dimarts, 30 de setembre del 2014

Creen a Girona un espai de debat i acció antiracista

 Foto: J.N.
La ciutat de Girona va acollir la setmana passada una trobada per constituir un nou espai de diàleg i debat per combatre el racisme. Gairebé una cinquantena de persones d'àmbits i perfils professionals diversos —tot i que la majoria treballen en l'àmbit social— es van trobar per marcar les línies mestres del que, per ara, rep el nom d'Espai Antiracista. 
Professors universitaris de distintes disciplines, mestres, tècnics en immigració, membres d'organismes com la Creu Roja, Càritas, Gramc, i altres activistes culturals van acudir a la trobada. Era a títol personal, a fi d'evitar la càrrega i els condicionaments que podrien significar les entitats i institucions a l'hora de fer un treball complementari al que ja fan. “Els reunits van constatar que existeix un buit en el treball teòric i pràctic de la lluita antiracista”, explica un dels implicats en el projecte.

Consideren, per exemple, que el racisme no es treballa prou a la universitat, i pensen que cal incidir-hi. També en els mitjans de comunicació, i l'ús que fan (fem) del llenguatge a l'hora de tractar temes relacionats amb el racisme. Proposen un fòrum de debat i també una feina conjunta amb aquests agents socials a fi de treballar la qüestió.

Un altre vessant serà una anàlisi de com algunes institucions tenen o permeten actituds “amb tics racistes” a l'hora de, per exemple, discriminar qui pot i qui no pot accedir al lloguer de pisos de les borses de lloguer social que els ajuntaments tenen. L'ús que es fa de la immigració com a argument de la disputa política, de manera més accentuada durant les eleccions, és un altre dels àmbits en què pensen que cal vigilar i fer pedagogia, a més de denunciar aquests comportaments.

L'entitat, que encara s'ha de constituir administrativament, neix amb la intenció de treballar al Gironès, però amb una especial incidència als dos municipis principals, Girona i Salt.

LA XIFRA 
  • 48 persones són les que van assistir a la primera trobada per constituir formalment l'Espai Antiracista.

LES DATES

  • 20.9.2014: es va fer la reunió que va ser el tret de sortida a l'Espai Antiracista, en què es van definir les línies bàsiques de treball.


  • 4.10.2014: hi ha prevista una nova trobada de l'espai a fi de continuar el seu procés de constitució i consolidació.

Jordi Nadal 
28/09/14
El Punt Avui

dilluns, 29 de setembre del 2014

La caritat

Sant Agustí: “En les coses necessàries, unitat; en les dubtoses, llibertat; i en totes, la caritat”

Malgrat que el políticament correcte és parlar de solidaritat, sobretot perquè l’esquerra se sent més còmoda amb aquest concepte que li sona a laic, el cert és que la caritat, en el seu sentit cristià, és la base de tota solidaritat. Personalment, potser perquè he estat lectora de Les confessions de sant Agustí (aconsello la traducció catalana de Miquel Dolç a la Bernat Metge), crec que la caritat és un concepte que els engloba tots, perquè implica empatia, lliurament i sacrifici. El mateix sant Agustí ho va expressar en una frase que és tot un tractat ètic i, fins i tot, podria ser un tractat polític: “En les coses necessàries, la unitat; en les dubtoses, la llibertat; i en totes, la caritat”. 

Tanmateix, en part pels abusos que la imposició dogmàtica de l’Església va representar durant segles, en part pel dogmatisme que també batega en moltes ideologies de progrés, el concepte de caritat va anar quedant obsolet i, fins i tot, es va considerar retrògrad. I va ser així com, després de segles de gent d’església practicant la caritat pel món, va semblar que aquesta, rebatejada com a solidaritat, era un invent de l’esquerra. En el relat del progre cabien els metges sense fronteres, les oenagés, els periodistes amb la seva càmera a l’espatlla, però no tenien cabuda les monges i sacerdots que havien arribat abans que qualsevol, jugant-se la pell a les ferides obertes del món. El políticament correcte no podia acceptar la solidaritat amb la creu al coll, perquè els trencava massa esquemes.

La qual cosa és, a més d’una estupidesa, una gran injustícia perquè el món és millor per aquesta quantitat ingent de persones, als quals la fe en Déu els ha impel·lit a dedicar la vida als altres. Molts d’ells a les cantonades més trencades del planeta, vivint en condicions infrahumanes, arriscant la vida diàriament. I molts d’ells, morint. El darrer ha estat el missioner Manuel García Viejo, víctima del voraç i letal ebola que està sagnant les entranyes de l’Àfrica. Ha mort a Madrid, després d’haver estat repatriat des de Sierra Leone, on dirigia un hospital. Poques setmanes abans havia mort un altre capellà de la mateixa ordre, Miguel Pajares, que també va dedicar la seva professió, el seu esforç i el seu temps a les zones més castigades del continent negre. La seva última destinació, Libèria. I si féssim la llista completa dels sacerdots i monges que donen la vida al proïsme sense un altre objectiu que viure la seva fe com un servei, necessitaríem molt de paper. És gent amb una fe que dóna llum a les tenebres, il·luminant les zones fosques del món, allà on habiten l’oblit i la desesperació. Serveixi aquest humil article per expressar un profund agraïment i una profunda admiració cap a tots ells, creients en un Déu amb ànima humana. 

Retorno a sant Agustí, i és paraula de sant: “On no hi ha caritat, no hi pot haver justícia”.

Pilar Rahola
28/09/14

dissabte, 27 de setembre del 2014

Detingudes 14 persones per haver estafat avis malalts

L’empresa Teramedical oferia, fent creure a les víctimes que eren treballadors públics, màquines miraculoses per alleujar les malalties

Sabien on trucaven. Ho tenien molt clar: s’asseguraven que qui els agafava el telèfon era una persona gran de la qual tenien dades prèvies, i també de les seves malalties. Davant tal nivell de coneixement privat, i després de remarcar que qui trucava era un empleat de l’ambulatori, del Col·legi de Prevenció de l’Ictus o del Col·legi de Terapeutes de Barcelona, la víctima es relaxava. Llavors li oferien la solució a totes les dolències: una màquina miraculosa. Confiades i adolorides, algunes d’aquestes persones grans acabaven comprant i pagant uns 1.500 euros per, realment, un màquina de fer massatges als peus que els estafadors compraven per 162 euros a la Xina.
Els aparells miraculosos que venien a 1.500 euros

Aquest era el modus operandi en el qual s’ha consumat una gran estafa que, des de fa més d’un any, s’ha produït a tot Catalunya. Els Mossos d’Esquadra van informar ahir de la detenció de 14 persones, set homes i set dones d’entre 57 i 29 anys, que hi estaven implicades després d’unes llargues indagacions de la unitat d’investigació de la comissaria de Martorell. La policia ha hagut de comprovar, entre altres aspectes, que la màquina no tenia cap propietat curativa (ho ha certificat el Departament de Salut) i que els qui la venien ho sabien, que tenien clar que estaven enganyant. 

