Comunitat amb esforç d´integració

La panjabi és una dels comunitats més integrades a la societat olotina. Com a col·lectiu amb una forta identitat religiosa formen part del Grup de diàleg intereligiós. Es tracta d´una entitat pensada per fomentar el diàleg entre l'Església Catòlica d'Olot, la Comunitat Islàmica de la Garrotxa, l'Església Cristiana Evangèlica, les congregacions Beraca i CCFEAM, i l'Associació de Panjabis de la Garrotxa, la qual aglutina les persones de religió sikh. A partir de la religió, els sikhs d´Olot conviden cada any la totalitat de la població olotina a participar de les seves festes: el Vashaki i el Guru Nanak. Són festes que es fan al pavelló municipal perquè hi solen participar entre 1.500 i 2.000 persones.

A més de la religió, els panjabis han aportat els seus esports amb la creació d´un dels pocs clubs de Kabaddi de Catalunya. Es tracta d´un esport tradicional del sud d'Àsia i la regió del Pacífic i és un dels esports nacionals de l'Índia. S'hi combinen estratègia, persecució i combat físic, i es juga mentre es cantusseja en un sol respir la paraula «kabaddi».

Kabaddi a la Garrotxa

Foto: www.nouscatalans.cat

Els panjabis tenen molts elements identitaris, però el més important és el codi de conducta. Segons escriu Anna Farjas, «la cohesió de la comunitat sikh i la uniformitat de les pràctiques sikhs s´atribueixen fonamentalment a l´eficàcia del codi Rabit. El codi presenta 4 principis primordials. els quals inclouen la fe en Déu, la veneració dels deu gurus humans i la presència mística del Guru etern en el llibre sagrat. Entre moltes altres coses el codi prohibeix el consum d´alcohol i de tabac.

Un altra característica dels panjabis és la immigració. Des de finals del segle XIX que s'escampen pel món bàsicament per escapar dels impediments de prosperar que tenen al Panjab. N'hi ha 19 milions fora del Panjab. Els impediments són la pressió demogràfica en un medi rural, els desastres naturals i el malestar polític.

El col·letiu estranger més nombrós d´Olot

Festa de la Comunitat al pavelló municipal

d'Olot. Foto: Diari de Girona

La major part dels panjabis treballen a les indústries dels embotits i dels plàstics dels polígons de l'entorn de la capital de la Garrotxa La comunitat -1.230 membres- gaudeix d'unes molt bones relacions amb els ciutadans autòctons.

La comunitat panjabi. Una tràgica notícia -la mort d'una dona de la comunitat panjabi- ha posat en primer pla un dels col·lectius immigrants que més s'esforça per integrar-se a la societat olotina. Els panjabis de l'Índia de religió Sikh, des de la conservació dels trets identitaris, comparteixen les festes religioses i l'esport amb uns veïns que cada vegada més els senten com un element característic de la ciutat.

L'assassinat de Manpreet Kaur de 25 anys dimarts passat al carrer Velázquez d'Olot ha posat a l'actualitat la comunitat panjabi de l'Índia a Olot. Amb 1.230 membres els panjabis són la comunitat estrangera més nombrosa en aquesta ciutat. Poc després de l'homicidi, els veïns van descriure la família formada per Mantpreet Kaur, el seu marit, Aijitsingh Sondhi, i un fill petit, com gent treballadora i interessada a establir bones relacions amb els veïns locals. El perfil familiar dels Kaur coincideix amb el de la major part de les famílies de la comunitat panjabi a Olot. Tot i que els membres de més edat conserven els signes identitaris de la comunitat -vestits folgats, les dones i turbant, els homes-, cada vegada són més els joves que opten per vestir a l'estil europeu. La manera de vestir dels homes va lligada a la religió sikh, que aconsella que els homes portin el cap cobert. 

