divendres, 1 de novembre del 2013

Desenes d’immigrants moren de set al desert del Níger

La majoria eren dones i nens que anaven en camions que es van espatllar,  intentaven arribar a Algèria
“Els hem trobat a diversos llocs; de vegades una mare i els seus fills, d’altres els nens sols”

El desert del Níger reviu aquests dies un dels episodis més cruels del drama de la immigració a l’Àfrica subsahariana. Desenes de persones van morir de set al desert, a una desena de quilòmetres de la frontera entre el Níger i Algèria, quan els camions que els transportaven de forma clandestina es van espatllar. Les autoritats del Níger han recuperat en total 92 cadàvers: set homes, 33 dones i 52 nens. Vint-iuna persones van sobreviure i van donar la veu d’alarma després de caminar desenes de quilòmetres sota el sol i sense aigua.
Dinou d’ells van continuar cap a Algèria i van arribar a la ciutat de Tamanrasset, des d’on seran repatriats, mentre que un home i una dona van arribar a la ciutat d’Arlit, al Níger. La història de l’home supervivent serveix per il·lustrar la tragèdia: va arribar a la població després de caminar 83 quilòmetres pel desert amb les seves dues filles petites, que van morir poc abans que el seu progenitor arribés a la ciutat. Un dels supervivents, de nom Sadafiou, va dir a la ràdio Sahara FM que havien estat transportats “com bestiar” i que les condicions del viatge els van debilitar tant que alguns no van poder resistir la travessia pel desert després de l’avaria.

Almustafa Alhacen, responsable de l’ONG Aghir In’man, va narrar ahir el moment en què va anar a recuperar els cadàvers. Molts dels cossos, que van ser enterrats in situ pel ritu musulmà, havien estat mossegats per xacals o altres carronyaires. “Els cossos s’estaven descomponent, era horrible. Els hem trobat en diversos llocs, en un radi de 20 quilòmetres i en petits grups: la majoria sota petits arbres, d’altres a ple sol. De vegades una mare i els seus fills, d’altres els nens sols”, va assenyalar.

Segons informen mitjans locals, a finals de setembre o principis d’octubre dos camions atapeïts de persones van sortir de la ciutat nigerina d’Arlit, construïda al voltant d’una mina d’urani i epicentre d’una ruta de tràfic d’armes, tabac, droga i persones que creua el Sàhara. En algun punt del camí, un dels camions es va espatllar i l’altre va emprendre el camí de tornada per obtenir peces de recanvi a Arlit. Aquell segon vehicle també es va espatllar abans d’arribar i va condemnar els qui esperaven al mig del desert.

Després del pas dels dies, sense aigua i a la desesperada, alguns van sortir a la recerca de ciutats o pous d’aigua, fet que explica per què es van trobar els cossos en diversos punts del desert.

L’activitat –i el menyspreu per la vida humana– de les màfies del tràfic de persones a la zona no representa cap novetat. Encara que es desconeix el nombre de persones que moren al desert en casos similars –normalment ningú no arriba a donar l’alarma–, en ciutats frontereres amb el Sàhara com Gao o Tombuctú, a la veïna Mali, hi ha cartells d’advertència que parlen per si sols: els dibuixos de persones arrossegant-se per la sorra o mortes estan acompanyats d’una llegenda: “A quin preu?”.

Segons xifres de les Nacions Unides i organitzacions de la zona consultades per aquest diari, cada any entre 60.000 i 80.000 persones creuen el desert de forma clandestina cap al nord de l’Àfrica. Les màfies cobren uns 3.000 dòlars –uns 2.200 euros– a cada passatger.

Tot i que encara no s’ha pogut confirmar la procedència de les víctimes –pel que sembla la majoria eren nigerins–, la ruta escollida indica que es tractaria de víctimes del tràfic de persones. Els immigrants que es dirigeixen a Europa solen fer-ho via Líbia mentre que la ruta d’Algèria és més utilitzada per organitzacions que transporten joves a la recerca de feina en territori algerià o que fins i tot venen persones com a esclaus.

El governador de la província nigerina d’Agadèz va anunciar que s’ha obert una investigació per trobar els conductors dels camions, que van deixar tirats les dones i els nens.

Xavier Aldekoa
01/11/13
La Vanguardia