El Trueta és el primer hospital que inscriu un cas complex de cirurgia vascular al nou registre mundial

El registre, presentat ahir Londres, demostra els avantatges d'implantar una endopròtesi a l'aorta en cas de condicions difícils provocades pel recargolament de l'artèria

L'Hospital Universitari Doctor Josep Trueta de Girona ha estat el primer centre del món a inscriure un cas d'implantació d'endopròtesi aòrtica abdominal amb angulacions al nou registre Archytas, un nou catàleg d'àmbit mundial que acaba de nèixer per recollir les experiències d'arreu del món en aquesta matèria. El 20 d'abril de 2015, l´Equip de Cirurgia Vascular del Trueta, encapçalat pel doctor Omar Andrés, va dur a terme una intervenció d'endopròtesi aòrtica a un pacient que presentava un aneurisma d'aorta abdominal agreujat perquè l´artèria presentava moltes angulacions. L'evolució del pacient ha estat molt favorable, segons informa l'hospital.

En aquests casos, l'endopròtesi convencional no és recomanable perquè no exerceix bé la funció d'obertura de l'artèria, però hi ha una tècnica que el Trueta aplica des de fa cinc anys que ha demostrat avantatges en casos específics. Consisteix a aplicar un stent especial per via engonal i evitar així l'operació a cor obert a què sovint s'han de sotmetre els pacients en aquests casos complicats. L´Hospital Trueta opera una desena d'aquests casos cada any, mentre que d'endopròtesis aòrtiques convencionals n'intervé unes 50.

Un dels principals problemes dels aneurismes d'aorta abdominal és que presenten pocs símptomes, i els pacients que els pateixen no s'adonen que tenen aquesta lesió coronària, que pot resultar mortal si no es tracta i l'artèria aorta acaba rebentant. Aquests aneurismes s'acostumen a detectar en controls rutinaris i el perfil més habitual del pacient que els pateix és un home de 60 anys, amb hipertensió, fumador i un nivell alt de colesterol.

Catalogar casos de tot el món

Ara, amb l'objectiu de registrar casos com aquest i d'avaluar l´èxit de l'endopròtesis aòrtica, s'ha creat el registre Archytas, d'àmbit mundial, on s'ha previst inscriure fins a 500 pacients d'una cinquantena de llocs d'arreu del món als quals es farà un seguiment durant els propers cinc anys per avaluar-ne diferents paràmetres. El Servei de Cirurgia Vascular anirà incorporant més casos al registre Archytas per seguir col·laborant en aquest estudi que ahir va ser presentat al Charing Cross de Londres, un dels congressos de cirurgia vascular més importants del món, que congrega més de 3.000 especialistes. El coordinador del registre Archytas, el doctor Vicenç Riambau, cap de servei de Cirurgia Vascular de l'Hospital Clínic de Barcelona, va exposar la creació del registre, acompanyat de la doctora Patrícia Rodríguez i el doctor Òscar Roset, del Servei de Cirurgia Vascular de l'hospital Trueta.

Alba Carmona

30/04/2015

Diari de Girona

La importància d’aprendre a perdonar

"Nens, no us baralleu. Au, va, demaneu-vos perdó … !"

Quantes vegades hem dit frases com aquesta, als nostres fills o als nostres alumnes, o les hem sentit dir?

Una de les primeres coses que descobreixen els infants quan comencen a socialitzar amb altres infants és que, sovint, els seus interessos no són coincidents. Dit d’una altra manera, ràpidament s’adonen que no són els únics que volen aquella nina tant riallera, aquell cotxe tant llampant o el guix de color vermell per dibuixar a la pissarra. Ràpidament s’estrenen en l’art dels conflictes, que poden resoldre amb una empenta, uns quants plors, … i, perquè no, amb una mirada de complicitat si decideixen compartir-ho. Però això darrer, molt sovint cal aprendre-ho. Ens agradi o no, els conflictes formen part de la nostra vida –de fet són intrínsecs a la mateixa biologia–, i l’únic que podem fer és aprendre, a poc a poc, a trobar la millor manera de gestionar-los.

Quan som menuts, generalment els oblidem ràpidament, i l’amargor i el ressentiment ens duren ben poca estona. A mesura que ens anem fent grans, però, el ressentiment pot durar més temps, fins esdevenir una barrera que, lluny d’afectar la persona que pensem que ens ha ofès, ens acaba ofegant a nosaltres. Per això ens cal ensenyar ja als més menuts com gestionar els conflictes de forma beneficiosa per a tots, i també, com veurem tot seguit, a perdonar. S’ha vist que les persones que perdonen amb facilitat són més felices que les que no ho fan. Qualsevol edat és bona per aprendre a perdonar, però com he dit ja en altres posts, els infants són els que adsorbeixen les estratègies sociabilitzadores de manera més integrada (Per cert, si us interessa el tema de la gestió de conflictes, fa tres setmanes va sortir publicat un llibre intitulat “Educació per a una cultura de pau. Una proposta des de la pedagogia i la neurociència”, que he escrit amb la pedagoga i bona amiga Marta Burguet.)

Perdonar o no perdonar: aquesta és la qüestió

Parlem del perdó. Segur que tots ens hem sentit emocionalment ferits en més d’una ocasió. Per un amic que ens ha decebut, una acció que ens afecte i percebem com a injusta, etc. Davant d’aquestes emocions doloroses, sovint es reacciona amb irritació, hostilitat i desig de venjança. Després d’un temps de rancor, també hi ha qui decideix perdonar l’ofensor –que no vol dir oblidar l’ofensa– i renunciar al ressentiment. Hi ha persones molt més propenses que d’altres a gestionar els conflictes a través del perdó, i n’hi ha que se senten incapaces de fer-ho, la qual cosa les fa viure en un estat constant de còlera i d’emocions negatives que sovint requereix psicoteràpia, atès que l’angoixa que això els genera té importants conseqüències per a la salut. D’aquí ve la necessitat d’aprendre a perdonar –que, repeteixo, no vol dir oblidar–, i per tant cal també ensenyar-ho als infants tant bon punt comencen la seva sociabilització.

Fa pocs mesos es va publicar un interessant treball sobre neuroanatomia del perdó, que aporta dades científiques molt interessants sobre aquests procés mental. Una de les principals conclusions és que la conseqüència final del perdó és retornar l’equilibri emocional i cognitiu a qui perdona, de manera que influeix molt més positivament en qui perdona que no pas en qui és perdonat. Segons el diccionari, perdonar és “l’acció de no guardar cap malvolença per una ofensa rebuda”. Per a la neurociència és el procés emocional i cognitiu que permet eradicar l’hostilitat crònica i la ruminació i els efectes adversos que produeixen. En aquest context, la ruminació consisteix a centrar l’atenció de manera compulsiva en els símptomes de la pròpia angoixa i en les seves possibles causes i conseqüències, en comptes de dur a terme accions destinades a la recerca de solucions.

