dimecres, 31 d’agost del 2016

“Pregunta’t si ets capaç d’anar a un camp de refugiats sense càmera de fotos”

Francesc Mateu (Barcelona, 1961), metge de formació, és el director d’Oxfam Intermón a Catalunya des del 2004. Va entrar a l’entitat fa gairebé 30 anys com a especialista en medicina tropical i va marxar de cooperant a Bolívia. “Això em va canviar la vida, però per a ells va ser només una anècdota”, diu. Mentre prenem un cafè per parlar de voluntariats i refugiats –al cap i a la fi, s’acaba l’estiu i l’època de més emergència– acaba les frases que considera importants amb un silenci revelador. 


Què considerem turisme humanitari?
Parlem de tres efectes. El dels voluntaris que van pel seu compte als camps de Grècia o a altres llocs, el turisme solidari que munten les agències de viatges i els camps de treball que organitzen entitats com Setem.

I quan arriba el setembre i acaben les vacances dels estudiants universitaris, com queden els camps de refugiats de Lesbos o Idomeni?
És una bona pregunta. Les activitats que munten les oenagés tenen continuïtat, per la qual cosa no hi ha un impacte posterior. El turisme solidari d’agència no està pensat com un benefici per a les comunitats. És el voluntariat pel teu compte, el del que parles, el que té l’inconvenient. En tornar hi ha un espai que han de seguir cobrint qui l’estava cobrint fins ara. És a dir, els voluntaris grecs. De vegades s’han queixat que la gent arriba allà i passa de l’organització o desorganització prèvia.

És erroni definir el perfil de voluntari com un universitari amb pocs recursos?
No, les condicions requereixen una certa joventut. Encara que hi ha molta gent de tot tipus que ha vist els documentals a TV3 i que ha decidit anar cap allà.

Pot semblar hipòcrita anar-se’n a passar l’estiu en un camp de refugiats i no acollir una família a casa.
La gent que va allà els acolliria, però el problema és el bloqueig polític. A més, si creus que anant a Grècia de voluntari soluciones la crisi t’estàs equivocant. Encara que jo aconsello anar-hi.

Per què?
Pel que la gent veu, no pel que fa, que és poc i no té res a veure amb la seva idea preconcebuda. Quan vaig fer el primer curs de cooperant vaig estar quatre anys a Bolívia com a especialista en medicina tropical, i vaig fer una feina boníssima. Em van dir que em canviaria la vida, però que per a ells no seria més que una anècdota.

I va ser així?
Sí. La feina més important que ha de fer aquesta gent és quan tornen.

Què vol dir?
La gent torna entenent que no és un problema existencial, que no el solucionem enviant roba o menjar. Si vas a Grècia i et canvia la vida però tornes i no t’integres a una plataforma de lluita perquè el Govern espanyol canviï la seva estratègia migratòria no has entès res. Res no canviarà si els governs no canvien d’actitud.

Després del pacte amb Turquia, aquest agost només han ­arribat 13.987 migrants per mar enfront dels 130.839 de l’any passat.
El pacte amb Turquia ha “funcionat”: han aconseguit que aquest any mori el doble de persones al mar. El 2015 van morir 3.500 persones i aquest any fins al juny n’han mort 3.100, perquè l’increment ha estat per la via líbia. Per tant no és la solució. Ni aquesta, ni el que va decidir la cimera de la ­Valletta de destinar els diners de cooperació a reforçar els exèrcits del nord de l’ Àfrica per evitar que la gent arribi a Europa.

Països com el Sudan o Eritrea, són dictadures...
Exacte. A mi em costa molt d’entendre. Per això Grècia pot ser una oportunitat.

Una oportunitat?
El que està passant a Grècia no és més greu que el que està passant al Sudan del Sud, a la República Centreafricana, a l’ Afganistan o a Alep, però ens costa 200 euros anar i tornar. És una oportunitat increïble perquè la gent entengui el que fa temps que estem intentant explicar. Si no ho veus, en el nostre entorn no et pots arribar a imaginar la situació.

El turisme humanitari també és un negoci. El 2008 movia 2.000 milions de dòlars...
És un negoci però no per a ningú en concret. Les línies aèries guanyen diners, també els hotels grecs. Amb el que està suportant Grècia, benvinguda sigui tota font d’ingressos.

Tots estem preparats per viatjar d’aquesta manera?
Pregunta’t quatre coses abans de marxar, tal com diu una oenagé africana. La primera, si estàs disposat a anar-te’n sense càmera de fotos. Això vol dir que no te n’apropiaràs, que no reforçaràs el teu ego per ensenyar el que has fet. Això és molt important. Una de les normes ètiques de les oenagés és no fer fotografies que atemptin contra la dignitat de les persones.

Com la imatge d’un nen africà amb desnutrició?
Exacte. Posant un nen que s’està morint de gana ens pot ajudar a captar diners però alterem la seva dignitat, que és el que ens fa humans.

I quines són les altres preguntes que m’he de fer?
La segona és si comparteixes els valors de qui t’ha portat cap allà, si hi ha transparència en les qüestions econòmiques, si té mecanismes per lluitar contra els abusos sexuals... La tercera, que et preguntis si la teva feina no causarà més perjudicis que beneficis. I la quarta si ho podries fer al teu país, si tens la qualificació professional necessària.

Quins danys podem causar inconscientment?
Els problemes vénen sobretot després de catàstrofes humanitàries. El cas més paradigmàtic va ser després del terratrèmol d’Haití del 2010. Es va omplir de gent de bona voluntat que només va acabar bloquejant les tasques dels experts. Quan hi ha un desastre natural ­només hem d’ enviar els especialistes que estan preparats per reac­cionar.