Segons fonts pròximes a la investigació, els detinguts són un matrimoni de Gavà, els propietaris de l’empresa Teramedical 2.000 SL, ubicada a Castelldefels i en teoria dedicada a articles de la llar. També les seves filles, que portaven la comptabilitat, i alguns dels comercials, que amb aquest mètode havien aconseguit vendre més de 200 màquines del fals miracle. Una estafa total d’uns 500.000 euros en què encara hi ha interrogants que s’estan tractant de revelar. Entre d’altres, saber com els presumptes estafadors obtenien la informació de les víctimes, atès que les dades públiques les compraven legalment a empreses de publicitat, però han trobat que posseïen informació mèdica, no tan sols de gent gran catalana, sinó també d’Aragó (principalment de la Franja).

Per tot plegat no es descarten noves detencions, com tampoc que apareguin més estafats. La policia sap que Teramedical va vendre unes 200 màquines, però per la documentació confiscada a l’empresa. Ara per ara tan només han rebut una vintena de denúncies a Sabadell, Manresa, Barcelona l’Hospitalet de Llobregat, Cardona, Premià de Mar... En aquest sentit, la policia autonòmica va fer ahir una crida a totes les persones que hagin adquirit una màquina que els venedors –en alguns casos amb demostracions a casa seva– els han assegurat que és generadora d’unes biofreqüències curatives. Els estafadors també cobraven la visita, uns 50 euros, si no venien res.

Raúl Montilla
25/09/14
La Vanguardia

divendres, 26 de setembre del 2014

La sacarina afavoreix la diabetis, segons un estudi

Jenny Kane / AP
El consum d'edulcorants artificials, com la sacarina, pot incrementar el risc de desenvolupar intolerància a la glucosa en alguns individus, segons un estudi divulgat per la revista científica britànica 'Nature'.

Un grup de científics, liderat per l'israelià Eren Elinav, de l'Institut de Ciència Weizmann, de Rehovot (Israel), ha arribat a aquesta conclusió després d'haver fet una investigació amb ratolins i humans.

Durant el seu estudi, els científics van observar que els rosegadors alimentats a base de dietes amb edulcorant artificial mostraven un metabolisme energètic alterat, segons explica en roda de premsa telefònica Elinav i els seu col·lega, Eren Segal.

Canvis en la flora intestinal
Aquest metabolisme sembla que està modulat pels efectes dels edulcorants en la composició i en la funció dels microbis intestinals, segons l'estudi.

Els científics van detectar associacions similars a les dels ratolins en algunes persones després de consumir edulcorants, com desequilibris microbians i el metabolisme de la glucosa (alts nivells de sucre en la sang) danyat.

Elinav considera que "encara és necessari debatre més aquests resultats amb altres estudis més amplis" i confia que la seva investigació "donarà lloc a debats i investigacions addicionals".

"El nostre estudi no és definitiu en la seva conclusió per als humans, però revela que és un assumpte no resolt i que hauria de ser analitzat de nou, ja que deixem clar que els edulcorants podrien tenir un efecte diferent en la gent", segons Elinav, que ha admès que després del seu estudi ha optat per deixar de prendre edulcorant en el cafè.

Més investigacions
El seu col·lega, Eren Segal, ha precisat que la seva investigació "no pretén entrar el conflicte amb estudis previs, sinó fomentar noves investigacions pels efectes potencialment perjudicials dels edulcorants en una gran part de la població".

El consum d'aquests edulcorants està estès en productes alimentaris i begudes, com els refrescos dietètics i postres sense sucre, i es recomana en dietes d'aprimament i en tractaments o prevenció de desordres metabòlics.
No obstant, les dades que recolzen el seu consum en aquest últim estudi són limitades.

Elinav i els seus col·legues van mostrar que els ratolins que bevien aigua amb glucosa i un edulcorant desenvolupaven una marcada intolerància a la glucosa davant els rosegadors que bevien només aigua, o simplement aigua amb sucre.
Els autors van trobar que els edulcorants artificials sense calories exerceixen aquest efecte, ja que alteren l'equilibri dels microbis intestinals.

Alteració del microbioma
A més, segons això, aquests edulcorants alteren la composició i la funció del microbioma --bilions de bacteris i virus que poblen les diferents parts del cos-- en alguns humans.

Els resultats divulgats per 'Nature' suggereixen que els edulcorants artificials no calòrics podrien exacerbar, en lloc de prevenir, els desordres metabòlics, com la intolerància a la glucosa i la diabetis.


EFE
18/09/14

dijous, 25 de setembre del 2014

Pla contra l'ús abusiu d'internet a l'escola

Isabel Muradàs amb la guia per a les famílies Foto: J.N.
L'Ajuntament de Girona ha impulsat una bateria de mesures per evitar els usos indeguts dels mòbils i internet a l'escola, com el que es va donar el curs passat, en què es van difondre vídeos denigrants d'alumnes gravats pels seus companys. La regidora d'Educació i Esports, Isabel Muradàs, va explicar ahir que els casos detectats l'any passat són fruit d'una moda “que no és específica de Girona, sinó que afecta totes les ciutats.” El govern, però, ha decidit fer-hi front per evitar-los en la mesura que sigui possible.

Les actuacions que s'han emprès han estat, en primer terme, fer una anàlisi dels recursos educatius ja existents per adaptar-los a les necessitats dels col·lectius als quals s'han de dirigir, i la definició de nous recursos. Tenen per objecte conscienciar la comunitat escolar (alumnes, claustres i famílies) sobre els perills i els mals usos de les tecnologies digitals. Aquests recursos s'especifiquen a la pàgina de La Caseta, dins el web de l'Ajuntament de Girona. D'altra banda, s'han fet reunions amb directors de secundària, les AMPA i la Fapac per tractar aquest tema, i també amb algunes escoles de primària a fi que comencin a fer pedagogia dels usos convenients del mòbil als alumnes d'últim cicle.

