divendres, 30 de desembre del 2011

'Seixanta dones assassinades'

 

Sesenta mujeres han perdido la vida en el 2011 a manos de sus parejas o ex parejas. Este balance mortal de la violencia de género en España ha sido menos malo que el del año pasado, en el que el número de asesinadas fue de 73. Pero sigue siendo muy alto, demasiado alto, reflejo de un problema latente en la sociedad de muy difícil solución. No sólo se evidencia en el número de muertes, que son el caso extremo, sino también en las 134.100 denuncias que llegaron el año pasado a los juzgados, a razón de 367 denuncias de media diaria.

Es importante que cada vez sean más las personas que se conciencien de que la violencia machista es una verdadera lacra social sobre la que no cabe ningún tipo de tolerancia y que, por tanto, las agresiones deben denunciarse a tiempo para evitar lesiones graves o un desenlace fatal. Cierto es que el número de denuncias está aumentando, pero no lo suficiente. Basta tener en cuenta que tres cuartas partes de las fallecidas el año pasado a manos de sus parejas o ex parejas no habían presentado denuncia, ni ellas ni nadie de su entorno.

Desde que en el 2004 se promulgó la ley integral contra la violencia de género, la sociedad española cuenta con medidas de apoyo a las víctimas, con penas más duras a los agresores, con mayor sensibilización social, política y judicial, con una asignatura sobre igualdad en la enseñanza secundaria, con nuevos organismos en defensa de las mujeres y con campañas periódicas para concienciar a los ciudadanos. Pero hay que mantener la guardia alta, ya que la violencia contra la mujer está muy extendida, como indica el dato de que un 11% de las españolas reconozcan haber sido maltratadas.

No parece, pues, aconsejable abrir polémicas sobre el nombre del problema, que puedan desviar la atención sobre su verdadero origen, por más razón que pueda tener la nueva ministra de Sanidad, Servicios Sociales e Igualdad cuando habla de violencia en el ámbito familiar. Lo que hay que hacer es sumar los esfuerzos realizados y concentrar todas las energías en atacar a fondo el maltrato contra la mujer.

30 de desembre de 2011

El poder de la voluntat


dijous, 29 de desembre del 2011

Un religiós de Barcelona, 'bon samarità' d'un trasplantament en cadena

El primer trasplantament renal en cadena de l'Estat, en el qual van participar sis persones, es va fer amb èxit el passat 6 d'abril. El va iniciar un 'bon samarità' anònim, que és un religiós de Barcelona.


El gest generós d'un home anònim va ser la primera anella d'una cadena que va permetre que tres persones obtinguessin ronyons. El bon samarità, o donant altruista, un religiós de Barcelona, va oferir un dels seus ronyons a un desconegut, i així va començar una cadena de trasplantaments de sis persones.
El 'bon samarità' és germà d'un orde religiós, viu a Barcelona i té al voltant de 60 anys. Es dedica a l'altruisme i a les missions i volia rematar la seva trajectòria altruista fent la donació. "Li surt de dins, és molt feliç i diu que aquesta donació és una de les coses que més l'han motivat a la vida", va explicar en el seu dia el nefròleg de la Fundació Puigvert Lluís Guirado, coordinador de la cadena de trasplantaments.
En un vídeo, el donant va explicar que "el sentit d'aquesta donació supera qualsevol agraïment que et puguin donar". La decisió la va prendre quan va conèixer el tràfic d'òrgans en una presó de l'Amèrica Llatina on, explicava, va ser tancat per raons administratives. També va dir que el fet de ser religiós el feia sentir que ell rebia "molt més que qui rep" el ronyó.


Tota donació d'òrgans és altruista i lliure -la llei ho exigeix-, però els termes bon samarità o donant altruista denominen la persona que dóna un òrgan a algú desconegut. Només hi ha una condició: que també ho faci un familiar o amic del receptor. La figura del bon samarità, molt estesa als Països Baixos i als Estats Units, es va aprovar el 2010 a l'Estat espanyol, i més d'una trentena de persones s'han ofert a ser-ho. El religiós va haver de passar severes proves mèdiques i psicològiques. El seu ronyó es va adjudicar a un receptor que feia 5 anys que l'esperava i en feia 2 que era a la llista d'espera per a donacions creuades.

