dimarts, 23 de novembre del 2010

Càritas amb la gent gran

Una de les problemàtiques socials en què es troba Càritas és que moltes persones grans viuen o se senten soles, amb mancances socioeconòmiques i amb necessitats d'atenció per poder portar una vida quotidiana mínimament digna. Qui pateix solitud, encara que no sol produir símptomes externs greus, afirma que es tracta d’una experiència desagradable i estressant, associada amb un important impacte emocional, nerviosisme i angoixa, tristesa, mal humor, creences de ser rebutjat. Els sentiments de solitud són un clar risc per a la salut, i com més sola està una persona més s’incrementa aquest risc.

Les persones grans són un sector social cada vegada més nombrós, abocat a viure en solitud. Sovint la solitud va acompanyada d’incomunicació, provocada per la deterioració física i psíquica de la persona, i incideix també directament en el deteriorament de les Activitats Bàsiques i Instrumentals de la Vida Diària.

Deixant de banda les necessitats relacionades amb la salut, les accions orientades a combatre la soledat és una de les majors preocupacions de les persones grans. La soledat, és a dir, la dependència en la manca de vincles afectius, doncs, és una de les principals causes d’infelicitat i un dels problemes més greus de les persones grans.

Aquest fet fa que l’anàlisi del binomi envelliment/soledat requereixi d’una reflexió a fons de tots els agents socials implicats i compromesos en la millora de la qualitat de vida de les persones grans.

La situació de la persona gran en la societat actual indica que no és suficient cobrir les necessitats materials i de salut, és necessari esmerçar esforços per tal de combatre la sensació d’abandonament, de rebuig, de soledat. És aquest un dels principals objectius del Programa Ser Gran en Dignitat de Càritas Diocesana de Girona, que té com a finalitat pal•liar la solitud de les persones que estan soles.

© marco de lellis

Actualment els cuidadors i voluntaris exerceixen un paper fonamental en l’atenció a la gent gran: el suport afectiu com a estratègia preventiva, que ajuda la persona gran a reforçar els seus recursos personals (autoestima, capacitat d’adaptació, capacitat de relació amb els altres, etc.) i alleugereix la situació de dependència, soledat i aïllament.

Cal, doncs, acompanyar, recolzar i ajudar les persones grans en el procés d’envelliment i les seves necessitats, per tal de pal•liar la solitud i evitar l’aïllament.

També fa temps que, d’una banda, es va detectant la falta d’implicació de joves en projectes solidaris, sobretot dirigits a població envellida. D’aquí la iniciativa del projecte APADRINAR UN AVI, dins el Programa Ser Gran en Dignitat de Càritas, que permet oferir un nou espai de participació solidària a la gent jove. Aquesta iniciativa vol afavorir la relació entre els dos col•lectius. Es pretén fomentar una relació personal intergeneracional a través d’un projecte vivencial i anònim. L’acompanyament a persones grans té resultats tangibles que podran percebre els joves.

D’altra banda, en aquests últims anys s’està apreciant una progressiva pèrdua de la importància social de les persones grans i, cada vegada més, es redueixen els contactes intergeneracionals. El projecte, doncs, és una oportunitat per reivindicar el paper de les persones grans i potenciar un envelliment digne, i el més important, que aquestes persones se sentin reconegudes i valorades.

Els objectius que ens proposem són fomentar el diàleg i la comprensió entre la persona gran i el jove, contribuir a l'autoestima de la persona gran i potenciar els valors de convivència i respecte dels joves envers les persones grans.

Contràriament al que es pot pensar, que els joves només es preocupen per la seva imatge, per passar-ho bé i que no són solidaris, treballar en aquest projecte ens serveix per demostrar que no és així. Parlem de joves que, a banda d'estudiar, fer esport o altres activitats, han pres el compromís de fer una tasca social molt important: dedicar part del seu temps, de manera desinteressada, a fer acompanyament a persones grans.

En definitiva, Càritas, a través del programa de gent gran, pretén oferir a les persones grans la possibilitat de ser grans en dignitat.


Àngels Camós Plana
Responsable del Programa SER GRAN EN DIGNITAT de Càritas Diocesana de Girona

dimecres, 17 de novembre del 2010

No deixeu sol l'adolescent...!

Quan mossèn Joaquim Casadevall em va convidar a participar en aquest fòrum en què, segons he entès després de llegir-vos, s’hi ve a compartir, de manera senzilla i espontània, pensament, reflexió i vivències personals, puc confessar-vos que, ja d’entrada, la idea em va seduir. Sé que, pausadament, me’n faré un addicte. Ara, només cal que em pugui treure del damunt una tasca editorial, que em deixa un marge d’horari molt reduït. Quan l’acabi, si crec que hi puc ser positiu, vindré sovint.

En els darrers quinze anys de la meva vida laboral (ara en porto ja dos anys de jubilat), he tingut la sort de viure’ls, exercint la docència amb adolescents i joves per acompanyar-los fins a les portes universitàries o bé fins al seu primer intent seriós per trobar el primer treball. Haig de confessar que poder fer aquest itinerari, en una edat tan pletòrica, ho he considerat una sort i una gràcia. Recordaré, doncs, si us sembla bé, algunes de les experiències que vaig viure i algunes de les reflexions que ens fèiem i que m’han deixat molt de pòsit.

Mai més he pogut oblidar aquella adolescent de catorze anys, estudiant d’ESO en un dels Instituts d’Ensenyament Secundari gironins, que portava una temporada que semblava girada. Ella, sempre tan alegre, optimista, carregada d’il•lusions, conversadora de mena, atenta, tan disposada a donar un copet a tothom, ara s’havia tornat intractable, estava com absenta, entristida, irritable, malhumorada... S’havia tancat en banda, en un mutisme tan absolut que pesava com una llosa sobre la resta dels seus companys i companyes. Un dia, però, en una de les classes en què es propiciava el diàleg i un debat obert, va descarregar tot el pes que portava a dintre i que l’ofegava.

