dimarts, 7 d’octubre del 2014

La pobresa es porta dins, és un estigma

Suzanna Jansen, autora d’un assaig sobre la pobresa; se n’han venut 53 edicions
Sóc d’Amsterdam. Casada, una filla (12). Llicenciada en Comunicació, vaig passar anys exercint de periodista d’investigació a Moscou. Ara faig conferències sobre la meva última investigació: la història d’una colònia de captaires a Holanda. 
La igualtat d’oportunitats és essencial.

Sembla que sobre la seva família hi recaigués una maledicció...
La pobresa es transfereix d’una generació a l’altra, i fins i tot quan una aconsegueix remuntar-la la porta dins.

Vostè la porta dins?
Si has nascut pobre, aprens que el món no és tan teu com ho és d’altres. Saps que vals una mica menys que d’altres i et comportes en conseqüència, i això fa que tinguis accés a menys oportunitats.

Portes la pobresa a l’ànima?
Sí, la portes dins. Als 17 anys vaig presenciar una discussió a casa d’una amiga sobre com s’havien de disposar els coberts a taula. Jo no sabia que hi hagués aquesta mena de regles i em vaig enfadar molt amb els meus pares. A la meva vida social i a la meva feina comprovava una vegada i una altra aquestes mancances, i la gent percep aquesta inseguretat.

No ens traiem la família de sobre.
Repetim patrons i comportament fins que els fem de manera conscient.

Com ho va fer vostè?
Escrivint El paraíso de los pobres, que narra un experiment de reinserció i reeducació social desenvolupat a Veenhuizen, on, des del 1823, es va construir una colònia i hi van enviar desenes de milers de pobres, entre ells els meus avantpassats. Així vaig descobrir moltes coses de mi mateixa. Va ser un experiment que va durar dos segles, fins al 1970 amb els habitatges protegits.

Com se’n va assabentar?
En veure una esquela de la meva besàvia. “Pobra dona!, va dir la mare. Era protestant, es va casar amb un catòlic i la seva família la va desheretar. Des d’aleshores som pobres”.

I va decidir investigar...
Vaig rastrejar cinc generacions. Mai no vam ser rics. Després de les guerres napoleòniques la pobresa s’estenia per Europa. Un carismàtic general holandès va dissenyar un pla per eradicar-la: traslladar els pobres de les ciutats al camp, donar-los feina i civilitzar-los.

Civilitzar-los?
Per a això els feien formar al matí, es decidia per ells fins a l’últim detall de la seva vida: el tipus de feina, a quina hora se n’havien d’anar a dormir i si eren prou aptes per criar els seus fills o els hi retiraven.

Salvant les distàncies, aquest paternalisme també el patim ara.
Gràcies per dir-ho: el meu llibre és un mirall en el qual mirar la societat d’avui. Però continuant amb el general: va ser un progressista que va voler ensenyar els nens a llegir i escriure i per aquest fet va ser molt criticat.

Però no eren lliures.
Homes i dones vivien separats. En un barracó se n’amuntegaven 3.000, al voltant el no res. El pitjor és que els arrabassaven l’autonomia, se’ls considerava individus incapaços de prendre decisions sobre la seva vida. Si alguna persona acudia a aquesta institució per voluntat pròpia, perquè es moria de gana, no podia anar-se’n voluntàriament.

Havia de comprar la seva llibertat?
Sí, però el salari només arribava per alimentar-se. Les famílies quedaven atrapades durant generacions. I haver estat a la colònia era un estigma: “Val més contractar un ex-presidiari, deien. Els de Veenhuizen són mandrosos, no s’esforcen”.

Era cert?
No, però la gent els mirava amb menyspreu. La meva besàvia i la meva àvia van ser minyones, treballaven 24 hores al dia, i quan fa cent anys van demanar una tarda lliure cada dues setmanes, els socialistes van dir que ni parlar-ne.

...i també les feministes.
A la colònia van posar fi ben aviat a l’alfabetització. Quan van veure que aquesta gent no se civilitzava de la nit al dia, van pensar que no havien estat prou estrictes i allò es va convertir en un infern.

Va funcionar la mà superdura?
No. I així el pèndol va i ve: de l’abandonament es passa a l’acció contra la pobresa, a la impaciència que porta al fracàs i de nou a l’abandonament. A Holanda ara estem en el període d’endurir les regles: si no treballes és culpa teva (però no hi ha feina) i et retallen els ajuts. Aquí també passa?

Ser responsable de la penúria? Sí.
La gent de la colònia va perdre la capacitat de viure fora. Per arribar-hi viatjava amb vaixell una setmana, era com emigrar.

Com porta això sobre les espatlles?
Em sento afortunada d’haver pogut donar veu a aquesta gent i a la meva família. La meva àvia, passant gana, va enviar les seves filles grans a l’escola fins als 16 anys. La meva mare va acabar treballant en una oficina i es va casar amb el meu pare, que no era alcohòlic ni tan miserable.

I vostè, la tercera generació, va poder aixecar el cap.
Als 12 anys vaig passar la selectivitat amb puntuació excel·lent, però els professors van decidir enviar-me al nivell més baix. La cosa definitiva per sortir de la pobresa va ser que els meus pares van tenir prou confiança en si mateixos per pensar que jo podia fer més i van protestar.

Com me n’alegro.
Es van alliberar de l’estigma, de com fan que et vegis a tu mateix.


Condemnats 

A través de la seva pròpia història familiar, cinc generacions de pobres, Suzanna Jansen et fa reflexionar sobre els veritables problemes per escapar, no només de les mancances sinó també de prejudicis i etiquetes. El paraíso de los pobres (Ático de los Libros) revela un experiment de reeducació dels més pobres que es va dur a terme a Holanda al segle XIX. Els captaires de les ciutats van ser traslladats i confinats en un poble remot, Veenhuizen, on es va constituir una colònia amb la idea de convertir-los en ciutadans útils. Per ben intencionats que siguin, els horrors no deixen de ser-ho. La bona notícia és que és un supervendes a Holanda: ha sacsejat consciències.


Ima Sanchís 
 03/10/14
La Vanguardia