A nivell de funcionament del cervell, s’ha observat que tant si es perdona com si no s’activa una zona anomenada escorça cingulada anterior, implicada en l’avaluació cognitiva dels successos i les seves conseqüències; és a dir, en els aspectes racionals de la decisió de perdonar o, alternativament, de no fer-ho. Perdonar, per tant, té una vessant racional molt important, la qual cosa facilita el seu aprenentatge, a través de la reflexió quan es produeixen situacions de conflicte. Per tant, el primer punt a tenir en compte és que per aprendre a perdonar no s’han de dissimular els conflictes, sinó fer-los visibles per poder-hi reflexionar.

També s’activen els circuits relacionats amb la memòria, però com en el cas anterior tampoc hi ha diferències significatives entre qui decideix perdonar i qui no ho fa, la qual cosa fa bona aquella dita que “perdonar sí, però oblidar no”. Perdonar, per tant, no implica oblidar, sinó relativitzar les possibles ofenses rebudes per superar el rancor i la ruminació.

Anem ara a veure quines diferencies hi ha a nivell de l’activitat cerebral entre qui perdona i qui no ho fa, o entre les vegades que decidim perdonar i les que no ho fem. Durant l’acció de perdonar s’activen les àrees del cervell relacionades amb la capacitat d’atribuir pensaments i accions a les altres persones –l’anomenada teoria de la ment– i les implicades en l’empatia, uns successos mentals que no es produeixen si no es perdona. Això permet a l’ofès posar-se “en la pell” de l’ofensor i, en certa manera, entendre el motiu de l’ofensa –que no vol dir compartir-lo, ni molt menys sotmetre’ns-hi–. En canvi, a les persones que tenen dificultats per perdonar se’ls activen altres àrees del cervell, les implicades en les emocions “negatives”, com per exemple el dolor i la por, i també, molt especialment, l’agressivitat.

Els beneficis de perdonar per a qui perdona

També s’ha vist que, a nivell d’activitat cerebral, la conseqüència final del perdó és retornar l’equilibri emocional i cognitiu a qui perdona, per la qual cosa és una acció que repercuteix molt més positivament sobre l’ofès que no pas sobre qui ha comès l’ofensa. El fet de perdonar té diferents beneficis per a qui perdona, dels quals no poden gaudir les persones que no ho fan –o a qui els costa molt més fer-ho–. Perdonem per viure millor nosaltres, no les persones a qui perdonem.

D’una banda, se sap que les emocions negatives que generen l’hostilitat crònica i la ruminació alteren l’activitat cardiovascular, empobreixen la qualitat del son, estimulen la producció d’hormones relacionades amb l’estrès i, a la llarga, poden desembocar en alteracions clíniques com la depressió. També afavoreixen una gestió més agressiva dels conflictes. Segons aquestes dades, i ara des d’un punt de vista evolutiu, es considera que la capacitat de perdonar s’ha desenvolupat progressivament durant l’evolució dels homínids, ja que facilita la convivència dins grups socials complexos on les relacions no són sempre equitatives.

D’altra banda, s’ha vist que l’acció de perdonar afavoreix el benestar i la salut cardiovascular, i incrementa la taxa de supervivència. També s’ha relacionat aquesta capacitat amb persones que consumeixen menys medicaments i alcohol, per la qual cosa s’ha suggerit que aquesta acció mental representa una estratègia positiva i saludable per als individus, que els permet superar situacions que d’una altra manera esdevindrien una font important d’estrès.

Tot plegat, una bona colla de motius per ensenyar als infants l’art de perdonar, de perdonar sense oblidar i com un acte lliure, no de submissió. Per això cal ensenyar-ho a través de la reflexió, quan es produeixen situacions de conflicte, i no per imposició, en benefici de la seva vida adulta i, de manera indirecta, també de la societat que hauríem de voler construir per a ells. I, com ja he dit en altres posts, la millor manera de fer-ho és a través del nostre exemple sincer –per imitació, per entendre’ns–, la qual cosa, de retruc, també beneficiarà la nostra vida i la societat en general.

David Bueno

Ara.cat

El Nepal

Cada any el Nepal pateix un terratrèmol de grans dimensions en forma de milers de nenes venudes 

M’imagino que la saturació d’imatges anirà d’acord amb l’horror que mostren. I es parlarà molt, i amb molt de dolor, de la tragèdia que ha patit el Nepal. Vénen dies de recerca de cadàvers, de lluita pels supervivents, de solidaritat, del món fent-se petit per mostrar la seva ànima gran. I durant uns dies, el Nepal serà el centre de les nostres pregàries i els nostres pensaments, perquè la gent bona, que és molta, es commou amb la tragèdia gratuïta, brutal, descarnada de milers de persones desaparegudes de cop, zas, en segons. I després la devastació, les famílies trencades, les cases destruïdes, les rutes tallades, els medicaments escassos, el reguitzell de desastres que acompanya un immens desastre. No tinc cap dubte que l’empatia amb les víctimes d’aquest terratrèmol letal és sincera. Només cal veure l’esforç de milers de persones per ajudar per totes les vies possibles: diners, desplaçament, materials, aliments...

Tanmateix, passarà, i després d’empatitzar-hi i saber-nos greu i tal vegada plorar, ens oblidarem del Nepal com ens vam oblidar d’Haití, perquè els països més pobres del món són invisibles als ulls humans. Per això mateix, només els recordem quan reben un cop de la naturalesa. Però, i el cop diari, l’extrema fam, l’esclavitud infantil? Perdoneu la contundència, però les dades que organitzacions com Esther Benjamins Trust, que lluita contra la venda de nenes nepaleses per als circs de l’Índia, o d’Anti-Slavery International, que lluita també contra la venda de nenes per a l’ús privat de xeics àrabs i per als prostíbuls del sud-est asiàtic, són brutals. Cada any el Nepal pateix un terratrèmol de les mateixes dimensions que l’actual, en forma de milers de nenes que moriran als quinze o vint anys de sida, venudes pels seus propis pares, o bescanviades per una arada o una vaca. El Nepal és una ferida que sagna cada dia, abandonada a la seva desgràcia per un món que s’entusiasma amb l’Himàlaia però que no ha estat mai capaç de plorar per la seva tragèdia humana.

Per descomptat, el terratrèmol que ha patit m’ha horroritzat com a qualsevol persona amb ànima. I la imatge d’aquest dolor només es pot temperar una mica per la solidaritat internacional que s’ha activat, especialment, per cert, des del molt criticat Occident. Perquè, com passa en aquests casos, als països del petrodòlar se’ls espera ben poc... Però quan hagi passat el primer impacte, i lentament s’hagin recuperat els cadàvers i les famílies hagin plorat els seus morts, i el país vagi aixecant altra vegada les cases i les carreteres, aleshores, en aquell moment fora del focus, hauríem de tornar a mirar al Nepal. I si mirem amb les ulleres de prop potser veurem aquestes famílies amb la gana a les entranyes, i aquestes nenes de set anys llençades als bordells de l’esclavitud, utilitzades com si fossin objectes. I llavors, potser llavors, sabrem que el Nepal fa molt que plora.

