dilluns, 31 d’octubre del 2016

Carles Solé Garcia: és possible salvar vides

Voluntari de la Creu Roja des de fa onze anys
Foto per: Manolo García
El Carles Solé recordarà sempre el 24 de març del 2015, el dia en què el vol 9525 de la companyia alemanya Germanwings es va estavellar als Alps francesos. Van morir 144 persones, totes les que viatjaven a bord. Va ser un dia tràgic per a moltes famílies de moltes nacionalitats diferents, alemanyes, turques, holandeses, belgues, xilenes, argentines, veneçolanes, espanyoles, colombianes, austríaques, daneses, australianes, marroquines, israelianes i catalanes.

Els equips sanitaris francesos van demanar tota la col·laboració possible i, com que era molt urgent comptar amb psicòlegs i treballadors socials que parlessin català, espanyol i francès per poder atendre el màxim nombre d’afectats amb la màxima diligència, el Carles -voluntari de la Creu Roja des de fa onze anys- va ser ràpidament mobilitzat. “Va ser emocionalment molt impactant”, recorda. No se li esborren de la memòria els autocars plens de familiars que anaven a acomiadar-se de persones estimades que no podrien veure, que, per la magnitud del sinistre, ja no hi eren físicament. Relata com a especialment colpidor el cas d’un pare que havia perdut dos fills i que en acomiadar-se de tot el personal assistencial els va donar la mà un per un mentre els deia: “Aquí us els deixo perquè me’ls cuideu”. Van ser quatre dies d’intensa emoció i sentiments desbordats, també per a ell i per als seus companys de feina, que en acabar les dures jornades d’acompanyament i teràpia fàcilment es desmuntaven.

Em relata aquests records recents amb l’íntima satisfacció d’haver-hi participat, d’haver contribuït a apaivagar l’immens dolor dels que es van veure afectats. Ho emmarca en la globalitat de formar part d’un projecte important, d’una realitat basada en la confiança i l’estimació que existeixen al voltant de la Creu Roja, de la formació i dels valors que s’hi inculquen. Per a algú com ell, acostumat des de sempre a dubtar de tot, a preguntar-se pels motius i pel raonament de tot el que l’envolta, a canviar el rumb de la seva vida sempre que ha calgut, trobar aquest ancoratge vital ha sigut tota una fita. De fet, té tot el sentit del món que avui el Carles sigui membre de la Creu Roja; l’instint d’ajuda, de servei als altres, de formació sanitària, està en el seu cas molt vinculat al sentiment que li va quedar a dins després de superar un gravíssim accident de trànsit que amb només catorze anys el va deixar quinze dies en coma. Allò el va marcar, se’n va sortir i sempre li va quedar una vocació interior vinculada amb l’agraïment profund cap a la professió de metge. De molt jove va prendre una decisió important, deixar de ser aprenent al taller mecànic del seu pare i posar-se a estudiar fotografia i disseny gràfic per a publicitat, que va ser el seu ofici fins fa quinze anys, quan va decidir que calia un canvi de rumb. Era el moment d’ampliar coneixements en el camp que tant li cridava l’atenció. Malauradament els cursos en l’àmbit sanitari estaven tots ocupats i es va decidir per un altre que aparentment no hi tenia res a veure: tècnic de reg. La jardineria esdevenia així una drecera imprevista.

I va tocar un nou canvi, a aquest tampoc li va tenir por. Una inoportuna lesió d’esquena i de genoll l’obliguen a un parèntesi forçat. I és llavors quan sí, quan als quaranta-llargs arriba el moment del voluntariat a la Creu Roja que el porta a especialitzar-se en formació sanitària, social i psicològica, amb cursos de primers auxilis, de l’ús del desfibril·lador i de suport emocional. Així, entra a formar part de l’Equip de Resposta Immediata en Emergències (ERIE), dedicat sobretot al suport psicològic en accidents i sinistres que ocasionen pèrdues humanes i també a l’atenció d’emergències. En aquest terreny coneix tota mena de realitats de proximitat, de vides escapçades i instants en què convé procedir de pressa. Com aquell dia en què va atendre una aturada cardíaca al mig del carrer i al cap d’unes setmanes l’afectat, ja recuperat, li va recordar que encara li feia mal el pit de tan fort que va ser el massatge toràcic. O aquella altra persona que, gràcies al curs de socorrisme que el Carles li va fer, va ser capaç de salvar la vida del seu fill: “La satisfacció que se sent és immensa”.

Objectiu: pujar l’Everest
Ha viatjat recentment a la República Democràtica del Congo per recollir informació dels projectes que la Creu Roja hi desenvolupa, per filmar, fer fotos i rebre tota la informació dels cooperants que hi treballen. “És també un viatge d’aquells que et canvien”, relata. “T’adones de la grandesa de l’ésser humà, dels contrastos que s’hi amaguen, de com és capaç d’adaptar-se a totes les situacions, de com canvien les prioritats i els costums. Entens que un home pot portar la roba vella i esparracada i alhora estar carregant el seu telèfon mòbil amb una placa solar”, conclou.

El Carles, que ha sigut avi fa poc -és el pare de l’actriu i escriptora Estel Solé-, continua necessitat de nous reptes. Fa quinze dies va pujar a l’Aneto i a l’abril vol viatjar al Nepal i arribar al campament base de l’Everest. No s’hi posa per poc. Té energia i determinació per a això i per a més.

Toni Vall
30/10/2016

dissabte, 29 d’octubre del 2016

L’Església rebutja que s’escampin les cendres dels difunts

El Papa demana que les restes de la cremació es conservin només en llocs sagrats
Les cendres s’han de conservar als cementiris o en llocs sagrats, no a casa

El jardí cinerari de les aromes té capacitat per inhumar fins a 700 urnes amb cendres de difunts a Montjuïc Foto: Jordi Roviralta 
L’Església catòlica ha hagut d’acceptar, tot i que de mala gana, la cremació dels cadàvers. Però hi ha comportaments, cada vegada més habituals entre els fidels, que no està disposada a acceptar, com la dispersió de les cendres a la naturalesa, ja sigui al mar, a la muntanya o en un bosc, per més que aquest fos el desig explícit del difunt.

La Congregació per a la Doctrina de la Fe va fer públiques ahir unes instruccions molt precises, amb el títol, en llatí, Ad resurgendum cum Christo (Per ressuscitar amb Crist), sobre la sepultura dels difunts i la conservació de les cendres en cas d’incineració. Aquestes instruccions, les primeres que divulga la congregació durant l’era Bergoglio, van ser aprovades pel Papa el 18 de març passat però no s’han conegut fins ara. El text està en set idiomes.

La incineració va ser acceptada per l’Església el 1963, després de constatar que “no és contrària a cap veritat natural o sobrenatural”. No obstant això, la considera un mètode antinatural i massa brutal. Sempre ha insistit, amb vehemència, que és millor enterrar els cadàvers als cementiris i altres llocs sagrats. Ahir ho va recalcar el prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, el cardenal alemany Gerhard Müller. Segons el purpurat, la inhumació està més “en sintonia amb el misteri de la resurrecció i amb el magisteri del cristianisme sobre la dignitat del cos humà”. El document Ad resurgendum cum Christo recorda que “per la mort, l’ànima se separa del cos, però en la resurrecció Déu tornarà la vida incorruptible al nostre cos transformat, reunint-lo amb la nostra ànima”.