També es parla molt de la inconsciència de la gent que decideix anar a ajudar a orfenats.
És un tema que hauríem de vigilar perquè travessa moltes fronteres ètiques. Hi ha molta gent que passarà dues setmanes en un orfenat, tornen canviats, s’encaterinen dels nens i tot és fantàstic. Però esclar, aquest nen que és allà perquè ha sofert un abandonament, quan se’n va el voluntari pateix un segon abandonament. També oblidem els motius pels quals el nen és allà. És perillós.

Un informe d’Unicef després del terratrèmol del Nepal, el 2015, va denunciar la separació deliberada dels nens de les seves famílies per atreure voluntaris amb capacitat adquisitiva.
Això sempre passa. En haver-hi molta gent interessada en els orfenats sempre s’intenta fer negoci. Afortunadament aquí intentem posar molt control en tot el que són adopcions.

És una nova forma de colonialisme?
No, és la globalització. Ahir tornava a escoltar que hem d’invertir molt en l’ Àfrica perquè no hagin de venir. Quina ximpleria!

Ho és?
Visita els camps de refugiats de sirians al Líban. No hi ha ningú que pensi a viatjar a Europa perquè són pobres camperols, ni hi pensen. Creient que invertint en l’ Àfrica aconseguirem que no vinguin és fals, perquè quan la gent escala econòmicament és quan es planteja venir. Els moviments migratoris són reals i els hem de replantejar.

27/08/2016

dimarts, 30 d’agost del 2016

“El cristianisme és la religió de la laïcitat”

Carmelo Dotolo, teòleg i filòsof de les religions
Tinc 56 anys. Vaig néixer a la Campània i visc a Roma. Sóc professor de Teologia de les Religions. Estic casat i tinc dues filles, Eleonora (27) i Monica (23). Política? Democràcia oberta als aspectes socials. Déu? Recerca de transcendència. La humanitat triarà: o l’humà o el sacre.

Té futur el cristianisme?
Sí: és un projecte interessant per a la humanitat.

Per què?
Perquè acull la teva fragilitat, la vulnerabilitat consubstancial a la condició humana. El cristianisme no ejecta l’ésser humà, el projecta!

Què ha aportat el cristianisme a la història de la humanitat?
L’atenció a l’altre. Dit en paraules modernes: llibertat, igualtat i fraternitat.

El cristianisme... va engendrar la Revolució Francesa?
La idea de drets universals de l’ésser humà va derivar dels ensenyaments evangèlics.

Però... la revolució va ser anticlerical.
Tota revolució és una reacció a un abús, i l’església cometia abusos. La Il·lustració és una reacció des de dins de la cristiandat.

Però... la revolució va ser laïcista.
Ja el cristianisme havia encarnat Déu en un home: el cristianisme va humanitzar la religió. La va desdivinitzar: és llavor de laïcitat. El cristianisme és la religió de la laïcitat!

Quina paradoxa...
De fet Jesús era un home i un laic.

Sí, esclar.
I va posar en el centre de la seva prèdica l’altre, l’alteritat, no el Déu metafísic...

Però el cristianisme es carregaria després de tant d’oripell i jerarquia...
I d’aquí surt el protestantisme, una altra ­reacció des de la identitat cristiana!, un pas més del cristianisme com a religió seglar.

“Hem de dessacralitzar el cristianisme”, em va dir aquí el seu amic Vattimo.
Comparteixo el seu mateix interès per avançar en desconstruir el cristianisme de l’aspecte sagrat violent, del piramidal.

El papa Francesc es va definir “bisbe de Roma” per això?
Francesc busca horitzontalitzar l’església, incardinar el cristianisme en la quotidianitat. Jo diria que proposa una mística dels ulls oberts.

Oberts a què?
A l’altre, al diferent, al necessitat, al que és al teu voltant, a prop o lluny.

El catòlic acabarà sent com un protestant amb Papa?
O el protestant acabarà com un catòlic sense Papa... Mira, al final un catòlic i un protestant són el mateix en essència: cristians. Però les seves diferències són un valor, també una riquesa que val la pena preservar... mentre no derivin en un conflicte violent, esclar.

Per què Bergoglio va triar dir-se ­Francesc?
Per subratllar la fraternitat com a valor superior, sense distincions d’origen, raça, riquesa, creences... És el que va predicar Jesús.

Però el cristianisme va perseguir el dissident...
Ho va fer l’ Església més inquisitorial, contravenint l’essència del cristianisme. Un passatge de la vida de Jesús és il·lustratiu...

Quin?
Els deixebles es queixen que altres predi­cadors semblants no s’uneixin al seu grup iel segueixin. I Jesús respon que no passa res si no el segueixen... si prediquen l’amor al proïsme.

D’on va treure Jesús la seva prèdica d’amor al proïsme?
De precedents en l’hebraisme profètic (llegeix el llibre d’ Ester), però Jesús el posa en el nucli de la seva prèdica: l’amor a l’enemic.

Resumeixi l’ensenyament de Jesús.
Consisteix en aquell amor per la fragilitat de cada persona, sense jutjar-la, ajudant-la sense comprometre la seva dignitat.

I podrà aquest cristianisme frenar el gihadisme?
Haurà de triar la pròpia humanitat: o dignitat de l’individu o despersonalització. O l’humà o el sacre. Triem!

El fanàtic islamista veu dèbil la cristiandat: de Mahoma no se’n burla ningú...
El cristianisme acull la fragilitat i la diferència, i aquesta serà la seva fortalesa! Serà la religió de la interculturalitat, serà l’espai de trobada...

Quin seria el gran error de l’actual cristianisme?
El que ja va cometre l’Església: tancar-se a l’altre, al jueu, al morisc, al luterà, al crític... El pecat de perdre la fraternitat! El pecat del fanatisme. No ho repetim.

L’Església ha demanat perdó, això sí.
I la millor manera d’assolir-lo és erigir-se en lloc de trobada universal.