L. Bonilla/M. Bausells
12/2011
Font:Ara.cat

dimecres, 28 de desembre del 2011

Què són els maltractaments a la gent gran? Quines formes prèn el maltractament?

Definir els maltractaments és una tasca complexa, atès que la valoració d'un comportament com a abusiu o negligent es basa en conceptes derivats de la cultura, la tradició i els costums, els quals estableixen què és acceptable i què no en les relacions i el comportament, no només entre persones, sinó també amb les estructures de la societat.



Diverses formes de maltractament
Els termes emprats per definir els maltractaments són variats i molt diversos.

Genèricament, es considera que s'ha produït un abús si es fa servir la força o el poder sobre una altra persona. El terme negligència fa referència a la manca o omissió d'atenció a les necessitats bàsiques de les persones, ja sigui de manera activa o passiva. El terme vulneració s'empra en el sentit de violar o perjudicar els drets de les persones.
Les persones grans poden ésser objecte de diversos tipus de maltractaments, els quals s'han classificat en les vuit categories següents:

Aquestes categories no són excloents, per la qual cosa una persona pot patir diversos tipus de maltractament alhora.

1. Abús físic: "L'ús de la força física que provoca ferides, dolor o lesions corporals".
Es pot reconèixer l'abús físic per les marques que deixa, és a dir, hematomes o contusions causats per cops, puntades de peu, empentes, sacsejades, etc. Cremades, pelades pel fet d'haver estat lligat. Fractures d'ossos. També pertanyen a aquesta categoria d'abús les restriccions i els confinaments no pertinents emprant mitjans inadequats, com per exemple lligar una persona sense els mitjans de subjecció recomanats o bé l'ús inadequat de fàrmacs sense control mèdic. Alimentació forçada i qualsevol tipus de càstig físic.

2. Abús psicològic: "Provocar angoixa, pena o estrès mitjançant actes o paraules".
L'abús psicològic es produeix en cas d'agressions verbals repetides (crits o insults), intimidacions o amenaces. També es consideren abús psicològic les accions denigrants que fereixin o atemptin contra l'autoestima i la dignitat de la persona, com per exemple l'aïllament, la privació o la infantilització.

3. Abús sexual: "Qualsevol acte sexual no consentit, la violació, els tocaments i els atemptats contra el pudor, com per exemple l'assetjament i l'elaboració de pornografia. També qualsevol contacte sexual amb una persona gran que no sigui capaç de donar el seu consentiment de manera explícita".

4. Abús econòmic: "L'ús il·legal o indegut de propietats o finances pertanyents a una persona gran. Negar el dret a l'accés i el control dels fons personals. Els fraus, els robatoris o els furts comesos per una persona de confiança de la persona gran. La modificació forçada, enganyosa o sota coerció del testament o altres documents jurídics".
Es pot reconèixer o sospitar que s'està esdevenint un abús d'aquest tipus quan es produeixen pèrdues inexplicables de patrimoni o objectes de valor, o bé quan, de sobte, apareixen desconeguts o familiars molt interessats en una persona gran que disposa de grans quantitats de diners.

5. Negligència: "No atendre les necessitats bàsiques d'una persona gran, com són la salut, l'alimentació, el vestir, la higiene personal i l'habitatge".
Es pot reconèixer o sospitar que s'està esdevenint una negligència si la persona gran va bruta o descuidada; si no rep les atencions mèdiques o els medicaments que necessita; si el seu habitatge no compleix les condicions necessàries d'higiene i salubritat, i, en darrer lloc, si la persona no compleix els seus deures fiduciaris, com pagar el lloguer de l'habitatge o altres factures.
La negligència pot ésser no intencionada o intencionada segons la consciència o el coneixement que en tingui la persona que l'exerceix. També pot ésser activa o bé passiva (omissió), quan es deixa d'actuar o fer el que caldria.

