 |
| Josep Baselga, és director científic de l'Hospital Vall d'Hebron Institut d'Oncologia (VHIO) Foto: Josep Losada |
Escoltant el doctor Josep Baselga, un perd la por al càncer. Almenys una mica. La seva posició privilegiada, a la primera línia de la recerca oncològica, li fa augurar un futur molt esperançador per al tractament del càncer. Viu a cavall de Boston, on dirigeix la divisió d'oncologia de l'Hospital General de Massachusetts, i Barcelona, on és director científic del Vall d'Hebron Institut d'Oncologia (VHIO). La setmana passada va ser un dels convidats estrella del congrés de l'Associació Europea per a la Investigació del Càncer (EACR) celebrat a la capital catalana.
En pocs anys hem presenciat una allau de noves descobertes al voltant del càncer. En essència, què sabem ara que no sabéssim fa cinc anys?
Han coincidit diversos factors. El primer és que hi ha hagut una revolució tecnològica que ens ha permès identificar quines són les mutacions més importants de l'ADN que fan que una cèl·lula es comporti de manera anòmala i es transformi en maligna. Hem aconseguit seqüenciar el genoma sencer de diferents tipus de tumors i n'hem descrit el mapa de mutacions. D'altra banda, hem pogut demostrar amb experiments que han tingut resultats molt positius que és possible dissenyar medicaments que ataquin aquestes mutacions específiques. Tumors que abans no responien a res, desapareixen o es fan petits amb aquests fàrmacs intel·ligents. I, en tercer lloc, també hi ha hagut un gran avenç en el coneixement de la biologia dels tumors. Per exemple pel que fa als mecanismes de les metàstasis. S'han descobert les cèl·lules mare de molts tumors i s'han produït avenços importantíssims en immunologia que ens permeten saber per què un tumor no és reconegut com a estrany pel cos.
Tal com ho explica, això tot just acaba de començar.
Estem en un moment d'explosió de coneixement que implica salvar milions de vides. Això no havia passat mai fins ara i fa que la recerca s'aboqui cap al càncer. La ciència ensuma les oportunitats i els millors metges i les millors ments que tenim, per exemple a Harvard, van cap a l'oncologia. Comencem a tenir històries claríssimes de tumors que curem i que abans no curàvem. És el que està passant amb el càncer de mama HER2 positiu, que és el meu camp. Fa deu anys, tothom es moria i ara estem salvant el 95% de les malaltes. Això, si no ho veus, no t'ho creus. I ho estem veient. Però, globalment, això encara afecta només una proporció de càncers. Si això fos el Renaixement, estaríem en el Quattrocento. Encara no estem en el moment de glòria, però estem en el bon camí.
Amb quina agilitat es trasllada a la pràctica clínica aquesta explosió de coneixement?
En els últims deu anys, hem reduït el temps en un 70%. Anem molt més ràpid. Abans, un medicament nou no arribava al mercat fins que no havien passat entre deu i quinze anys de la seva producció i avui en dia tenim casos de fàrmacs que hi arriben en tres o quatre anys. Hi ha molt més dinamisme i energia creativa a l'hora de fer estudis clínics i un model de desenvolupament de fàrmacs diferent. Emergeixen petites companyies, molt àgils, que aposten pel risc i per la creació. D'altra banda, les agències reguladores també estan demostrant més flexibilitat. La comunitat científica fa temps que demanem que ens deixin estudiar i provar els medicaments abans de la cirurgia, abans que el pacient tingui metàstasi. Fa un mes, l'Administració Federal de Drogues (FDA) dels Estats Units va emetre un dictamen segons el qual estan oberts a donar aprovacions en funció d'estudis prequirúrgics. Sóc optimista perquè hi ha un esforç per ser cada cop més àgils i eficaços.
A Catalunya, la recerca se sustenta bàsicament amb finançament públic. Tenint en compte que cada cop és més escàs, què hauríem de fer per anar bé?
El capital públic cada cop és més escàs a tot arreu. També als Estats Units. Els diners públics s'han de dedicar a finançar la part bàsica del coneixement. I s'ha de fer un esforç, malgrat la crisi econòmica. Però la inversió privada és la que mou les coses. A l'entorn on jo treballo, a Boston, tenim 450 companyies de biotecnologia i tot està dominat pel capital privat d'inversors que donen suport a la recerca. A Catalunya, caldria més cultura d'inversió privada en recerca. Fa falta l'esperit de risc. Si una idea teva veu la llum i l'encertes, el retorn és brutal. És un model de negoci molt atractiu.
Això és el que distancia Catalunya de Massachusetts?
Sí, la diferència és aquesta capacitat que ells tenen de generar negoci a partir d'una idea. És la cultura del risc, de ser emprenedors, que a Catalunya sempre havia existit i que ara no hi és. On tenim els tèxtils d'ara? Hi hem de treballar des de tots els fronts: des de la comunitat a les escoles de negoci.
