dissabte, 6 d’octubre del 2012

Camí del nord


Has caminat set dies en solitari, per terra basca, d'Irun a Bilbao, seguint el camí de Sant Jaume.

La por de perdre't i de no trobar la seguretat de l'aixopluc per passar la nit, t'obligaren a prendre la precaució de cercar i carregar informació de tota mena: plànols geogràfics, guies de camins amb descripcions de ruta,
llistats d'albergs, telèfons... Ara, un cop retornat a casa, assegut còmodament davant de l'ordinador, t'adones que totes aquestes "seguretats" es varen quedar a la carpeta, que no has obert en cap moment al llarg del viatge. 

El Camí t'ha acollit com un amic. Mai no ha deixat que et perdessis. 
T'ha ofert l'aigua d'una font, just quan acabaves d'exhaurir la de la teva cantimplora. T'ha deixat triar l'alberg on volies passar la nit, segons aquell dia volguessis caminar més o menys. T'ha inoculat des del primer moment, un intens sentiment de llibertat, fruit de la trobada amb tu mateix, que encara perdura.

Més encara, lluny de les teves previsions inicials, mai no t'ha deixat sol. Cada dia ha fet per manera que et trobessis amb d'altres caminants anònims, com tu mateix. Te'ls ha presentat a més, tal i com un amic comú, intel·ligent i educat, et presenta un desconegut, apel·lant a la seva essència, a allò que de comú hi ha entre tu i l'estrany, lluny d'esmentar etiquetes com ara la feina que fas, la posició social, les possessions, la història personal i familiar, les creences i identificacions polítiques i religioses, qualitats que són tan normals a la vida de cada dia i que esdevenen brossa, inservible al Camí.

Una salutació, un comentari sobre "d'on vens - a on vas ?", o sobre l'indret per on passàveu, caminar plegats en silenci fins a separar-vos amb un cordial "adéu, jo em quedo aquí", car els destins són sovint diferents per a cadascú, era la dinàmica habitual. Potser diries que constitueix la llei natural del Camí. 

T'ha sorprès el fort lligam de solidaritat que crea el caminar "en silenci" amb algú o amb gent. De segur que l'antropòleg hi diria la seva, basant-se en l'ancestral sensació de  seguretat, de fàcil defensa, que proporciona l'avançar en grup per terreny inhòspit. El cert és, que aquesta mena de companys/es de viatge arrelen amb força.

Així han arrelat: la Ma Carmen i en Jose (hospitalers de l'alberg Sta Ana de Donibane Pasai). Tots dos d'Irun. L'alegre matrimoni de Los Angeles amb qui allí vàreu coincidir i les dues senyores franceses que et vares anar trobant fins a Orio. 
La Rosa, la ferma i cordial "capitana" de l'alberg San Martín d'Orio.
Els amics flamencs Josh i Thien, tan sorrut el primer com de fina broma el segon, que et vares anar trobant des de Deba fins a Bilbao.
L'home alemany que venia de Biarritz, amb els peus llagats, que es va quedar a Orio.
La Mónika, polonesa enigmàtica amb la síndrome del japonès, (feia fotos a gairebé tot el que veia). Els dos germans americans, de Seattle, amb qui féreu les etapes més dures (de Deba a Markina i de Markina a Gernika). 
El matrimoni alemany amb qui coincidíreu de Deba a Gernika, que cada matí cercaven metòdicament una fleca per comprar la barra de pa del dia.
Rodrik, el polonès xerraire, clavat a l'actor Dolph Lundgren (Rocky), però en bo, amb qui vàreu fer-vos vostre el camí de Gernika a Lezama.
Els quatre dinàmics ciclistes de Lleida que et varen confondre amb un anglès a l'alberg dels PP Carmelites de Lezama.
La Sara, de Vic i l'Iván, d'Alcázar de San Juan, que tot i venir sols, cadascú pel seu compte, varen constituir una tan ben avinguda parella en el Camí.
En Valentín, l'alegre belga de parla alemanya, tot un showman al sopar de grup a Markina. 
En Dani, de Logronyo, que parlava Català per haver estudiat Belles Arts a Barcelona, i el seu company italià de Venècia a qui vares donar un cop de mà amb les llagues als peus.
La Isabel, simpàtica hospitalera de l'alberg municipal de Lezama, tan amable. 
En Vinzenzo, de Nàpoli i en Carlos, de Madrid, genials hospitalers de l'alberg de Bilbao, amb qui us vàreu acomiadar en mig d'abraçades i alguna llagrimeta.
Sense oblidar l'Iker i l'Unai, dos bessons de 7 anys amb qui vàreu tenir una interessant conversa al parc de Basurto, mentre tu esperaves l'autobús de tornada.
...


Com ha arrelat també en tu aquesta acollidora terra basca que et va anar impregnant de bones emocions, dia rere dia al llarg del trajecte. Presents tots els colors del verd, com diu la cançó d'en Raimon, i la suavitat de les formes dels seus turons i muntanyes, amb els disseminats de cases blanques escampades en mig de la catifa verda. Seguint camí prop de la costa, de Donostia a Mutriku, sembla com si les vaques podessin anar baixant pels prats fins a tocar del mar per abeurar-se.

T'han corprès el caràcter directe, la franquesa, la naturalitat de la gent èuskara, l'educació i l'amabilitat de voler-te ajudar encara que no els ho demanis, i l'afecció autèntica i intensa que tenen per la seva terra; la treballen, la guarneixen arreu amb flors, i la viuen sempre que poden. Admirable !

Gent, paisatges, amics que no tornaràs a veure, tot, tot ha anat passant com una pel·lícula, canviant, impermanent, deixant empremta. L'única constant, el Camí. 

El Camí: com la vida, però en petit.

Enric Ferreres
Voluntari
Octubre de 2012