La majoria d'homes treballen a les càrnies, a les fàbriques de plàstic o en tallers mecànics. Tot i la crisi econòmica, la seva presència a la ciutat ha augmentat. Al 2005 eren 809 i constaven com a tercer grup en importància ètnica i ara són el primer grup, amb 1.230 membres, un augment del 35%. La causa ha estat la unitat familiar, que ha s'ha constatat en un nombre més elevat de negocis de restauració, alimentació i venda de material electrònic regits per famílies panjabis.

Els Sondhi eren un exemple del procés de constitució de famílies panjabis a Olot. En aquest cas l'home feia 10 anys que havia arribat a Olot i la dona, 5. Segons l'estudi Desh Pradesh de l'experta en immigració, Anna Farjas,el primer panjabi va arribar a Olot el 1988. Al cap d'uns mesos en van arribar 2 més. Aquests primers immigrants provenien d'Alemanya i d'Anglaterra. Això no obstant, la comunitat panjabi va créixer a partir del 2000. La causa va ser el procés extraordinari de regularització de la immigració previ a la Llei d'Immigració del 2001. Des de llavors, els reagrupaments familiars han multiplicat una població, en principi, formada per homes sols. Els reagrupaments han possibilitat un augment molt important del nombre de dones i de nens i han estat un element clau en la integració del col·lectiu.

Xavier Valeri

30/01/2012

Font: Diari de Girona

"Apadrina un avi" Càritas de Girona

Càritas Diocesana de Girona ha engegat una campanya que ha anomenat "Apadrinar un avi". Segons explica en Salvador Maneu, que n'havia estat secretari general, en un vídeo penjat a la xarxa, vol esdevenir un punt d'unió entre dos mons en aparença desconnectats, el del jovent i el de la gent gran. La idea és senzilla d'allò més: facilitar els mitjans adients perquè uns joves es trobin amb gent gran als geriàtrics i el seu entorn, acompanyant-los una estona durant cert temps. Una idea genial! Són joves que estudien quart d'ESO i primer de batxillerat que ocupen un espai del seu temps obsequiant amb uns grams de felicitat uns avis i àvies que, tot sovint, romanen en aquests centres veient com els dies passen d'arrap i fugen empesos per una monotonia un xic difícil de suportar. Per un instant, l'alegria que, de manera natural, traspua el jovent, s'espargeix per tots els racons on el avis i àvies viuen aquesta tot sovint feixuga etapa de la vida.

Quan una noia somriu a aquella àvia que està reclosa en el seu ganxet, i els seus llavis dibuixen, de sobte, aquell somrís massa temps entaforat, tal vegada podem pensar que, malgrat tot, aquest món tan modern que ens ha tocat viure no és dolent del tot. Quan un noi escolta, tot cofoi, les "batalletes" d'un avi que, per un instant, es torna a sentir un xic important, tal vegada podem pensar que el món potser no s'ha tornat boig del tot. Quan una noia passeja agafada del bracet d'una àvia que, amb passes parsimonioses, li parla de les boniques flors d'aquell jardí, tal vegada podem pensar que la vida és bella de debò. Ho torno a dir: una idea genial!

Entre tots hem bastit un món en el qual tot es belluga de pressa, a una velocitat que ens roba el temps. La vida passa a tota brida al costat nostre, tan de pressa que, amb prou feines, ens resta un instant per gaudir-ne. Un cert dia ens adonem que la vida està a punt de concloure i que, a causa de la bena que ens cobria els ulls, no hem vist ni tan sols els seu bonic color; ens trobem en un ai aparcats en un raconet de la nostra societat i, allí, envoltats per altres persones tothora assegudes, esperem el final. Però un dia ens visiten un noi i una noia que amb el millor dels seus somriures ens alegren per fi la vida. I es crea un vincle tan profund que, de ben segur, aquell noi i aquella noia mantindran sempre en un lloc privilegiat de la seva memòria l'emoció que han viscut al costat d'una gent gran amb la qual s'han sentit bé de debò. 

Ho torno a dir novament: Una idea genial!