Reunions amb famílies
Una comissió tècnica, formada per serveis municipals com ara educació, salut, joventut, policia municipal, i no municipals, com ara Mossos i el Departament d'Ensenyament, farà un seguiment del procés.

La regidora admet, però, que per aconseguir els objectius que es persegueixen cal incidir de manera especial en les famílies. En aquest sentit, s'ha ofert a les escoles la possibilitat que un tècnic assisteixi a les reunions de principi de curs per explicar a les famílies els recursos educatius, donar-los consells sobre el control de l'ús del mòbil dels joves, i facilitar-los una guia que s'ha editat per orientar-los. Diverses escoles ja han demanat aquest recurs, i de fet ja s'ha dut a terme en una escola de la ciutat. 

Alguns equips directius també han demanat que es facin reunions informatives amb els mestres. De les reunions fetes amb els centres escolars ha sortit la iniciativa de crear una normativa unificada sobre l'ús dels mòbils a les escoles. La idea ha estat ben rebuda pel consistori, que està recollint les diverses normatives amb l'objectiu que el consell escolar municipal faci una proposta unificada, i que posteriorment els centres escolars puguin assumir-la com a pròpia. Hi ha l'objectiu també de fer tallers destinats als joves. 
Muradàs va remarcar que les mesures que s'han emprès “no van contra les tecnologies, al contrari”. Admet que són, en molts casos, “una necessitat”, i que cada cop seran més un recurs educatiu en elles mateixes. “El que es busca és conscienciar els alumnes i les famílies, treballar valors i l'autoestima per a una bona formació de la persona”, va especificar. 

LA XIFRA

30
consells
s'inclouen en la guia d'orientació per a famílies sobre l'ús d'internet i els mòbils per part dels joves.

LA FRASE

No són mesures contra les noves tecnologies, sinó a favor que se'n faci un ús responsable
Isabel Muradàs
regidora d'educació


Jordi Nadal
25/09/14
El Punt Avui

dimecres, 24 de setembre del 2014

Els casos d'Ebola podrien superar els 20.000 al novembre si no es reforcen les mesures

Els casos d'Ebola podrien superar els 20.000 en qüestió de cinc a sis setmanes si no es reforcen de forma immediata les mesures per controlar l'epidèmia, segons l'opinió de científics de l'Organització Mundial de la Salut (OMS) i de l'Imperial College London.
Infermeres de l'OMS, a Freetown, Sierra Leone. Foto: Michael Duff//AP
 Libèria, Sierra Leone i Guinea Conakry són, per ordre de gravetat, els països on el virus de l'Ebola circula de forma intensa.

D'acord amb les projeccions dels experts, incloses en un article publicat al 'New England Journal of Medicine', gairebé la meitat de casos es donaran a Libèria, 5.700 a Guinea i 5.000 a Sierra Leone, si la situació actual es manté.

La professora d'estadística epidemiològica de l'Imperial College London i coautora de l'article, Christl Donnelly, va indicar que aquestes estimacions es van aconseguir a través de dues metodologies diferents i coincideixen amb les que han avançat altres organitzacions mèdiques.

Augment rapidíssim
La diferència, no obstant, és que fins fa poques setmanes es creia que els 20.000 casos es produirien en qualsevol cas entre febrer i març de l'any que ve i no en poc més d'un mes a partir d'ara.

Les dades més recents aportades per l'OMS indiquen que els casos voregen els 5.800, amb 2.800 víctimes mortals entre ells.

Els científics han tingut en compte per a la seva projecció que fa una setmana, el nombre de persones infectades s'havia duplicat a Guinea en només 15,7 dies, en 23,6 dies a Libèria i en 30,2 dies a Sierra Leone.

Les dimensions del desastre
L'estudi destaca que les dimensions del desastre que ha agafat l'epidèmia d'Ebola no es deuen a cap canvi en les seves característiques clíniques, en la gravetat de la infecció o en la seva forma de transmissió, que són similars als de brots passats.

"El període d'incubació, la durada de la malaltia, la taxa de mortalitat i el nombre de reproduccions (persones infectades per cada malalt) estan dins dels rangs reportats en brots anteriors", descriu l'article científic.

El caràcter excepcionalment ampli d'aquesta epidèmia es deu, segons han inferit els investigadors, a les característiques de la població infectada, a les condicions dels sistemes de salut i al fet que els esforços per tallar la transmissió han estat insuficients.

Ràpida propagació
El fet que les poblacions dels tres països afectats estiguin altament interconnectades, l'ampli trànsit transfronterer en l'epicentre del brot, les connexions vials relativament fàcils entre els pobles i les ciutats, així com la densitat demogràfica d'aquestes últimes, han contribuït a la ràpida propagació d'aquest virus letal.

També ha estat un factor determinant el fet que els sistemes sanitaris dels tres països siguin extremadament precaris després d'anys de conflictes armats.
L'exemple que això ha tingut un rol determinant és que Nigèria, amb un millor sistema de sanitat, va posar ràpidament sota control un limitat nombre de casos i aparentment ha aconseguit aturar la transmissió.

Això malgrat que el virus es va introduir a Lagos, una ciutat de 20 milions d'habitants, i a Puerto Harcourt, una altra urbs important.

Sobre la situació en aquest últim país i al Senegal, on s'ha detectat un sol cas, el director d'Estratègia de l'OMS i coautor de l'estudi, Christopher Dye, va dir amb molta prudència que és possible que s'hagi aconseguit posar la situació sota control total. Així mateix, va precisar que no s'ha reportat cap cas addicional en cap dels dos països en els últims 21 dies (considerat el període màxim d'incubació del virus), però va insistir que "encara és molt aviat per estar confiats".


EFE
23/09/14

dimarts, 23 de setembre del 2014

En alguns conflictes, la part subjectiva hi influeix molt

L'Elena Soler és sociòloga i fa quatre anys que treballa a Salt. El 2012 va fer les pràctiques d'un màster en resolució de conflictes i promoció de la convivència amb l'oficina d'habitatge de Salt. El gener del 2014 s'incorpora al servei de mediació de l'oficina per mitjà de l'empresa Ètic Habitat que és l'empresa que té adjudicat el servei.