Pilar Rahola

28/04/2015

La Vanguardia

Menys fronteres per als productes sense gluten

El moviment sense gluten no és una moda, sinó una necessitat per a molta gent que ara veu com una normativa europea amplia la informació per als consumidors

 La quinoa, un aliment sense gluten. Foto: Pere Virgili

Els restaurants han de tenir escrites, en paper o electrònicament, totes les receptes que preparen per exigència d’una normativa europea que va entrar en vigor el 13 de desembre de l’any passat. A més, a la carta hi han d’especificar, entre altres detalls, quins plats contenen gluten i quins no. Aquestes són algunes de les novetats del reglament europeu sobre informació alimentària facilitada al consumidor, que per primera vegada exigeix que en tots els esglaons de la cadena alimentària aparegui la informació sobre els aliments al·lergògens habituals, que són catorze, inclosos en els aliments no envasats.

“Etiquetar els components al·lergògens sempre ha sigut obligatori, però ara hi han d’aparèixer marcats amb una mida i un color diferents”, explica Nina Esteban, llicenciada en tecnologia dels aliments, a més de veterinària, i col·laboradora de l’associació Celíacs de Catalunya. Així, per exemple, si un paquet de galetes indica que estan fetes amb blat, com que és un dels catorze al·lergògens habituals, aquest ingredient haurà d’estar marcat amb una mida més gran respecte als altres o també fins i tot amb un color diferent. Ara bé, “el canvi socialment més important és el dels restaurants”, perquè fins ara a les cartes no s’acostumava ni a indicar els ingredients amb què s’havien fet les receptes, i de vegades consultar-ho a un cambrer comportava més dubtes. “Ara, amb la normativa a la mà, han de poder ensenyar la recepta per escrit al client”.

I, certament, el canvi és social. Les novetats de llibres de receptes sense gluten s’apilonen a les llibreries, mentre s’inauguren forns de pa exclusivament sense gluten i establiments tradicionals, com la pastisseria Escribà, decideixen fer el canvi cap als dolços sense gluten. “No vull que ningú quedi exclòs de la pastisseria, i encara menys pel gluten, quan a Catalunya tenim un receptari ampli sense gluten”, explica el pastisser Cristian Escribà. Afegeix que ara mateix elabora quatre receptes sense gluten, però que l’any que ve en faran moltes més.

Trastorn comú

La celiaquia és un trastorn gastrointestinal que pateixen persones que no absorbeixen el gluten, que és una proteïna present als cereals (blat, ordi, sègol, espelta, kamut i derivats amb malta). “Alguns dels símptomes habituals d’intolerància al gluten poden ser gasos, dolors, distensió, diarrea, femtes toves, cansament, baixades de tensió o fins i tot vòmits -explica la dietista i nutricionista Neus Elcacho-. Unes proves pertinents ho determinen i, en cas afirmatiu, caldrà menjar els cereals que no en contenen i vigilar les traces als productes envasats”.

Per la seva banda, el psiconeuroimmunòleg Xevi Verdaguer recomana a la població en general ingerir poc o gens de gluten. L’especialista assegura que a la població hi ha fins a tres grans grups de persones als quals no els és bo el gluten. Els primers serien els intolerants, els anomenats celíacs, els que s’han fet endoscòpies i han comprovat que les vellositats de l’intestí tenen filtracions i, per tant, el gluten els causa inflamacions, que derivarien en molts símptomes físics si en continuessin menjant. En el segon grup hi ha les persones que, malgrat que les analítiques els indiquen que no són intolerants al gluten, no en poden menjar perquè no tenen els anticossos per absorbir-lo i, per tant, ingerir-ne pot derivar en complicacions, com ara anèmies cròniques, problemes de fertilitat, digestius i musculars, formigueig a les mans, ansietat, depressió o mal de cap. I encara un tercer grup serien els que tenen sensibilitat al gluten, “que afecta el 100% de la població”. “Està comprovat que, malgrat que unes analítiques indiquin que no són intolerants al gluten, quan n’han deixat de menjar han millorat -diu Verdaguer-. Al 100% de la població el gluten li fa augmentar les inflamacions i l’activitat del sistema immunològic, i d’aquí l’aparició de dolors i mals de cap, que molta gent considera que són virus que enganxen contínuament”.

A la pràctica, continua el psiconeuroimmunòleg, menjar gluten fa augmentar ràpidament l’índex de glucèmia en sang, cosa que té un efecte immediat en energia i benestar per al cervell. “Cada cop que mengem blat, tenim un pic de glucosa per al cervell i per al sistema endocrí. Per a una persona, serà una pujada d’eufòria; per a l’altra, comportarà engreixar-se perquè fa pujar el sucre molt ràpidament”. Al cap de dues hores de la digestió del gluten es produeix una hipoglucèmia, una baixada de sucre en sang i, per tant, una baixada de l’estat anímic. “D’aquí que moltes persones sentin una addicció tan alta per menjar pa, i que sentin estats anímics diferents al llarg del dia”, afegeix. Les alternatives per no renunciar al pa, segons Verdaguer, seria consumir pa de castanya, de fajol, de blat de moro, d’arròs, de tapioca, d’amarant o fins i tot de quinoa.

La nutricionista Neus Elcacho, en canvi, creu que “les persones que no tenen cap problema digestiu, immunitari o de tiroides, poden menjar cereals amb gluten”, amb la recomanació que prioritzin els ecològics, que són els que contenen més nutrients. Finalment, la professora Laura M. Lechuga, cap de grup a l’Institut Català de Nanociència i Nanotecnologia i professora del Consell Superior d’Investigacions Científiques, explica els últims avenços en celiaquia, com un nanosensor capaç d’identificar ràpidament si el celíac ha menjat gluten o no “gràcies a unes gotes d’orina”. Poder saber si n’ha menjat o no és molt important en el cas de les criatures, per exemple, quan ells encara no tenen la capacitat per distingir què conté gluten i què no, i “es dubta si la dieta fa que estiguin millor o no”.

Trinitat Gilbert

27/04/2015

Ara.cat

Adolescents: més llibertat, més responsabilitat

Internet i les noves tecnologies han transformat les relacions dels joves

El trànsit de l’edat infantil a l’edat adulta no està exempt d’entrebancs. Ningú ha dit que l’adolescència sigui fàcil. És una etapa de descobriments plena de canvis de tot tipus: físics, emocionals, socials i psicològics. És un període d’aprenentatge que s’inicia cap als 13 anys i que, tot i que formalment s’acaba als 18, es pot allargar més. Fer-se gran és un repte per a qui ho viu però també per als seus pares i, malgrat que per l’adolescència hi han passat totes les generacions, ara hi intervenen noves variables: des de l’accés a internet fins a les noves formes de relació. Els experts coincideixen que els joves d’ara tenen més llibertat però, a canvi, se’ls ha d’ensenyar a assumir més responsabilitats.

