El sociòleg Tomás Cano analitza com s’ha ampliat la fractura social en el poder sobre l’organització de la pròpia vida
L’impacte de la crisi no només es mesura en euros. L’immaterial també ha quedat afectat i entre aquests impactes més difícils de quantificar hi ha el temps. O, més aviat, el control sobre ell. Els canvis socials experimentats en les últimes dècades han modificat els usos del temps dels individus, assenyala el sociòleg Tomás Cano, i està augmentant la desigualtat entre els diferents estatus socioeconòmics en el poder sobre aquests usos del temps.
A l’article “ i, publicat a la Revista Internacional de Sociología, Cano recorda que el control del temps és dependent. És a dir, en funció de com una persona el fa servir impacta sobre els altres. “I allà on hi ha dependència (en aquest cas temporal) hi ha poder”, indica. Mentre que els individus de posicions altes tenen elevats marges de decisió sobre l’ús del temps, a mesura que es va baixant en l’estructura social els usos del temps seran més dependents, explica.
Això no significa, explica el sociòleg, investigador a la Universitat Pompeu Fabra i a l’Autònoma, en conversa amb aquest diari, que les persones (normalment homes) amb professions ben remunerades treballin menys, sinó que al seu temps se li dona un altre valor i té marges de llibertat. El fet de tenir disponibilitat temporal per a la feina en els quadres directius és recompensada i alhora amplia la seva capacitat per fer ús de la flexibilitat quan la necessita. En l’altre extrem hi hauria les dones de les classes treballadores, on la seva disponibilitat temporal en el lloc de treball i en la família és total.
No només cal parlar aquí de flexibilitat laboral, sinó de la familiar, entesa com la capacitat del treballador “per no afrontar pressions familiars per tornar a casa a una hora concreta”, ja que és la parella la que s’ocupa de la cura de la casa i dels nens.
El treball d’aquest sociòleg és una síntesi i una reflexió pròpia sobre els últims estudis publicats al voltant del poder en el control del temps. Arran de la crisi, explica, les empreses han collat els treballadors, es demanen més hores i sobretot disponibilitat. I en aquests moments cal distingir entre la flexibilitat que busquen els empleats, que persegueix un equilibri vital, amb la dels ocupadors, que vinculen flexibilitat a disponibilitat quan ho necessiten.
En un país molt vinculat al sector dels serveis, al turisme i que ha anat ampliant els horaris comercials, aquesta exigència de disponibilitat ha anat creixent, i en moltes ocasions és una disponibilitat discontínua que complica l’organització dels diferents temps vitals i no garanteix un bon salari. La bretxa sobre l’ús del temps, sobre la llibertat personal, s’amplia així entre l’ ocupador i l’empleat.
Fent referència a un estudi del sociòleg Enrique Martín Criado sobre les grans superfícies, explica com alguns sistemes de jerarquització laboral es basen en la “capacitat de submissió laboral” dels treballadors. O sigui, aquells que donen més temps (regalen), tenen més capacitat d’escalar posicions.
Els intents de realitzar des del Govern central polítiques socials del temps es van començar a perfilar durant els anys precrisi amb la llei de Conciliació el 1999, amb la de Dependència (2006) i la d’ Igualtat (2007). Bevien de les iniciatives encaminades a la igualtat de gènere i intentaven anar més enllà. Era, indica Tomás Cano, el començament de les polítiques de protecció del temps, que requerien un recorregut per anar-les perfeccionant. Però l’arribada de la crisi “va crear un escenari desolador” colpejant Espanya i pràcticament revertint “aquest gran projecte”. Malgrat això i per això, s’han tornat a posar sobre la taula iniciatives de pes per intentar resoldre aquesta asincronia entre els temps de feina i els altres temps vitals, com la Reforma Horària a Catalunya. I els sociòlegs consideren que l’ Estat ha de prendre mesures per mitjançar sobre aquesta imposició d’“estructures temporals impossibles per part del mercat als empleats”.
Tomás Cano recorda, finalment, que els grans damnificats d’aquesta inequitat són els nens.
Cristina Sen
20/03/2017