En les paraules de Müller hi havia un to de resignació. Va admetre “l’imparable increment de l’opció de la cremació davant la inhumació en molts països”. El cardenal va aventurar que aviat la incineració serà considerada “una pràctica ordinària”. L’Església, per tant, vol posar-hi límits i impedir en la mesura possible conductes que veu contràries a la fe catòlica, abusos extravagants o susceptibles de ser equívoques des de la perspectiva religiosa. Les cendres s’han de dipositar sempre en cementiris o llocs sagrats.

Mantenir-les a les cases particulars no és permès, tret de “circumstàncies greus i excepcionals”, amb autorització del bisbe corresponent i de la conferència episcopal. Les instruccions afegeixen que “per evitar qualsevol malentès panteista, naturalista o nihilista, no serà permesa la dispersió de les cendres en l’aire, a la terra, a l’aigua o en qualsevol altra forma, o la conversió de les cendres en records commemoratius, en peces de joieria i en altres articles”.

L’últim punt de les instruccions, el vuitè, és molt estricte. Diu que “en el cas que el difunt hagués disposat la cremació i la dispersió de les seves cendres a la naturalesa per raons contràries a la fe cristiana, se li han de negar les exèquies, d’acord amb la norma del dret”. Monsenyor Ángel Rodríguez Luño, consultor de la congregació en aquest tema, va matisar aquesta amenaça de negar les exèquies. Això només passarà, segons ell, quan les raons no cristianes de la dispersió siguin “notòries” i, en tot cas, encara que es negui un funeral oficial es podrà celebrar una missa i pregar pel difunt.

Eusebio Val
26/10/2016

divendres, 28 d’octubre del 2016

Salut i Girona preveuen tractar la ubicació del nou Trueta abans d'un mes

El Departament i el consistori es reuniran en les properes setmanes per parlar dels terrenys que ha d'ocupar el futur hospital de referència

L´hospital Josep Trueta de Girona, en una imatge d´arxiu Aniol Resclosa
El Departament de Salut i l'Ajuntament de Girona preveuen reunir-se abans d'un mes per començar a parlar de la ubicació del nou hospital Josep Trueta. Segons va detallar ahir el director territorial de Salut a Girona a Catalunya Ràdio, el doctor Miquel Carreras, en les properes setmanes representants del consistori i de la conselleria es trobaran per saber si l'Ajuntament "posa a disposició del Departament algun espai per poder començar a treballar" en el nou Trueta. En una entrevista a Catalunya al Dia, el gerent del CatSalut a Girona va remarcar que "començar a treballar no vol dir posar-nos ja a fer el nou edifici, vol dir començar a fer les expropiacions que calguin per part de l'ajuntament per a que després el Departament pugui fer el pla arquitectònic" del nou edifici.

"Nosaltres construim hospitals i són els ajuntaments qui han de posar els terrenys a disposició del Departament", va subratllar Carreras, assenyalant que, respecte al debat de si s'ha de construir a Girona o Salt, "són els ajuntaments qui han de dir on els posem, si no tenim gaire espai no podrem fer el pla arquitectònic del nou hospital".

Com ja ha recordat en altres ocasions, el representant de Salut a Girona va explicar que el nou hospital de referència de les comarques gironines s'ha de situar en un espai ben comunicat, que ja estigui urbanitzat i que permeti disposar d'uns 100.000 metres quadrats.

Pel que fa a l'anunci del conseller de Salut, Toni Comín, que Tarragona tindrà un nou hospital Joan XXIII a partir de l'any 2021 mentre que el de Girona continua sense data, Carreras a assenyalar que es tracta de "dos conceptes i projectes totalment diferents".

Així, va assenyalar, "una cosa és el de Girona, un nou hospital amb un nou edifici en una ubicació diferent amb un cost aproximat d'uns 200 milions d'euros", i l'altra, "l'ampliació, amb un nou edifici al costat del mateix hospital, amb un cost d'uns 48 milions. "No estem parlant del mateix, un cost gairebe quadruplica el de l'altre", va recordar.

"Encara que sembla que anem per darrere, no és del tot cert", va puntualitzar, i va exposar que, a l'espera de tenir un hospital Trueta de nova planta en els propers 10 o 15 anys, Salut continua invertint en millores del centre sanitari actual. Entre aquestes obres de millora, va indicar, hi ha l'ampliació del Servei d'Urgències, que duplicarà la superfície actual; la reforma en dues fases de la UCI Pediàtrica i Neonatal, i l'increment de l'àrea quirúrgica del centre de referència.

DdG
25/10/2016

dijous, 27 d’octubre del 2016

Malalts de pobresa

La demanda obliga les entitats a multiplicar les ajudes destinades a cobrir despeses de salut
Odontologia, ulleres, audiòfons i medicaments són les principals necessitats dels que estan atrapats en la necessitat severa 


La pobresa també té esglaons i el que afecta la salut suposa baixar un esglaó més en l’exclusió social. «La gent primer es preocupa per l’alimentació i el pagament de subministraments, i els temes de salut, si no hi ha dolors o no són gaire greus, els posposen perquè el primer és lluitar per sobreviure», asseguren les entitats socials. A Catalunya, tres de cada 10 llars únicament perceben ingressos de protecció social. Julia de Miguel, directora de Salut de Creu Roja Catalunya, afirma que «hi ha gent que reuneix totes les pobreses», l’alimentària, l’energètica i la sanitària.

A mesura que la crisi econòmica es cronifica, s’incrementa el nombre de famílies que es veuen impotents per abonar les visites a l’odontòleg, la compra d’audiòfons o d’ulleres, el pagament de medicaments i vacunes... Per això, les peticions d’ajuda a les entitats socials s’han disparat en els últims anys.

Llistes d'espera
Algunes oenagés com Càritas Catalunya han multiplicat per quatre des de l’inici de la crisi la partida econòmica destinada a cobrir despeses de salut que la Seguretat Social o no finança o només ho fa en part. La Creu Roja té llista d’espera de gent que necessita ser atesa per un odontòleg. «Hem hagut de dir als serveis socials que no ens enviïn més pacients perquè, en aquests moments, no podem atendre noves peticions», afirma De Miguel. Creu Roja ha duplicat les ajudes en tres anys. Igual que Càritas, té firmats convenis amb diferents entitats i col·legis professionals per atendre l’allau de peticions. De Miguel afirma que han repartit mig miler d’ulleres gratuïtes en tan sols un any i mig.

La coordinadora de l’àrea de Treball Social a l’Institut Català de la Salut (ICS), Pepita Rodríguez, abunda en aquest problema: «La sol·licitud d’ajuda s’ha disparat. Alguns programes com el d’odontologia tenen fins a dos anys de llista d’espera». A més de l’aspecte sanitari hi ha l’estètica: la mala salut bucal impedeix buscar feina i coarta també les relacions socials.