Consum de pantalles

Gairebé el 58% dels nens d’entre 10 i 15 anys disposen de telèfon mòbil, i el 92% s’han connectat a internet per -en aquest ordre- consultar les xarxes socials, mirar el correu electrònic, xatejar i fer deures o treballs escolars. Els adolescents d’ara són nadius digitals i a través d’internet tenen les portes obertes al món i accés a continguts il·limitats. Aquest és un dels grans canvis respecte a generacions anteriors. “Abans estàvem tecnològicament més limitats. L’allau d’informació ara és més gran però això pot ser utilitzat en positiu: un noi de 15 anys ara té accés a les obres completes de Shakespeare en anglès”, valora Alex Castillo, president de la Federació d’Associacions de Mares i Pares d’Alumnes de Catalunya (Fapac).

Continguts violents 

Pares, docents i psicòlegs recomanen que hi hagi un control del temps que els adolescents passen davant la pantalla, sigui la de la tauleta, l’ordinador, el mòbil o la consola de videojocs, i que no tinguin l’ordinador a la seva habitació sinó en un espai comú. “El més important és que els pares puguin parlar amb els fills sobre el que veuen i debatre sobre l’impacte que determinats continguts poden tenir sobre ells. Perquè una cosa és la pantalla del videojoc i una altra la vida real. No hem de tenir por de segons quines converses”, assenyala Castillo.

Una de les queixes recurrents -i que la tragèdia de l’Institut Joan Fuster, del barri de Navas de Barcelona, en què un professor va morir a mans d’un alumne ha tornat a revifar- és que les sèries i els videojocs que consumeixen els joves contenen massa violència. Miquel Casas, cap del servei de psiquiatria de la Vall d’Hebron i catedràtic de psiquiatria de la UAB, creu que no es pot culpabilitzar els continguts violents dels comportaments agressius d’alguns adolescents. “Si tothom que veiés sèries i pel·lícules violentes volgués cometre crims, n’hi hauria milers, i no és així”. Per a la psicòloga Olga Piazuelo el problema no són els continguts violents -que sempre n’hi ha hagut- sinó “la falta de límits” i que “estan a l’abast de qualsevol nen”.

Drogues

Més enllà d’internet, la gran preocupació dels pares són les addiccions i les drogues, ja que els 13 anys és l’edat en què els adolescents s’inicien en el consum d’alcohol, tabac o cànnabis. Un 21% de joves d’entre 14 i 18 anys han consumit cànnabis en l’últim mes i un 15% són consumidors de risc d’alcohol. “El consum de tabac s’ha substituït pel d’altres substàncies”, apunta el pedagog Enric Prats. L’adolescència també és l’etapa en què sorgeixen la majoria de malalties mentals. “I és clarament un període en què família, educadors, metges i polítics haurien de posar més atenció”, indica Casas.

Hàbits quotidians

Els adolescents dormen una hora menys que fa 10 anys. Aquesta reducció de son, sumada a una falta d’exercici, influeix directament en el seu rendiment escolar. “Estan més distrets, tenen insomni i obesitat”, alerta el pedagog i educador Gregorio Luri. Un dels motius és que el prime time televisiu és massa tard i això fa que els joves vagin a dormir passada la mitjanit. L’exemple més clar va ser Polseres vermelles, en què les queixes de molts pares va portar a avançar-ne l’emissió per internet.

També les noves tecnologies tenen part de responsabilitat. “Em trobo molts adolescents que estan connectats fins a les dues de la matinada i després van a l’escola més cansats, estan irritables i rendeixen menys”, alerta Piazuelo, que coordina el grup de treball d’adolescents en crisi del Col·legi de Psicòlegs de Catalunya. A més del son, hi ha tres hàbits més que haurien de ser “innegociables”, segons pedagogs i docents: l’esmorzar -que s’ha d’evitar que sigui “caòtic”-, la higiene i les quatre paraules “màgiques” - gràcies, perdó, confio i sisplau - , “perquè obren moltes portes”.

Els adolescents d’ara també consumeixen més que els de generacions anteriors: tenen mòbil als 13 anys i cotxe als 18. “Tenen un poder adquisitiu més alt i això és un reclam comercial”, diu Luri.

Relació amb els pares 

L’adolescent està modelant la seva personalitat, passa per una fase de reafirmació i busca espais d’autonomia i d’independència dels pares. Això ha passat sempre però els experts consideren que el control social que abans hi havia sobre els joves ara és més limitat. Es recomana que durant l’adolescència els pares tinguin un paper “menys invasiu” i “més d’acompanyament”. Una de les fórmules que aconsellen els pedagogs és establir poques normes, que siguin clares i on el fill tingui “marge per moure’s”. “En cap cas s’han de negociar”, subratlla Prats. L’altra premissa és tenir clar que l’adolescència també és una etapa dels pares. “El que no hem de fer és delegar. En aquest moment potser és quan és més important el nostre rol”, sosté Àlex Castillo.

Els adolescents d’ara passen més hores sols. Un 34% dels joves diuen que els agradaria passar més temps amb el seu pare, un percentatge que es redueix fins al 21% en el cas de les mares, amb qui solen passar més temps. Segons la Fapac, la implantació generalitzada de la jornada intensiva a secundària ho ha accentuat: “Molts adolescents dinen sols i supleixen la figura d’un adult per la d’una pantalla”. Els experts consultats diuen que, tot i que a determinades edats els pares ja no poden imposar la seva autoritat, els adolescents haurien d’estar supervisats quan surten de l’institut.

Per contra, també hi ha l’altre extrem: la sobreprotecció, que està relacionada amb el fet que ara les famílies tenen menys fills. Abans era impensable que els pares anessin a matricular els fills a la universitat o que fossin ells els que triessin el pis d’estudiants, per posar un exemple.

L’escola

A diferència de fa dues o tres dècades, ara l’escola s’ha convertit en un espai en què també es treballa l’evolució de la personalitat de l’adolescent. “Abans l’aprenentatge estava basat en coneixements i currículums, i ara el docent també ajuda a formar el jove en tots els aspectes que acaben identificant una persona”, explica Juanjo García, director de l’Institut El Calamot, de Gavà. 

La clau per fer aquest pas ha sigut el trencament “de l’estructura jeràrquica educativa” per passar a una relació més pròxima entre docent i alumne, potenciada pel treball de les “competències socials” com saber expressar-se, parlar en públic, escriure, tenir esperit crític o aprendre a reflexionar. “La manera d’ajudar l’adolescent a madurar és donar-li responsabilitats. En el moment que comença a tenir l’oportunitat de decidir és quan aprèn dels errors i dels encerts i, de retruc, a madurar. Però s’ha de fer progressivament”, apunta García. Aquesta proximitat docent-alumne en cap cas s’ha materialitzat en un augment de conflictes, sinó tot el contrari. “És una relació més de tu a tu”, diu Prats.

Els amics

La millor ajuda contra els perills que es troben els joves en plena adolescència -internet, consum de drogues, sexe, conflictes-és tenir un bon amic. “Poder parlar de qualsevol cosa amb algú de la seva edat i amb qui hi hagi confiança és un element tranquil·litzador”, mantenen els pedagogs. El sexe, les noves tecnologies o els estudis són alguns dels seus principals temes de conversa. Una de les dades que ho confirmen és que un 41% dels joves de fins a 17 anys asseguren que s’han sentit pressionats pels seus amics per treure bones notes. I tots els experts coincideixen que no hi ha cap recepta màgica per tractar els adolescents. L’adolescència l’han de passar els pares i els fills, i sortir-ne tan ben parats com sigui possible.

