dissabte, 21 de desembre del 2013

Vivint a soles

Durant l’última dècada, el nombre de llars en què viu una persona sola de més de 65 anys ha augmentat un 25,8%. Són dades aportades pel cens de l’Institut Nacional d’Estadística (INE). Això és bo o és dolent per als afectats? Per quin motiu creix fins a aquest punt la quantitat de llars unipersonals de gent gran?

D’antuvi, no és el mateix viure sol als 65 anys que als 80 o 90, gaudint de salut o patint xacres importants. Una persona vàlida per si mateixa no és vella, amb independència de l’edat que tingui, i és probable que la solitud entre quatre parets no li pesi. Però per a la persona impedida, poc o molt, l’absència d’una companyia pot resultar molt dolorosa.

Quant a l’aparatós increment de persones grans que viuen soles, la raó val resideix en dos factors principals. D’una banda, en augmentar l’esperança de vida, la població d’edat avançada que viu sola persisteix alhora que s’hi afegeixen els que van sumant anys també a soles. D’altra banda, hi ha un element sociològic determinant. Atès que el tipus de família hegemònic és la nuclear, això constitueix una causa amb un efecte lògic. Actualment, les llars més comunes són les d’una parella amb fills; una parella sense fills, perquè no els han tingut o perquè ja s’han emancipat; una dona o un home sols amb els seus fills; una llar unipersonal per solteria, separació, divorci o viduïtat. Quin és el futur previsible per a aquestes persones? Quedar-se finalment soles al seu domicili.

Això no era així en la clàssica família extensa, en la qual convivien avis, pares, fills, néts, i sovint també oncles o ties. Els vells s’estaven a casa fins al final dels seus dies, sovint amb penes i treballs, atès que la cohabitació sempre esdevé difícil, i com més persones juntes, més possibilitats de conflicte. Quan es va imposar, ja fa temps, l’axioma “el casat, casa vol”, a les llars hi va començar a haver més pau. A costa de més individualisme, i a costa de desembocar en un envelliment en solitud.

Trobar-se sol físicament no ha de ser per força negatiu, sempre que existeixin persones estimades amb qui es pugui comptar, tant en els moments feliços com en els dissortats, i a les quals, al seu torn, es pugui estimar. Únicament la incapacitat de tenir cura d’un mateix transforma la solitud en inhòspita presó, i llavors els que estimen han de socórrer.

Eulàlia Solé
20/12/13
La Vanguardia