Mireu –ens deia– a casa meva jo sé que està passant alguna cosa grossa, però no acabo de saber de què es tracta. Intueixo que el pare té un problema de salut greu, però a mi no me’n diuen res. Tot es parla amb mitges paraules o en veu baixa, com perquè no me n’assabenti. Aquesta manera de fer, però, a mi em fa molt de mal. Jo sé que alguna cosa greu passa i jo voldria prendre-hi part, però sembla que no m’hi vulguin, que per assumptes delicats jo no sóc de la casa o encara no serveixo. Segurament que ho fan amb tota la bona intenció del món. A mi, però, aquesta manera de fer em fa sentir sola, terriblement sola... I a la nit, quan ningú em veu ni em sent, ploro, ploro molt i em sento desolada.

A l’ambient es va produir un silenci d’aquells que es tallen... Una companya, tot d’una, li va etzibar: això que ens acabes de dir, avui quan arribis a casa, explico tal qual a la teva mare o al teu mateix pare. I va continuar, adreçant-se a tots, que la miràvem atònits: a casa, han d’entendre que ja no som criatures i que, en aquest tronc comú, que és la nostra família, tothom hi ha de trobar el seu lloc, s’hi ha de sentir acollit i s’hi ha de saber necessari. A la noia, va semblar que li treien un gran pes del damunt. Havia vist la llum, havia trobat la sortida a una angoixa que l’estava danyant. En família es va parlar obertament i cruament de la situació, però amb calidesa i la noia es va sentir validada, va saber que es comptava amb ella. El pare no va poder recuperar la salut i el desenllaç va ser fatal. La noia, però, ens confessava, que la confiança que li havien atorgat amb aquelles converses obertes, sinceres i constant havien estat un bàlsam i havien pal•liat el dolor davant una pèrdua tan sensible.

Al cap d’uns dies, ens va semblar adient llegir a la classe un fragment del llibre “Pilot de guerra” de A. De Saint-Exupery, escrit l’any 1942. Em sembla que ens farà bé de meditar-hi, per tancar aquest reflexió:

“Vaig rebre a l’edat de quinze anys la primera lliçó: un germà més petit que jo estava, de feia uns dies, desnonat pels metges. Una matinada, a les quatre, la seva infermera em despertà:
- El vostre germà us demana.
- Es troba malament?
Ella no contestà, Em vesteixo a corre-cuita i vaig prop del meu germà.
Em diu amb veu normal:
- Volia parlar-te abans de morir. Ara em moriré.
Una crisi nerviosa el crispa i el fa callar. Durant la crisi, fa “no” amb la mà. I jo comprenc el gest. Imagino que el nen refusa la mort, Però retrobada la calma, m’explica:
- No t’esveris... no pateixo. No em fa mal res. Són coses inevitables, és el meu cos.
El seu cos, ja territori estranger, ja una altra cosa. Però desitja estar seriós, aquest germanet que sucumbirà vint minuts després. Ell sent la necessitat apressant de delegar-se en el meu heretatge. Em diu:
- Voldria fer el meu testament...!
S’enrojola. Està orgullós, sens dubte, d’obrar com un home. Si fos constructor de torres, em confiaria la torre a bastir. Si fos pare, em confiaria els seus fills a instruir. Si fos pilot d’avió de guerra, em confiaria els papers de bord. Però només és un nen. No em confia més que un motor de vapor, una bicicleta i una carrabina.
De fet no morim pas. Imaginàvem que temíem la mort: allò que temem és l’inesperat, l’explosió, un mateix. La mort...? No. No hi ha mort quan ens la topem. El meu germà em deia:

- No oblidis d’escriure tot això... Quan el cos es desfà es manifesta l’essencial. L’home no és més que un nus de relacions. Només les relacions compten per a l’home. Abandonem el cos com si fos un cavall vell.”

No és estrany que en el llibre que l’ha immortalitzat, “El petit príncep”, aquest mateix autor, explicant la seva concepció de la mort la considerés no pas com una desaparició total, sinó com si fos un canvi de vestit, com si es mudés, com si un canviés el seu vestit vell, per posar-se’n un de més nou i lluminós.

A reveure.

Xavier Carbó Cañigueral
Jubilat. Ex-docent de batxillerat

divendres, 12 de novembre del 2010

Tinc la síndrome de Down

Foto: Down Catalunya
Tinc la síndrome de Down, i he nascut en una família envoltat dels meus pares i germans que m’ han estimat molt ajudant a fer-me gran.

Tinc la síndrome de Down i he anat a l ‘ escola junt amb altres nens que també m’ han ajudat a ser com ells i participar en els jocs ,a les festes i en els treballs, encara que a mi em costaven una mica més

Tinc la síndrome de Down i la meva família m’ han inculcat l ’estimació als altres a la natura a les tradicions i a Catalunya. Ells, els meus pares i germans, m’ han ensenyat a fer coses que tot sol no hagués pogut. M’agrada fer fotografies, els gegants, participar a concursos de pessebres, conèixer els cants i els noms dels ocells i el Barça..

Tinc la síndrome de Down estic treballant envoltat de gent que m’estima i em respecta tinc una colla d’amics amb els que surto els caps de setmana i puc treballar amb l’ ordenador, enviar missatges pel mòbil i escoltar música amb les noves tecnologies com cap altre jove de la meva edat..