Elisabet Escriche / Lara Bonilla

25/04/2015

Ara.cat

Viure és fluir i saber viure és saber fluir

Fidel Delgado, psicòleg clínic

Tinc 72 anys. Sóc madrileny i transhumant. Casat, tinc 6 néts. Els humans, i per tant els polítics, quan arriben a la maduresa han de servir, perquè si no serveixes, per a què serveixes? Aquesta escola de la vida ens patrocina a tots l’aprenentatge. La trascendència creu en mi i en tu.

L’humor, un fluid vital?

...Molt subtil i volàtil; i sempre canviant. No som flascons tancats, i per tant el nostre humor és com un perfum que s’expandeix.

Una gran responsabilitat.

Sí, perquè al nostre pas encomanem pors, alleugem tensions, induïm crispació... I especialment incidim en els que estan oberts a la nostra influència, els que ens estimen i els més sensibles: els nens.

Caldrà controlar aquests humors...

Ens ensenyen a controlar els esfínters inferiors, però pels esfínters superiors evacuem queixes, eructem prejudicis, vomitem disgustos. Hem de cuidar el que ens entra a dins, perquè tot surt.

De sortir bé ho ha de fer.

L’ànim ens alerta amb avorriment, tristesa, irritació..., perquè dissolguem aquest ressentiment, aclarim una confusió o ventilem un conflicte. Llegir els senyals íntims és la més genuïna de les intel·ligències. I si vomites, avisa.

M’estimaria més no fer-ho.

Prengui’s cada matí una infusió de tendrència, planta de cura exquisida a base de tendresa i amb un empelt de paciència, això l’ajudarà a portar una vida fluideta.

Es tracta d’això?

Sí, perquè viure és fluir i saber viure és saber fluir. Tots estem permanentment en trànsit, ens agradi o no, i per tant val més no resistir-s’hi i cuidar l’humor amb amor.

Per què ens costa tant, això de fluir?

Acumulem nusos, dificultats, espessors... i tornar a recuperar la fluïdesa és el repte, la saviesa.

I a vostè, Fidel, què li va passar?

En aquest moment de la vida sento que m’han portat, portat i portat, tot i que durant molt de temps m’havia pensat que era jo qui decidia. I aquest trànsit de “jo em munto la vida formidablement” a “que bé que s’ho ha muntat, la vida, amb mi” és un canvi d’enfocament tan decisiu que em va canviar la vida.

Ja ho entenc.

La vida s’encarrega gairebé de tot, la cosa és no entorpir la seva manera d’organitzar-se. Això vol fe. La fe també te la regalen. Cal explorar bé on la vida ens deixa els regals.

Fem el que podem.

Sempre, però el poder canvia molt de quan et creus amb poc poder, condemnat, trist, irritable, a quan comproves el poder amb majúscules que viu en tots nosaltres. La llàstima és que alguns se n’assabenten a l’últim minut, ho sé perquè he acompanyat molts moribunds.

Què s’ha de saber?

La diferència entre ésser i ésser humà. Ésser amb majúscules és el que tot som, i ésser humà és estar ficat en una forma que com a coneixement és limitadet; com a amor és amor propi; com a energia és petitona i dependent.

Estem plens de condicionants.

Però fixi’s que quan dormim profundament deixem anar els condicionants i només som. El descans és la clau d’un immens poder que la nostra cultura no valora.

En prenc nota, però com podem transitar bé per la vida conscient?

La consciència s’encarrega d’animar-nos a explorar les maneres progressivament àmplies de viure. I si no cedim als seus suggeriments d’explorar, ve el patiment per empènyer.

Si no aprens per discerniment ho fas per patiment?

Exacte: uns quants clatellots t’obliguen a reflexionar, cosa que diu molt poc de la intel·ligència de l’ésser humà, perquè aprendre sempre a còpia de calbots…

Sí, sí, és fatal.

I a sobre els encerts que has conreat amb cura no són hereditaris, només andròmines, baluernes, i si hi ha mala sort una hipoteca.

...I algun trauma.

Ens passem l’embolic els uns als altres, però també la urgència d’aclarir i alliberar-se. Cal tenir criteri. Saber quines relacions t’obren el cor i quines te’l tanquen, emprendre coses des d’una motivació constructiva i cooperadora en lloc de ressentida o rabiosa. Sé que és molt avorrit parlar de ser il·limitat, sembla metafísic xímplic.

Sí, ho sembla.

De mirar a dins el que estàs buscant fora se’n diu maduresa, encara que avui es promociona més el turisme exterior.

La felicitat és una conquesta?

En una etapa vital és una conquesta, després és una cosa que s’ha d’acceptar, és a dir: la felicitat et conquereix a tu i et va dient: “això deixa-ho estar, això deixa-ho anar, d’allà afluixa”. No la conquistes, més aviat floreix com floreixen totes les coses.

Què fem amb la injustícia?

El que demano ho dono, és l’única manera que tens com a ésser humà de ficar a la xarxa humana el que volem per a tothom.

Regali’m una esperança.

Cada dia s’acaba amb una petita mort, et desendolles i l’endemà pitges el botó de reiniciar. Amb una mica de traça serà un dia diferent de debò; sense, serà reeditar el mateix amb la mateixa rutina, i això sí que és mortal.

Titiripeuta

Durant dècades ha acompanyat gent a morir, va exercir de psicòleg a l’hospital universitari La Paz de Madrid, de professor a l’Escola Universitària d’Infermeria i continua formant professorat per a la xarxa pública de salut i fent xerrades als seus col · legues, davant els quals es presenta com a titiripeuta.

Amb un humor exquisit i molta saviesa, va enfilant perles, i et deixa amb un somriure a la cara i material per digerir durant mesos. És un home genial, no us perdeu els seus vídeos (www.fideldelgado.com). Ha participat en les jornades Conciencia con Ciencia de Barcelona, que es van succeint per diferents ciutats a Espanya (www. concienciaconciencia.com) 

Ima Sanchís

23/04/2015

La Vanguardia

El Trueta realitza amb èxit una operació de laringe amb tecnologia 3D que és pionera a Catalunya

Es basa en una tècnica que evita la traqueotomia al pacient i permet escurçar el temps habitual d’hospitalització de 15 dies a només 72 hores

L’Hospital Universitari de Girona Dr. Josep Trueta ha realitzat aquest mes d’abril una intervenció quirúrgica d’otorinolaringologia pionera a Catalunya i que converteix el centre gironí en el segon hospital europeu a realitzar aquesta tècnica. Es tracta d’una cirurgia ultrasònica sota control per endoscòpia 3D, que s’aplica per al tractament de malalties de faringe i laringe. La intervenció s’ha fet el dia 15 d’abril i ha conclòs amb èxit. S’ha practicat a una pacient de 50 anys que ha evolucionat sense complicacions. Ha estat donada d’alta a les 72 hores i, el que és més rellevant, sense que se li hagi hagut de practicar una traqueotomia. Fins ara, aquesta intervenció només s’havia realitzat a l’Hospital del Henares de Madrid, sota la coordinació del doctor Mario Fernández, que és l’impulsor d’aquesta tècnica i que fins ara n’ha documentat onze casos.

