dissabte, 15 d’octubre de 2016

46 famílies desnonades cada dia

Catalunya continua sent la comunitat autònoma on més llançaments es produeixen, segons les dades del segon trimestre del CGPJ
Diversos veïns de Ciutat Meridiana han aconseguit aturar el desnonament d'una família amb dos nens / FRANCESC MELCIÓN
46 famílies perden la casa cada dia a Catalunya, segons les dades del Consell General del Poder Judicial (CGPJ). Es tracta de la comunitat autònoma on més llançaments es produeixen: entre abril i juny d'aquest any se'n van registrar 4.145 segons el CGPJ, un 22% del total que es van produir a l'Estat.

Tot i així, els desnonaments van baixar un 4% aquest segon trimestre a Catalunya, respecte al mateix període de l'any passat. En canvi, se n'han produït 400 més que durant el primer trimestre del 2016.

Impagament de lloguer
Més de la meitat dels llançaments que es van produir a Catalunya durant el segon trimestre de l'any (2.636) van ser per impagament de lloguers. És el territori de l'Estat on més se'n van produir.

Els últims anys els impagaments de lloguers han superat els d'hipoteques a tot l'Estat, on el nombre d' execucions hipotecàries va a la baixa –han caigut un 17%, segons les últimes dades del CGPJ–. Una tendència que no es produeix, però, a Catalunya, una de les poques comunitats autònomes –juntament amb Astúries, el País Basc i la Rioja– on augmenten.

Durant el segon trimestre de l'any, els desnonaments per impagament d' hipoteques a Catalunya van augmentar un 16,5% respecte al mateix període del 2015.

Desnonats: refer-se després de perdre-ho tot


ELHASSAN I NAIMA
“Ara no patim per quedar-nos sense casa però ens espantem amb cada factura de la llum i l’aigua”

Primera hora del matí. Elhassan Ballach ha marxat de casa perquè té hora al metge i, al menjador, els seus dos fills, la Maiyssa, de dos anys, i el petit Ayman, que està a punt de fer set mesos, dormen. L’un al terra en un llit de mantes, i l’altra al sofà. Ho fan sota l’atenta mirada de la mare, la Naima, que els esperona a llevar-se i assenyala la muntanya de maletes, caixes i mobles desmuntats que els envolten. Ja fa uns mesos que la família ha entrat a viure en aquest pis d’uns 45 metres quadrats i una sola habitació a la Via Favència de Barcelona -una solució d’emergència després del desnonament-, però tot el que els recorda la seva vida anterior, la de patir per si la pressió social no seria capaç d’aturar una nova temptativa de desallotjament, està encara empaquetat, com si la mudança no hagués d’acabar mai. Fa poc més d’un any, l’Elhassan portava en braços la petita Mayssa, i la seva dona, embarassada, celebrava des de la porta que aquell cop tampoc es quedaven sense casa, que el desnonament no prosperava.

Ell, que explicava a l’ARA que no havia dormit en tota la nit patint pel futur de la família, agraïa el suport als veïns i assegurava que ells sols estarien perduts. Avui, tot i que la crisi no els deixa aixecar el cap i continuen sense feina i vivint d’una ajuda de 426 euros, han deixat enrere aquella angoixa. Ningú no els expulsarà ja de casa.

La Naima parla ara més tranquil·la, però diu que no respirarà fins que el seu marit trobi una feina. Quan va arribar del Marroc, en ple boom del sector de la construcció, no li va costar treballar, va portar la família i van poder anar pagant el lloguer sense grans problemes. A finals del 2013 i sense atur, ja van començar a acumular lloguers impagats. Els números no els sortien per enlloc. I, en aquell moment, no veien una sortida possible. Després de deixar el pis, van passar uns mesos per un habitatge d’emergència i després se’ls va concedir el que ara els acull: un pis de l’Incasòl amb un lloguer social de 50 euros. Un flotador. El pis, això sí, és petit i, segons diuen, poc adequat per al dia a dia d’una família amb dos fills. “No tenim una habitació per als nens: el meu marit dorm amb la gran al menjador, i jo dormo amb el nen a l’habitació”, resumeix la Naima i ensenya un sofà de mòduls que, segons diu, no hi ha manera de fer cabre a la seva nova casa. El balcó encara és una mena de traster.

De moment, viuen de l’ajuda que ell ingressa i, tenint en compte que han de comprar bolquers per als dos nens i menjar per a la família, arribar a final de mes és una muntanya russa. El gran ensurt són les factures de l’aigua i la llum. La primera que van rebre era de 110 euros. Ara, doncs, no pateixen per la casa, però tremolen quan arriben les factures.