Viurà l’islam també la seva pròpia Il·lustració algun dia?
Així ho crec. L’islam no és monolític, encara que alguns ho intentin. Conec a França musulmans que proposen un islamisme sense fanatisme, obert a la convivència.

Però... són minoria.
Ho són avui dia.., però la seva proposta bé podria calar en l’islam.

Que Al·là l’escolti!
Mai hem de desesperar de res, perquè la vida és molt gran, la vida ens demostra sempre que té unes energies que ens superen, que són més grans que nosaltres.

L’europeu d’avui, creu en Déu?
És espiritual sense espiritualisme. No vol cerimònies, oracions ni normes: l’europeu és postcristià, en això. I també, indiferent a la divinitat, és postateu.

Arrelat a terra
El cristianisme de Dotolo es va nodrir de l’esperit postconciliar i dels missioners a l’ Àfrica que va conèixer de jove, quan no hi havia oenagés: “Em van donar una idea del cristianisme com a entrega a l’altre”. A punt va estar de ser missioner, però es va convertir en filòsof de les religions i teòleg. “Els meus pares van néixer cristians, jo vaig triar ser cristià”, s’explica, d’un cristianisme més arrelat a la terra que a l’altar. Imparteix classes a la Universitat Pontifícia Urbaniana, i ha impartit la conferència Un cris­tianisme possible per a una humanitat capaç de futur al Palau Macaya, de l’Obra Social La Caixa, amb l’ Escola Europea d’Humanitats i la revista La Maleta de Portbou.

Víctor-M. Amela
27/08/2016

dilluns, 29 d’agost del 2016

Conviure amb la discapacitat

Amb el temps i els recursos adequats, pares, mares i germans s’acaben adaptant a la nova situació que suposa tenir un infant amb discapacitat a casa

Tots disposem de fortaleses i estratègies que ens permeten afrontar situacions inesperades. Les famílies amb infants amb discapacitat també ho fan: es reorganitzen, busquen informació i recursos i s’adapten, cadascuna al seu ritme. Aquestes famílies també compten amb entitats i professionals que els poden acompanyar, entenent en tot moment que “aquest acompanyament significa estar al costat de les persones, oferint-los suport, informació i recursos però respectant el seu procés i entenent que no és una cosa que ningú pugui fer per elles”, destaca la terapeuta familiar Àngels Ponce.

Isabel Quiñones, el seu home i la seva filla Andrea van haver de recórrer aquest camí fa gairebé 13 anys, quan va néixer el Lluís (a qui veiem en les fotos que il·lustren aquest reportatge). El nen va néixer sense cap tipus de trastorn, però al cap d’un mes va tenir una hemorràgia intracranial que li va provocar paràlisi cerebral. “En aquell moment -recorda la Isabel- el sentiment era el d’haver perdut un fill i tenir-ne un de diferent, que no era el que volíem”. La família va prendre consciència de seguida de les limitacions de la criatura: “A mesura que passava el temps i comparaves el Lluís amb altres nens t’adonaves de la gravetat de les seves lesions”.

Reorganització familiar
L’arribada del Lluís va capgirar la vida familiar, lògicament. Primer van ser tres mesos a l’UCI, durant els quals els seus pares van poder gaudir d’un horari flexible a la feina que els va permetre compaginar-la amb les cures del seu fill. La mare de la Isabel també es va traslladar a casa de la seva filla per donar un cop de mà. “La iaia ens ajuda com ningú ens pot arribar a ajudar, amb amor, energia, paciència i força; mai li podré agrair prou tot el que fa”.

Des del punt de vista econòmic, la família va haver de destinar molts recursos a les teràpies alternatives, al material ortopèdic, al menjar i a fer adaptacions a la llar. No obstant això, el més dur d’aquells primers anys va ser el fet de no dormir. “El Lluís no dormia. Només ho feia uns 20 minuts al dia i, per tant, havíem de fer guàrdies. Entre setmana, com que treballàvem, la meva mare es quedava desperta a la nit i durant el cap de setmana el meu home i jo fèiem torns”, recorda la Isabel.

Els germans
L’Andrea, que ara estudia farmàcia, recorda perfectament l’arribada del seu germà. Ella tenia sis anys. “Al principi estava molt contenta, però quan em vaig adonar que estaven més pendents d’ell que de mi vaig fer les típiques rebequeries; estava una mica gelosa”, afirma. Al principi tampoc volia acceptar la discapacitat del seu germà. “Vaig trigar força a afrontar el problema -prossegueix-, potser per por a no saber què fer amb ell, ja que és una situació en la qual si no t’hi trobes no saps com comportar-te”.

Els germans dels infants amb discapacitat sovint són els grans oblidats de la família, ja que falta informació i eines adequades que els facin comprendre què li passa al seu germà. De la mateixa manera que cada nen és únic i diferent, no hi ha una única manera d’explicar la discapacitat, tot i que hi ha algunes qüestions que cal tenir presents a l’hora d’explicar a aquests germans la nova situació. Una de les més importants, segons Israel Belchi, de Plena Inclusió Catalunya, “és respondre a totes les preguntes amb un llenguatge senzill i adequat a la seva edat”. “Cal donar-los informació a mesura que la van demanant i animar-los a preguntar sobre tot allò que els inquieta o preocupa”, apunta Belchi. També és important fer-los veure que, encara que puguin semblar diferents, els nens amb discapacitat “són iguals que la resta d’infants en allò que és essencial”. “Per tant, és recomanable fer-los veure tot el que són capaços de fer i també tot allò en què poden necessitar algun tipus de suport, recordant que tots necessitem ajuda en algunes situacions”, prossegueix Belchi.