El principal avantatge d’aquest tipus de cirurgia basada en tecnologia ultrasònica, que minimitza la sagnada i el temps quirúrgic, és que pel fet de treballar per orificis naturals no requereix incisions externes. Això ha permès evitar la traqueotomia i escurçar el període d’hospitalització a només 72 hores, respecte als quinze dies de mitjana del procediment estàndard.

Aquest innovador abordatge assistit per tecnologia 3D permet tractar lesions de les vies aerodigestives superiors d’una forma molt menys invasiva i més segura per als pacients. Els seus responsables duran a terme una segona intervenció aquesta setmana i en tenen prevista una tercera la setmana vinent.

Per fer aquesta intervenció han treballat en estreta col·laboració els serveis d’Otorinolaringologia de l’IAS i l’ICS Girona (amb els doctors Marc Tobed, Antoni Borés i Ignasi Sambola a l’equip quirúrgic i el doctor Jordi Lluansí al capdavant del Servei) i el d’Anestèsia i Reanimació (amb el doctor Joaquim Pujol i el cap de Servei, doctor Antoni Villalonga), i les instrumentistes Carmina Frigola i Neus Colom.

La cirurgia transoral mitjançant cirurgia ultrasònica sota control endoscòpic 3D neix com a variant i alternativa a la cirurgia robòtica, que requereix un equipament de cost molt alt, i permet obrir nous horitzons en la cirurgia de cap i coll. Atès el poc recorregut internacional d’aquest tipus d’intervenció, amb aquest pas l’Hospital Dr. Josep Trueta entra en l'avantguarda de la cirurgia oncològica de cap i coll.

Hospital Dr Josep Trueta

 21/04/2015

ICS Girona

Armènia: 100 anys d'un genocidi

Recordar el passat per definir el futur d’un país encara de dol

Ciutadans armenis commemoren a Erevan el centenari del genocidi. Foto: Anna Garcia

El col.lapse de la Unió Soviètica va trencar la vida a Armènia. D’un dia per l’altre, moltes persones ho van perdre tot. A la rodalia d’Erevan encara és visible el paisatge desolador de cases buides o a mig fer al costat d’indústries abandonades. Professors i enginyers a l’atur venen tot tipus d’andròmines soviètiques al Vernissage, un mercat de les puces al costat de la cèntrica plaça de la República. Les pintures amb la mítica muntanya Ararat et connecten amb un altre temps, molt més llunyà, però aquest any més viu que mai.

El 24 d’abril del 1915 la consciència del poble armeni rebia un cop mortal perpetrat pel govern dels Joves Turcs durant l’Imperi Otomà. L’escriptor, acadèmic i parlamentari armeni Krikor Zohrab no va poder preveure el que li esperava malgrat les massacres d’anys anteriors. Aquell dia Zohrab, i 240 intel·lectuals armenis d’Istanbul, va ser tret de casa seva. No hi tornarien mai més. Mentre Europa estava enfangada en la Gran Guerra, s’orquestrava la liquidació d’un milió i mig d’armenis, la meitat de la població segons algunes fonts, i la despossessió de les seves terres i els seus béns.

Recordar i exigir 

Un segle després, Armènia no oblida. Als carrers d’Erevan, diferents generacions comparteixen el sentiment d’una tragèdia col·lectiva i també individual que demana el reconeixement internacional. “Només hi ha una manera de prevenir els genocidis, i és el reconeixement i la condemna de pàgines horribles de la història de la humanitat”, clama el president d’Armènia, Serj Sargsian, el tercer mandatari des de la independència de la Unió Soviètica, el 1991, en un discurs emmarcat en els 100 anys d’aquell desastre humanitari. El govern turc el nega i parla de tragèdia compartida entre dos pobles en el context bèl·lic de la Primera Guerra Mundial.

I, just un segle després, el 24 d’abril del 2015, un renovat i ampliat Museu del Genocidi Armeni, ubicat en uns turons de la capital, obrirà les seves portes després d’estar tancat durant més d’un any. Per a aquesta data tan especial, s’han organitzat conferències, debats i una vintena d’exposicions amb peces explícites de l’evidència del genocidi armeni, entre el 1915 i el 1923. Un extermini que -segons ens explica la vicedirectora del museu, Abrahamyan Lousine- buscava la liquidació total dels cristians, inclosa la seva cultura, “per això van destruir les esglésies”, i que va seguir tres passos ben definits: “La liquidació dels homes armenis: tots els homes d’entre 18 i 45 anys van ser mobilitzats i posteriorment assassinats. La liquidació dels intel·lectuals el 24 d’abril del 1915. I, finalment, la deportació massiva en condicions extremes de dones i nens cap als deserts sirians: només entre un 3% i un 5% d’aquelles dones i nens van sobreviure”.

El museu forma part d’un complex sagrat per als armenis, visitat en pelegrinatge cada 24 d’abril, que inclou el monòlit amb la flama eternament encesa en memòria de totes aquelles víctimes. Un grup d’estudiants armenis vinguts des de Califòrnia s’arrepleguen al voltant de la flama perpètua en un respectuós i dolorós silenci. “És una visita molt especial, perquè és el centenari i perquè nosaltres sempre ho recordem, encara que siguem lluny. Tots, d’una manera o una altra, estem lligats amb el genocidi”, diu la professora que els acompanya, Seda Batmanian. Cadascun porta una samarreta amb l’eslògan del centenari: “Recordar i exigir”. Un símbol acompanya l’eslògan: la flor no m’oblidis, amb pètals de color lila, visible en aparadors de botigues, cotxes i peces de roba.

Armènia recorda però també exigeix. “Cal preservar la memòria i demanar un reconeixement”, comenta amb passió Analit Sargsian, de 25 anys. Fa només un any va descobrir la relació dels seus avantpassats amb el genocidi. Els avis dels seus pares eren originaris de Mush i de Van, on va tenir lloc la resistència armènia més gran descrita en el llibre Els 40 dies de Musa Dagh, de Franz Werfel (1933). La majoria dels homes de la seva família van ser liquidats, mentre que dones i nenes van ser obligades a casar-se amb turcs i a renunciar al cristianisme. Aquesta és una altra tragèdia, viscuda per les dones, moltes violades, venudes com a esclaves i obligades a convertir-se a l’islam. Les més joves i atractives es reservaven per als harems dels turcs més poderosos, com relata una supervivent a La història d’Aurora Mardiganian (1918). Pel camí van quedar milers d’orfes, sense família i sense identitat, acollits en orfenats fundats per missioners estrangers. La ciutat de Gyumri, que en va arreplegar uns 25.000, era coneguda com la ciutat dels orfes.