En la seva feina sembla estar envoltada de conflictes contínuament.
Cada cas reclama un enfocament particular. A vegades es tracta de fer veure a una de les parts que allò que li sembla un problema molt greu té més a veure amb ell mateix del que es pensa. En alguns casos hi influeix molt la subjectivitat.

I què fa en aquests casos?
Deixem que la gent ens expliqui la seva situació, que es desfoguin. Després els demanem que expliquin el mateix però fixant-se especialment en les seves emocions. Mirem que aflorin, que prenguin consciència de com els està afectant i parlem també d'altres coses de la seva vida que els generen neguit.

Vaja, que fa de psicòloga.
[Riu] No sempre, però passa. Es tracta també d'apoderar la persona perquè pugui resoldre ella mateixa el problema, parlant amb l'altra part d'una manera més assertiva, explicant com se sent i com l'afecta el conflicte en qüestió, i no tant centrant-se a atacar l'altre.

I si no funciona?
Funciona més del que pot semblar. Però si cal hi anem nosaltres, treballem en la mateixa direcció i si les parts creuen que una trobada pot millorar les coses, doncs nosaltres l'hi facilitem.

Tinc un veí que té una parabòlica en un lloc que la comunitat no ho permet. Li hem dit reiteradament però no ens fa cap cas. Ajudi'm.
Fem el paper de mitjancers o d'informadors. Anirem a veure aquest veí i mirarem de fer-li entendre que l'ha de treure i demanar permís a la comunitat per posar-la on correspongui. A vegades el fet que sigui un treballador de l'Ajuntament que els ho digui fa que et facin més cas.

Sota amenaça de sancions?
Hi ha una ordenança de convivència que parla d'instal·lació de parabòliques. Si cal en podem fer esment, però és millor fer les coses diferent, mirar que prenguin consciència que viuen en comunitat i que hi ha normes a respectar. Si ho entenen, problema resolt.

I aquell veí que no paga?
Demanem les dades dels veïns morosos a la comunitat, i anem a veure'ls per copsar la seva situació. Treballen? Tenen fills? Reben ajudes? Paguen hipoteca?... En el millor dels casos arribem a acords perquè paguin a terminis el deute acumulat. També podria ser que el pis ara sigui propietat d'un banc i és a aquest a qui se li ha de reclamar el deute.

El Punt Avui
22/09/14

dilluns, 22 de setembre del 2014

Ens estem tornant una societat addicta a les pastilles

Entrevista a Allen Frances, psiquiatra
Tinc 71 anys. Sóc de Nova York, visc a San Diego. Catedràtic emèrit de Psiquiatria a la Universitat de Durham, em dedico als meus cinc néts. Vaig quedar vidu i em vaig tornar a casar. Una societat es mesura per la manera de cuidar els més vulnerables. 

Cal gaudir de la vida, és la meva creença. hauríem de convertir les preocupacions de la vida quotidiana, decepcions i fracassos (part inevitable de la condició humana) en trastorns mentals. I no hauríem de pensar que prendre'ns una pastilla resoldrà les dificultats.

El desordre és en la manera com ens prenem les coses.
El negoci de la indústria farmacèutica és vendre pastilles, i han descobert que la millor manera de fer-ho és vendre malalts i comercialitzar la malaltia. Ens han venut la idea que els problemes quotidians es deuen a un desequilibri químic i requereixen una solució química.

En quin punt estem?
El metge d’atenció primària pot fer un diagnòstic en set minuts a un pacient que amb prou feines coneix i receptar-li unes pastilles. El 6% dels ciutadans són addictes als fàrmacs, i actualment hi ha més visites als serveis d’urgències i més morts a causa dels medicaments que a causa de les drogues il·legals.

…!
Massa persones han passat a dependre dels antidepressius, antipsicòtics i ansiolítics, somnífers i analgèsics. Ens estem convertint en una societat addicta a les pastilles.

Doni-me’n xifres.
Als EUA l’11% dels adults, el 21% de les dones i el 4%dels adolescents van prendre antidepressius el 2010, i el 4% dels nens prenen alguna classe d’estimulant.

Vostè i el seu DSM, la bíblia de la psiquiatria mundial, en són en part responsables.
Sí, vaig dirigir el Manual diagnòstic i estadístic (DSM) durant gairebé 40 anys, incloenthi el DSM4, i per tant en sabia les dificultats i els riscos, però elDSM5 afegeix molts trastorns mentals nous i flexibilitza les normes sobre la manera diagnosticar els que hi ha.

Ara és molt crític, vostè.
Amb un petit canvi en la manera de definir un diagnòstic poden augmentar en milions les persones que tenen un trastorn.

Les noves presumptes epidèmies?
L’autisme, trastorn bipolar infantil i dèficit d’atenció (diagnosticat al 20% dels nens, dels quals el 10% estan medicats). Sabem que és massa.

I com ho saben?
Els estudis demostren que el millor predictor del trastorn d’atenció és la data de l’aniversari. El nen més jove de l’aula, que és menys madur, té dues vegades més de possibilitats de tenir aquest diagnòstic que els grans de la classe.

Confonem immaduresa amb malaltia?
Sí. Als EUA gastem gairebé 10.000 milions de dòlars en aquests medicaments, seria molt millor invertir-los en classes més reduïdes i més espais per practicar esport a les escoles. Estem tractant un problema escolar amb medicació.

Un altre problema massiu és l’ansietat.
Als EUA un de cada deu pren antidepressius i una dona de cada quatre de més de 40 anys. Aquests fàrmacs es recepten de manera molt poc acurada i causen més problemes que solucions. Sovint creen addicció i l’índex de resposta del placebo és gairebé la mateixa a la d’aquesta medicació.

Té alguna solució millor?
La gent comença a prendre’s aquests fàrmacs el pitjor dia de la seva vida, i milloren no gràcies a això, sinó simplement amb el temps: quan canvien les circumstàncies o amb el suport d’amics i família. Paradoxalment, la població que sí que en necessita, un 5%, no en pren. És una vergonya.