Dentistes sobre Rodes (DSR) és una clínica solidària que atén tots els casos que arriben a través dels serveis socials. Cada visita costa 10 euros. «Es cobra per cita; si es fan tres empastaments en una visita també es cobren 10 euros», indica Silvia Petit, portaveu de l’entitat, que es finança amb el 13% que hi destina la clínica privada Les 1001 Dents. «Abans ateníem immigrants, però amb la crisi vénen famílies senceres d’aquí», apunta Petit.

Copagament discutit
Mercè Darnell, adjunta d’Acció Social de Càritas Barcelona, afirma que «la mala salut i la pobresa van molt unides, sobretot quan totes les despeses sanitàries no estan cobertes a nivell públic». Darnell té clar que «si la gent lluita per sobreviure no pot dur a terme una tasca preventina per la seva salut». El fet que la pobresa repercuteix en la salut ho demostra una situació absurda i no infreqüent: «Hi ha gent que no es pren la medicació perquè no se la pot pagar. És una contradicció que es posin tractaments i després el pacient no pugui seguir-los per problemes econòmics. El copagament no té sentit», reconeix Rodríguez.

Hi ha a la vora de 750.000 catalans que viuen amb menys de 6.500 euros anuals: és la pobresa severa, que el 2007 afectava el 6,4% de la població i l’any passat el 10,6%. En el cas dels malalts crònics, hi ha gent que malgrat els límits en el copagament no pot cobrir la medicació perquè suposa el 10% dels seus ingressos, cosa que condueix a deixar el tractament o espaiar la ingestió del fàrmac.

El cop de la crisi
«Han de triar entre pagar les medecines o alimentar-se», asseguren al Banc Farmacèutic, una oenagé que treballa a Barcelona i Montcada i Reixac, i atén pacients que deriva el treballador social dels centres d’assistència primària. Més de 700 persones reben ajuda d’aquesta entitat. Són «persones de mitjana edat que fa uns anys tenien cotxe i pis i que s’han vist castigades per la crisi».

L’any passat, les entitats socials van demanar al Banc Farmacèutic gairebé 35.000 medicaments. El valor dels fàrmacs donats de forma solidària va pujar a 116.00 euros. El banc acaba d’obrir el termini perquè les entitats socials elaborin el llistat amb les seves peticions.

Teresa Pérez
24/10/2016

dimecres, 26 d’octubre del 2016

“Trump està reactivant el dolor de persones abusades”

Kekuni Minton, psicoterapeuta sensoriomotriu
Tinc 61 anys. Vaig néixer a Chicago i visc a Colorado. Sóc cofundador de l’Institut de Psicoterapia Sensoriomotriu. Estic casat i tinc una filla. Política? Tant de bo perdi Donald Trump: està reactivant xocs posttraumàtics de milions de persones! Crec en la superació personal.

Teràpia sensoriomotriu: què és això?
Tot el que ens succeeix des de petits queda memoritzat al cos, i...

Tot?
En particular, els successos traumàtics.

Quin tipus de successos?
Violència sexual. Pallisses. Abandonaments. Abusos de tot tipus, físics o psíquics, aferraments patològics... I el cos els emmagatzema, els memoritza. I afloraran, delatant-los.

Com? Quines parts del cos?
La postura corporal mateixa. O cert tic o espasme, o una agitació sobtada, una sudoració, una taquicàrdia inesperada, una hiperventilació, un atac de pànic, un recargolament, paràlisi... Hi ha mil manifestacions físiques de vells desordres psíquics.

I té reparació?
Sí. La teràpia sensoriomotriu accedeix a aquell trauma emocional a través del símptoma físic..., fins a reparar-lo a partir del cos.

Arribo com a pacient: què fa vostè?
T’observo: el teu cos parla. El teu cos diu allò que no has estat capaç d’expressar.

Expliqui’m un cas real.
Una dona patia dolors esporàdics al pubis. La seva memòria no recordava res, però mitjançant exercicis de relaxació... es va veure amb cinc anys... i el seu pare a sobre d’ella.

Abús sexual patern.
Ella no ho recordava, la seva ment la protegia d’aquell dolor..., però el seu cos ho delatava davant certes situacions sexuals!

Això pot arruïnar una vida...
Ho sé. Als 17 anys jo era un noi sa i feliç. Durant un viatge a Escòcia vaig ser segrestat en un cotxe per un home. Em va portar a un bosc i va abusar sexualment de mi.

Buf.
Des d’aleshores em va dominar una agitació inhabitable, una hiperactivació: era hiperactiu, patia atacs de pànic, estava tens, em costava molt dormir...

Què va fer?
Vaig començar a beure alcohol, la meva autoestima es va enfonsar...

Quina putada.
Fòbic amb el sexe, confús i dubtós de la meva heterosexualtitat, vaig ingressar en un monestir de meditació zen amb celibat...

Li va anar bé?
Hi vaig estar onze anys, practicant meditació gairebé totes les hores de tots els dies...

Onze anys!
I vaig aprendre a dissociar-me del meu cos: lliurar-me a exercicis espirituals era una manera de protegir-me. Però les meves cames, tan forçades a la postura del lotus, van emmalaltir...

A sobre!
Vaig haver de sortir del monestir per tractar-me. I fora d’aquella bombolla..., vaig recaure en el meu estat anterior! Vaig decidir deixar de refugiar-me, necessitava ajuda.

Qui el va ajudar?
Pat Otgen, una psicoterapeuta estudiosa de les connexions entre cos i trauma emocional. Set anys de teràpia sensoriomotriu em van tornar el meu cos, la meva vida.

Què vol dir?
Els símptomes físics van esvair-se i vaig poder viure sense dissociar-me, relacionar-me sense por, tenir experiències sexuals joioses, casar-me, reintegrar-me al món!

I convertir-se en psicoterapeuta, veig.
Ajudo el pacient a sentir el seu cos mitjançant una atenció plena ( mindfulness), a identificar cada ínfima reacció física, i a processar-les fins a guarir el trauma.

Com es processen eixes reaccions?
Existeix una por oculta, i es dispara davant certs estímuls externs, expressant-se corporalment: revelada aquella connexió, podem exercitar-nos perquè l’esmentat estímul deixi de reviure el pànic i la reacció física.

I guarit!
Sí, però és tremend que milers de persones arrosseguin traumes que inhabiliten la seva vida plena. Acabem de constatar-ho als Estats Units després del segon debat televisat entre Donald Trump i Hillary Clinton...

Quina relació té això amb...?
Veure Trump ha provocat que milions de persones pateixin malestars corporals clarament fòbics, posttraumàtics.

Parla seriosament?
Sí! La seva forma despectiva de mirar, la seva postura intimidatòria, el seu caminar de predador sexual darrera l’esquena de Hillary... ha detonat i revifat traumes de persones abusades, amb varietat de símptomes físics!

Milions de persones, diu?
Durant els tres dies següents al debat vam llançar al país aquesta petició: “Relateu-nos la primera vegada que vau ser abusats se­xualment”..., i han contestat 27 milions de persones! Perquè Donald Trump ha estat un estímul reactiu per a tots ells...