6. Autonegligència: "Quan el comportament d'una persona gran amenaça la seva vida, la seva salut o el seu benestar, com per exemple quan rebutja un habitatge, menjar, rentar- se o vestir-se".
Les persones autonegligents es reconeixen pel fet que han perdut la capacitat de garantir el seu benestar.
Queden excloses del concepte d'autonegligència les actuacions voluntàries d'una persona gran competent que té aquests tipus de comportaments conscientment i per decisió pròpia, encara que sigui per cridar l'atenció. En altres mots, si la persona duu un tipus de vida que pot semblar negligent a la resta, però de la qual és plenament conscient.

7. Abandonament: "Es considera abandonament la deserció completa per part d'una persona que fa de cuidador o responsable".
L'abandonament es reconeix quan una persona que depèn d'altres és deixada en una institució, un lloc públic o el seu domicili sense supervisió ni suport.
Cal evitar la confusió entre el concepte d'abandonament i el de negligència, motivada pel fet que, en un gran nombre de casos, per expressar una situació de descuit o negligència, s'empra l'expressió "està molt abandonat".

8. Vulneració dels drets: "Inclou la pèrdua del dret a la intimitat o la privacitat o les pertinences. La negació del dret a decidir sobre aspectes de la vida privada com casar-se, divorciar-se, rebre visites o relacionar-se amb amics. També inclou forçar l'ingrés de la persona en una residència o institució, a més de desallotjar-la del seu domicili (assetjament immobiliari)".


Totes les formes de maltractament impliquen una vulneració dels drets de les persones grans. Per tant, en aquest apartat només es tenen en compte els aspectes no inclosos en la resta de tipologies que constitueixen un maltractament per se.


Text extret de: "Prevenir i actuar contra els maltractaments a les persones grans"
Publicat per la Fundació Viure i Conviure

divendres, 23 de desembre del 2011

Oftalmologia Infantil



El sentit de la vista és el més valuós dels sentits, i és important tenir-ne cura des de la primera infància. Cal recordar que el procés d’aprenentatge dels nens i el seu rendiment escolar en depenen en gran part.

Tothom fa el que creu més convenient per mantenir a punt els ulls dels seus fills, però estem segurs de fer el correcte?

Actualment existeixen uns protocols de les societats oftalmològiques internacionals que marquen d’una manera tècnicament correcta com fer-ho.

En el nounat el pediatre farà una primera exploració ocular per descartar malformacions oculars greus, i s’assegurarà que l’aspecte extern dels ulls és el normal, que les parpelles siguin simètriques i l’alçada sigui la normal. Així mateix observarà el reflex vermell pupil·lar per comprovar la transparència dels mitjans òptics, descartar defectes del marge pupil·lar, pupil·les “blanques” i cataractes congènites. També s’observarà que no presenti moviments oculars irregulars .

La visió en un nounat és molt baixa (s’estima en un 10% de la visió d’un adult), veu la llum, acostuma a mirar cap a les fonts de llum i li molesta la llum intensa, veu objectes i persones però amb molt poca definició.

Als tres o quatre mesos de vida ja pot seguir amb la mirada persones o objectes que es mouen en el seu entorn. En aquesta edat també és important descartar una obstrucció congènita de les vies lacrimals, que afecta un 20% dels nadons.

Si tot això és normal es realitzarà la primera exploració oftalmològica obligatòria als dos anys i mig o tres anys. Però convé recordar que si el pediatre o els pares o mestres adverteixen qualsevol anomalia, la consulta es farà sense esperar.

En aquesta exploració s’intentarà avaluar una primera agudesa visual presentant dibuixos al nen perquè els pugui identificar amb cada ull per separat. El grau de visió a aquesta edat no sol superar el 60% de la d’un adult.

Es valora també de manera bàsica la visió dels colors i l’estereòpsia.