Els antipsicòtics són els productes estrella de la indústria farmacèutica?
Sí. Els fàrmacs antipsicòtics deixen a la indústria als EUA 18.000 milions de dòlars anuals, els antidepressius 11.000 milions, i 10.000 milions els medicaments contra el dèficit d’atenció. Primer van saturar tots els adults i ara els seus millors clients –i per tota la vida– són els nens.

Així s’estan quiets a classe.
A curt termini sí, però els estudis demostren que a llarg termini no milloren en el rendiment escolar., només el 2% dels nens, i n’estem donant al 6%.

Vostè és psiquiatre. Quins trastorns té, segons el DSM 5?
Segons el DSM 5 tinc trastorn neurocognitiu menor perquè no recordo alguns noms, coses de l’edat i per a les quals no hi ha cap medicació efectiva; i com que m’encanta atipar- me de gambes pateixo de síndrome del menjador compulsiu.

Doncs ja seguiria dos tractaments.
Les meves preocupacions i tristeses es podrien qualificar de trastorn mixt ansiós-depressiu. La meva dona va morir fa set anys, vaig estar molt trist, vaig perdre l’interès, em va canviar la gana, el son, i tenia menys energia.

S’ha d’ingressar!
…Símptomes que, d’acord amb el DSM 5, responen a un trastorn depressiu greu: més pastilles. Els mamífers estimen. El preu d’aquest amor és el dolor de la pèrdua. Qualificar- lo de malaltia i donar una pastilla redueix la dignitat de l’amor i el substitueix per un ritual superficial mèdic. 

Mea culpa
El Manual diagnòstic i estadístic, bíblia de la psiquiatria mundial que defineix les malalties mentals, els seus símptomes i tractaments, està agafant una deriva perillosa sota la pressió de les farmacèutiques que inventen noves malalties i amplien símptomes per vendre’ns pastilles: “Somos todos enfermos mentales? (Ariel) és la meva reacció contra els excessos, en part mea culpa. És la visió desesperada d’un coneixedor del tema”. I m’aconsella: no fer exercici i sopar a les deu són males idees si vol dormir bé. Dormir sis hores diàries provoca ansietat, depressió i irritabilitat. Recordeu d’abraçar els que estimeu i llegiu el mite de Gilgameix.

Ima Sanchís
19/09/14
La Vanguardia

dissabte, 20 de setembre del 2014

Mira com riu! El sentit de l’humor

El que feia riure més la Laura quan tenia un any era el “tat” que feia la mare quan amagava la cara darrere de les mans i reapareixia. Ara, amb 7 anys, ja explica els seus primers acudits i li encanten les bromes. Com ha anat desenvolupant el seu sentit de l’humor? Els nens riuen molt més que els adults. És una resposta biològica i, juntament amb el plor, la primera forma de comunicar-se amb els pares, captar la seva atenció i establir complicitat. Aprenen ràpid que quan riuen als grans els cau la bava. De la mateixa manera, els grans saben que les pessigolles, per exemple, són la manera més fàcil d’obtenir una rialla dels nens.

Però, aquest riure, com es va transformant a poc a poc en un personal i autèntic sentit de l’humor? És a partir dels tres mesos quan apareixen les primeres rialles. No obstant, encara no hi ha ironia, ni doble sentit ni cap de les intencionalitats que hi ha darrere del sentit de l’humor. Es tracta d’un camí que l’infant fa acompanyat del seu entorn, en el qual passarà de les pallassades que fa sense gaire sentit -però que fan riure el seu club de fans adults- als acudits més sofisticats. “El sentit de l’humor està molt lligat a la capacitat de singularitzar: el nen petit pensa en el que resulta més obvi, en el que veu, però arriba un moment en què aprèn a raonar sobre les coses que no veu i a simbolitzar. Això passa entre els 18 i els 24 mesos”, explica Ignasi Ivern, professor de psicologia cognitiva de la Universitat Ramon Llull - Blanquerna, que ha dut a terme alguns estudis sobre l’humor infantil. És a dir, que la ironia, els dobles sentits i altres elements requereixen temps. El sentit de l’humor més fi, doncs, també s’educa.

La llavor
Els adults poden contribuir a fer que les seves criatures desenvolupin un bon sentit de l’humor de moltes maneres. Es pot educar la capacitat d’anticipar, que és imprescindible per captar les subtileses de l’humor. I tot i que alguns psicòlegs posen en dubte que els nadons les puguin captar, Ivern creu que fins i tot els que encara no han fet l’any ja poden captar-ne algunes. Posa com a exemple un conegut vídeo viral d’un nadó que es pixa de riure cada cop que el pare trenca un bocí de paper. “Abans que el pare l’estripi el nen ja riu, ja sap anticipar, sap captar la intenció i això és bàsic per tenir sentit de l’humor”, diu Ivern. “Aquesta habilitat de captar intencions s’educa”, afegeix. Així doncs, aquests jocs repetitius que busquen la complicitat entre grans i petits són pautes d’interacció que ja amaguen la llavor del sentit de l’humor.

A partir dels dos anys és quan comencen a diferenciar entre el llenguatge literal i el no literal. Per exemple, si miren el dibuix d’un pollet en un conte que han llegit cent vegades i l’adult fa el soroll d’una vaca, aquesta incongruència els pot fer gràcia. Una altra broma que no falla és agafar un plàtan i posar-lo a l’orella com si fos un telèfon. “Entendre la literalitat és fàcil, el que és més difícil és entendre el que no es diu explícitament”, apunta Ignasi Ivern, professor de psicologia cognitiva de la Universitat Ramon Llull - Blanquerna.

Més sofisticació
El sentit de l’humor s’anirà sofisticant a mesura que el món de l’infant es vagi enriquint. A l’editorial Baula, per exemple, hi ha la col·lecció Contes Desexplicats, on històries que han sentit molts cops trenquen les regles. Per exemple, el Patufet és el Patufot, la Caputxeta és una nena forçuda i la rateta no escombra l’escaleta, sinó que és La rateta que llegia a l’escaleta. A partir de quatre anys, ja estan preparats per captar la subtilesa de les trames d’aquests contes, explica Josep Llussà, editor de Baula. “Juguen a la sorpresa i a les incongruències amb els referents que ja tenen”, explica.