I el cos de Trump..., què delata?
Un pare racista i abusador a qui va admirar i a qui anhela emular. El seu cos encarna el poder abusiu del wasp (blanc anglosaxó protestant) que avui perd hegemonia i per la qual cosa es revolta rabiosament.

Una altra reacció sensoriomotriu...
Per això a tants policies blancs se’ls va el dit al gallet davant un negre... És una reacció incontrolable, perquè el seu cos emmagatzema algun vell trauma ocult i no tractat.


El mal al cos
Les revelacions de ­Kekuni Minton m’han deixat amb la boca oberta: no esperava sentir que la mera estampa de Trump fos tan nociva. Revifa en milions de cossos l’emmagatzemat dolor d’abusos traumàtics remots. De persones que viuen escindides per no patir. Però el mal aflorarà als seus cossos. I, al seu torn, en poden danyar d’altres. Una cadena del mal que només es truncarà ocupant-nos cadascú de guarir el nostre... Kekuni Minton, que estudia també els traumes del poble ha­waià –la seva ascendència–, m’explica que als grups i les nacions també afloren traumes emmagatzemats: com les persones, juguen a escindir-se de si mateixes per no afrontar-los i guarir-los.

Víctor-M. Amela
24/10/2016
La Vanguardia

dimarts, 25 d’octubre del 2016

Salut deixarà de tractar com a malalts els transsexuals

Salut ja no requerirà el diagnòstic psiquiàtric de disfòria de gènere per sotmetre's al canvi de sexe

La sanitat pública catalana deixa de considerar que la transsexualitat és una malaltia i ja no requerirà el diagnòstic psiquiàtric de disfòria de gènere per iniciar el tractament hormonal i la posterior intervenció quirúrgica per canviar de sexe. El conseller de Salut, Antoni Comín, va presentar ahir el nou model d'atenció a la salut de les persones trans que, segons les seves paraules, "despatologitza" la transsexualitat i es converteix en el pioner a Europa en què ja no caldrà acreditar un trastorn psiquiàtric per sotmetre's a canvi de sexe.

El nou model aparta la Unitat d'Identitat de Gènere (UIG) de l'Hospital Clínic com a centre de referència, molt criticat pel col·lectiu transsexual, i ho trasllada al centre Trànsit, a l'ambulatori de Manso de Barcelona, que serà la porta d'entrada i acompanyament per a les persones trans que vulguin iniciar el tractament i s'encarregarà de donar-li visió integral.

Actualment hi ha 437 persones en tractament per canviar de sexe i cada any unes 93 noves demanen iniciar el tractament quirúrgic hormonal, que ha de durar dos anys, abans d'entrar en llista d'espera per operar-se de canvi de sexe. Segons la directora general d'Atenció Sanitària del CatSalut, Cristina Nadal, al Clínic hi ha 155 transsexuals en llista d'espera, alguns fa més de 6 anys, per sotmetre's a una vaginoplàstia i 98 per a una mastectomia des del 2011.

Comín va dir que el nou model d'atenció sanitària "deixa de considerar la transsexualitat com una malaltia perquè és una realitat", i va afirmar que també tractarà sense discriminacions els casos més complexos, com els dels menors, les treballadores sexuals, les persones amb VIH o els immigrants.

Nadal va reconèixer que el model pot tenir un efecte "crida" i no va poder quantificar quantes persones podrà atendre el servei Trànsit des de l'atenció primària del carrer Manso, en què treballen un ginecòleg, un metge de capçalera, un infermer, un psicòleg, un treballador social i un administratiu. Ells seran la porta d'entrada a la sanitat pública de tota persones transsexual sense necessitat que acrediti patir un trastorn psiquiàtric per disfòria de gènere.

En aquest sentit, Comín va anunciar que en els pressupostos han contemplat una partida de 250.000 euros per reforçar aquest centre, que es va crear el 2012 per assessorar persones transsexuals.

El nou model inclou un pla de formació a professionals sanitaris de tot el territori i la seva paulativa expansió en funció de les necessitats. Nac Bremon, representant de la plataforma Transforma la Salut, va agrair l'impuls d'aquest nou pla, però va exigir a Salut que elimini la UIG de l'Hospital Clínic perquè "en els seus vuit anys d'existència ha deixat un camí molt fosc difícil d'oblidar".

El director del Clínic, Josep Maria Campistol, present entre el públic, va demanar la paraula per demanar disculpes al col·lectiu transsexual si s'ha sentit mal tractat a l'Hospital i es va mostrar partidari de canviar el model a l'actual.

Comín va assegurar que cap transsexual no serà tractat on ell no vulgui i la UIG no formarà part del seu procés si ell no vol, encara que va defensar el coneixement d'aquesta unitat a l'hora de fer les intervencions quirúrgiques amb els seus "excel·lents professionals".

Entre les novetats, tampoc no caldrà definir la preferència sexuals dels afectats i el tractament es farà consensuadament i amb "autonomia de decisions" del transsexual, que podrà fixar quan i fins on vol portar el tractament.

EFE/DdG
25/10/2016

Ser transsexual, com es viu?



Què faries si la teva filla de 6 anys et diu que vol ser un nen? A quina edat comença la transsexualitat? Com se senten les persones transsexuals en descobrir que viuen en el cos equivocat? Com ho diuen al seu entorn, com queden les seves relacions personals i com se senten en la nostra societat?

Són algunes de les preguntes que respon aquest capítol de La gent normal, que parla amb la Marta i la Sofia, dones transsexuals adultes, i la Louis, la mare d'un nen transsexual, el Leo, que des que té ús de raó s'ha sentit nen tot i haver nascut amb el cos d'una nena.

La Louis explica com ho han gestionat amb el seu company, com s'han assessorat i com, finalment, han decidit tractar el seu fill com un nen. Un relat radicalment diferent del de la Marta, que va aconseguir operar-se amb 47 anys, després de tota una vida amb una identitat i un físic masculí que rebutjava des de ben petita. "Als 12 anys ja em notava diferent i li vaig preguntar al meu pare si podia ser que una persona amb penis fos una dona", explica. Amb ella i amb la Sofia també parlem de com això condiciona les seves relacions personals i afectives anteriors a la seva transició femenina i de la mirada dels altres. La Sofia parla del "sentiment de culpa per no encaixar amb el que espera la societat de tu, o la teva família. Tu, vestint-te de dona, encara que sigui d'amagat, sents que hi ha alguna cosa que no funciona, alguna cosa que estàs fent malament". Acompanya la Marta, la Sofia i la Louis, la Soraya, terapeuta a Trànsit, el servei d'assessorament i acompanyament que ofereix la sanitat pública a les persones transsexuals, i parella d'un home transsexual. Agnès Marquès conversa amb totes elles a la taula on comparteixen les seves experiències envers la transsexualitat.