Aprenentatge
Com a fruit de la convivència amb el seu germà, l’Andrea reconeix haver madurat abans que els nens de la seva edat. El viatge ha sigut com una muntanya russa i cada etapa ha estat marcada per uns sentiments. “Al principi sentia por i estava gelosa pel fet de no saber què li passava al Lluís i veure que abans l’atenció se centrava només en mi i llavors ja no. Més tard vaig passar per una etapa de comprensió i frustració, ja que veia que el meu germà era diferent dels germans dels altres i ningú es posava en la meva pell. A partir de cert moment, t’hi acostumes i l’estimes per sobre de totes les coses”, explica l’Andrea, que va voler implicar-se en la cura del seu germà i es va fer càrrec “de coses senzilles com posar-li el pijama, donar-li el menjar, posar-li les fèrules, ajudar-lo a l’hora del bany, etc.”

Tota relació implica generositat, comprensió, pactes i sacrificis. Un aprenentatge, en definitiva, que no és aliè a les persones que conviuen amb un germà amb discapacitat. “Molts d’ells asseguren que els ha servit per intentar posar-se en el lloc dels altres, per tenir més paciència, per valorar i gaudir de les coses petites que acostumen a passar desapercebudes i per ser millor persona”, subratlla Israel Belchi.

Normalització
El paper de la família extensa i dels amics ha sigut clau en el redisseny de la vida familiar i ara quasi totes les activitats que duen a terme estan adaptades perquè el Lluís també s’hi apunti, “de manera que normalitzem la seva situació com a infant i la nostra com a família”, subratlla la Isabel. Tot i que el seu fill “necessita una documentació especial, així com un menjar especial que cal dur preparat de casa, i du una vàlvula al cap que impedeix que pugui passar pels arcs magnètics dels aeroports”, la família sencera ha viatjat a Tunísia, les illes Canàries i Orlando, entre altres llocs. Un parell de cops a l’any també fan una excursió amb els amics “gràcies als cotxes escombra, on el Lluís fa de copilot i on tots fem torns per pujar-lo, baixar-lo o fer el que calgui”, continua la Isabel.

Un altre fet que ha ajudat a normalitzar la situació del Lluís ha sigut que, com qualsevol infant, ell també va a l’escola des dels tres anys. Es tracta de l’escola d’educació especial Esclat, a Barcelona. Aquesta família rubinenca l’hi porta diàriament encoratjada per la bona relació que el Lluís ha establert amb la direcció i el professorat i la felicitat que mostra un cop arriba al centre, després que la seva mare el desperti molt suaument, li faci els seus massatges d’estimulació, li doni l’esmorzar i el vesteixi. Els dimecres el Lluís també fa musicoteràpia a l’Escola Municipal de Música de Rubí. “El Lluís és un nen molt estimat per tots els professors i sempre ens informem dels concerts, ja que també és un gran músic!”, conclou orgullosa la Isabel.

Com potenciar una inclusió plena?
Oriol Guim, director de l’escola d’educació especial Esclat: “Els infants amb discapacitat tenen dret a la felicitat, com tothom. Cal desterrar la idea que la diferència és dolenta, al contrari: la diversitat és una font de riquesa que ens fa millors a tots i, per tant, cal reconèixer-la com un valor, no com un problema”. Israel Belchi, de Plena Inclusió Catalunya: “Les persones amb discapacitat són un col·lectiu divers [...], però totes tenen en comú que volen el mateix que tu i que jo. Tenen desitjos, somnis, projectes, opinions i reptes. Treballen, estudien, tenen parella, surten amb els amics, opinen, voten o fan esport”. Àngels Ponce, terapeuta familiar: “Hauríem de deixar de marcar la diferència entre els que tenen una discapacitat i els que no per construir una imatge basada en el que tenim en comú. A partir d’aquí, és molt més natural pensar que tots necessitem suport en un aspecte o altre”.

Esther Escolán
28/08/2016

dissabte, 27 d’agost del 2016

Vaig haver d'apendre a controlar la meva ira

Pancho Campo, exprofessional del tennis i empresari organitzador d’esdeveniments
Tinc 54 anys. Vaig néixer a Santiago de Xile i visc a Marbella. Estic casat per segona vegada i tinc dos fills. Tenim la sort de viure moments interessants, però molt perillosos, em fa por el món que els deixarem als nostres fills. Crec en una força superior.

Jo volia ser tennista professional, però els nervis em traïen.

Ho va ser durant anys.
M’emprenyava moltíssim, tirava raquetes a terra estil McEnroe, xisclava. Una vergonya.

Va aconseguir controlar-se?
Em va costar moltíssim. Quan vaig deixar de jugar i vaig fundar una empresa d’organització d’esdeveniments, de vegades muntava sidrals considerables a l’oficina, i això que ja hi estava posant remei.

És sincer.
No em sentia a gust amb mi mateix, i sobretot era un mal exemple per als meus fills, havia d’aprendre a controlar la meva ira.

Com ho va fer?
Abans de deixar de competir vaig fer un curs molt interessant amb el doctor Loehr per controlar l’estrès; i a partir d’aquí em vaig dedicar a estudiar el tema, a fixar-me en quines eren les característiques que defineixen els millors.

Es va convertir en un entrenador d’èxit.
Vaig arribar a entrenar l’equip olímpic xilè i vaig ser coach de personatges molt rellevants. Però del que em sento més orgullós és d’haver aconseguit dominar-me. Vaig entendre que he de fer ­esport cada dia perquè sóc com una bèstia engabiada, i vaig entendre la importància dels rituals que t’ajuden a concentrar-te.

Coses senzilles?
Sí, es veu molt clar en tennistes professionals: Nadal bota la bola quatre vegades i es treu els calçotets del cul, Djokovic la bota cinc o sis vegades, però abans d’un set-ball pot ser fins i tot pesat.

Això fa la diferència?
Saps que un tennista perdrà quan perd el ritme de la respiració; de la mateixa manera que un polític o empresari, aquells que tenen agendes impossibles, s’ha d’ordenar mitjançant rituals: esport a primera hora, bona alimentació i després cadascú té els seus secrets.

