? 
1) De petit i adolescent consultava la mare. 
2) De jove i gran, més aviat li amagava a ella els meus mals i feia mal i, si em trobava malament, m’ho arranjava sol; anava poc a cal metge i, si el mal perdurava hi anava ho feia tot sol. Em coneixia bé. 
3) Ja de més gran, i un cop jubilat-vell se m’han accentuat tots els mals. Consulto a una infermera de la família, que vivia a casa amb la mare, és molt entesa, pels estudis i pràctiques ben fetes, i llarga experiència professional. 

Encara ara és amb qui més m’assessoro. Havia estat molt al costat de la mare i n’havia tingut cura quan es posà malalta. Dels metges me’n fio sempre, sobretot els d’especialitat que et correspon; ja que a urgències –amb la major bona voluntat– són generalistes, novells i les hores d’espera desesperants...

He d’aclarir que, sóc un capellà, que m’acosto cap els 80 anys i que tinc una malaltia rara, crònica i que es presenta en el moment menys pensat. Per a mi, ara, estar malalt consisteix en estar impedit de fer les coses més ordinàries i personals; o els encàrrecs més secundaris i en aparença senzills. Però la realitat és que mai no puc fer un pla per l’endemà ni el que m'havia proposat o que m'havia demanat algun company o col·lega. O sigui que no serveixo ni per ajudant o suplent. El meu tarannà actiu no hi ajuda gens. Em costa dir no, i m'atreveixo a acceptar encàrrecs i serveis, i després ho pago (i faig anar malament a aquells que se’n refiaven o que m’ho havien demanat). “Sempre –em diuen– has fet més del que podies”. I queden sorpresos i contrariats, ja que mai els deia que no. Mai no havia deixat de donar una classe o de fer un servei religiós. Però, ara, no em puc comprometre a res. A aquestes altures això no dóna cap joia, és un greu contratemps, i em causa frustració.

Confesso que en la meva vida no havia estat mai gaire malalt. Amb això vull dir que no vaig patir cap malaltia molt llarga. He tingut companys d’estudis que van haver d’estar un any al llit, a casa i, fins i tot més temps. Això no vol dir que no seguissin els cursos lliurement, llegint molt i, amb força de voluntat, estudiaven, examinant-se fora de plaç. A molts, quan ho recordem ara, es veu que els va anar bé. Es van equipar amb bona base cultural, amb ritme lliure o ben orientats per algú. Jo no vaig tenir mai una malaltia llarga d’aquest aire (ì sempre vaig poder anar a l’escola). D’infant només vaig tenir constipats, un xarampió, una grip. De més jove furóncols diversos (que la mare en tenia cura amb cataplasmes) i un tifus que no s’acabava de definir. Però en l’adolescència i joventut feia esport (futbol), anava a campaments de muntanya, passava fred (i era dels que no teníem sac de dormir, com tenien molts dels companys, als quals envejava). Però no passava res.

La malaltia més freqüent (hemorràgies nassals, que ara em diuen que són congènites i cròniques, no m'eren un gran problema. Sagnava i continuava el partit de futbol amb un cotó i aigua oxigenada). Mai no recordo d'haver deixat de fer classe a causa d’aixó. Però en la vellesa s’han agreujat molt.

Quan era un nen… explicava les malures i m’aconsellava amb la mare, com he dit i és natural. Tot i que ella estava poc a casa ja que treballava matí i tarda. Era vidua des de molt jove, i, mestra d’escola. El sou d'una Mestre d’escola pública o nacional (com es deia llavors), no arribava per massa alegries. Els dies feiners dedicava tot el sant dia a l’escola, i encara molts vespres donava classes particulars a fills/es de famílies diverses, per a fer-se un sobresou. Estalviava molt. Fills de viuda, erem pobres, però no vam passar mai gana. Moltes vegades li amagava o l’enganyava si m’havia fet mal al carrer o barallat. Però ella ens deixava el programa fet: horari dels medicaments, visites del metges... menús adequats, cuinats per l’àvia, excel·lent cuinera, que feia miracles amb arrós bullit i un troç de truita de farina. En aquells temps els metges venien a casa quan estavem malalts… Recordo que em semblava que la mare en sabia molt de curar malalties, i la creia en tot, per les ganes de posar-me bo aviat, però també l’enganyava, dient que no havia tingut febre; ella mateixa ens posava les injeccions… (Una temporada llarga em van fer prendre cada dia Oli de fetge de bacallà). D'estar malalt a casa, al llit, en tinc més aviat bon record: el meu germà em feia companyia (i l’havien de fer fora perquè li podia contagiar la malura). Però no deixava mai d’anar al col·legi. Aleshores jo recordo d’haver llegit molts contes, amb dibuixos (però no còmics). Vaig llegir moltes vegades un llibre que es titulava “Els sis joans”, [de Carles Riba?]: En Joan barroer, en Joan mofeta, etc., i molts altres que recordo. Perquè a casa hi havia tants llibres per a nens? …

La mare ens feia moltes recomanacions sobre la salut. Penso que tenia por que agaféssim alguna malaltia important. Els avis, que provenien de Pals, però ja vivien a Girona, van ser molt importants pel creixement afectiu. La mare tenia algunes dèries; idees pròpies o que venien del metge: no era partidària de l’oli de ricino, ni que divulguéssim a l’escola que el pare havia mor de pulmonia o pneumònia (com si aquesta malaltia de pit, en aquella època, fos una taca negra). I, sense gaires possibilitats va procurar que sovint pugéssim passar unes vacances d’estiu sanes, bones per la salut. Ultra anar sovint amb el tren petit a banyar a S'Agaró, amb la tia i els cosins, també anàvem a Pals i a Sant Feliu de Boada, amb uns cosins i cosines de pagès, molt acollidors i que ens alimentaven bé. Quines figues, tomates de l'hort, préssecs, melons; quin arrós més saludable: d’adolescents anàvem amb uns cosins de la mare, gent culta que tornava de l'exili, on havíem de fer tres problemes de matemàtica abans de baixar a la platja, després solfeig i al vespre regar el jardí. També escoltàvem radio París! L'argument de la mare sobre els banys era: “El mar porta iodo!”, i calia aprofitar-lo. Van fer molts amics a Sant Antoni. 

Joan Busquets i Dalmau, grna
Memòries