La Gent Normal
07/03/2016

dilluns, 24 d’octubre del 2016

'Mare Mortum'

El 2016 tornarà a ser l’any amb més morts al Mediterrani, que s’ha convertit en la frontera més desigual i més perillosa del món
Clicar damunt l'imatge per fer-la més gran
El Centre Internacional de Recerca per la Pau d’Estocolm, un dels referents mundials en la matèria, anomena guerra els conflictes armats que provoquen més d’un miler de morts en un any. Per sota d’aquest llindar hi ha els conflictes armats menors. Seguint aquest criteri, el que està passant avui al Mediterrani podria considerar-se una autèntica guerra a la immigració. Abans que s’acabi l’any ja s’han comptabilitzat 3.654 morts, mig miler més que el 2015 en aquestes dates. Són més morts que els que es registren a l’Afganistan, Nigèria, Somàlia o el Kurdistan. I aquests són els cossos sense vida que s’han recuperat: els que s’ha empassat l’aigua o han tornat arrossegats a les costes de Líbia no compten enlloc. Un indici de la magnitud de la tragèdia és que pescadors de gambes tunisians han hagut de renunciar a preuats caladors per les grans quantitats de restes humanes que hi trobaven. Esfereïdor.

Marcos Chércoles, socorrista barceloní de Proactiva Open Arms, ha sigut testimoni directe del desastre en els seus principals escenaris: va formar part del primer equip que va arribar a l’illa grega de Lesbos, ara fa un any, i acaba de tornar d’una missió amb l’ Astral, el veler de luxe reconvertit en vaixell de rescat que l’ONG ha començat a fer operar aquest estiu al Mediterrani central, amb base a Malta. “Aquesta ruta des de Líbia és molt més perillosa: a Lesbos havien de navegar 12 o 14 milles, en embarcacions molt més petites; ara han de passar moltes més hores al mar, i viatgen en barques inflables amb 150 o 200 persones o en barcasses de fusta on hi encabeixen fins a mil persones”.

Cada naufragi és com si caigués al mar un creuer o un avió de passatgers: “No porten aigua, ni aliments, ni roba, ni prou combustible. I encara hi ha classes: els que poden pagar més van a la superfície i els que tenen menys calés van a les bodegues inferiors”. Fa només dues setmanes, Chércoles i els seus companys es van trobar sols envoltats de dues mil persones en aquestes precàries embarcacions.

“Vam avisar el centre de coordinació de Roma, però els altres vaixells estaven lluny i van trigar set hores a arribar: mentrestant, nosaltres vam carregar criatures i dones a l’ Astral, i ens vam dedicar a intentar mantenir la calma, repartir-los aigua i armilles salvavides... Però l’angoixa creixia i de cop va començar a sortir fum de la barca de fusta. Hi vam pujar amb extintors, però molts es van espantar i van saltar a l’aigua. Va morir molta gent”.

“Finalment van arribar els altres vaixells i van poder fer el rescat, però quan vaig entrar en una embarcació de goma per comprovar si hi quedava algú no em podia creure el que veia: hi havia una trentena de cossos apilats”. L’equip no va dubtar a fer-se càrrec també dels morts: els van identificar, els van posar en sacs i van remolcar la barcassa amb els cadàvers tota la nit fins que van trobar un vaixell de guardacostes que va acceptar-los: “Ens neguem a acceptar que desaparegui més gent sense nom, que només són un número, o que no compten enlloc. Ho vam fer per respecte”.

De què fugen
Els nàufrags són famílies que fugen dels bombardejos (d’Al-Assad, de Putin o dels Estats Units) a Síria, de la mà de ferro de la dictadura eritrea, de la neteja ètnica a l’Iraq, de l’integrisme (es digui Estat Islàmic, Boko Haram, Al-Shabaab o Al-Qaida). O són joves que fugen d’un futur sense cap expectativa.

Mentre que les arribades al Mediterrani central s’han mantingut estables, l’acord entre la UE i Turquia per externalitzar el control de les fronteres europees ha suposat una caiguda dràstica de les arribades a Grècia: si l’any passat eren mig milió de persones, aquest any no han passat de 170.000, la gran majoria del gener al març. La conclusió és clara: tot i que el nombre de gent que arrisca la vida al Mediterrani s’ha reduït a la meitat, la vigilància de fronteres els ha empès a un camí molt més llarg i més perillós. Per això el nombre de morts no para de créixer.

La responsabilitat d’Europa
“El responsable dels morts al Mediterrani és una Europa que es nega a obrir vies legals i segures per als refugiats, com estableixen els tractats i les convencions internacionals que ha firmat”, denuncia Paula Farias, responsable d’operacions de rescat al Mediterrani de Metges Sense Fronteres (MSF). L’organització calcula que a Líbia hi ha unes 800.000 persones (de l’Àfrica subsahariana o del Pròxim Orient) que estan esperant el moment de creuar. “Europa és qui ha posat el fossar dels cocodrils per frenar una part de la gent. Està utilitzant el mar com una frontera, i això és inadmissible. Però per molts mars, murs, tanques i acords d’extradició que es posin en marxa la gent no deixarà de venir, perquè ni poden tornar a casa ni poden quedar-se a Líbia: l’únic que s’aconsegueix és arraconar-los a camins més perillosos, més cars i més controlats per les màfies”. Tant MSF com Proactiva Open Arms reclamen que, en compliment dels tractats internacionals, es garanteixin vies legals i segures d’entrada a Europa.

Farias rebutja els arguments dels governs per posar barreres als refugiats. “¿Que no hi caben? ¿Que són molts? Això són excuses. Si Europa no té múscul social per atendre’ls, ¿qui ho podrà fer? Turquia, el Líban o Jordània fan un esforç molt més gran amb molts menys recursos. Dir que el sistema europeu està col·lapsat és una mala excusa”.

Blanca Garcés, investigadora del Cidob, apunta també a la responsabilitat europea i assenyala els últims acords entre la UE i diversos països africans per “externalitzar la vigilància de les fronteres d’Europa”. Garcés recorda que Espanya va ser pionera en aquest tipus d’acords en l’època de Zapatero i assegura que, més que el volum de persones retornades a aquests països, ha servit perquè aquests vigilants externalitzats -sovint amb un nul respecte als drets humans- exerceixin un control sobre la gent que vol marxar. “Europa es limita a posar en mans de tercers el blindatge de les seves fronteres: ho va fer primer amb Turquia i ara amb països subsaharians. I amb això en certa manera es converteix en ostatge de les seves polítiques... com li passa a Espanya amb el Marroc, que utilitza els migrants com a moneda de canvi en qualsevol negociació”.

Nova agència de fronteres
Garcés també alerta de l’impacte que tindrà la nova agència europea de vigilància de fronteres, l’European Border and Coast Guard: “Que una de les principals mesures que es prenguin com a conseqüència de l’anomenada crisi de refugiats del 2015 sigui crear aquesta agència demostra que la resposta europea se centra sobretot en el control de fronteres, el retorn i la cooperació amb tercers països. En contrast, s’oblida el més important: abordar les causes en origen, obrir vies segures d’entrada, garantir el compliment de la legalitat europea i internacional i establir un sistema equitatiu de responsabilitat entre els Estats membres. Per tant, més control, més retorn i menys protecció”.

Cristina Mas
23/10/2016

dissabte, 22 d’octubre del 2016

Mal educats o malalts?

Un estudi d'Amalgama 7 qüestiona que alguns trastorns de conducta d'adolescents conflictius responguin a malalties mentals
Demanen una resposta més integral en què participin tots els estaments socials
Un grup d'adolescents a la porta d'un institut de secundària de Reus Foto: JUDIT FERNÁNDEZ.