Tinc la síndrome de Down i dono les gràcies a Déu per totes les persones que vaig trobant pel camí pares ,germans, amics, mestres i companys de treball i que m’ajuden.

Darrere els ulls de qualsevol nen o jove amb la síndrome de Down llegeixo aquestes paraules, potser per a molts els hi serà difícil expressar-se, però ells tenen molts recursos per agrair i reconèixer les persones que els estimen i ajuden..

La Fundació Astrid-21 fa 22 anys que treballa amb programes adreçats a ells des del seu naixement, en l’àmbit de la família, de l’ escola i de la societat, per arribar a ser una persona amb el màxim d’ autonomia .

A Girona i comarques, el nombre d’ infants, joves i adults amb la síndrome de Down és de 260, en edats que van dels 2 anys als 70. Als inicis de la nostra fundació, a l’ any 1988, naixien de tretze a quinze infants a l’any, dins l’àmbit de Girona i les seves comarques. Ara no neixen, potser un o dos a l’any. La fundació esta oberta a altres discapacitats i molt especialment a nois que arriben d’altres països i que a més tenen una discapacitat afegida. En aquests anys com a mare d’un noi amb síndrome de Down he tingut el goig de poder ajudar i aconsellar a pares que sabien que el fill que esperaven tenia la síndrome de Down, però també he refusat ajudar en el cas contrari quan se’m demanava on acudir per avortar aquest infant portador d’aquesta síndrome. La fundació treballarà per als que neixin ajudant-los a arribar el màxim de les seves possibilitats. Ells, hi podran arribar, potser no tant lluny, potser més a poc a poc, potser per un altre camí però només ho aconseguiran si deixem de mirar-los com a diferents i els hi donem totes les oportunitats com a un altre de la seva edat. Valorem les seves capacitats i no les seves mancances.

Ma Lluïsa Ferrer Martínez
Presidenta FundacióAstrid-21

dijous, 11 de novembre del 2010

Els principals canvis en l’atenció als pacients infectats pel virus de la SIDA (VIH)


El més important de tot, és el que fa referència al pronòstic de la malaltia; estem acostant-nos cada vegada més a l’objectiu de convertir-la en un procés crònic, és a dir, que els pacients puguin fer vida normal sense arribar a emmalaltir, i que s’allargui la seva expectativa de vida.

Però quina és la condició sense la qual això no serà possible? doncs, ni més ni menys que la col•laboració de les mateixes persones infectades.

En primer lloc és necessari que les persones que hagin tingut pràctiques de risc d’infecció consultin al seu metge per fer-se el test de detecció dels anticossos contra el VIH; és dramàtic assabentar-se que s’està infectat pel VIH perquè ja es té una malaltia oportunista, anomenada així perquè implica un grau molt important de depressió de la immunitat produïda precisament per l’acció incontrolada del virus. De fet, les recomanacions actuals dels experts tendeixen a no restringir la realització del test, sempre respectant el consentiment informat, que garanteix una correcta interpretació dels resultats i el seguiment posterior. M’atreviria a dir que la primera cosa positiva que li pot passar a una persona infectada és que ho sàpiga i que es pugui posar en mans dels metges.

En segon lloc és imprescindible la complementació o adherència dels pacients als tractaments contra el virus que prescriu el metge, que serà qui escollirà el moment més apropiat per iniciar-los, previ consens de la pauta a seguir amb el pacient. En el moment actual els experts aconsellen iniciar-los força més precoçment del que es feia fins ara, perquè s’ha vist que hi ha una relació directament proporcional entre l’estat immunitari en el moment d’inici del tractament, i la rapidesa i grau de recuperació d’aquesta immunitat amb el tractament.

Les pautes de tractament s’han diversificat molt, i és possible adaptar-les a cada pacient en funció dels seus horaris i dels efectes secundaris previsibles dels antivírics, sense perdre eficàcia. Aquí és quan es fa més real el vell adagi: “parlant la gent s’entén”; és essencial una fluida relació metge-pacient en tot moment. He de recordar que malgrat l’elevat cost d’aquests tractaments, els pacients només han d’acudir als Dispensaris de Farmàcia dels hospitals respectius a recollir-los, sense cap cost addicional. He de remarcar la important ajuda que ha representat per als metges i els seus pacients l’existència d’aquests dispensaris, amb efectes decisius sobre el grau d’adherència, que pot arribar a ser òptima en el 85%, segons experiència pròpia.

Es considera que un pacient sense comorbilitats (malalties associades) que amb tractament mantingui durant 6 anys una càrrega viral del VIH indetectable a la sang i una immunitat normal (xifra de limfòcits T CD4+ superior a 500), tindria la mateixa expectativa de vida que una persona no infectada, i que l’única diferència entre elles dues seria que la infectada haurà de prendre tractament, i en canvi l’altra, no.

Vull encoratjar a tots els pacients a mantenir l’esperança, a confiar en els seus metges i a ser molt constants en l’adherència als tractaments que se’ls ofereixin. Gràcies a totes les organitzacions de voluntariat que ens ajuden en aquesta tasca.

Dr. Àngel Vinyes-Miralpeix Gasso
Hospital Trueta de Girona

dimecres, 10 de novembre del 2010

Dona i càncer de pulmó

Malgrat que, en l’actualitat, el càncer de mama és la patologia maligna més freqüent en la dona i, en el nostre país, la primera causa de mort per càncer, això ha canviat a nivell internacional. A gran part del món occidental, el càncer de pulmó s’ha convertit en la primera causa de mort per càncer també en la dona.
Al nostre país, mentre la mortalitat per càncer de pulmó en homes ha disminuït un 4% entre els anys 1999 i 2007, en la dona ha augmentat un 73%.