Josep Antoni Triviño
28/01/2012
Font: Diari de Girona 

"La música és l'única cosa que ajuda a suportar el dolor"

"És una font de goig que la Montserrat hagi arribat al cor de moltes persones", afirma el violagambista, director d'orquestra i musicòleg.

Jordi Savall, ahir,
entre les parets històriques
del Museu Marítim
FOTO: Pedro Madueño

Aquest Mare Nostrum el va concebre també amb Figueres? 
Va estar present en tot el projecte, en la selecció de les peces, en el format de llibre... L'última gravació que vam fer és del 14 de juliol, una de les últimes coses que la Montse va registrar.

Com pot ajudar la música a suportar el dolor? 
És l'únic que ajuda de veritat En la música hi ha una presència i un contacte espiritual molt fort.

I sentir la seva veu cantant? 
El seu missatge a través de la seva veu va més enllà de la veu, et toca el cor, l'esperit. És fortíssim.

Li ha canviat el concepte del temps i la finitud després d'aquesta pèrdua? 
T'adones que la riquesa de la vida no és el que vius al moment, sinó com sents tot el que has viscut i com ho transformes en energia per seguir donant sentit al que et queda per viure.

El món musical es va abocar. S'ha sentit acompanyat? 
Ha estat increïble la quantitat de gent de tot el món a qui li ha afectat la mort de la Montse, és una cosa molt commovedor. Cada dia arriben cartes... d'una família belga on els nens han crescut sentint-la i que la senten seva. O et diuen que era com l'amor ideal: la poeta, la música... i et parlen del privilegi d'haver trobat una persona així en la vida. És una font de goig sentir que ha arribat al cor de moltes persones.

Aconsegueix seguir en comunicació amb ella? 
Cada vegada que toco la viola i faig música, sóc amb ella. És el que em salva. I tinc la sort de tenir dos fills meravellosos pels que em sento molt ben acompanyat.

Li fa por el futur? 
No Acabo de complir 70 anys i em dic a mi mateix que he tingut una vida tan bonica i plena que si em morís aviat em faria cap pena. L'única cosa que em faria por seria perdre la memòria, perquè el que em manté viu és la possibilitat de transformar la memòria alguna cosa concreta que dóna sentit a la vida. La música passa a través de la memòria. El que sí que em resulta difícil és l'adaptació a una vida sense la Montse, a nivell humà i artístic. Quan estic aprofundint en el treball aguanto bé. Són les petites coses les que et posen en evidència l'absència... Quan arribes a l'aeroport... el primer que feia jo era trucar a casa. De sobte t'adones que ja no cal trucar a casa.

I a l'escenari? 
La gran dificultat són els projectes que havia fet amb ella i en els quals ella cantava... No tinc a ningú que la pugui substituir.

Se'l veu amb ganes per a la temporada del so original. 
Energia, en tinc. Tinc moltes ganes de seguir treballant, sobretot perquè ella volia que sortíssim endavant. A casa ho tinc tot igual, els seus llibres... conservant-ho sento la presència. Encara estic vivint amb ella.

Com ha estat assajar al Liceu l'òpera de Martín i Soler? 
Em retrobament en aquest ambient amb una producció que no és la meva, no he pogut escollir ni als cantants ni a l'orquestra, només el primer violí, el primer violoncel i el clavicèmbal. I l'orquestra està funcionant molt bé, amb ganes. Però sempre hi ha el problema de les estructures burocràtiques: són molt inflexibles i a mi em falta més marge d'assajos per a aspectes particulars. Sobretot en músiques que no són conegudes com aquesta. A part d'això la posada en escena és moderna, ben feta. Crec que funcionarà.