Per exemple?
Sting fa meditació i ioga. Al Gore, que va encaixar molt malament quedar-se a les portes de guanyar les eleccions, primer va caure en una depressió, es va engreixar, va perdre pistonada..., fins que va aprendre a concentrar la seva passió en un altre tema: el canvi climàtic, i va reorganitzar la seva energia per a un nou repte.

Portava vostè els seus tennistes al límit?
Sí, al punt àlgid d’estrès per ensenyar-los a controlar-lo. Omplia les grades de gent i els demanava que xisclessin, que fossin agressius , i amb un psicòleg els ensenyàvem a aplicar tècniques de control de l’estrès. Però el meu gran èxit va ser controlar el meu propi estrès.

Veig que l’afectava molt.
Jo era dels molts que s’enduen els problemes a casa, i aquest és l’origen de molts divorcis i de la mala entesa amb els fills.

El mal humor cal controlar-lo.
L’estrès i la falta d’equilibri el provoquen, i la vida sempre te’n dóna motius.

N’hi ha donat molts, a vostè?
Jo vaig estudiar la carrera de Medicina, vaig fer un any de pràctiques al Clínic de Barcelona, havia de fer l’especialitat als EUA, anestesiologia, com el meu pare. Era la meva passió. Però dies abans de recollir el diploma, a la Universitat de Santo Domingo, on vaig estudiar, l’exèrcit hi va entrar i ho va arrasar tot.

Quina història més estranya.
Vaig poder recuperar l’expedient fins a tercer, podia haver tornat a la universitat, però econòmicament ja no era viable.

I es va enrabiar...
Durant anys. S’hi va afegir la mort del meu pare en un accident de cotxe, el divorci, un atracament, dues empreses fallides, la ruïna...

Mentrestant ha anat triomfant, però no sense polèmica..
Durant dos anys vaig treballar a Qatar com a director dels equips nacionals i tutor esportiu de l’actual emir. Tornant a casa vaig fer escala a Dubai, i allà vaig conèixer la meva dona, una nord-americana establerta a Dubai de la qual em vaig enamorar bojament. M’hi vaig quedar vuit anys. Als esdeveniments esportius s’hi va sumar l’organització de grans concerts.

Pink Floyd, Sting, Enrique Iglesias...
El dia de l’atemptat de les Torres Bessones jo presentava la temporada d’esdeveniments esportius i concerts més ambiciosa que s’havia vist a Dubai. Tot se’n va anar a fer punyetes.

La història no s’ha acabat.
Em vaig refugiar a casa del meu sogre a Marbella i vaig remuntar. Vaig crear l’Acadèmia del Vi d’Espanya. He intentat convertir en negoci totes les meves passions.

Encara arrossega problemes...
Estic buscat per la Interpol, un codi vermell emès pels Emirats Àrabs. La meva ex-sòcia em va portar a judici per presumpta estafa comercial, es negava a perdre els diners que hi havia invertit, moltíssims menys que jo. No em vaig presentar al judici i em van condemnar, el problema és que a Espanya és un delicte de faltes i als Emirats Àrabs, un delicte criminal.

També va tenir problemes amb la seva empresa de vins, vostè és com el fènix...
La vida és la recerca de l’equilibri, una taula amb quatre potes: la física, la mental, l’emocional i l’espiritual; i a sobre d’aquesta taula hi és tot. Cal treballar les quatre potes.

No sempre funciona tot.
Quan estava a l’ull de l’huracà, la meva mare em recriminava: “Com pot ser que amb els problemes que tens estiguis entretingut a organitzar una nit romàntica amb la teva dona?”.

Quin estrès
Va ser un tennista dels que trencaven raquetes, vivia en pròpia carn el mal que provoca l’estrès. Va ser entrenador, capità olímpic, i organitzador d’esdeveniments esportius i de grans concerts. Coach de personalitats com Manolo Santana, Kofi Annan o Al Gore... Va convertir la seva assignatura pendent, el control de l’estrès, en la seva força. Ho explica a Inspírate: cómo superar los malos momentos y controlar el estrés (Aguilar). “Controlar l’estrès és una cosa que cal treballar diàriament, com una cursa de fons”, ell ho sap molt bé, arrossega una condemna als Emirats Àrabs per una presumpta estafa d’un milió de dòlars a la seva exsòcia i problemes amb l’empresa que va fundar, The Wine Academy of Spain.

Ima Sanchís
26/08/2016

divendres, 26 d’agost del 2016

Nens enmig de la guerra

En una guerra, els nens són les principals víctimes. Inclòs el noi de 12 anys utilitzat per l’ Estat Islàmic per assassinar 54 persones a Turquia, de les quals més de la meitat eren menors com ell. Fa uns dies, la imatge d’un infant de tres anys rescatat de la runa a Alep sortia a les portades dels diaris del món, erigit en símbol de la tragèdia de Síria. Hi ha alguna cosa d’absurd afegit en la imatge d’un nen enmig de la guerra que provoca esgarrifances.

Les fotos de les petites víctimes de la guerra civil espanyola van donar peu a una campanya internacional per treure’ls del mig: “Ajudem els nens espanyols”, era el lema. Molts dels nens del Winnipeg o els de Morelia i els de Moscou no van tornar a veure les seves famílies. Als setanta, la imatge de la Phuc, una nena vietnamita de nou anys que fugia amb la pell cremada pel napalm, va fer la volta al món i mesos després els EUA es van retirar del Vietnam. Va haver de morir l’ Ailan en una platja turca –i es va haver de difondre milions de vegades la imatge del seu petit cos inert– perquè els líders europeus es prenguessin seriosament (només una mica) els refugiats sirians.