Antiga publicitat de tabac dirigida cap a les dones.
" Creu en tu mateixa!
No probis una sola marca... proba-les totes! "
A què podem atribuir aquest augment?
Donat que la principal causa de càncer de pulmó és el tabac, la incorporació del hàbit tabàquic en la dona a partir dels anys 60-70 a Espanya, que no ha parat de créixer, ha fet que ara ens trobem en l’inici del desenvolupament del càncer de pulmó en la dona. Aquesta circumstància s’ha donat abans en aquells països, com EEUU o Holanda per exemple, en què les dones van començar a fumar en les dècades dels 40-50.
Com que els homes van rebre primer l’impacte del càncer de pulmó, han estat ells, també, els primers en deixar de fumar i aconseguir disminuir la mortalitat per càncer de pulmó. Les dones, en incorporar-se més tard a aquest hàbit, estan començant a patir ara les conseqüències.

A la població general espanyola, els homes encara fumen més que les dones (42% versus 27%), però, mentre la tendència en els homes és a disminuir, en les dones aquesta tendència és a la inversa. És preocupant que entre els 16 i els 24 anys fumen un 42,7% de les noies enfront el 40,8% dels nois.

En un estudi realitzat a la província de Saragossa es va evidenciar que la incidència de càncer de pulmó en dones va passar de 3,2 casos per 100.000 habitants al 1992 a 15,12 casos per 100.000 habitants al 2004. Aquests resultats són superposables al que s’ha vist a la resta de Europa i Amèrica del Nord. Aquestes dades es poden correlacionar directament amb l’increment del tabaquisme en la població femenina.

En el nostre àmbit, la província de Girona, hem observat, també, com lligada a l’augment del tabaquisme en la dona, la incidència del càncer de pulmó quirúrgic (estadis inicials) respecte al total dels pacients intervinguts, ha passat del 5% a l’any 2001 al 8,8% l’any 2009 (un increment d’un 3,8% en només 8 anys).

Tal com indica el Dr. Bartomeu Massutti, del “Grupo Español de Càncer de Pulmón”, dels quatre tumors més freqüents (mama, pròstata, colon i pulmó), el càncer de pulmó és el que té pitjor pronòstic, el més difícil de detectar precoçment i el més fàcil de prevenir. Segons ell, el càncer de pulmó té dos tipus de causes: “La primera, l’exposició directa al fum del tabac; la segona, la exposició indirecta”.

En resum, estem objectivant un increment del càncer de pulmó en la dona (la principal causa de mortalitat per càncer i el més fàcil de prevenir) lligada a l’increment que durant els darrers 40 anys ha tingut el tabaquisme en el sexe femení.


Dr. Xavier Baldó i Padró
Doctor en Medicina i Cirurgia
Especialista en Cirurgia Toràcica

Dra. Matilde Rubio Garay
Llicenciada en Medicina i Cirurgia 
Especialista en Cirurgia Toràcica

dilluns, 8 de novembre del 2010

Acompanyament: paraules d'un metge

Acompanyar, acompanyament, company i companyia, paraules que vénen del llatí “cum pane” que expressaria compartir el pa d’una forma quotidiana o habitual. En l’entorn hospitalari, concretament en l’hospitalització de planta, els acompanyants formen part de l’acte sanitari com uns actors més. Actors són els que fan accions i l’acompanyament ha de ser dinàmic. Habitualment aquesta tasca recau en els més propers al pacient, els seus familiars – conjugues, fills, pares…- en altres ocasions poden ser convivents o amics, finalment hi ha pacients que, per diversos motius, no poden comptar amb persones properes per fer aquesta tasca i les nostres institucions poden disposar de personal voluntari per suplir-los, si més no de forma parcial. El pacient en té dret fins i tot per llei.

Acompanyar és un conjunt de diverses accions. Escoltar, compartir, observar, ajudar, contenir, estimular, explicar, preguntar, recolzar, prevenir… Una característica molt important de l’acompanyament és que sempre és possible, inclús en aquells casos on no es pot trobar respostes, tractaments ni guariments satisfactoris pel pacient, sempre es pot acompanyar.

Se’m demana la meva opinió com a professional de la Salut, com a metge, de quines característiques han de tenir els acompanyants en l’entorn hospitalari. Han de tenir unes característiques emocionals i altres funcionals. La vessant emocional està implícita en l’acompanyament. Una de les definicions d’acompanyar que ens dóna el diccionari de la “Real Academia de la Lengua Española” és “participar de los sentimientos de alguien”. Per tant els acompanyants han de ser empàtics o sigui han d’escoltar i molt al pacient i després estar amb ell al llarg del seu procés. Han de contenir en el sentit d’ajudar a mantenir dins uns límits emocionalment tolerables el patiment del pacient. Això ho haurien de saber fer controlant les seves pròpies emocions per no afegir més patiment al pacient o distorsions en el procés mèdic, actitud dispàtica, per exemple reclamant atenció sobre ells mateixos i desviant-la del principal afectat. També ho haurien de fer de forma sentida però sense caure en la banalització simpàtica del patiment del pacient.

Una altra acció a dur a terme pels acompanyants dins el camp emocional és estimular al pacient a tenir una visió d’esperança objectiva amb el que això implica de respecte a l’autonomia i drets del propi pacient en quant al coneixement de la seva malaltia, pronòstic i decisions a prendre.