Un dels preuats documents que es conserven de l’època, i que vam poder llegir malgrat el secretisme que hi ha al voltant de la gran inauguració del museu, és un telegrama enviat a Washington del que era aleshores l’ambaixador nord-americà a Constantinoble, Henry Morgenthau. El 29 de maig del 1915 Morgenthau avisava que kurds i turcs “han estat massacrant armenis amb la connivència i sovint l’assistència de les autoritats otomanes”. Aquest tràgic succés va centrar també El llibre blau, del diplomàtic anglès James Bryce -que l’octubre del 1915 va dir: “Només hi ha una potència que pot frenar el genocidi armeni, i aquesta potència es diu Alemanya”-, i Quatre anys sota la mitja lluna, del veneçolà Rafael de Nogales, escrit entre el 1915 i el 1918, quan era oficial de l’exèrcit otomà. Nogales parla de “la fam nacionalista” d’una minoria pròspera com una de les raons de l’odi que despertaven els armenis entre els otomans.

Un fet obvi

Per a la gran celebració a Erevan s’espera l’assistència dels caps d’estat de Rússia, França i Xipre, entre d’altres. Són tres dels només 22 països que fins ara han reconegut oficialment el genocidi armeni. En aquesta llista no hi són Espanya -sí que l’han reconegut els Parlaments de Catalunya, el País Basc i les Illes Balears-, el govern dels Estats Units -sí que ho han fet 43 dels seus estats- ni Israel, malgrat que intel·lectuals i polítics armenis han dibuixat un paral·lelisme entre la massacre del seu poble i l’Holocaust jueu. “No hi ha un reconeixement, però el fet és obvi”, afirma el professor Ashot Melkonyan, director de l’Institut d’Història Nasra, que ens rep al seu despatx. Les persones consultades sobre el no reconeixement de la qüestió armènia parlen dels inevitables “interessos geopolítics”. La prioritat passa, al seu entendre, perquè el món el reconegui, sense obviar que hi va haver també “la pèrdua de la nostra mare terra, a l’oest d’Armènia i, per això, com ha passat amb l’Holocaust jueu, hi ha d’haver una contribució material de Turquia, que practica la política de la negació del genocidi”. Melkonyan aposta perquè aquest centenari sigui l’oportunitat “per recordar que res es pot oblidar”.

Ararat, símbol de l'exili

El territori de l’actual República, sense sortida al mar i amb uns 3 milions d’habitants, ocupa menys de 30.000 quilòmetres quadrats, el 10% del que era la gran Armènia. El mont Ararat, el símbol del poble armeni, on va amarrar l’arca de Noè després del gran diluvi, segons el Gènesi, va quedar en terreny turc, després de la partició d’Armènia feta per Rússia i Turquia el 1921. El venerat Ararat, de més de 5.000 metres d’alçada, és visible des de molts punts de la capital. Dibuixos, pintures i fotografies de la muntanya bíblica vesteixen les parets de botigues, hotels i cases armènies. El pic nevat també dóna nom al preuat conyac armeni, el preferit de Churchill. I les grans marques de tabac han de compartir prestatges amb les cigarretes Ararat.

El turó on hi ha el monestir de Khor Virap, a la frontera amb Turquia, és el lloc més pròxim per admirar aquesta imponent muntanya que “s’ha begut tot l’aire”, com va relatar el poeta Óssip Mandelstam (1891-1938) en el seu Viatge a Armènia. Un prodigi de la natura que va ser descrit pel viatger i escriptor Philip Marsden “com un objecte de fe, la supervivència d’un passat animista”. Els armenis, davant de la seva força visual, sembla que esperin un miracle, el miracle de l’acostament.

Khor Virap, com les pedres d’altres esglésies, les que no van ser destruïdes al llarg de les successives invasions que ha patit aquest país, cruïlla entre Orient i Occident, són un altre recordatori de les profundes arrels cristianes dels armenis, habitants del primer país del món que va adoptar el cristianisme com a religió oficial al segle IV. Armènia continua sent cristiana i el cristianisme ha sigut el nexe d’unió d’un poble envoltat de musulmans. El cristianisme, reconeix el professor Melkonyan, ha jugat un paper important en la identitat del poble armeni. Com la seva llengua, tan perfecta que gairebé ha sigut inalterable des de la seva creació, al segle V.

Redacció a Erevan (Armènia)

18/04/2015

Ara.cat

"Cap nen sense bigoti", lema d'una nova campanya solidària per recollir llet

Les entregues es podran fer del 20 al 24 d'abril a la xarxa d'oficines de La Caixa -- Des d'aquest dimecres es pot col·laborar amb donatius econòmics  

'Cap nen sense bigoti' és el lema de la nova campanya del Banc dels Aliments i l'Obra Social de La Caixa per recollir llet per a famílies en risc d'exclusió social.

La campanya, presentada aquest dimecres en roda de premsa, s'inicia amb la donació econòmica equivalent a 100.000 litres de llet per part de La Caixa, que s'anirà entregant segons les necessitats dels bancs.

La recollida, pionera per la demanda d'un sol aliment --llet líquida--, s'efectuarà entre el 20 i el 24 d'abril a la xarxa d'oficines de La Caixa, les llars de jubilats de l'Obra Social, el Palau Macaya, el CosmoCaixa i els CaixaForum de Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona.

Però des d'avui fins al 20 de juny es poden fer donatius a la pàgina Microdonatius de La Caixa o enviant un SMS amb la paraula 'LLET' o 'LECHE' al 28024. Més informació a la seva pàgina web.

El president del Banc dels Aliments, Eduard Arruga, ha recordat que dels 3.070.000 litres de llet que es van repartir l'any passat, prop de 600.000 litres els va haver de comprar el Banc dels Aliments per cobrir les necessitats de les famílies.

Així mateix, ha apuntat que la campanya ha de ser un "èxit" perquè "les persones que ho necessitin puguin tenir una cosa tan bàsica com un got de llet".

La llet és un dels aliments més demanats per les entitats socials, però tot i així no es pot cobrir la demanda de 13 milions de litres que seria necessària per garantir el consum mínim de llet per consumidor i setmana.

De les 252.000 persones ateses pels bancs d'aliments catalans, 50.000 són menors d'entre 1 i 12 anys, als quals va dirigida principalment la campanya.

Arruga assegura que la xifra de persones ateses, derivades des d'ajuntaments i serveis socials, encara que "puja poc" segueix sense baixar.

El director general de la Fundació Bancària 'la Caixa', Jaume Giró, ha destacat la importància de la llet en la dieta, sobretot dels menors, per la seva aportació de proteïnes, calories i nutrients.

L'Organització de les Nacions Unides per a l'Alimentació i l'Agricultura (FAO) assenyala que un got de llet aporta el 21% de les proteïnes i el 8% de calories i nutrients que necessita diàriament un menor de 5 anys.

Giró ha recordat que la llet és un aliment del qual el Banc dels Aliments "es queda curt", i això explica la necessitat de la campanya.

