dilluns, 1 de desembre del 2014

Dia internacional de la lluita contra la sida. La sida en l’art: guerrilla, poesia i comprensió.

Barcelona va ser pionera a l’Estat a acollir una exposició sobre la sida. El 1991, dos anys després que Keith Haring pintés al Raval el mural Todos juntos podemos parar el sida, actualment reconstruït a la vora del Macba, l’historiador de l’art Miquel Molins va convidar el col·lectiu canadenc General Idea al cicle d’exposicions que comissariava a l’Espai 13 de la Fundació Joan Miró, titulat Formes de la dissensió. Els artistes canadencs van presentar una instal·lació que consistia en un passadís estret fet amb fusta, les parets del qual estaven forrades amb els mateixos colors i la mateixa tipografia de l’obra Love, de Robert Indiana. Però en lloc de love els General Idea hi van escriure aids, l’acrònim de la paraula sida en anglès, per parlar del contagi.

Més de 20 anys després d’aquella mostra, la Fundació Suñol exposa una versió més recent de la mateixa obra dins la mostra Perfect lovers. Art en temps de la sida. En aquesta ocasió, la paraula aids està estampada en blanc sobre paper blanc i a penes es pot distingir damunt les parets de la sala. Tot i que les lletres són gairebé invisibles, “la sida encara és aquí, el virus és present i és encara un problema global de salut pública”, diu Hilde Teerlinck, la comissària de l’exposició i la directora del Fond Régional d’Art Contemporain Nord-Pas de Calais. “Potser ara hi ha medicaments nous que mantenen la malaltia sota control -afegeix-, però és un error pensar que la sida ha desaparegut per complet”.

La visibilització d’un drama
Al llarg de la història els artistes van representar els estralls de malalties com la pesta, la tuberculosi i la sífilis sovint des d’una òptica “d’advertiment i de càstig”, subratlla Molins, l’actual director de la Fundació Banc Sabadell. Però entre aquestes malalties i el virus del VIH hi ha una diferència substancial, perquè “es va fer conegut com una malaltia que semblava que només colpejava una intel·liguèntsia formada per escriptors, artistes i actors, sobretot gais”, explica Teerlinck. “Va ser més tard quan la gent va ser conscient que el virus podia afectar a qualsevol, no només els homosexuals o les persones que prenien drogues -insisteix la comissària-. Aquesta conclusió va ser molt important perquè la gent fos conscient de com es transmet el virus”. L’objectiu d’aquestes obres era donar visibilitat i compartir aquest conflicte amb tota la societat. “Fins i tot insistiria en la idea que aquest art es va mantenir sempre en el terreny de l’evocació i la poesia -va afegir Molins- i no en el de la denúncia”.

El primer cas de la síndrome es va descriure el 1981. Les obres relacionades amb el VIH i la sida van començar a sorgir pocs anys després en un context de crispació, associades a l’activisme d’organitzacions com ACT UP, que van combatre l’actitud d’ignorància de l’administració Reagan. Gran Fury, la branca artística d’ACT UP -fundada el 1988- va aprofitar mecanismes del disseny gràfic per cridar l’atenció sobre el drama que vivien, missatges breus i contundents com “Silenci=mort” i “Besar no mata: la cobdícia i la indiferència sí”, i símbols com el triangle rosa que el règim nazi cosia a la roba dels homosexuals reclosos als camps de concentració. Un any després la fotògrafa nord-americana Nan Goldin, també representada a la mostra de la Fundació Suñol, va organitzar una exposició a Nova York per mostrar la seva visió de la crisi. Mentre que les primeres imatges de pacients infectats pel VIH en un hospital, difoses pels volts del 1985, estaven envoltades d’una atmosfera de tristesa, reclusió i indefensió, Goldin va retratar els estralls que la sida va provocar al seu entorn més íntim amb tendresa, respecte i comprensió, tot i la duresa de les imatges.

L’art com un crit i com un bàlsam
Aquells primers treballs “eren com un crit de desesperació”, diu Han Nefkens, seropositiu i el fundador d’ArtAids, l’organització d’on provenen algunes de les obres exposades a la Fundació Suñol. “Els primers antiretrovirals es van començar a distribuir el 1996 -afegeix- i la mortalitat va disminuir significativament”. Però això no va associat al fet que les representacions de la síndrome se suavitzessin. En els anys més durs de la crisi de la sida va haver-hi artistes, com el cubà Félix González-Torres (1957-1996), el cineasta i artista britànic Derek Jarman (1942-1994) i l’espanyol Pepe Espaliú (1955-1993), que van abordar aquesta problemàtica amb obres carregades de lirisme. Una de les peces que González-Torres va realitzar després de la mort del seu company, exposada dins Perfect lovers, és d’una senzillesa colpidora: consisteix en una tira de llums penjada del sostre, com si hagués quedat abandonada després que s’acabés una festa. A diferència d’aquest artista, el fotògraf Robert Mapplethorpe, que va morir arran de les complicacions que li va provocar la sida el 1989, es va continuar retratant amb una imatge de força, gairebé desafiant, fins poc abans de la seva mort.

En els últims anys ArtAids ha invertit molts esforços per obrir l’horitzó de les representacions del VIH a nivell global, més enllà d’Europa i els Estats Units, amb encàrrecs d’obres a creadors d’altres contextos on el VIH és encara més problemàtic i d’altres que fins ara no havien abordat aquesta problemàtica, com la catalana Eulàlia Valldosera. “A l’Àfrica i a Tailàndia hem pogut parlar d’art contemporani amb estudiants que no anaven a exposicions d’art contemporani i també en llocs insòlits com presons”, conclou Nefkens sobre la tasca que fa per aconseguir que l’art sigui un vehicle perquè el gran públic, no només el dels col·lectius més afectats, prengui més consciència de la problemàtica del virus. I per combatre, així, l’estigmatizació que pateixen les persones seropositives.

Antoni Ribas Tur
01/12/14