En els aspectes funcionals el seu paper és clau per complementar la xarxa sanitària que atén al pacient. Això inclou aspectes com controlar i ajudar en la presa de medicació. Ser la veu i els oïdes del pacient explicant fets, símptomes, percepcions que el propi pacient no pot expressar a l’equip mèdic i reforçant les explicacions de l’equip mèdic cap al propi pacient respecte a la seva malaltia, als tractaments, al pronòstic i expectatives. Ajudar al personal d’infermeria i auxiliar a l’estar en contacte permanent amb el pacient, això inclou les seves necessitats fisiològiques. Evitar la sensació de soledat del pacient quan és conduit a fer exploracions complementàries o aquelles llargues estones mortes dins l’hospital. Assistir en les gestions burocràtiques de l’hospitalització. Evitar riscos inherents al propi entorn de l’hospitalització.

Tècnicament es defineixen diferents tipus d’acompanyaments tenint en compte la seva posició respecte a aquestes accions que han de dur a terme. Acompanyants invasius, passius, malalts i col•laboradors. Els problemes més habituals es donen enfront a acompanyants invasius o intrusius. Són aquells que intenten suplantar al pacient (“el que li fa mal al meu fill és…”) o al propi personal sanitari (“Doctor, jo crec que li haurien de donar antibiòtics…”), intenten induir respostes per part del pacient (“explica-li al Doctor que…) i controlar el desenvolupament de la visita (“aixecat la samarreta que el Doctor t’auscultarà…). Aquesta actitud pot distorsionar molt tot l’acte mèdic i inclús provocar importants perjudicis al pacient. Les motivacions d’aquest acompanyant poden ser diverses, personalitat dominant-controladora, protector o molt angoixat són les més habituals. L’important és l’actitud, professional, que hem d’adoptar els sanitaris enfront d’aquestes persones per reconduir-les i, a més, aprofitar-ne el màxim possible les seves qualitats inherents. Podem utilitzar diverses tècniques però totes passen per iniciar un contacte amb empatia, de forma agradable i educada, intentar que puguin expressar tot el que volen dir (buidament), després preguntar al pacient què en pensa del que diu o fa el seu acompanyant (tècnica del pont), si continua interferint podem intentar arribar a un pacte d’intervenció invitant-lo a donar el mateix temps al pacient que el que ell ja ha tingut oportunitat de disposar i finalment en ocasions hem de recórrer a crear un nou escenari (p.ex. invitant-lo a sortir de l’habitació o conduint-lo a un despatx per parlar-hi). Com es pot suposar, en l’entorn de sobrecàrrega assistencial en el que ens movem, en ocasions és molt difícil manegar aquesta situació de forma òptima, també dependrà del grau d’invasió de l’acompanyant. Un altre tipus és el passiu que també distorsiona l’acte mèdic ja que no du a terme moltes d’aquells funcions que li són encomanades i que he descrit unes línies més amunt. Aquest acompanyant no sempre és una persona amb poca personalitat o depenent, pot ser un observador o que no vulgui implicar-se en el procés. Hem d’intentar involucrar aquest tipus d’acompanyant fent-li veure la seva importància dins del procés. L’acompanyant malalt és una situació que no acostumem a veure en l’àmbit de l’hospitalització si no en l’ambulatori, és aquell que ve amb l’hipotètic familiar malalt que no és tal si no l’excusa que li permet expressar la seva pròpia malaltia.
Finalment l’acompanyant col•laborador del que ens hem de guanyar la seva confiança per aprofitar al màxim les seves qualitats. Com es pot entendre els termes no són absoluts i l’acompanyant col•laborador davant determinades situacions pot convertir-se en invasiu i això pot ser culpa dels propis sanitaris si afavorim situacions d’angoixa a sovint per manca d’habilitats comunicatives, de sensibilitat o per no donar-li la rellevància que li correspon a aquest acompanyant.

En resum per a mi l’acompanyant és una peça clau dins del procés d’atenció del pacient hospitalitzat. Les seves funcions són diverses, algunes emocionals i altres funcionals. Els sanitaris hem de desenvolupar una sèrie d’habilitats per tal de ser capaços d’aprofitar-ne els diferents tipus, invasius, passius i col•laboradors, com una eina terapèutic, malgrat tot, en ocasions la pressió assistencial ens pot fer oblidar la importància d’aquest factor del procés terapèutic.

Dr. Antoni Castro Guardiola
Servei de Medicina Interna

dijous, 4 de novembre del 2010

Em trobo bé, em trobo malament

De la mà de Lluís Duc, antropòleg i monjo de Montserrat, autor de “Simbolisme i Salut”, m’atreveixo a acceptar la invitació de Mn. Joaquim i prendre per uns instants, el s’arjau d’aquesta embarcació, àgora d’inquietuds, taula de salvació de tants nàufrags a la deriva, en l’immens mar de la malaltia i la solitud..

A l’entorn de “trobar-se bé o malament”, l’home/dona, la humanitat sencera, de tots els temps, d’orient a occident, de nord a sud, ha teixit, el gran tapís de les seves ansietats i angoixes, dels seus patiments i alegries. Un tapís, genuïna expressió cultural, que reflexa les creences, els mites, els dogmes, els valors, les accions de guariment més quotidianes i més agosarades alhora, de tota època i de tota cultura.
Per això quan hom manifesta “em sento bé em sento malament”, expressa un sentiment que és entès i valorat amb els paràmetres i símbols de la cultura que l’envolta. Així ens ho fa veure, el metge, escriptor, especialitzat en antropologia mèdica, Pedro Laín EntralgoL’home del Renaixement no va sentir la malaltia, com l’home romàntic, i el burgès no la sent com l’asceta del desert” (Ocio y trabajo)


 Com sent la malaltia l’home/dona d’avui, com la percep, com la combat? Com puc saber com “em sento”, al bell mig de la societat actual, competitiva, anònima i burocratitzada? Una societat, filla mental del darwinisme social, sotmesa a la “cultura del jo” on “sentir-se bé” equival al triomf personal i l’èxit del propi “look”?
Pot “fer-me sentir bé”, la medicina del segle XXI, curulla d’avenços científics i tècnics? Pot “fer-me sentir bé”, una medicina prenyada d’una mentalitat economicista dominada per criteris d’eficiència, eficàcia i resultats?
Pot “fer-me sentir bé”, una medicina fragmentada, com un gran puzle, on l’especialista només sap el lloc que ocupa en el dibuix de la malaltia, però no percep tot el seu conjunt? Pot “fer-me sentir bé” una medicina seduïda per la tecnologia que parcel•la el cos del malalt, sense tenir en compte la seva unitat física i espiritual?