Es fa el Cover test per assegurar la bona alineació ocular i descartar l’estrabisme (desviació dels ulls). I es comprova la correcta motilitat ocular.

Aquestes proves són vitals per descartar la presència d’un ull “gandul” o ambliopia , que es presenta en la infància i afecta entre el 3% i el 5% dels nens.
En cas de detectar-se s’haurà de tractar per recuperar la visió amb la graduació correcta i pegats oclusius oculars. Cal tenir en compte que això no serà possible si el diagnòstic es fa més tard dels sis o set anys, i comportarà una seqüela per a tota la vida.
Es practicarà també una primera exploració amb dilatació pupil·lar i es farà una primera graduació objectiva (sense la col·laboració del nen).

En el cas que els pares portin ulleres, cal fer aquest estudi com més aviat millor, ja que hi ha un factor d’herència multifactorial.
Sabem que en aquestes edats un 20% dels nens presenten defectes de graduació (miopia, hipermetropia, astigmatisme) o ambliopia. I que els nens rares vegades expliquen que no hi veuen bé.
Dels quatre als vuit anys es fan controls anuals. L’agudesa visual normal d’un adult (100%) s’aconsegueix en aquest període de temps (habitualment als cinc o sis anys).
Fins als 12 anys, depenent de si s’han detectat o no anomalies, es faran controls cada un o dos anys.

Dr. Joaquim Tarrus Montaner
Metge oftalmòleg. Oftalmologia pediàtrica. 
Col·l. n. 4311 de Girona.
Visual laser, Grup de cirurgia refractiva.

dijous, 22 de desembre del 2011

'Mirades'

Avui us deixem un audiovisual del grau de Multimèdia de la Universitat Oberta de Catalunya
Aquesta exposició ara per ara, recorre Catalunya.
Trobareu més informació a la revista digital MOSAIC de la UOC

Esperem us agradi: MiRADES



Mirades from Mosaic on Vimeo.




dimecres, 21 de desembre del 2011

'La felicitat sorgeix de les relacions personals riques'

Tengo 57 años. Soy canadiense y vivo en Chicago, donde investigo y dirijo el laboratorio de Neurociencias Cognitiva y Social en la universidad. Casada, tengo dos hijos. La polarización de partidos obliga a los políticos a renunciar a sus ideas originales. Soy anabaptista.


'Louise Hawkley, doctora en Psicologia i en Neurociències Socials, investiga la Soledat'

Foto: d'Anna Jiménez

Estudiando la soledad hemos podido comprender la naturaleza del ser humano.

¿Y en qué consiste?
En vivir en comunidad. La soledad es como el hambre o la sed, un estado de carencia.

Lleva 20 años investigando.
Sí, y sabemos que la soledad afecta al sistema cardiovascular porque cuando la gente se siente aislada se siente insegura, y no necesariamente de forma consciente. Eso hace que la presión sanguínea se eleve y aumente el nivel de cortisol.

¿Para qué sirve el cortisol?
Moviliza los recursos energéticos, aumenta la respuesta a los estímulos. Cuando nos levantamos por la mañana el cortisol aumenta rápidamente, es una indicación de las demandas que el cerebro prevé que tendremos durante el día, del nivel de estrés. Los solitarios tienen un pico de cortisol más alto.

¿Superando las necesidades fisiológicas reales?
Sí, y esto provoca un gran desgaste en el cuerpo. También hemos visto que las personas solitarias tienen más activación de los genes que desempeñan un papel en los procesos inflamatorios, relacionados con arteriosclerosis, ictus, diabetes.

En perro flaco todos son pulgas.
... Y también tienen desactivados los genes que trabajan en la modulación de la inflamación. Así que potencialmente su salud es peor; de hecho, se mueren antes.

Pero la soledad es una percepción subjetiva, un sentimiento.
Sí, está provocada por el cerebro, que a su vez provoca los sentimientos y los pensamientos. Si te sientes solo y feliz, no tienes ningún problema.

Igual es que no nos han enseñado a estar solos.
Somos un animal tan social que en nuestro cerebro hay una señal que nos dice que tenemos que encontrar gente. La soledad no deseada es literalmente como el dolor físico.