MÍRIAM VIDAL
“Amb la dació t’alliberes, però s’esvaeix el teu somni”
Després de cinc anys foscos, Míriam Vidal, de 32 anys, comença a creure que se’n sortirà. Fa més de dos anys va estar al bloc de Salt que va ocupar la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) a la recerca d’un llit on pogués dormir. Només feia un any que vivia a Girona i s’acabava de quedar sense feina per culpa d’una lesió en un genoll. La situació ja li era familiar. A finals del 2010 va perdre el seu lloc de treball de maquinista d’impremta a Terrassa. Va ser en aquell moment quan va començar el seu particular calvari. La falta d’ingressos va provocar que no pogués fer front a la hipoteca de més de 700 euros mensuals que pagava pel pis que havia comprat al municipi vallesà quan només tenia 18 anys. Ella i el que era el seu xicot van demanar un préstec de 220.000 euros per adquirir l’habitatge i, a més, els seus pares la van avalar amb el seu habitatge. “En aquell moment tenia tres feines i mai em vaig plantejar que les acabaria perdent”, relata.

L’única fórmula que va trobar per evitar que el banc deixés els seus pares al carrer va ser llogar el pis. El 2012 ella va marxar a Girona i hi va entrar a viure un inquilí, que pagava un lloguer de 600 euros. La resta que faltava per cobrir la quota la posaven els pares. “L’estabilitat” que va aconseguir vivint al bloc de Salt li va durar mig any. El novembre del 2013, poques setmanes després que expliqués a l’ARA el seu periple, la Generalitat va oferir reubicar els “inquilins” del bloc a altres pisos socials. “A tots menys a mi perquè jo tenia un pis pel qual cobrava un lloguer”, aclareix. Es va desvincular de la PAH i va trobar com a única sortida “alliberar” una casa, on viu amb la seva actual parella. També està ubicada a les comarques gironines, però prefereix no concretar on perquè està negociant amb el banc quedar-s’hi a canvi de pagar un lloguer social.

En paral·lel a aquesta “alliberació”, la Míriam va intensificar les negociacions amb el banc per aconseguir una dació en pagament del seu pis de Terrassa. El gener del 2014 el banc li notificava que l’hi concedia. Per materialitzar-la, però, va haver de deixar de pagar durant tres mesos la hipoteca, fet que va suposar que els seus pares fossin inclosos a la “llista de morosos”. El 8 de maig del 2014, la Míriam signava la seva carta de llibertat. “Va ser una sensació estranya perquè alliberes els pares però alhora veus esvaït un somni”, diu. Un mes després es va quedar embarassada, però al gener va perdre la nena. De mica en mica -explica- va superant aquesta pèrdua i des del febrer està cobrant el PIRMI, que li suposa uns ingressos de 423 euros al mes. La seva parella també ha aconseguit, fa tres mesos, feina de cuiner.

AMADOU SABALY
Sense deute, però amb la família lluny

El gambià Amadou Sabaly, de 37 anys, es veia, a finals del 2013, al límit de l’abisme. Vivia amb l’amenaça de desnonament enganxada als talons i confiant en tot moment en el suport de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) de Granollers per evitar que l’expulsessin de casa. El seu problema no era tant el fet de perdre el pis, que també, sinó el gran deute que, tot i desnonat, seguiria arrossegant i li impediria refer-se. Un deute que, segons explica, s’havia de situar per sobre dels 160.000 euros.

Havia segellat la hipoteca d’un pis a Granollers que el 2007 es va valorar en més de 260.000 euros i que pagava amb dos companys més que, ara fa gairebé dos anys, ja no hi vivien ni feien front a les quotes. L’Amadou estava sol.

Havia adquirit el pis pensant a portar-hi la seva dona i els seus quatre fills, que a hores d’ara encara són a Gàmbia, i sense pensar que la situació econòmica podia fer aquest gir. En aquell moment, tenia feina en una fàbrica i es va embarcar en la compra del pis per establir-se a Granollers. Per portar-hi la família i començar de nou a Catalunya. El pis era un primer pas.

De fet, ell va seguir vivint de manera precària al pis després que la mateixa financera que li reclamava les quotes se l’adjudiqués a la subhasta per 100.000 euros. L’Amadou reivindicava un lloguer social que li permetés quedar-se a la que era casa seva i tirar endavant amb el procés de reagrupament familiar.

Ara, però, tot això s’ha esvaït. El procés ha tornat a la casella de sortida. L’Amadou està, això sí, lliure de deutes després d’haver entregat les claus de casa seva. “Allò s’ha acabat. Jo ja no dec res a ningú”, diu content quan l’ARA li demana com ha viscut els últims mesos.

Ara viu en una habitació de lloguer -paga uns 250 euros- en un pis compartit amb tres nois més, però no abandona la idea de poder tornar al que era el seu pis. “Jo si pogués hi tornaria demà mateix”, explica. Cobra l’atur i diu que, quan torni a tenir feina, es replantejarà el tema del pis i del procés de reagrupació familiar. De moment, té clar que tot el que ha anat aconseguint ha sigut, en bona mesura, gràcies al suport de la PAH, que l’ha ajudat a informar-se dels passos que havia d’anar fent per no quedar-se sense res.

Maria Ortega/Elisebat Escriche
14/10/2016