Què pensa de les retallades en els grans centres musicals? 
Estem intentant tirar endavant uns projectes amb el Liceu: músiques franceses barroques per a la temporada 2012-2013, per exemple, però és un moment difícil a tot arreu. Hem de ser molt capaços de fer coses de qualitat intentant controlar la despesa. També passa en els hospitals i les escoles i no seria lògic que no retalléssim la cultura. Però en països com el nostre, on la cultura ja era escassa, això pot ser greu. La cultura és el que ens permet existir com a país també. El que ens representa al món és la nostra dimensió cultural. Cal trobar mecanismes per no ofegar les iniciatives, perquè la cultura no és comercial. No podem supeditar-la a les lleis del mercat, perquè només donaríem pas a una cultura molt superficial.

Maricel Chavarría

2012.01.27

La Vanguardia

"Llet d'euga per tractar malalties digestives" El Trueta, és l'únic centre espanyol on s'està investigant.

L'Hospital Dr Trueta de Girona, està estudiant si aquest producte pot ajudar a guarir patologies com la de Crohn, o la de còlon irritable.

Justi Gusi amb les eugues a la granja
d'EquiLlet de la Vall d'en Bas.
Foto: Xavier Valeri

Els legionaris romans prenien llet d´euga per mantenir-se en forma. Els pobles nòmades d'arreu d'Europa també han fet ús continuat d´aquesta llet. Hi ha qui diu que la mateixa reina Cleopatra es banyava amb llet d´euga, en comptes de burra com indica la versió oficial. Fins a principis del segle passat, aquest aliment ha estat ben present en les societats humanes, també a casa nostra. Avui però, és una raresa sentir a parlar d´aquest producte, i més estrany sona si algú diu que té propietats terapèutiques. Tanmateix, aquest és l´objectiu que l´hospital Trueta, juntament amb l´associació EquiLlet de la Vall d´en Bas, volen assolir: demostrar que la llet d´euga pot ­ajudar a combatre diferents malalties. 

Actualment, el centre sanitari de referència a les comarques gironines està treballant en un estudi per comprovar si els efectes d´aquest tipus de llet es poden complementar amb tractaments convencionals contra malalties pròpies de l´aparell digestiu. El cap de la unitat de digestiologia del Trueta, Xavier Aldeguer, parla concretament de la síndrome del còlon irritable, i de la malaltia de Crohn. «La síndrome de còlon irritable és molt freqüent, i creiem que la llet té unes propietats que poden ser beneficioses. El mateix passa amb la malaltia de Crohn, menys usual però més perillosa», assegura Aldeguer. 

De moment, aquests estudis estan en una fase inicial de ­recollida de dades, i Aldeguer preveu que en principi es puguin donar resultats d´aquí a mig any. De fet, tot va començar gairebé per casualitat, quan el cap dels digestòlegs del Trueta es va trobar amb Juti Gusi, el director d'EquiLlet. «Parlant-hi, vaig interessar-me per aquest tema. De fet, ja coneixia una sèrie de dades empíriques que em feien veure la potencialitat d´aquest aliment», assenyala Aldeguer. 

De moment els primers resultats donen validesa als punts positius de la llet d´euga. «Estem veient alguna cosa. La seva particular flora bacteriana, la seva composició, el fet que sigui rica en proteïnes... Ens dóna pistes per creure que és realment positiva per potenciar tractaments no només digestius, sinó també aspectes dermatològics i anímics», assegura Aldeguer. El Trueta és, de moment, l´únic centre espanyol que està investigant amb llet d´euga. Aldeguer però, no descarta que en un futur l´estudi es pugui ampliar a altres centres gironins i de Catalunya.

Francesc Benejam

26/01/2012

Font: Diari de Girona

El tercer sector s'enfonsa

L'anomenat tercer sector, aquell que dóna resposta a les necessitats socials i que es nodreix en gran part del voluntarisme, s'està esmicolant per una crisi que afecta directament la seva línia de flotació, el finançament via subvencions o ajuts atorgats per les administracions públiques i per les entitats privades, allò que alguns bancs i caixes anomenen la seva ànima. Una ànima que s'ha esvaït en format d'aixeta tancada i que ha deixat sense recursos un munt d'entitats que, amb dedicació, esforç i silenci, havien estat capaces de teixir una teranyina assistencial i de suport que acollia malalts, discapacitats, necessitats i tota mena de persones amb un clar risc d'exclusió o de marginació social.