El sociòleg Neil Postman, ens adverteix dels perills de la tecnologia al servei de la medicina:
la tecnologia no és un element neutral en la pràctica de la medicina: els metges no només fan servir les tecnologies modernes, sinó que són usats per elles. En segon lloc, la tecnologia crea el propis imperatius i, al mateix temps, crea un sistema social d’abast ampli que reforça aquests imperatius. I en tercer lloc, la tecnologia canvia la pràctica de la medicina perquè redefineix què són els metges, canvia la direcció de llur atenció, i reconceptualitza com cal considerar el pacient i la malaltia” (Tecnópoli)

Tinc la impressió que la medicina actual, cada vegada més tècnica i especialitzada, es veu abocada en la dissociació progressiva entre malaltia i malalt, de tal manera que s’acostuma a identificar el malalt amb la malaltia més que no pas a partir del conjunt de símptomes que espontàniament presenta el mateix malalt. En tot aquest context la ciència mèdica, esdevé una ciència de les malalties, més que dels malalts, amb el consegüent perill de deshumanització.

Lluis Duc, fa diana quan descriu, en el llibre esmentat al principi, la realitat de la medicina avui:
“..la vulgarització del saber mèdic, d’una banda i les institucions de la salut pública, de l’altra, han provocat que per a la gran majoria de malalts, viure llur malaltia consisteixi a parlar-ne o a sentir-ne parlar d’acord amb uns clixés o estereotips, els quals tenen la virtut de posar entre parèntesi el malalt concret, tot reduint-lo a un número controlat burocràticament o a una peça d’un artefacte mecànic que pateix unes avaries que cal reparar.”
Potser caldria cercar un equilibri entre la “tècnica mèdica” que repara l’avaria i “l’art mèdica” que apropi el metge a la persona en la seva integritat i complexitat física, mental, social i espiritual.

De fet “L’Organització Mundial de la Salut” (OMS), en la seva de definició de salut, ens fa una proposta d’integració total de tots els aspectes de la dimensió humana i no només fisiològica:
La salut de l’home/dona, és un estat de perfecte benestar físic, mental i social, i no sols l’absència de malaltia
Aquesta definició de l’OMS, global, holística, que té en compte el “cos sencer“ i “persona sencera” s’allunya del paradigma tecnòcrata i especialitzat de la medicina moderna que només fixa la seva atenció en una tècnica mèdica concreta que intenta ser efectiva per restablir el sector del cos que es considera danyat.
L’OMS, reprèn la sintonia de vincular, tècnica amb la saviesa de viure. De sempre i en totes les cultures, la ciència mèdica o l’art de guarir, ha fet camí amb dues crosses: la filosofia i l’habilitat o tècnica curativa, entesa globalment com a salvació de la persona, sotmesa al caos.

Resulta significatiu que un dels mots grecs emprats per expressar el fet de fruir una bona salut és “holon” (el tot) que posseeix una certa correspondència amb el terme àrab “salàm” que també serveix per a designar el gaudir d’un perfecte estat de salut, és a dir, de salvació plena tant en l’ordre temporal com espiritual. L’escolàstica llatina expressarà plàsticament l’estat saludable i de plenitud corporal i espiritual de l’ésser humà per mitja del mot “integritas”(saludable i complet).

Caldrà, doncs, que la nostra medicina, en les relacions metge/malalt i en tot el procés de la malaltia, ens ajudi a enterrar, “em trobo malament”, i reeixir, “em trobo be”, tant física, com mental, espiritual i socialment.
També caldrà que tots plegats tinguem en compte la saviesa talmúdica quan suggereix, una actitud vers els malalts que sembla certificar l’encert del nostre Voluntariat de Suport en la Solitud:

“ si setanta persones visiten un malalt, aquest es cura”

Pere Reixach
Jubilat. . Ex Cap de Zona de “la Caixa”
Graduat Social – Gestor Administratiu
Especialista d’ Humanitats per l’UOC
Estudis del Pensament; Estudis Socials i Culturals.

SANG : VIDA

Fa uns dies em varen comentar una frase escrita a La Contra de “LA VANGUARDIA” que deia més o menys això: “Si la donació de sang no fos altruista encara en tindríem menys que ara”



Realment es tracta d’una afirmació que es molt probable que sigui veritat. No crec que amb la donació remunerada acabessin els problemes de subministrament de sang que puntualment podem patir en l’actualitat i, encara més, podrien empitjorar les coses.

És força conegut, que la seguretat transfusional, comença en el moment de la donació de sang. En el moment en que un possible donant respon correctament a l’entrevista que se li fa, estem millorant la seguretat. Això, seria complicat poder-ho afirmar si es tracta de donació remunerada. Qui vol obtenir quelcom a canvi per una donació de sang, difícilment ens dirà la veritat en l’ interrogatori per molt que el metge que el fa hi posi el màxim interès.