Grups rebels contra Al-Assad fan servir fotos de menors subjectant un cartell amb un Pokémon i la frase: “Sóc a Síria, vine a salvar-me”. Però ha estat més gran l’impacte de l’ Omran, de tres anys, el nen d’ Alep. Cendra, pols i sang li cobreixen el rostre, i la seva mirada desconcertada transmet una profunda incomprensió. El fotògraf que el va immortalitzar ha captat centenars de nens ferits i morts, però només l’Omran s’ha fet viral, com es diu ara. No plora. Com si se li haguessin es­gotat les llàgrimes fa molt de temps. L’ Omran va córrer veloç per les xarxes socials i vam esmorteir escrúpols a força de compartir la seva foto, en uns dies sepultada per altres m’agrada. Declarat símbol de la guerra, el seu drama sembla condemnat a sacsejar les conscièn­cies durant uns pocs dies i només en el món virtual.

Lola García
23/08/2016

dijous, 25 d’agost del 2016

“La intel·ligència intel·ligent et condueix a la felicitat”

Juan Manuel Opi, psicoterapeuta transaccional
Tinc 70 anys. Vaig néixer a Vilanova de Sixena (Osca) i visc a l'Arboç (Baix Penedès). Sóc consultor i formador de directius. Estic divorciat i tinc tres fills (40, 38 i 35) i quatre néts. Política? Humanisme: confio en la persona. Sóc agnòstic. La felicitat és una decisió i una acció

Què és la intel·ligència intel·ligent?
La intel·ligència orientada a proporcionar-te felicitat més que n pas altres coses.

Quines coses?
Resoldre equacions, aprovar exàmens, fer carreres, assolir metes, guanyar diners...

Tot això no està malament, perdoni!
Està bé si ets feliç, però si ets infeliç... és intel·ligent aquella intel·ligència? No!

Hi ha una intel·ligència ximple?
Si algú és molt intel·ligent per a moltes coses però no és capaç de ser feliç... té poc valor aquella intel·ligència!

La mesura de la intel·ligència... és la felicitat?
Això sostinc. És més intel·ligent qui aconsegueix ser més feliç.

Qui és la persona més intel·ligent que ha conegut?
Potser un camperol... com ho vaig ser jo mateix fins als vint anys. Avui sóc un camperol en excedència... O potser un dels meus educadors, anomenat Portuondo.

Per què ho diu?
Per la seva actitud mental positiva, sempre a favor de la felicitat. Em va ensenyar a desterrar la queixa: si alguna cosa et surt malament, el fracàs és culpar-ne els altres! I em va ensenyar més coses.

Quines coses?
Que sempre fa sol, que puc gaudir de cada moment. I que això només dependrà que jo ho decideixi.

La felicitat és una decisió?
Ho és: una decisió i una acció. Si una nit el cel està ennuvolat, mitjançant la meva imaginació decideixo veure les estrelles que estan brillant darrere dels núvols. I les veig!

La imaginació és intel·ligència?
La imaginació ben guiada és molt intel·ligent; mal guiada, condueix a fòbies, neures i pors. La bona notícia és que pots guiar-la en benefici teu!

Per exemple?
Imagina que... el que vulguis! I actua en conseqüència. Amb la imaginació pots curar la timidesa, la por de parlar en públic, de volar, les fòbies... I així vaig aprendre a ser un bon venedor, i mira que n’era, de tímid!

Què ha de tenir un venedor per ser bo?
Capacitat d’escoltar bé: deixa parlar el client i així descobriràs què li agrada... i per aquí li entraràs i el conquistaràs!

Li va anar bé, a vostè?
Sí, sobretot perquè després m’he dedicat al que m’interessava: la formació de persones perquè siguin felices en les seves empreses laborals i relacions personals.

Què els ensenya?
Que tot depèn d’un mateix... molt més del que un creu.

Sí?
D’entrada, tu tries el teu entorn. Selecciona amb qui et relaciones en la teva vida: allunya’t de persones negatives! I pots decidir encara més coses, per ser feliç...

A veure?
Sé lliure, és a dir, independent: allunya’t de dependències. I, sobretot, planteja’t objectius. Un objectiu cap al qual dirigir la teva vida. I visualitza’l. I si el veus... ja el tens!

Qualsevol objectiu?
Mentre sigui assequible, sí. I marca’t un lapse de temps determinat. Així pots plantejar-te objectius petits a curt termini, d’altres a mitjà termini, i un a llarg termini. És fonamental tenir-ne: prefiguren un camí i donen sentit al teu caminar.

Era el cas de Portuondo?
Se’l veia satisfet amb el seu passat i agraït per tot, i entusiasta amb el que feia en cada instant.

Hi ha gent incapaç per a la felicitat?
Tots en tenim la capacitat... però no sempre el permís!

I qui ens el pot donar?
Cada un a si mateix! Potser de petit et van dir “no arribaràs a res”, “seràs un desgra­ciat”... i ets molt fidel a aquell guió de vida.

Es tracta d’un mandat inapel·lable?
Pesa molt, però la bona notícia és que pots canviar-lo! Reescriu el teu guió!

Com?
Veient el que passa i actuant en conseqüència, d’acord amb aquesta màxima concloent: “Si vols tenir una cosa que no vas tenir mai, fes una cosa que no vas fer mai!”.

Però som tan rutinaris, que ens espanta canviar inèrcies.
Pregunta’t: què és el primer que desitjo canviar? Tria alguna cosa modesta, imposa’t un termini no gaire llunyà... i actua!

Com sabré que vaig bé?
Tindràs una bona pista si comparteixes els teus objectius amb aquell entorn que has ­triat: ells et diran el que veuen...

I prohibit queixar-se, oi?
Ni queixar-se ni parlar de crisi! No sóc humil, però visc humilment: amb 1.500 euros al mes, i la resta ho dono. I sóc feliç!