És evident que aquestes entitats han cobert un espai que ningú més estava disposat a assumir i avui, per culpa d'una crisi que retalla allà on precisament no havia de retallar, les està deixant fora de joc, sense cap capacitat de maniobra, ni cap possibilitat de subsistir. De poc serveixen els copets a l'esquena ni les bones paraules d'una administració i d'un sector privat que no s'adonen de la magnitud de la tragèdia. Sense aquestes entitats i associacions s'obre un esvoranc de conseqüències dramàtiques que no només pot retornar a l'ostracisme centenars i milers de persones que havien trobat un espai de dignitat mercès a la bona tasca d'aquest sector, sinó que també pot rebaixar la quota de qualitat de vida a nivells del tercer món.Allà on hi havia una solució social, avui hi ha un problema social, i no sembla que ningú dels que han de decidir ho tingui apuntat a la seva agenda de prioritats, mentre la resta ens ho mirem com espectadors passius deixant que s'aboquin a un final cada vegada més proper. 

Una vergonya més dins la llista de valors que anem perdent camí d'una societat sense ànima.

Jordi Martínez

26/01/2012

Font: Diari de Girona

"Planifico cada operació amb l'estratègia d'una batalla" Antonio Alcaraz

Tinc 51 anys. Vaig néixer a Castril (Granada) i visc a Barcelona. Sóc cirurgià, especialista en urooncologia. Sóc cap del servei d'urologia de l'hospital Clínic. No tinc fills. Sóc progressista. Sense ser creient, valoro la moral cristiana. Fa trasplantats més de mil ronyons.

Antonio Alcaraz
Foto:Pedro Madueño

Guerrer

Fill de l'emigració, era conscient del sacrifici econòmic dels seus pares per a que ell estudiés: "Em vaig esforçar molt!, i després de les meves hores de resident me n'anava a operar cadàvers: volia ser bon cirurgià!". Avui és una eminència mundial, un guerrer dels quiròfans. I defensa el sistema públic de salut: "Tinc un deute amb la societat!". L'ha pagat amb escreix: ha operat a més de 12.000 persones i ha posat al Clínic a l'avantguarda mundial de la investigació i la cirurgia urològica, que està revolucionant. Sosté de gestionar els diners amb seny i austeritat pot preservar la nostra sanitat pública. Parla des de la ciència i l'esforç: cal escoltar aquest home.

Què haig de fer per cuidar els meus ronyons?

Eviti engreixar i eviti la tensió alta.

Com ho aconsegueixo?

Camini molt i no abusi del menjar.

I bec molta aigua, no?

Només cal la ingesta generosa de líquids, sense obsessionar-se amb l'ampolla d'aigua a sobre.

Però i si se'm fa malbé un ronyó, què?

Amb l'altre mantindrà la funció renal.

I si em fallen els dos?

Farà diàlisi amb ronyó artificial. Però és millor un trasplantament de ronyó. A això em dedico.

Quants ronyons ha trasplantat?

Més de mil: sóc el cirurgià en actiu a Espanya que més ronyons ha trasplantat!

On obté aquests ronyons?

De donacions de cadàvers o de donants vius. Sóc especialista en donant viu: des del 2002, mitjançant laparoscòpia.

Què és això?

Clavats uns tubs a l'abdomen: un amb una càmera de televisió, altres amb instrumental per operar, mirant una pantalla. Sense obrir el cos, extrec el ronyó per una incisió de set centímetres.

Quina és l'avantatge de no obrir?

Un postoperatori més suportable: abans calia fer un tall de 15 centímetres. No deixem d'innovar per millorar: ara utilitzo conductes naturals per extreure el ronyó.

Quins conductes naturals?

El melic i la vagina.