El Periòdico.cat

15/04/2015

Hemofília, preguntes i respostes

Unes 400.000 persones pateixen a tot el món aquesta malaltia, que afecta uns 3.000 espanyols

L'hemofília, malaltia de la qual aquest divendres es commemora el Dia Mundial, afecta a tot el món unes 400.000 persones. Al nostre país són uns 3.000 els espanyols que pateixen una patologia que per a la majoria dels ciutadans resulta pràcticament desconeguda.

Què és l'hemofília?

Es tracta d'una malaltia que afecta a la coagulació de la sang. En aquest sentit, una petita ferida que per a la majoria dels ciutadans resultaria insignificant pot convertir-se en un problema greu per un hemofílic per culpa de la incapacitat de la seva sang de coagular, la qual cosa li ocasiona hemorràgies que poden arribar a ser molt greus.

Com es propaga?

L'hemofília no es contagia ni es transmet a través de cap infecció o malaltia. Es tracta d'una patologia hereditària que es transmet de pares a fills. El seu defecte es troba en el cromosoma X i una de les seves característiques és que les dones són les transmissores, però són els homes els que la pateixen. La transmissió és recessiva i no dominant, la qual cosa implica que es pot donar el cas que salti generacions i aparegui en altres posteriors.

Quins tipus d'hemofília existeixen?

L'hemofília A, majoritària, i la B, molt menys freqüent. En qualsevol cas, l'hemofília en si ja és una malaltia rara, ja que la seva incidència és baixa. En el cas de la variant A, es registra en 1 de cada 6.000 nounats vius. L'hemofília B, encara més infreqüent, es produeix en 1 de cada 30.000 nounats. L'hemofília es caracteritza per un defecte en algun dels elements –se'ls denomina factors- que es necessiten perquè la sang coaguli. En aquest sentit, l'hemofília A se produeix perquè el factor VIII opera anormalment, mentre que en el cas de la B el factor que falla és l'IX.

Hi ha diferents graus d'hemofília?

Així és. Una persona que pateix hemofília manca o té una quantitat insuficient d'un dels factors necessaris per a la coagulació de la sang i es classifica en greu, moderada i lleu, segons la taxa del factor de coagulació en la sang que té el malalt. Aquells que tenen una taxa inferior a l'1% són considerats greus, entre 1-5% són moderats, i amb una taxa entre el 5% i el 35% són classificats com a lleus.

Quins són els símptomes de l'hemofília?

El símptoma més comú de l'hemofília és l'hemorràgia incontrolable i excessiva per causa de la falta del factor de coagulació, circumstància que fins i tot pot produir-se sense lesió. De fet, en la majoria de les vegades es produeix en les articulacions i en els músculs. En el cas dels hemofílics greus, aquests pateixen una mitjana d'una hemorràgia cada dos mesos.

Quin tractament reben els afectats?

En l'actualitat, el tractament més freqüent per als pacients que pateixen hemofília, una malaltia que no té curació, passa per l'administració intravenosa del factor de coagulació deficient en cada cas, perquè es formi amb normalitat el coàgul capaç de parar una hemorràgia. Aquestes teràpies, que es preparen o bé a partir de les donacions de plasma humà, o bé mitjançant tecnologia recombinant, estan exemptes de riscos per als pacients. El tractament de la malaltia pot ser a demanda (utilitzat una vegada que s'ha produït la ferida o hemorràgia) o de profilaxi (infusió del factor de coagulació diverses vegades a la setmana per mantenir uns nivells acceptables i constants del factor deficitari).

Diari de Girona

18/04/2015

Una nova tècnica millora un 70% la recuperació de l’ictus

El nou tractament s’aplica només en hospitals terciaris

Un vas sanguini, que estava taponat, ara en circulació un cop introduït el catèter i extret el trombe. / DEPARTAMENT DE SALUT

L’ictus -malaltia aguda ocasionada per una alteració de la sang al cervell- és la primera causa de discapacitat mèdica en adults. I és una malaltia que té un impacte social molt gran. És per això que els professionals han qualificat de “revolucionària” la nova tècnica per tractar l’ictus isquèmic que han desenvolupat quatre hospitals catalans.

L’innovador tractament consisteix a extreure els trombes cerebrals mitjançant un catèter d’última tecnologia introduït per les artèries fins a arribar a l’àrea del cervell danyada on s’allibera una malla que atrapa el trombe i s’extreu mitjançant aspiració.

Aquesta nova tècnica augmenta fins a un 70% la recuperació dels pacients. Així ho demostren els resultats de l’estudi Revascat, que han elaborat quatre hospitals catalans -la Vall d’Hebron, el Clínic, Bellvitge i Germans Trias- i que ahir es va publicar a la revista New England. L’assaig clínic, en què van participar més de 200 persones, també ha demostrat que amb aquest nou tractament els pacients multipliquen per quatre les possibilitats de tenir més autonomia en les activitats de la vida quotidiana. Tenint en compte la seva incidència -més de 15.000 persones tenen un ictus cada any a Catalunya-, el coordinador de l’estudi, Antoni Dávalos, assegura: “No som davant d’un avenç, sinó d’una autèntica revolució”. “Feia més de 15 anys que no hi havia cap novetat en el tractament de l’ictus. Som davant d’una nova era”, afegeix Dávalos, que també és director de l’àrea de neurociències de l’Hospital Germans Trias.

Reorganització del Codi Ictus

A Catalunya, l’ictus és la primera causa de mort entre les dones i la tercera entre els homes. El tractament precoç és bàsic per a la recuperació del pacient i per minimitzar-ne les seqüeles. Els ictus isquèmics, en què una artèria del cervell s’obstrueix per un trombe, són els més comuns (85%). En el 15% restant, la causa de l’ictus és una hemorràgia cerebral. Fins fa poc, l’únic tractament eficaç per tractar l’ictus isquèmic era la trombòlisi endovenosa però tenia una eficàcia molt limitada en els ictus més greus, i el pronòstic de recuperació d’aquests malalts era de menys del 25%, cosa que amb la nova tècnica no passa.

El nou tractament, molt complex perquè s’ha d’arribar a àrees molt delicades del cervell i introduir un catèter des de l’artèria femoral, només es du a terme en els grans hospitals terciaris i només el fan metges experts. És per això que caldrà una reorganització del Codi Ictus perquè els malalts que ho requereixin “puguin arribar en temps rècord als centres especialitzats”, va explicar Miquel Gallofré, responsable del Pla Director de la Malaltia Vascular Cerebral.

Vall d’Hebron: habitacions individuals per a mares

L’Hospital de la Vall d’Hebron tindrà a partir del mes de maig habitacions individuals per a totes les dones que donin a llum en aquest centre, que va arribar a tenir fins a quatre parteres en un mateixa habitació als anys 90. Aquesta és una de les novetats del projecte de reorganització de l’hospital que ahir va presentar el seu gerent, Vicenç Martínez Ibáñez, i la nova directora assistencial, Ana Ochoa. Una altra de les millores que s’han implantat és la programació d’hores en la dispensació de fàrmacs a l’hospital, la qual cosa els malalts agraeixen, segons han assegurat els dos responsables.

Lara Bonilla

18/04/2015

Ara.cat