dimecres, 8 d’agost del 2012

Més trasplantaments de ronyó a nadons per evitar la diàlisi

El tractament prolongat de la insuficiència renal comporta dificultats per al desenvolupament del pacient i més propensió a tenir malalties cardiovasculars

El Clínic i el Sant Joan de Déu operen nens d'un mínim de vuit quilos



Els metges s'han abocat els darrers anys a una lluita sense treva per evitar, en la mesura que puguin, sotmetre a diàlisis prolongades els nens que tenen una insuficiència renal greu. Per aconseguir-ho estan avançant al màxim l'edat en què es fan els trasplantaments de ronyons, i a hores d'ara es fan fins i tot als nadons. 

L'hospital Clínic i el de Sant Joan de Déu fa onze anys que van posar en marxa un programa conjunt per dur a terme trasplantaments renals en nens amb pes i edats de risc (menys de 21 quilos), i fins i tot extrems (d'onze quilos en avall). Des d'aleshores ja han fet 54 trasplantaments de ronyó, el 48% a nens de menys de 21 quilos i el 18% de menys d'onze quilos. Tots es van fer amb èxit i només va fallar un ronyó. 

Antonio Alcaraz, cap del servei d'urologia de l'hospital Clínic, i Anna Vila, del servei de nefrologia del Sant Joan de Déu, van presentar ahir a Barcelona el cas de dos d'aquests pacients: l'Ilias, un nen de vint mesos a qui es va trasplantar el ronyó fa vint dies, amb només 8,9 quilos, i el d'en Gerard, a qui se li va fer l'operació fa deu anys, amb només un any i mig d'edat i vuit quilos i mig de pes. Gràcies als avenços de la tècnica en medicina, tots dos es van estalviar molts mesos de diàlisi, un tractament que, a banda de molest, presenta molts inconvenients per a la salut. Segons va explicar el doctor Alcaraz, la diàlisi dificulta el creixement, el desenvolupament intel·lectual i psicomotriu i fa els nens més propensos a tenir malalties cardiovasculars quan són adults. Com més aviat es faci el trasplantament, doncs, millor. 

De moment, els equips mèdics del Clínic i del Sant Joan de Déu han operat nens d'un mínim de 8,5 quilos i confien a “baixar progressivament fins als set quilos”. Aquest tipus d'intervencions, però, no són gens fàcils a causa de la precisió amb què els cirurgians han de connectar els vasos sanguinis del ronyó que es trasplanta (de dos o tres mil·límetres de diàmetre) als de l'infant perquè l'òrgan rebi reg sanguini. 

A Catalunya, una dotzena de menors de divuit anys a l'any han de rebre un trasplantament de ronyó o han d'iniciar un tractament de diàlisi perquè tenen una insuficiència renal greu que posa en perill la seva vida. Un de cada quatre neix amb aquest problema i ha de ser tractat abans dels dos anys de vida. 

La major part dels trasplantaments de ronyó a nens provenen de donants morts (el 80% en el cas de les intervencions de l'hospital Clínic i el de Sant Joan de Déu) i el 20%, de donants vius. En aquests hospitals, els donants vius han estat, en tots els casos, el pare o la mare del pacient. Els responsables del programa prefereixen, sempre que sigui possible, els trasplantaments de ronyó provinents de donants vius perquè garanteixen una major qualitat de l'òrgan, es redueixen les probabilitats de rebuig i els resultats són millors a curt i llarg termini, però també s'obtenen bons resultats amb òrgans procedents de donants morts. 

Actualment, segons va explicar la doctora Vila, no hi ha llista d'espera per als trasplantaments del seu programa, però habitualment els pacients han d'esperar-se, de mitjana, quatre mesos. Vila celebra que la llei doni prioritat als nens sobre els adults a l'hora de rebre òrgans.

18
per cent
dels trasplantaments del programa del Clínic i el Sant Joan de Déu han estat a nens de menys d'onze quilos.
12
menors
de 18 anys necessiten cada any un trasplantament de ronyó o sotmetre's a
diàlisi a Catalunya.


“Vivíem més a l'hospital que no pas a casa” 
Només fa una setmana que li van donar l'alta, dinou dies que li van fer el trasplantament de ronyó, i l'Ilias, de vint mesos, ja feia ahir de les seves amb els micròfons dels periodistes que l'envoltaven. Als sis mesos li van detectar una insuficiència renal i dos mesos més tard va començar la diàlisi. “La vida se'ns va fer, de sobte, molt complicada”, explica l'Ahmed, el pare de l'Ilias. “El nen estava sempre malalt, no creixia i vomitava. Vivíem més a l'hospital que no pas a casa”, recorda l'Ahmed. Ell i la seva dona van aprendre a conviure amb la murga de la malaltia. Cada nit engegaven la màquina de la diàlisi, que feia la seva tasca d'intercanviar líquids mentre l'Ilias dormia. “Ho havíem de netejar tot molt bé”, remarca el pare. Quan li van fer el trasplantament de ronyó, provinent d'un donant mort de dos anys i quatre mesos, la vida els va canviar. Actualment, tot i que el nen encara no camina, l'Ilias ja fa vida normal, menja bé i ha guanyat una mica de pes. Els seus dos germans, més grans que ell, han guanyat un nou soci per jugar i els pares ja no han d'estar tan pendents de la criatura. L'Ahmed es mostra optimista sobre el futur del seu fill, i més encara quan veu altres nens com en Gerard, d'onze anys, que ja fa temps que va ser operat i porta una vida totalment normal.

Raül Garcia i Aranzueque
08/08/12
El Punt Avui