Algun truc?
Quan em llevo al matí, canto. Quina alegria, cantar! Canta i ho veuràs! I em proposo un repte per a aquell dia.

I què fa durant el dia?
Al matí, exercici físic. Al migdia, dinar i migdiada. A la tarda, activitat intel·lectual. Em sento harmònic amb mi, el meu entorn interpersonal i la natura.

‘Inteliciència’
Sent un simple llaurador, el principal somni d’ Opi era trepitjar una oficina amb moqueta. Va superar molts reptes i va aconseguir el seu somni, diplomant-se en màrqueting i direcció d’empreses. I després es va plantejar un altre objectiu, més enllà de sumar càrrecs i diners: ser feliç. I també ho ha aconseguit, amb el seu aprenentatge com a psicòleg clínic i màster en Anàlisi Transaccional. Els seus coneixements, que aviat aplicaran diverses corporacions, els resumeix al llibre La inteligencia inteligente ( Códice), un manual perquè descobreixis si estàs fent servir de manera intel·ligent la teva intel·ligència, i també una guia d’ inteliciència ( inteliciencias.com) per aprendre a fer-ho.

Víctor-M. Amela
22/08/2016

dimecres, 24 d’agost del 2016

Què et fa por?

Senyals que indiquen que pateixes ansietat, i coses què pots fer per tenir-la sota control

Tothom experimenta nervis en alguna ocasió. Un trauma, una preocupació, una sospita. Hi ha moltes situacions que ens generen ansietat, una sensació tan desagradable com inevitable. L'ansietat és una reacció completament natural, en molts casos necessària. I finalment positiva, perquè ens impulsa a actuar. Però per a algunes persones l'ansietat no és una resposta puntual a una situació determinada, sinó un estat habitual. Si això és així, les repercussions en la qualitat de vida són importants. Per evitar problemes, cal reconèixer-ne els símptomes, i saber què podem fer per mantenir-los sota control.

1. Què és l'ansietat?
L'ansietat és una sensació de vulnerabilitat, d'intranquil·litat, de por. Un estat de malestar que té l'origen en qualsevol situació que ens genera tensió. Un examen que s'apropa, una prova mèdica de resultat incert, un venciment econòmic al qual no podem fer front, un divorci, una mudança… Situacions que posen en marxa una resposta física que té un objectiu concret: protegir-nos. Ens molts casos és positiva perquè ens impulsa a fer un esforç, a estudiar per a un examen, a preparar-nos correctament per a una entrevista de feina.

2. Ansietat i estrès són el mateix?
Un dels problemes a l'hora de lluitar contra l'ansietat és que no sempre la identifiquem de forma correcta. Es pot confondre amb l'estrès, perquè els factors que desencadenen ansietat també desencadenen estrès, i perquè els símptomes físics són també compartits. Però hi ha dues diferències crucials. Mentre que resulta relativament senzill saber quina és la causa externa que ens provoca estrès (la feina, un divorci…), saber quin és l'origen de l'ansietat pot ser més difícil. I mentre que els símptomes de l'estrès desapareixen un cop desapareixen les causes que el provoquen, l'ansietat es pot perllongar durant molt de temps i, fins i tot, arribar a fer-se crònica.

3. Per què sentim ansietat?
L'ansietat és un mecanisme que té l'origen en temps prehistòrics. Sense ella no hauríem pogut sobreviure com a espècie. És un sistema d'alerta natural i molt sofisticat, dissenyat per identificar perills i obligar-nos a actuar. Aquest mecanisme biològic tenia un sentit quan l'home vivia en un medi hostil, desprotegit davant de la natura i dels animals salvatges. El mecanisme de l'ansietat fa que constantment parem atenció a tot el que passa al nostre voltant: si el cervell detecta algun motiu d' alarma, dispara els nivells d' adrenalina i cortisol, accelera el ritme cardíac i transporta més oxigen a les cames. L'objectiu? Estar preparats per plantar cara i lluitar o per sortir corrents, en cas que sigui necessari. La seva utilitat és ara més qüestionable, però tot i viure a cases que ens protegeixen dels perills exteriors, el sistema continua activat.

4. Quan és normal sentir ansietat?
És normal quan ens notem nerviosos o intranquils de forma puntual i davant d'una situació puntual. Per exemple, si hem de parlar en públic, o ens hem d'enfrontar a un tribunal de tesi. És normal que els dies abans, i evidentment les hores abans, ens domini l'ansietat. En aquests casos no hi ha cap motiu de preocupació: un cop superada la situació de tensió, recuperarem la normalitat.

5. Quan es converteix en un problema?
Quan en comptes de ser puntual és habitual, i es genera un cercle viciós. L'ansietat és perillosa si es converteix en crònica perquè les reaccions físiques que comporta poden derivar en importants problemes de salut, com per exemple hipertensió. Viure en un estat continuat d'angoixa pot derivar en fòbies (a alguns animals, a alguns espais, a la gent), en un trastorn d'ansietat generalitzada, o en atacs de pànic.

6. Quins són els símptomes psicològics?
  • L'ansietat presenta un quadre de símptomes psicològics i un de físics. Entre els psicològics hi ha:
  • Sensació d'intranquil·litat.
  • Preocupació excessiva davant de tota mena de situacions quotidianes.
  • Por irracional.
  • Comportaments obsessius (amb la neteja, amb l'ordre… ).
  • Sensació que els altres ens observen i ens jutgen.
  • Ganes de fugir d'un lloc o una situació concreta.
  • Dubtar constantment i tenir dificultats excessives a l'hora de prendre decisions.
  • Tenir la sensació que el temps avança molt ràpid o molt lent.
  • Recordar de forma recurrent algun episodi traumàtic.