La mateixa editorial ha publicat Acudits per a tothom, de Toni Giménez, una lectura recomanada a partir dels 8 anys, tot i que això no significa que abans no hi hagi acudits adequats per als més petits. “El primer acudit és cap als 3 anys, quan veuen que la seva mare, pare o mestre s’equivoca en alguna cosa (s’entrebanca i cau, per exemple) i es posen a riure d’una manera espectacular”, explica Giménez. Cap als quatre anys, sobretot si els pares són donats a explicar-los històries, ells mateixos poden començar a intentar construir les seves històries amb explicacions absolutament surrealistes, sense gaire sentit per a l’adult, però que a ells els fan deixar anar una rialla explosiva que s’encomanen entre ells i que esperen que també faci reaccionar els adults.

És l’edat en què també riuen de tot el que sigui escatològic. “És un humor molt primitiu, esclar, busquen la provocació. Humor i provocació van lligats i el que cal és que vagin evolucionant en la complexitat del seu humor”, explica Ignasi Ivern.

Humor i educació
És al voltant dels 7 anys quan són capaços realment de començar a enganxar dobles sentits: “Requereix grans dosis de capacitat metalingüística, de reflexionar sobre el propi llenguatge”, explica Ivern. “Una pizza, sisplau”. “Li tallo en sis o dotze trossos?” “Millor sis, no tinc gana per a dotze”. És un dels acudits més fins del llibre de Giménez, una tria d’humor infantil intel·ligent feta amb molta cura, sense sexisme, ni prejudicis i procurant no riure de ningú. “Pel que he anat veient amb els anys, entre els 8 i els 9 anys és una edat fantàstica per explicar-los acudits. De colònies, per exemple, es fan un fart d’explicar-ne entre ells a l’hora de dinar: si algú es dediqués professionalment a explicar acudits a nens d’aquestes edats tindria un gran èxit”, apunta l’autor del llibre, Toni Giménez.

El sentit de l’humor també és un signe d’aprenentatge, manté convençut Ivern, que és un gran defensor del seu ús en l’educació. Amb l’humor s’aconsegueix “treballar la flexibilitat cognitiva, que sobre les més diverses coses hi pot haver diferents punts de vista, i que trencar els guions habituals és bo”, conclou aquest psicòleg, també màxim responsable de diversos estudis sobre l’humor infantil.

Mònica L. Ferrado
20/09/14

divendres, 19 de setembre del 2014

Una dècada del Santa Caterina a Salt

Els últims pacients del vell Sta Caterina a punt de ser traslladats
L'hospital Santa Caterina va fer ahir deu anys que va començar a funcionar a la seva ubicació actual, Salt. Una dècada del seu trasllat des del centre de Girona fins al parc Hospitalari Martí i Julià, en el qual el Santa Caterina s'ha convertit en un centre de referència internacional en alguns camps, i que també arriba en ple procés d'unificació de serveis amb l'hospital Trueta de Girona.

Concretament, l'efemèride es va complir ahir a les vuit del matí hora en la qual una dècada enrere van arribar els primers pacients traslladats i es posaven en funcionament els serveis. El mateix dia que s'obrien les noves instal·lacions es tancava el vell centre de Girona -operatiu amb diferents renovacions des de l'edat mitjana- i es feia el trasllat dels seus últims pacients. L'atenció a les urgències generals va ser el primer servei en posar-se en funcionament; les consultes externes i la resta d'activitat ambulatòria al cap de dos dies i les urgències dels serveis de salut mental al cap d'una setmana.

Amb idèntica cartera de serveis que l'antic hospital del centre de Girona, el Santa Caterina va incorporar a les noves instal·lacions les àrees d'hospitalització de psiquiatria d'adults, infantojuvenil i urgències psiquiàtriques. A l'edifici, sobre una superfície total construïda de 27.588 metres quadrats se'l va dotar de 222 llits, dels quals, 43 es van destinar a l'hospitalització psiquiàtrica d'aguts.

El Servei de Diagnòstic per a la Imatge del nou hospital saltenc va ser dels primers dels centres catalans en treballar amb tecnologia digital. En el seu conjunt, obra i equipament, la inversió en l'hospital va ser de més de 44 milions d'euros.

Històric en parts naturals
De l'evolució del centre és posa de relleu a títol general la consolidació de l'hospital com a referent en parts naturals, arribant a la xifra històrica de 1.526 parts realitzats l'any 2006, i en salut internacional; l'obertura del Servei de Ressonància Magnètica, la creació del Servei de Salut Comunitària i Mediació Cultural per a l'atenció a les persones immigrants, l'impuls als hospitals de dia, tant de diagnòstic com terapèutic, la medicina esportiva, així com el desplegament de diferents programes de cribratge, i d'atenció a la salut com el de rehabilitació cardíaca, entre d'altres.

L'any 2012, el Departament de Salut, amb la voluntat de crear aliances estratègiques principalment entre l'Hospital Universitari josep Trueta de Girona, gestionat per l'Institut Català de la Salut, i el Santa Caterina, gestionat per l'Institut d'Assistència Sanitària (IAS), va iniciar un projecte d'unificació de serveis que va començar amb la integració de la gestió d'ambdues organitzacions sota una sola gerència.

En tots aquests anys, el nou Santa Caterina, que es va posar en funcionament com a hospital general bàsic del Gironès i la Selva Interior per atendre una població de 120.000 habitants, ha incrementat la seva activitat de forma exponencial així com la població de referència (147.14 habitants, l'any 2013).

L'activitat quirúrgica ha augmentat en aquests deu anys en un 67%, amb 7.079 intervencions realitzades l'any 2013, així com l'hospitalització, amb un creixement de gairebé el 50%, amb 9.980 altes comptabilitzades en tancament de l'any passat. Pel que fa a les consultes externes, amb un total de 114.085 visites l'any 2013, l'increment se situa en més del 40%; i en relació amb l'hospital de dia, el percentatge varia en un 30% més en comparació amb l'any 2004, amb 5.360 sessions realitzades, l'any 2013.

Pel que fa a les urgències, el creixement ha estat de l'ordre del 30%, amb 43.722 urgències ateses a 31 de desembre de l'any passat. Comparativament, destaca el nombre d'estudis de diagnòstic per a la imatge que s'hi realitzen avui dia, amb un total de 72.489 estudis fets l'any 2013, més del doble que l'any 2004, igual que el nombre de determinacions sol·licitades al Laboratori que sumaven l'any 2013 un total de 839.053, més del 130% que al 2004.