Duele, seguro.
Con el sentimiento de soledad y de rechazo se activan los mismos circuitos cerebrales que con el dolor físico.

¿Los ancianos son y seremos (si llegamos) los más solitarios del planeta?
Los jóvenes de entre 18 y 30 años suelen ser los que se sienten más solos porque no acaban de saber quiénes son ni dónde encajan. Luego esa percepción de soledad cae, y vuelve a subir a partir de los 85 años.

¿Cuál es el problema?
El cerebro los secuestra, empiezan a percibir su entorno social de manera negativa y eso perpetúa la soledad. Si escaneamos el cerebro a las personas mientras les mostramos imágenes de estímulos sociales positivos –como un bebé que sonríe– o negativos –alguien que llora–, los solitarios prestan más atención a los estímulos sociales negativos.

Lo negativo capta más su atención.
Sí, y eso hace que de forma inconsciente se comporten como si estuvieran haciendo un barrido de su entorno para detectar lo que puede volverse en su contra, lo que a su vez provoca que los otros los eviten.

¿La soledad se contagia?
Sí, cuanta más proporción de gente en mi red de amigos se siente sola, más solo me siento yo. Es contagioso hasta con tres grados de separación. Desconfianza llama a desconfianza.

¿Cómo salir de ahí?
Hicimos un estudio sobre iniciativas para reducir la soledad y la más efectiva es la formación cognitiva social: una reformación cerebral para cambiar la percepción.

Volvemos al poder del pensamiento.
Hay tanta interconectividad en el cerebro que no se puede tener ninguna experiencia que quede aislada en un circuito; afecta de hecho a todo el cuerpo. Y el cuerpo también alimenta lo que el cerebro procesa.

El médico tibetano del Dalái Lama me dijo que había que sonreír sin ganas hasta que llegaran las ganas.
Pues sí, señor, cuerpo y mente están conectados, y además la respuesta que se obtiene de los otros también cambia y nos transforma, pero hay que insistir.

Muchos temen a la jubilación porque temen a la soledad.
Según un estudio realizado con población norteamericana, los jubilados sufren menos de soledad que los que están en activo. Creo que se debe a que pueden escoger su red social: sólo mantienen relaciones positivas.

¿Hay alternativas a las depresivas residencias de ancianos?
El geriatra Bill Thomas ha creado Eden, una manera de vivir en grupo pero con autonomía. Es decir, nadie les dice la hora de desayunar, comer y cenar, ni les apaga la luz a las nueve de la noche. Son hogares más pequeños con zonas comunes y los cuidadores necesarios, pero los ancianos controlan su propia vida y sus horarios.

Bravo por Bill.
Hay que valorar a los ancianos, desestigmatizar la soledad y así poder tratarla, y enseñar a los niños que las relaciones sociales son cruciales. El acoso escolar es un tema muy grave que debe abordarse con tolerancia cero. Si el niño se percibe de forma negativa adopta esa identidad.

Auuu.
La sociedad nos empuja a buscar bienes materiales, experiencias..., y sabemos que esa búsqueda te hace sentir más solo e infeliz. La felicidad es un epifenómeno, surge de las relaciones personales ricas.

Feliz Navidad
Hablar con la tranquila y reflexiva Louise sobre los embates de la soledad me hizo pensar en la cantidad de gente sola que en estos días de celebración familiar se siente más sola que nunca. Creo que a todos nos gustaría acogerlos, pero dar el paso es tan difícil... Por eso quiero felicitar a quien sí lo ha dado, los 725 voluntarios de Amics de la Gent Gran que han acompañado este año a 872 personas y que me presentaron a Louise en la jornada internacional de Soledad que organizaron en CX La Pedrera. La ciencia confirma que lo que más satisfacción nos da no son los bienes materiales, la fama o el estatus, sino las relaciones significativas: si estas se ven amenazadas, todo lo demás no sirve.

Imma Sanchís
21/12/2011