Encara tenim el talent o l'estem perdent a causa de la crisi?
El talent està sobrat. El talent té un gran avantatge: no té fronteres. No és com un pis o un edifici. El talent marxa, ve, corre pertot arreu. A Barcelona hi ha molta gent estrangera que ve a estudiar i que s'hi queda. El talent va allà on l'ambient li és propici. Però no hi ha res que sigui irreversible. Ni fem tard ni és aviat. El talent és fluid, es mou pertot arreu. En aquest moment, a Catalunya i a Barcelona hi ha un talent extraordinari.
Fa pocs dies va fer balanç de
la unitat de teràpia molecular del càncer de Vall d'Hebron i va qualificar-la de referent mundial. Realment, és comparable a altres centres similars del món?
La pregunta és si altres centres són comparables al nostre. La gent no s'ho creu i s'ho ha de creure: no hi ha cap centre de teràpia experimental al món millor que el que tenim a Vall d'Hebron. Això és així. Les companyies que aposten milions de dòlars tenen rànquings que situen el Vall d'Hebron Institut d'Oncologia com el millor centre de desenvolupament de productes nous.
Així, doncs, per als pacients catalans és una sort tenir accés a tractaments que d'una altra manera que no serien al seu abast.
És un privilegi ser a Barcelona i tenir accés a això. Entre les coses que hauríem de posar a la llista d'avantatges de Barcelona, com ara el bon clima, la platja o els bons restaurants, hi hauríem d'afegir l'oncologia. Aquí, els malalts de càncer tenen accés als millors tractaments i als més nous. Això la gent ho ha de saber.
Però encara hi ha certs tumors que es resisteixen i que són de difícil tractament. Quins són els reptes en aquest sentit?
N'hi ha molts, però, per exemple, els tumors complicats segueixen sent els cerebrals, els de pàncrees, alguns sarcomes... També determinats tumors de pulmó i de còlon que tenen mutacions d'un oncogen anomenat K-ras. Encara no s'ha trobat la manera d'atacar aquests tumors, tot i que se sap per què es produeixen.
Els oncòlegs ja saben que el tumor de cada pacient és diferent. Quin canvi ha suposat això a l'hora de tractar el càncer?
Bestial. Per exemple, el càncer de pulmó en no fumadors està augmentant. Però hi ha potser cinc o sis grups diferents de tumors, amb mutacions diferents, que necessiten tractaments diferents. La idea d'un tractament igual per a tothom ja no s'aguanta. El que hem de fer és analitzar cada tumor i veure què el defineix, quin és el seu perfil de mutacions genètiques i d'alteracions epigenètiques. A partir d'aquí, podem esbrinar quin és el fenomen molecular que fa que aquest tumor creixi. Hem après que els tumors no apareixen perquè sí i que no n'hi ha dos d'iguals. La promesa de la medicina personalitzada passa per analitzar cada tumor i oferir tractaments a la carta.
Això és viable, econòmicament, a la pràctica clínica diària?
Les tècniques d'anàlisi de tumors baixaran el cost en picat. El primer genoma humà que es va seqüenciar fa deu anys va costar deu milions de dòlars. Avui, amb facilitat, es pot seqüenciar un genoma millor per 2.000 dòlars. Calculo que l'any vinent podrem seqüenciar un tumor per 400 euros. Si aquests 400 euros m'ajuden a escollir el millor tractament, ja val la pena. Ens hem de plantejar quants tractaments cars fem servir ara que no funcionen o que beneficien només un 10% dels malalts. Per què ens hem de gastar una fortuna si tenim un test que per 400 euros ens diu amb quins pacients puc utilitzar un determinat tractament? Les tècniques de seqüenciació de tumors no només seran útils per escollir els tractaments, sinó que, a més, suposaran un estalvi espectacular.
Ja els podrem pagar, aquests tractaments a la carta?
Aquesta és la discussió més profunda i haurem de decidir col·lectivament què és el que volem pagar. Per exemple, jo crec que davant d'una cosa que curi, que eviti que la gent es mori d'un tumor, com a societat hem de buscar la manera de pagar-la, encara que valgui 40.000 euros. Ara bé, una cosa que ens costa 40.000 euros per allargar la vida un mes, potser no es pot pagar. És un debat que s'ha de fer, però que ara mateix a mi no em preocupa, perquè en aquests moments no tenim suficients tractaments que curin. Els que ens dediquem a això no volem prolongar la vida, el que volem és curar. Hem d'aconseguir medicaments que curin i quan en tinguem 30 o 40, estaré encantat de fer el debat de com ho paguem tot plegat.
Ara mateix, quin percentatge de casos es curen del tot?
De tots els càncers, estem curant un 50%. Parlo de curar, és a dir, de persones que es moriran d'una altra cosa.
Marta Ciércoles
22/07/2012