19/09/14

dijous, 18 de setembre del 2014

El filantrop és un emprenedor de la generositat

Rebecca Eastmond, directora del Centre de Filantropia de JP Morgan

Tinc 41 anys: el meu pare era pastor anglicà i jo vaig heretar la passió per la caritat, però al meu estil. Vaig néixer a Yorkshire. Casada, dos fills. Sóc creient, però avui em preocupen les conseqüències dels meus actes en vida. Millorem el món des de fora dels partits: sí que es pot.

La creadora de Harry Potter, Joanne Rowling, volia fer filantropia: aconseguir que els seus diners tinguessin un impacte positiu al món.

El seu Potter l’havia fet milionària.
Abans va patir molt per aconseguir-ho, com vostè sap, així que va pensar amb molt deteniment i fonament com invertir la seva fortuna per ajudar els altres.

En el seu cas era lògic un orfenat.
Joanne explica que se’n va adonar que millorar els orfenats no era la solució per als nens orfes, perquè hi acabaven institucionalitzats, incapaços de viure amb autonomia i amb un munt de mancances.

Quina és la solució?
Joanne va pensar a finançar grups de professionals que els substituïssin per institucions modèliques, però al final això hauria estat substituir un orfenat per un altre.

Llavors...
Cal deixar de construir orfenats, perquè cada nen, orfe o no, abandonat o no, té dret a una família.

Ja em dirà com...
Això és la filantropia! És el que fem! Buscar alternatives per als nostres inversors filantrops: arriscar talent, diners, contactes, prestigi, en una idea al servei dels que més la necessiten. Això no ho pot fer un funcionari, ni un milionari que firma un xec i després s’oblida de l’assumpte.

Què va fer l’autora de Harry Potter?
Va fitxar el millor equip d’advocats, professionals socials i coneixedors dels passadissos de Brussel·les per crear un poderós lobby que influís en les polítiques de protecció al menor de la Unió Europea.

Això és pensar en gran.
I a llarg termini: filantropia. Durant set anys, el seu equip va pressionar legisladors, tècnics, polítics... I va aconseguir canviar les directrius de la UE, que ja no consideren gastar els diners públics per millorar els orfenats, sinó per substituir-los per famílies.

Un bon gol.
Per això li vam donar a Joanne el premi Beacon de filantropia. I una cosa semblant vaig provar de fer en la Prince Foundation del príncep de Gal·les; i ho provo de fer a JP Morgan: converteixo la generositat d’un inversor en emprenedoria social, cosa que no pot fer cap Estat i no depèn només dels diners d’un potentat, sinó que requereix il·lusió, coneixements, risc i talent.

El seu programa més efectiu?
A la Prince Foundation vaig dirigir el d’ajuda a escolars i escoles en conflictes. Vam seleccionar escoles amb nens sense oportunitats, perquè eren immigrants que parlaven mal anglès i vivien als pitjors barris. La taxa de fracàs i absentisme escolar era enorme.

Què van fer per ells?
Vam buscar un museu, una biblioteca o una filmoteca propers i vam seleccionar un professor líder per donar-li suport amb un equip d’intervenció. Volíem brindar als petits la sensació que crèiem en ells fins a donar-los seguretat amb l’ajuda del plaer d’apreciar i fer art, fotos, films, dibuixos, teatre, pintura... I així vam descobrir l’Ariel.

Com el poemari de T.S. Eliot.
Un nen orfe somali de 10 anys que no parlava mai però era un geni del dibuix. Vam apostar per ell fins que es va convertir en el líder que va aconseguir que els nois tornessin a classe, i ell va ser admès en un pla per a nens artistes superdotats. Quan vaig deixar el programa, ja servia a 33.000 escolars. Suposo que també es poden llançar els diners amb molt bones intencions. L’altre dia un inversor em va dir que volia construir una escola a Etiòpia...

Què té això de dolent?
He estat a l’Àfrica i he vist moltes escoles abandonades, una rere l’altra, encara amb els orgullosos cartells d’alguna petita oenagé llunyana, mentre els nens sense escolaritzar juguen als camps veïns...

Per què?
Perquè van pagar l’edifici, però no tenien per a professors; o es van cansar de finançar l’escola; o perquè els donants moren i els fills no volen continuar enviant diners a l’Àfrica. Li vaig aconsellar que s’oblidés de construir l’escola.

Li va fer cas?
Hi va insistir, però amb noves idees vam traçar un pla B: construiríem una escola a Etiòpia, però també un centre de tallers i botigues al costat perquè els nens poguessin treballar quan acabessin el col·legi. Faríem un negoci, no un donatiu. I al final tot podria arribar a autofinançar-se.

Això sembla més assenyat.
És arriscat, sí, però també realista a llarg termini i sostenible. Pot fracassar, però té una sortida: potser algun dia els etíops es podran pagar les seves pròpies escoles amb la seva feina.

Què és més útil: pagar més impostos o fer més donatius?
Les dues inversions són necessàries, com és necessari l’Estat de benestar i les pensions i la seguretat social, però també la filantropia. El filantrop és l’emprenedor de la generositat: arrisca part dels seus diners pel bé de tots als racons de marginació social, on no arribarà mai ni el millor i més eficient dels estats.

Lluís Amiguet
10/09/14
La Vanguardia

dimecres, 17 de setembre del 2014

Des del cor

La societat sempre va davant dels polítics. 
Sempre n'hi ha hagut i per sort encara n'hi ha de ciutadans que s'arremanguen per tirar endavant polítiques que haurien d'executar les administracions, en tant que són les que haurien de conduir els afers públics, per això hi són, no? I en aquests temps de crisi, encara que ens volen fer creure que ja ens estem recuperant, s'ha demostrat que associacions, entitats i organitzacions no governamentals, apolítiques i aconfessionals han fet més falta que mai i en determinats casos és providencial per garantir una cosa tan bàsica com és l'alimentació d'un nen. És trist però és la realitat. Em refereixo a la iniciativa que l'associació gironina Restaurants del Cor engega la setmana que ve. Com a programa pilot es farà càrrec del menjador escolar del col·legi Carme Auguet del Pont Major, a Girona.