7. Quins són els símptomes físics?
Com els psicològics, també els símptomes físics varien de persona a persona, i no sempre es presenten junts. Suposen un quadre molt general, que inclou, entre altres símptomes:
  • Augment del ritme cardíac.
  • Augment de la tensió muscular.
  • Sensació de formigueig a les mans.
  • Dificultat a l'hora de respirar.
  • Problemes per dormir.
  • Indigestió.
  • Diarrees.
  • Ganes de vomitar.
  • Opressió al pit.
  • Maldecap.
  • Fatiga.
  • Sensació de calor.
  • Sudoració més abundant.
  • Sequedat de boca.
  • Tremolor.
  • Palpitacions.
  • Problemes de concentració.
  • Incapacitat de relaxar-se.
  • Irritabilitat.
  • Necessitat de sentir-nos reconeguts pels altres.
  • Plorar amb facilitat.

8. Què no hem de fer?
L'ansietat i l'estrès no només estan relacionats, sinó que també es retroalimenten. És per això que davant d'una situació que ens genera angoixa, la tendència natural és fugir-ne, intentar no pensar-hi, obviar-la, amagar el cap sota l'ala. Aquest mecanisme de defensa és perfectament comprensible però no serveix de res: en ignorar el problema l'única cosa que aconseguim és postergar la solució. El problema tornarà a aparèixer i potser serà encara més greu, entre altres coses perquè en mirar cap a una altra banda estem dient al nostre cervell que allò que ens preocupa és realment important i greu, l'estem magnificant.

9. Com es pot combatre l'ansietat?
Combatre l'ansietat no és fàcil. No hi ha remeis miraculosos i el que ajuda unes persones pot no ajudar les altres. Però hi ha una sèrie d'accions que poden servir per, si no combatre-la, sí permetre que els símptomes siguin menys severs:
  • Imaginar-se una situació realment negativa i pensar què podríem fer si passés (cosa que ens ajuda a adonar-nos que normalment hi ha una sortida).
  • Tocar de peus a terra, situant les coses en el seu context per ajudar a pensar de forma racional i no emocional.
  • Intentar ser menys perfeccionista, perquè l'obsessió per ser perfectes genera estrès.
  • Aturar-nos una estona (anar a passejar, fer un bany relaxant).
  • Respirar de forma conscient (posant la mà a la panxa i inhalant i exhalant lentament i en profunditat).
  • Imaginar-nos que som en un lloc agradable (una platja, un parc, una muntanya, un racó on ens trobem a gust).
  • Parlar amb els amics.
  • Fer una activitat que ens agrada (ballar, fer gimnàstica, veure la tele…).
10. Què es pot fer si res funciona?
Per deixar de patir ansietat és imprescindible saber què ens la genera. Només si sabem de què tenim por podrem començar a actuar. Cal saber què ens fa sentir malament, què ens genera intranquil·litat, per què ens imaginem una situació negativa. Si ens costa identificar els motius de la nostra ansietat o si, tot i que identificats, no sabem com afrontar-los, cal consultar el cas amb un professional, un metge o psicòleg que ens ajudi a focalitzar el problema i a trobar-hi una solució.

Isidre Estévez
22/08/2016
Ara.cat

dimarts, 23 d’agost del 2016

El Banc de Sang necessita 2.500 donacions abans que acabi l'estiu

Avisa que les reserves dels grups negatius estan sota mínims després d'un juliol fluix

El Banc de Sang i Teixits (BST) necessita 2.500 donants a les comarques gironines abans que acabi l'estiu. Així ho va alertar ahir el seu director, Joan Profitós, que afirma a més que les reserves de grups negatius (A- i O-) estan sota mínims aquests dies.

Les donacions que falten completarien les 6.000 que el Banc s'ha posat com a objectiu recaptar aquest estiu a la província per garantir l'assistència dels pacients. De fet, aquestes 6.000 són la contribució gironina a les 50.000 donacions que es necessiten en l'àmbit de Catalunya, ja que la sang que es recapta a la demarcació pot ser utilitzada als hospitals de les altres tres províncies i viceversa. En aquest sentit, Profitós va voler fer una crida per acabar de completar aquest nombre aprofitant que la que ve és per a molts l'última setmana de vacances.

«El juliol no va anar gaire bé, i aquest agost curiosament la cosa ha millorat. Però encara falta molta sang, ja que aquest any ha estat desastrós pel que fa a recaptacions», afirma el director del BST.

La campanya d'estiu es dóna per finalitzada a finals de setembre i en l'àmbit de Catalunya encara falten 13.000 donacions per arribar als nivells òptims. La resta ja s'ha aconseguit gràcies a campanyes com la marató de Llançà o la de Núria del cap de setmana passat, la primera que es feia al santuari i que va resultar ser un èxit rotund. Pel que fa a la resta de donacions, Profitós va mostrar-se satisfet per la resposta ciutadana. «En el cas dels teixits anem bé, tot i que millor que no n'hi hagués, perquè això vol dir que no ha mort ningú», va comentar. En llet materna el Banc també es mostra satisfet, i en medul·la el nombre de donacions està per sobre dels objectius anuals.

La sang doncs, és el gran cavall de batalla del Banc. La institució recorda que no només aquells que pateixen accidents necessiten transfusions de sang, sinó també tots els que, a causa de les seves malalties, en un moment determinat presenten una mancança de components sanguinis.

Al BST la gestió de les donacions és «integral», fet que permet coordinar millor les maratons i campanyes i gestionar amb més eficiència els volums de sang. Aquest sistema, sense referents similars en altres bancs de sang europeus, garanteix subministrament a tots els hospitals que ho necessitin.

Profitós destaca que, tanmateix, el BST s'ha d'anar «guanyant» la sang dia a dia i campanya rere campanya. Normalment a l'hivern i els mesos de vacances d'estiu és quan baixen més les donacions i quan el Banc necessita més fer rebost. Per això Profitós demana no abaixar la guàrdia aquests dies. La propera parada, la marató de Figueres.

F. Benejam
22/08/2016