És per això, també, que tenim més sang amb la donació altruista ja que ben segur que caldria rebutjar moltes més bosses per problemes de positivitats en les deteccions de malalties transmissibles per la sang.

Crec que la donació de sang ha de ser anònima. Ni receptor ni donant han de saber don ve la sang ni on ha d’anar a parar. No cal que ningú degui alguna cosa a algun altre.

I, finalment, la donació de sang ha de ser voluntària. No hi pot haver cap mena de coacció a l’hora d’anar a donar sang. Ni familiar, ni mèdica ni de cap tipus. La voluntarietat també forma part de la seguretat i qualitat de la sang a transfondre.

Després del que hem dit, podem afirmar amb rotunditat que la donació de sang ha de ser voluntària, anònima i altruista, com ho és al nostre país.

Fa uns anys, a Catalunya, en alguns hospitals, pràcticament s’havia arribat a comentar als familiars que si no donava sang algú de la família o amics, no es podia assegurar que hi hagués sang per al pacient. Això no passa avui en dia, si bé, s’ha d’aprofitar el fet de tenir persones properes a un receptor que en aquest moment estarien més receptives a donar sang i, és per això, que tots els hospitals tenim programes de com reclutar donants als propis hospitals seguint criteris de voluntarietat.

De fet, la promoció de la donació és molt complicada, pel fet que si la donació es considerada necessària, no hi ha cap mena de càstig per qui no en dóna i molta gent creu que els respectius governs ja trobaran la manera de tenir-ne suficient. I això no és així. Cal que algú doni sang per que en tinguem als hospitals i clíniques ja que la sang no es pot fabricar .... encara.

I fins que es pugui obtenir d’un altra forma, caldrà que anem fent donacions. Donacions que ha quedat clar han de ser voluntàries, anònimes i altruistes no només per seguretat, sinó també perquè amb l’altruisme sembla ser que en podem tenir més.

Dr. Joan Profitós Tuset
Director del Banc de Sang i Teixits de les comarques gironines.

dimecres, 3 de novembre del 2010

El Centre d’Acolliment La Sopa i el Centre de baixa exigència



El Centre d’Acolliment La Sopa, es dedica a l’atenció de les persones sense llar de Girona i comarques. Té com a objectiu l’assistència, atenció i el desenvolupament integral de les persones en situació greu d’exclusió social. La nostra intervenció va orientada a la motivació i acompanyament, i a l’estabilització de malalties i addiccions, ja que aquestes són imprescindibles per tal que les persones sense llar deixin el carrer i millorin significativament en qualitat de vida. Aquests processos haurien de culminar en la millora de la salut i l’autoestima per, finalment assolir la plena autonomia i autorealització personal, malauradament no és fàcil i no tothom ho aconsegueix. S'ofereix un seguiment personalitzat que té en compte totes les necessitats de la persona (allotjament, alimentació, serveis d'higiene, acompanyaments mèdics, ocupació del temps lliure,...).

Els serveis més importants són la residència d’estada temporal a persones amb greus problemes d'exclusió: transeünts sense recursos, persones sense habitatge, amb problemes de salut, sense suport familiar ni social, immigrants, gent gran i també és un recurs d'emergència per a dones víctimes de violència de gènere, famílies desnonades, gent gran... Destaquem el pla de treball amb els residents com l'instrument per facilitar itineraris de recuperació, adequats a les possibilitats de cada persona, on es fomenta la pròpia responsabilitat, l'autonomia i la independència. El menjador, actualment n'hi ha tres: Un al centre d'inserció on hi ha la gent amb pla de treball i estades més llargues que disposa de 54 places, un per a la gent gran, i emergències amb 15 places i un altre al centre de baixa exigència amb 35 places. A més tenim la bugaderia, dutxes, consigna i correspondència. Tenim també tres pisos tutelats d'inclusió amb 13 places, per acollir a persones que estan en pla de treball i han residit temporalment al Centre.

Amb voluntat d’aprendre de l’experiència i innovar s’ha obert el CENTRE DE BAIXA EXIGÈNCIA. El projecte neix després de 7 anys de treballar amb educadors en el medi obert. Intervenció al carrer per conèixer, per establir vincles amb aquesta població més allunyada de tots els serveis. Al llarg d’aquests anys i, sobretot des de l’any 2003, en el qual es va iniciar la intervenció social en el propi carrer, veiem que hi ha persones sense llar, la majoria amb problemes d’alcoholisme crònic, d’addicció a tòxics o greus trastorns mentals, que no accedeixen ni es vinculen als recursos especialitzats. Cas que hi accedeixin, no s’hi acaben d’adaptar i tampoc no aconseguim de retenir-los per tal d’afavorir-los amb un tractament continuat. Els problemes més habituals amb els quals ens trobem, provenen de l’aplicació d’una normativa massa exigent. Es tracta d’augmentar les possibilitats de les PSLL d’accedir a un nou recurs basat en criteris de màxima flexibilitat, que faciliti un vincle i una permanència amb els serveis i recursos sociosanitaris que se’ls ofereixen. Per tot això creiem imprescindible aquest nou recurs adaptat al tarannà d’aquests usuaris. Aquest recurs serveix bàsicament per reduir danys tant a nivell individual d’atenció bàsica: higiene, alimentació, detecció precoç, socialització; com comunitaris: poder-los ubicar en un espai i no haver de romandre al carrer. També creiem que ajudarà a reduir la marginalitat i l’alarma social que provoca aquest col•lectiu que malviu al carrer.