L'enrevessada i perversa burocràcia que nodreix el sistema de beques menjador sovint deixa al marge la mainada que hauria de beneficiar-se'n. I en són dobles víctimes perquè si no es queden a dinar al menjador de l'escola, se'n tornen a casa, on no està garantit l'àpat principal del dia i, de retruc, a la tarda ja no tornen a classe. I se'n ressent la seva nutrició, no alimenten ni el cos ni l'ànima. Per mirar de començar a resoldre aquesta mancança i emmirallant-se en una idea que a França fa trenta anys que funciona, l'associació s'ha cordat el davantal i s'ha posat davant dels fogons amb l'objectiu de gestionar el menjador i la cuina d'escoles que tinguin aquest desequilibri. La idea, però, és que els pares i/o mares dels nens potencials usuaris de les beques s'hi impliquin de la manera que sigui fent de voluntaris, monitors o cuiners. Teixir una xarxa on també s'hi convida a participar els altres actors directament afectats: escola, Ajuntament, Consell Comarcal i Generalitat. La societat demostra que si falten recursos ella hi posa les mans i les ganes perquè es fa des del cor.

Martí Gironell
10/09/14

dimarts, 16 de setembre del 2014

Si t’atipes de sucre, no pots tenir criteri

Pilar Benítez, economista ha creat un mètode perquè les dones se sentin radiants
Tinc 50 anys: la culminació d’una època i el principi d’una altra. Barcelonina, quatre fills. Llicenciada en Economia i MBA, m’he format en nutrició energètica. Els ciutadans hem d’iniciar canvis. El budisme m’ha donat recursos per aprofundir en el meu interior.

Vostè va fer un gir a la seva vida.
La Laura, una de les meves filles, va morir amb un anyet. Això em va ensenyar que la mort és a quatre passes, que cal viure el dia a dia i dir als que t’estimes que els estimes i aprendre a enfocar la part positiva de cada situació.

Una bona filosofia.
Qualsevol de les persones que t’estimes es pot morir demà. Comprendre-ho em va donar força per prendre decisions personals difícils. Si no aprens a viure intensament el present, tot s’escapa molt ràpid. A velocitats supersòniques. Arran d’un problema de salut que vaig solucionar amb la medicina natural vaig decidir aprendre’n, conèixer quins recursos ofereix la naturalesa i quins hi ha dins nostre que ens ajuden a estar més bé. L’alimentació és fonamental: menjar malament ens resta molta energia. Un altre recurs important és l’autoconeixement.

Amb els anys ha creat un manual i un web de salut específic per a dones.
M’he adonat que les dones solem portar massa càrrega sobre l’esquena. Hi ha un munt de dones joves cansadíssimes i estressades. Jo treballava en un centre de medicina integrativa ajudant la gent a fer el canvi d’hàbits, i hi vaig veure clarament on ens encallem.

I on ens encallem?
En les qüestions pràctiques: canviar el rebost per menjar més sa, planificar el menú... I allò de “sé que meditar me n’aniria bé, però no tinc temps”, o “vull fer exercici, però córrer no em fa el pes i no m’agraden els gimnasos”.

Llavors?
Consells pràctics per començar amb la dieta: elimina tres o quatre coses i incorpora’n tres o quatre. Elimina el sucre i substitueixlo per melassa de cereals, estèvia, regalèssia, fruites seques. Redueix la carn i augmenta les llenties; introdueix els cereals integrals, canvia l’arròs blanc per l’integral.

No sembla tan complicat.
Els olis, per a les dones, sobretot a partir dels 35 anys, són bàsics per evitar la sequedat i l’envelliment prematur. Els olis verges de primera pressió en fred aporten àcids grassos essencials, enzims, ajuden a regenerar les cèl·lules, faciliten el trànsit intestinal i lubrifiquen per dins.

Els òrgans s’assequen amb l’edat?
Sí, i provoca símptomes molt incòmodes, com insomni, picors, inquietud. Jo les animaria totes que tinguin un raconet de condiments saborosos amb bons olis i el vessin cada dia sobre els llegums, la verdura, els cereals, les amanides... Un cosmètic magnífic! Entenc. I cal provar de menjar aliments ecològics. Hi ha estudis que demostren que les verdures ecològiques tenen moltíssims més nutrients. La terra dels cultius intensius no té minerals. El British Journal of Nutrition, de la Universitat de Cambridge, ha publicat dades extretes de 349 estudis i diuen que les verdures ecològiques tenen entre un 18% i un 69% més d’antioxidants.

I per estar físicament en forma?
És bàsic menjar i dormir bé, i moure’s cada dia: camina i oblida l’ascensor, puja les escales a peu. I hi ha exercicis que podem fer a casa per mantenir la musculatura i que flueixi la sang.

És fàcil de dir, però...
Li proposo una taula de deu minuts diaris i cinc més per estrènyer i distendre el sòl pelvià, ho pot fer mentre treballa o espera l’autobús. Això té repercussions fantàstiques.

Un secret oriental.
Sí, les antigues concubines ho feien per mantenir-se joves. De fet, és el sòl de tots els òrgans sexuals i abdominals. Si tens el sòl pelvià ben tonificat, tindràs més energia, més libido i et mantindràs més en forma, cosa que evitarà futures pèrdues d’orina. I deixi’m que li doni un consell.

Endavant.
Esmorzi bé. Durant la nit ens deshidratem molt i cal nodrir-se al matí. Una bona opció és la crema de flocs de civada, que dóna energia, una bona digestió, centre mental, minerals, àcids grassos i nutrients interessantíssims.

Hem de saber alguna cosa més?
Mediti: assegui’s deu minuts amb l’esquena recta, concentrada en la respiració, i observi passar els pensaments. Arribarà un dia en què entendrà que vostè i els seus pensaments són coses diferents, i aquest és el principi d’un viatge espectacular.

...?
Comences a connectar amb tu, no amb les teves idees, creences i emocions, i van sorgint intuïcions i certeses. Si vols que el teu entorn estigui bé, comença tu per estar bé i l’irradiaràs.

Diuen que les dones tenim una psique complicada.
Ens deixem atrapar per les emocions, vivim volent complaure els altres. Hi ha moltes dones esgotades, buidades, perquè ho lliuren tot fora, i això no és intel·ligent. Els recursos bàsics els tenim dins, cal connectar amb aquest potencial, però atipant-te de sucre no pots tenir criteri.

Ima Sanchís
13/09/14
La Vanguardia