A la Maria la van adoptar de petita. Quan tenia 15 anys, la seva mare adoptiva va morir i ella va abocar tota la seva impotència i tota la seva ràbia contra el seu pare. “La mort de la meva dona va generar un caos dintre seu terrible i es va tornar agressiva amb mi”, explicava ahir el Nico. Li va costar sis mesos prendre una decisió, però al final es va posar en contacte amb Amalgama-7, una institució dedicada a l'atenció d'adolescents i les seves famílies. Ara la Maria continua en un dels centres residencials d'aquesta entitat, però passa els caps de setmana a casa i la relació amb el pare és “perfecta”, segons relatava ahir el Nico. “Ella està bé. Accepta el no i quan no hi està d'acord ja no es mostra violenta.”

El Nico va explicar ahir la seva experiència en una jornada organitzada per Amalgama-7 per debatre fins a quin punt alguns comportaments conflictius dels adolescents tenen un origen en un trastorn mental o simplement responen a un malestar que, detectat a temps, podria canalitzar-se i evitar les conseqüències. El Samuel, de 16 anys, va donar el testimoni en primera persona. Fa dos anys va començar a consumir drogues. En excés. “No trobava el meu lloc al món, em sentia diferent i exclòs.” A l'institut “no responien al que necessitava” i a casa “distorsionava la realitat”. Fins que un dia el van haver d'ingressar. Va anar a Amalgama-7 i després d'un any i mig en un centre ha començat a fer un grau mitjà en esports en el medi natural. “Ja n'estic fora. Em sento molt madur i amb ganes de compartir la meva felicitat i de dir a altres joves que busquin motivacions per seguir endavant perquè les drogues són l'epicentre on cauen totes les bombes.”

La Maria i el Samuel són casos de superació. Casos d'èxit. I Amalgama-7 els va presentar ahir per reivindicar un nou enfocament en l'atenció a l'adolescència amb comportament de risc. El seu director, Jordi Royo, recorda que a l'Estat un 20% dels joves entre 14 i 24 anys han abandonat els estudis sense haver acabat l'ESO, quan a Europa la mitjana és de l'11%. Això, segons Royo, fa perillar l'objectiu d'aconseguir reduir l'abandonament escolar fins al 15% l'any 2020. “Un jove pot ser molt egocèntric, pot tenir dificultats per acceptar normes i límits, pot tenir baixa tolerància a la frustració o pot tenir problemes d'atenció o, fins i tot, un policonsum de drogues, però en tot cas s'ha de precisar molt el diagnòstic quan aquests nens són atesos en un centre de salut”, reclama Royo. I ho diu amb coneixement de causa. Amalgama 7, que ha obert més de 5.000 històries clíniques des de l'any 1997, ha fet un estudi amb 1.281 adolescents que ha posat de manifest que “bona part dels que arriben al centre ja vénen amb un diagnòstic que en el 60% dels casos no podem confirmar”. La majoria són casos de trastorn de dèficit d'atenció, el controvertit TDH, que, segons Royo, “està sobrediagnosticat”. De fet, els estudis poblacionals parlen d'una incidència del 5% entre els nens i adolescents, quan, segons va informar ahir la directora del Pla de Salut Mental i Addiccions, Cristina Molina, a Catalunya es diagnostica aquest trastorn al 26% dels joves atesos als centres de salut mental. Royo demana que es compleixin els objectius del pla de salut i “s'ofereixi una atenció integral sanitària i educativa a infants i adolescents”.

5.000
denúncies per violència filio-parental 
són les que va rebre la Fiscalia General de l'Estat l'any 2014, 
3.000 més que el 2006. 
Això vol dir que aquest tipus de conflicte es dóna en un 7 o un 10% de les llars, segons la Societat per l'Estudi de la violència filio-parental.

Virtudes Pérez
21/10/2016

divendres, 21 d’octubre del 2016

Sobre l'eutanàsia

La recent i polèmica proposta ho­landesa de poder ampliar l'eutanàsia obre un debat sobre diferents mane­ res de viure la vellesa

La frase l'han dit molts familiars de persones grans: "Fa temps que està així, tant de bo Déu se l'endugui aviat". Algunes d'aquelles persones, la vida de les quals ja no valia pena ni pels que més les estimen, aconse­gueixen explicar aquest desig per si mateixes amb un "escolti, doctor, ja està". "No és que vulguin que els ma­tis, que els treguis la vida, però sí que expliquen que, per la seva part, ja han acabat", explica German Dies­tre, metge responsable de psicogeria­tria al centre sociosanitari Albada, a l'hospital Parc Taulí de Sabadell. "A Espanya no hi ha possibilitat d'aten­dre aquest desig, molt minoritari se­gons la nostra experiència, però exis­tent. Però almenys sí que podem fer un esforç per escoltar i facilitar-los informació, i plantejar-los a què te­ nen dret, com ara a rebutjar un trac­tament. Per exemple, la nutrició arti­ficial a aquella persona que amb prou feines té gana i que es troba en aquella situació de no voler continu­ar, de sentir la seva vida com ja vis­cuda".

Holanda acaba d'obrir aquest de­ bat amb la proposta dels ministres de Salut i Justícia que el Parlament estudiï una possible ampliació de l'eutanàsia a persones sense desig de continuar vivint encara que no hi hagi una raó mèdica. Aquest país és pioner en el reconeixement d'aquest dret a persones malaltes amb un pa­timent insuportable i una curta pers­pectiva de vida. L'extensió del dret als qui no estan malalts terminals pe­rò volen acabar la seva vida perquè també els resulta insuportable per altres raons, com el seu deteriora­ ment, la seva dependència o la seva solitud, serà més difícil de resoldre jurídicament. "Però és un desig real que no necessàriament se soluciona tractant-lo com una depressió", acla­reix el geriatre. Ni fent taula rasa amb l'edat, "perquè hi ha persones de 90 anys que tenen plans de pujar a la muntanya amb els seus néts i al­ tres persones de 90 anys per a les quals l'únic moment d'alegria és la visita d'un voluntari".

Des del punt de vista d'aquest ex­pert, en aquesta societat s'expressa poc aquesta demanda per diversos motius: un, perquè al final de la vida moltes persones no tenen la capaci­tat de fer aquella reflexió i són les fa­mílies les que posen el crit al cel per­ què viuen així. Un altre, "perquè no els preguntem i no se'ls escolta".

El reflex d'aquesta voluntat poc expressada és l'escassa implantació dels documents de voluntats anticipades. Segons l'Enquesta de Salut de Catalunya, 1'1,93% de la població ha fet aquesta declaració. Segons el re­gistre, no tants, només el 0,9%, enca­ra que el 63% digui que vol fer-ho. I això passa a la comunitat on més es­tà implantant aquest document: el 30% de les declaracions de voluntats anticipades d'Espanya corresponen a Catalunya.