Des de quan fa això?

El 2007 vaig fer la primera nefrectomia transvaginal del món. Era una dona amb un càncer de ronyó que l'hagi matat ...

Viu?

Sí: és una gran alegria, però em motiva molt aplicar el mètode en sans, donants.

Per què?

Els minimitza els mals: els estalvio aquests set centímetres d'incisió, no deixa cicatrius, al dia següent està recuperat ... I obtinc un ronyó perfecte per trasplantar.

Quantes extraccions transvaginal de ronyó per trasplantar porta fetes?

El 2009 vaig fer la primera del món: trasplanta un ronyó d'una mare a la seva filla, i avui totes dues estan perfectes.

I com treu un ronyó pel melic?

Practico una incisió de quatre centímetres a l'interior del melic, i per aquí ....

Amb una incisió tan petita?

Puc fer-ho perquè el ronyó mesura 12x6x4 centímetres, i és un òrgan esponjós, flexible ..., però és veritat que estem ja al límit de les lleis físiques!

Ja no hi ha marge de millora?

Sempre n'hi ha per a ser creatiu! Voldria dissenyar un ronyó artificial miniaturitzat per implantar a l'abdomen. I vaig elucubrar sobre com usar la via transanal per extreure ronyons en homes ...

Quantes operacions per orificis naturals porta fetes?

Ja hem fet 50, i ara opero en hospitals de tot Espanya i a l'estranger, perquè altres col·legues vegin com es fa.

Quantes operacions porta en la seva vida?

Unes 500 anuals durant 25 anys ...

Què cal tenir per ser cirurgià?

El gran cirurgià és aquell que aguanta els moments de major pressió. Ha de tenir calma i mantenir-se fred. Cada operació és com una batalla, i cal planificar-la així, amb aquesta mateixa estratègia!

No és el cirurgià una mica sàdic?

Sent resident va arribar un noi travessat per una barra de ferro, el varem entrar així a quiròfan ...: no, es tracta d'acostumar.

I tenir bones mans.

No necessites mans especialment hàbils, sinó intel·ligència per prendre la decisió correcta en cada circumstància.

Hi ha alguna operació que recordi particularment?

Algunes a nens: la d'un nen de 15 anys al d'extirpar la bufeta per un càncer. La hi reconstruir amb teixit del seu propi intestí, i avui és un adult amb una vida feliç.

Com he de cuidar la meva bufeta?

Corre al metge si veus sang en l'orina. I no fumis.

Fumar provoca càncer de bufeta?

Sí, sí, està confirmat: les toxines del tabac danyen l'epiteli intern de la bufeta.

Passa una cosa semblant amb la pròstata?

No està demostrat. Sí aconsello, entre els 50 i 65 anys, fer-se anàlisis per detectar risc de càncer. Si hi ha càncer a aquesta edat i et opero, t'afegeixo anys de vida.

Però em deixarà impotent.

Ja no: si tenies bona funció erèctil, et garanteixo que la mantindràs ja operat.

Per què no aconsella fer-se anàlisi després dels 65 anys?

Perquè, encara que detectéssim tumoració, seria més probable que morís abans d'una altra cosa, així que ... ¿Per què posar-s'hi?

Com he de cuidar la meva pròstata?

Evita l'obesitat abdominal! Estigues prim: la meitat de la ració i exercici lleuger.

Com va vostè de salut?

Bé, corro maratons. Els cirurgians som homes d'acció. Però a mi, a més, m'agrada generar coneixement, i per això he investigat sobre els tumors urològics ...

Què va portar a ser cirurgià?

Ho vaig voler des de petit. No hi havia precedents a la meva família. El meu pare era mecànic ...

I vostè és mecànic de cossos.

No: la cirurgia és una activitat creativa, quasi artística! Humanística, no mecànica. Curar a algú amb les teves pròpies mans... Quina satisfacció incomparable!

Víctor M. Amela

25/01/2012

La Vanguardia