divendres, 3 de gener del 2014

Dos-cents Manar més

Refugiats sirians de la guerra esperen a Melilla que se solucioni la seva situació
 
Manar Almustafa no és un cas únic, però això no és cap consol. Encara és pitjor. Dos-cents refugiats sirians de la guerra que assola el seu país esperen a Melilla una oportunitat per reprendre el més semblant a una vida. I d’aquest total, la meitat són nens.

Les dades d’Acnur, l’agència de l’ONU per als refugiats, no són cap consol: provoquen un calfred. El cas de la Manar, la dona siriana que té el cos cremat i que ara serà atesa a Barcelona, es repeteix miris on miris. Aquest mateix mes Acnur ha fet pública la previsió: aquest 2013 que ara s’acaba serà el que ha registrat el desplaçament forçat de població més gran que ha vist mai aquesta agència. I realment, la problemàtica a Espanya és nímia en comparació amb el que passa en altres països. L’Iraq, Jordània o el Líban ja tenen més de dos milions de desplaçats, i en altres nacions d’Europa o als Estats Units es compten per desenes de milers.

Han passat un infern, i ara esperen creuar una línia que els torni la dignitat. Espanya no és el seu primer destí, però quan arriben a Melilla la desgràcia s’hi ha acarnissat. El seu periple ha discorregut per Egipte, on ara són repudiats perquè se’ls vincula amb els Germans Musulmans, i si no són empresonats han de tornar a fugir. Després, els que poden, travessen Líbia, terra que tampoc no els dóna ni pau ni refugi. I així, quilòmetre a quilòmetre, arriben a les fronteres africanes d’Espanya.

Acnur té comptabilitzats a Melilla 200 refugiats sirians de la guerra, la meitat nens. De Ceuta no hi ha estadístiques fiables, confessen. I les xifres conegudes no són una realitat sense fissures. Saben que hi ha casos de tots els tipus. L’agència és conscient que hi ha desplaçats que aconsegueixen documents marroquins, que els costen de 1.000 a 1.500 euros, i que els permeten entrar unes hores al dia a les ciutats autònomes, per tornar després al país veí. No és l’únic contacte que han tingut amb les xarxes organitzades de criminals, ja que se sap que també hi ha gent que, en la seva escapada, ha caigut en mans de traficants d’éssers humans i fins i tot d’òrgans; éssers abjectes que converteixen la desgràcia aliena en la seva fortuna.

No són gaires els que demanen l’estatut de refugiat, segons Acnur, perquè el llarg tràmit els deixa en uns llimbs. Els terminis tenen un efecte dissuasiu i per això prefereixen anar trampejant la situació com poden. En els anys que dura el conflicte són uns 600 els que han demanat d’acollir-se a aquesta situació, o bé a una altra figura que hi ha al nostre país, que és la protecció subsidiària; principalment a Madrid, Barcelona i València. Pocs, si es compara amb les xifres de sol·licituds a Alemanya (64.500), França (54.900) o Suècia (43.900). Dels casos espanyols, segons Acnur, se n’han concedit el 20%.

I això que el Govern espanyol ha adoptat iniciatives aquest últim mes i ha obert la porta a acollir de manera extraordinària una quota de 30 sirians que han fugit del conflicte bèl·lic. Els refugiats, els desplaçats del seu país per una guerra, perquè pertanyen a un grup ètnic perseguit, a una altra raça, a un altre credo o per política són una realitat silenciosa per a la majoria de la població. Només, de tant en tant, coneixem un nom, com Manar Almustafa, i això suposa un crit que esquinça l’ominós silenci en què han caigut els expatriats: persones que abans tenien una vida com nosaltres. Però saber que la Manar no està sola no és cap consol: és un estremiment.

Santiago Tarín
28/12/13
La Vanguardia