"De manera molt majoritària les persones subscriuen el desig d'arri­bar a la mort evitant el patiment i descarregant la família de les decisi­ons difícils en aquest període; encara més, es valora com a molt important disposar de la vida i poder acabar-la quan es consideri oportú", indica un estudi sobre l'ús a Catalunya del do­cument de voluntats anticipades diri­git per Josep Maria Busquets, secre­tari del Comitè de Bioètica de Catalu­nya. I afegeix: "Els resultats de l'en­ questa evidencien uns desitjos que en ocasions s'obliden a la pràctica as­sistencial habitual, on no tot el que és possible resulta sempre conveni­ent".

El dret reconegut a Espanya es li­mita "a poder dir que no a un tracta­ ment del qual depèn la teva vida i si el patiment és irreversible i està en fase terminal o molt avançat", recor­da Fernando Marin, president de Dret a Morir Dignament a Madrid i una de les veus més crítiques amb la negativa dels successius parlaments a discutir aquests drets. Les lleis que reconeixen l'eutanàsia en casos de malaltia terminal, com les d'Holan­da, Suïssa, Bèlgica i diversos estats dels Estats Units, "permeten avançar el final sis mesos. Però el que plante­ ja ara Holanda és tenir en compte els qui tenen un patiment sense aquell termini, potser gent supervital que no vol arribar als bolquers, una cosa que passa a poc a poc. Gairebé la meitat dels que sol·liciten el pentobarbital per al suïcidi assistit a Ore­gon no se'l prenen, però volen tenir aquella porta de sortida".

La majoria vol decidir sobre el seu final, però només 1'1% de la població de Catalunya ha fet testament vital

Ana Macpherson
17/10/2016

dijous, 20 d’octubre del 2016

Petits mecenes per investigar el càncer de mama

Les donacions particulars per part de malaltes curades o en tractament ajuden a estudiar la malaltia
L'Hospital de la Vall d'Hebron ha reunit gairebé 200.000 euros gràcies a les aportacions individuals arribades de tot Espanya 


Dreta dalt d'una cadira d'un dels salons de l'hotel Rey Fernando II de Aragón de Saragossa perquè tothom la sentís, l'oncòloga Cristina Saura va resumir en només cinc minuts la part essencial d'una complicada investigació sobre els receptors hormonals que desencadenen el càncer de mama i les seves possibles metàstasis. L'explicació, breu però imprescindible, oferta fa un parell de diumenges, es va completar amb l'anunci que els “30.000 euros” que l'auditori que l'atenia en silenci acabava d'oferir a l'institut d'oncologia de l'Hospital de la Vall d’Hebron (VHIO) de Barcelona contribuirien a perfeccionar el coneixement sobre el que passa en la formació d'aquestes metàstasis en els diferents moments del procés tumoral.

Les 200 persones que l'escoltaven havien caminat, igual que la doctora Saura, els 7,5 quilòmetres que separen el citat hotel del paratge conegut com La Fuente de los Incrédulos, una marxa anual que repeteixen des del 2011, que les seves promotores han denominat 'El Paseíco de la Mama'. El VHIO ha rebut en total uns 130.000 euros gràcies a aquestes caminades.

Els metges del VHIO no hi falten mai. “Jo mateixa vaig a Saragossa, o algú del servei d'oncologia del Vall d’Hebron -relata Cristina Saura-. En cinc minuts, els expliquem la part fonamental, a què destinarem els diners que ens ofereixen. Ells volen saber què fem amb les seves donacions i nosaltres considerem molt important que tinguin aquesta informació”.

Aportacions decisives
En els últims sis anys, el VHIO ha rebut uns 200.000 euros gràcies al micromecenatge proporcionat per expacients curats o morts, malalts en tractament, familiars o amics d'algú a qui ha afectat el càncer. “Arriben a l'hospital i ens diuen: tinc 3.000 euros, o 8.000, o 10.000: feu amb ells el que cregueu convenient -descriu l'oncòloga-. Després són informats del destí que donem a la seva donació”, explica.

Amb aquestes petites però enormes aportacions, el VHIO ha iniciat una desena de projectes d'investigació sobre el càncer de mama i els ha desenvolupat en la fase preliminar, cosa que els ha facilitat obtenir, des d'entitats o fundacions privades d'envergadura, el finançament necessari per completar els estudis. “El benefici d'aquestes donacions personals no és només simbòlic, és realment efectiu i en alguns casos ha sigut suficient per dur a terme petits estudis: per veure el funcionament d'una proteïna n'hi pot haver prou amb 15.000 euros”, assegura l'oncòloga.

Tradició als Estats Units
Les iniciatives individuals dirigides a contribuir a l'estudi del càncer, molt antigues als Estats Units, van adquirint una apreciable tradició en alguns hospitals espanyols. El VHIO, juntament amb l'Hospital de Sant Pau de Barcelona i l'infantil de Sant Joan de Déu d'Esplugues, són els que compten a Catalunya amb més recorregut en la pràctica de trucar a tota mena de portes a la recerca dels diners necessaris per a una investigació oncològica, o d'un altre tipus, que no formen part de les prioritats en les partides públiques que financen l'atenció sanitària, i menys encara en època de crisi econòmica. “El sistema sanitari té dificultats per complir amb els objectius més bàsics de l'assistència -afirma Saura-. Nosaltres treballem en un hospital públic i tots, també els pacients, som conscients que els recursos són molt limitats. La investigació no hauria de patir retallades, però és el primer que es retalla”.

En aquestes circumstàncies, sintetitza l'oncòloga, les aportacions individuals són un pilar que estan decidits a fomentar. “De la mateixa manera que hi ha persones que ens permeten fer biòpsies amb els seus òrgans perquè investiguem amb ells, n'hi ha que ens ofereixen diners perquè estudiem els tumors”, prossegueix l'especialista, que coordina el grup d'investigació sobre càncer de mama al VHIO.

Fa pocs dies -un altre exemple-, la fundació VHIO va rebre 3.300 euros d'una pacient de càncer de mama de Banyeres del Penedès. Els havia reunit organitzant una “master class' de zumba”, expliquen. “Vam anar a Banyeres a explicar en què invertiríem aquesta quantitat i ens vam trobar que l'ajuntament de la localitat ha decidit donar continuïtat a la iniciativa. El 2017 ens tornarem a veure”, diu Saura, contenta.

A Montcada i Reixach han organitzat una altra carrera amb la mateixa finalitat i la Colla de Geganters i Grallers La Força, de Sant Pere de Vilamajor (Vallès Oriental), ha citat els metges del VHIO perquè vagin el 20 de novembre a l'avinguda Maria Cristina de Barcelona, per entregar-los els diners que han recaptat des que fa un any i mig van detectar un càncer de mama a una de les seves 'gegantes', la Mercè. “Seran bastants euros, perquè fa molt temps que van recaptant -destaca l'oncòloga-. Volen ajudar les dones que pateixen el mateix que la Mercè”.

De vegades, la donació arriba en forma de llegat de pacients que moren a causa del càncer sobre el qual, tot i així, volen que s'investigui. No sempre són cants a la vida reiniciada, asseguren. La frase “Jo no em vull morir: investiga sobre això que tinc” la senten sovint.