Joan Olóriz Serra
Tinent d’Alcalde de Polítiques socials i cooperació de l’Ajuntament de Girona

dimarts, 2 de novembre del 2010

Internet és un mitjà molt adictiu perque la recompensa és immediata

Las psicólogas: Vega González, Laura Merino y Margarita Cano, del centro de Atención e Investigación de Socioadicciones alertan del incremento de las ciberadicciones


Con la aparición y el uso de internet también han llegado nuevas patologías. Los expertos señalan que las ciberadicciones van en aumento. Según algunas investigaciones, el 7% de los adolescentes de Catalunya ya sufre adicción a internet y en concreto a los juegos on line. ¿Qué se puede hacer para detectar este tipo de adicciones? ¿Dónde acudir cuando una persona está enganchada a las redes sociales? Son algunas cuestiones que aborda el libro ‘Las e-adicciones. Dependencias en la era digital: ciberjuego, cibersexo, comunidades y redes sociales’ (Editorial Nexus Médica), escrito por las psicólogas del centro de Atención e Investigación de Socioadicciones (AIS) Vega González, Laura Merino y Margarita Cano.

-¿Cómo surge la idea de publicar este libro sobre las ciberadicciones?
- Las ciberadicciones son patologías emergentes y no están todavía reconocidas como tales. Con este libro pretendemos sensibilizar a la gente que realmente son adicciones y se tienen que tener en cuenta. La única diferencia en comparación con las adicciones químicas es que no tienen sustancias pero los efectos son prácticamente los mismos.

-¿Cómo definiríamos una ciberadicción?
- Cuando pierdes totalmente el control sobre una actividad y aún habiendo consecuencias negativas familiares, personales y/o laborales no puedes dejar de hacerlo.

-¿Cuáles son las señales de alarma en el caso de que una persona tenga dependencia digital?
-La primera señal de alarma es la pérdida de control. Otra sería el aislamiento social.

-¿Es fácil de detectar?
- Al ser socialmente aceptadas cuesta muchísimo detectarlas. En el caso de los adolescentes con los juegos on line las familias vienen porque en el colegio han detectado un problema y avisan pero ellos no perciben este problema.

-¿Existe un perfil concreto de persona ciberadicta?
- No hay un perfil único. Por nuestra experiencia, en el caso de los adolescentes están más enganchados a los juegos on line, los hombres y adultos a los juegos de apuestas y cibersexo, y las mujeres más a las redes sociales. También hay que destacar que el adolescente es más propenso a engancharse ya que la adolescencia es un factor de riesgo

-¿Dentro de internet hay algunas herramientas que puedan generar más adicción?
- En general internet es un medio muy adictivo. Es accesible, rápido, anónimo y encuentras todo. Siempre la recompensa es inmediata. Pero especialmente los juegos on line están configurados de tal manera que enganchen.

-¿Por qué?
- Continuamente hay que superar retos y vas subiendo de categoría lo que estimula mucho la autoestima. Por ejemplo, una persona que tiene muchos problemas para interactuar socialmente puede desarrollar un personaje y tener un estatus dentro de la comunidad. Además siempre hay alguien con quien puedes jugar las 24 horas al día.

-¿En el caso de las redes sociales qué capacidad de adicción pueden tener?
- En las redes sociales la recompensa también es inmediata y además está la sensación de interacción lo que hace que también puedan causar adicción.

-¿Han detectado casos de gente que tiene adicción a las redes sociales?
- Todavía no hemos recibido ningún caso de redes sociales pero seguro que hay mucha gente enganchada. Esperamos que familias y colegios empiecen a quejarse de que realmente ya hay un problema.

-¿Las ciberadicciones van en aumento?
- Los casos de ciberadicción se están incrementando progresivamente. Hay muchos más casos pero también ha aumentado la conciencia del problema.

-¿Cuántos casos pueden llegar a su centro?
- En un años más de un centenar.

-¿Qué consecuencias pueden tener las adicciones a internet?
- Jóvenes que no siguen el ritmo escolar, no se incorporan al trabajo y permanecen en casa aislados completamente. Con los adultos el aislamiento total.

-¿Cuando se detecta una adicción qué se puede hacer?
-Poner límites de tiempo. Los padres tienen que poner a sus hijos una limitación de tiempo y buscar conductas alternativas. Esto no quiere decir que no se puede estar un tiempo en internet pero no únicamente.

- Por ejemplo…
- Un juego on line con apuestas sí que habría que hacer una limitación total pero eso no quiere decir que a lo mejor se pueda hacer otras cosas con el ordenador.

-¿Qué otros consejos daría a los padres?
- Fomentar la comunicación y que el ordenador esté en una sala común. Si no es posible porque muchas veces no hay más habitaciones se recomienda ponerlo de una manera estratégica para que los padres puedan ejercer un control aunque sea visual.

-¿Qué otras medidas preventivas se pueden llevar a cabo?
- La medida preventiva tendría que ser la educación desde pequeño. Pero si se intenta limitar el acceso a internet y no se consigue el siguiente paso es ir a un profesional de la salud.

-En el caso de que una persona tenga que ser tratada, ¿cuánto tiempo dura el tratamiento?
-Un tratamiento suele durar entre 12 y 18 meses y se somete al paciente a un reaprendizaje sobre internet. Las nuevas tecnologías las tienen que usar, entre otras cosas porque son positivas, pero el problema está cuando se pierde el control.

-¿El hecho de estar muchas horas delante del ordenador por motivos laborales se puede considerar una ciberadicción?
-No es cuestión de horas sino de que te invalide. Si tú dejas de hacer cosas por estar en el ordenador tienes un problema. Hay mucha gente que trabaja con el ordenador todo el día y luego tiene su vida familiar, social y laboral.

Per Jesús Sancho
Entrevista a La Vanguardia


Entrevista més extensa a la radio sobre les e-adiccions.