Baixa la mortalitat, puja la incidència
El càncer de mama, malaltia que avui té el seu dia mundial, manté una incidència en constant creixement entre les dones d'Occident i és la primera causa de mort deguda al càncer. El perfeccionament dels tractaments i la detecció precoç que s'aconsegueix amb els programes de control de les dones en les edats de màxim risc, han aconseguit que la taxa de mortalitat disminueixi cada any un 2,6%, informa la Conselleria de Salut. El programa de cribratge del càncer de mama, dirigit a les dones de 50 a 69 anys, acull cada any 272.000 dones a Catalunya, a qui se'ls ofereix accedir a una mamografia. Gràcies a aquest control, el 2015 van ser detectats 1.148 càncers de mama en fase incipient.


Àngels Gallardo
19/10/2016

dimecres, 19 d’octubre del 2016

“Les històries d’amor mortes són les que ens construeixen”

Kevin Barry, escriptor, premi Goldsmith
Tinc 47 anys. Vaig néixer i visc a Irlanda. Estic casat amb l'Olivia i no tenim fills. Sóc un liberal estàndard. Per primera vegada Irlanda rep emigrants i és un debat acalorat. Jo intento ajudar-los, sens dubte estan millorant el país, perquè som massa blancs. Sóc panteista.

L’eco dels sentiments humans persisteix en els ­paisatges, com espectres aliens al temps.

...?
Ja sé que sona una mica hippy, però són vibracions. Gran part de la meva obra s’alimenta d’aquelles sensacions.

Pot ser més concret?
M’agrada l’ornitologia, i un feliç i preciós dia de primavera era a Ronda, a Granada, sobre una bonica vall. De sobte em va assaltar una profunda malenconia. Vaig tornar-hi dos anys després i em va passar el mateix.

I què va descobrir?
Durant la Guerra Civil van obligar 200 homes a saltar per aquell precipici. Estic convençut que aquell fet hi ha generat una ressonància que se sent. No hi tornaré.

La costa irlandesa també és poderosa.
Sí, i aquelles emocions se t’enganxen a la pell. Això fa d’Irlanda un lloc ric en escriptors.

Afegeixi-hi els 300 dies de pluja a l’any.
Cert, no tens res més a fer que explicar histò­ries. Ets al teu interior; així és com els irlandesos trobem la veritat.

Encara necessita cridar?
Quan vaig decidir escriure sobre John Lennon vaig voler experimentar el seu pas per la teràpia del crit primal, de manera que vaig anar a l’illa irlandesa que es va comprar i em vaig posar a cridar per, com ell, calmar la meva ansietat. Durant els anys seixanta i setanta era una teràpia guiada, sistemàtica, però després la gent la va utilitzar de manera informal. És interessant.

Expliqui’m.
Quan la zona occidental d’Irlanda apareix en la nostra literatura se centra en la vila, la granja, però en realitat quan jo hi vaig créixer, als anys setanta i vuitanta, estava atapeïda de hippies i gent boja que feia aquell crit primari, naturistes que anaven nus, comunes d’amor lliure...

Cap irlandès no havia escrit sobre això.
No encaixa amb el mite. En aquella època Irlanda era un monòlit catòlic i blanc. Tots aquells bojos van millorar el nostre país moltíssim.

Per què ha escrit sobre Lennon?
Surto en bici cada dia i veig aquella petita illa, Dorinish Island, que Lennon va decidir comprar. Sempre pensava en això, era com una vespa que brunzia al meu cervell i la manera de treure-me-la de sobre va ser escrivint.

Va buscar la veu de Lennon a dins seu.
Hi ha punts de coincidència, a tots dos se’ns va morir la mare quan érem nens, i quan em vaig posar a escriure sobre això la tinta va començar a fluir, era la primera vegada que escrivia sobre aquell fet de la meva vida i va ser la meva via d’accés a la psique de Lennon.

Com ho va viure vostè?
Jo tenia tres germanes grans i tres ties que es van abocar en mi. Era un consentit. Però un fet com aquest deixa una ombra que no et pots treure de sobre. Aquest fet em va fer escriptor.

Escriu que el més trist d’aquesta pèrdua va ser la cursileria d’haver-ho d’admetre.
Els nens temen el sentimentalisme, que la gent expressi la seva empatia en excés. El que vols és tornar a jugar a pilota al carrer.

De vegades no pots, estàs massa trist.
Tenia una certa fortalesa psicològica, o dit d’una altra manera: fredor. Graham Greene va dir que tots els escriptors necessiten tenir una escletxa de fredor al cor; això et permet utilitzar aquell material tan personal.

La felicitat no li interessa...
La felicitat escriu en blanc, és avorrida. Algú va dir que la literatura hauria de consolar els afligits i afligir els feliços, i jo també ho crec.

Què ha entès?
A mesura que et fas més gran vas descobrint que el passat no és estable, va canviant, prenem noves perspectives. Pots tornar a una època que et semblava molt difícil i adonar-te que va ser beneficiosa. Quan vivia a Barcelona, el 1999, ningú no em publicava.

I això el feia desgraciat?
Molt. Vivia en un pis tan petit que podia ficar el pa a la torradora sense sortir del llit. No tenia ni un duro. Avui penso que va ser una època daurada en la qual vaig aprendre a escriure.

Va experimentar amb LSD, com Lennon.
Vaig tenir un període psicodèlic bastant llarg, necessitava alliberar el meu pensament.

Vostè sent veus i veu visions?
Crec que escriure ficció té molt a veure amb la bogeria, i la meva escriptura es basa literalment a sentir veus, una bogeria feliç i controlada. Quant a les visions, diguem que visc en l’esperança, perquè crec que hi ha moltes coses que existeixen però que no podem veure.

Què ha descobert en aquest costat fosc que vostè remena?
És pervers, però he descobert que el que escric és en un cert nivell comèdia, perquè és com ­reaccionem en moments molt difícils. En els ­funerals irlandesos s ’expliquen acudits, és un mecanisme de defensa. Nabokov diu de la seva pròpia obra que són rialles en la foscor.

I vostè s’hi identifica...
Sí. He comprès que les històries d’amor mortes són les que ens conformen com a persones, però l’essencial és que no podem escapar mai de nosaltres mateixos per molt que cridem. L’únic consol és entendre que el passat també pot canviar, que està en flux constant.

Ha viscut en 17 llocs diferents.
L’ansietat és una de les grans forces que ens motiven.

Canviaria l’escriptura per la felicitat?
És una pregunta difícil. No, no la canviaria.


Esgarrapades
“Només un temerari s’atreviria a retratar una icona com John Lennon”, va escriure Steve Earle a The New York Times. Amb Beatlebone( Raig Verd) Barry narra el viatge de Lennon a l’illa irlandesa que havia comprat deu anys enrere. Un viatge més interior que exterior tant de Lennon com de Barry. Irlandès fins a la medul·la, l’acompanya la boira de la seva terra. No és un personatge corrent, té reflexions que són com esgarrapades i una manera de narrar que converteix en normal la seva necessitat de cridar per foragitar l’odi, que percebi presències o que hagi escollit per viure una vella comissaria o un ombrívol pantà. I m’encanta el seu objectiu literari, que el lector pugui dir: "Això ho he sentit, no estic sol".

Ima Sanchís
15/10/2016
La Vanguardia