dimarts, 3 de juny del 2014

Descens alarmant de la natalitat

A mitjan segle XX (el 1950) van néixer uns 914.000 italians. L’any passat en van néixer només 515.000, la taxa més baixa de tots aquests anys, que van tenir el pic màxim el 1964, amb 1.035.000 natalicis. Aquestes dades, de les quals donem notícia en la nostra edició d’avui, han activat una alerta demogràfica a Itàlia, país que, a més de veure reduït el nombre de naixements, assisteix també a l’èxode de joves que prenen el camí de l’emigració: 100.000 en els darrers cinc anys. Si aquestes tendències es mantenen, el país continuarà envellint i el sosteniment de la població no activa i dels serveis sanitaris constituirà un problema cada vegada més greu i urgent.

Les xifres espanyoles no són gaire més prometedores que les italianes. Segons l’Institut Nacional d’Estadística, la població espanyola s’acosta ara als 46,7 milions de persones, una xifra a la baixa en els últims anys. La tendència, segons les projeccions que analitzen els demògrafs, no només persistirà durant els anys vinents sinó que a més a més s’aguditzarà. En cas de seguir el ritme actual, a l’equador del segle XXI hi haurà 4,6 milions d’espanyols menys, i la xifra total se situarà en els 42 milions d’habitants.

Els factors que propicien aquesta caiguda de la natalitat són diversos. La taxa de fertilitat espanyola és una de les més baixes d’Europa. No cal dir que la llarga crisi econòmica en què estem immersos no contribueix a estimular la natalitat. Al contrari, moltes parelles que desitjarien tenir fills se n’estan per no incrementar les dificultats que ja tenen per mantenir-se a si mateixos. També contribueix a aquesta baixada de la natalitat la creixent emigració, així com la tornada als països d’origen d’immigrants que anys enrere es van establir a Espanya; immigrants amb una taxa de fecunditat més gran que va maquillar durant un temps la caiguda constant de la natalitat espanyola, i que ara que tornen als seus països deixa en descobert la situació real de la nostra demografia.

Els problemes que crea aquesta situació són obvis, i potser el principal és que posa en perill les pensions dels jubilats, a més de determinats serveis socials bàsics. A mesura que descendeix el nombre de ciutadans, i en mantenir-se unes taxes d’atur altes, la recaptació que efectua la hisenda pública descriu una corba descendent. Hi ha menys recursos, n’hi haurà encara menys i no s’entreveuen signes d’inversió de la tendència. Si fos així, les dècades dels quaranta i els cinquanta d’aquest segle, en les quals es jubilaran massivament els babyboomers, s’anuncien particularment problemàtiques. Aleshores, el desequilibri pot ser de molt mal gestionar. Una societat que perd forces humanes està perdent el patrimoni més preuat. Seria, per tant, convenient que les autoritats s’anticipessin a una conjuntura ja previsible i adoptessin una sèrie de mesures per atenuar-ne, almenys, les conseqüències.

Entre aquestes mesures, per exemple, podria considerar-se una pressió fiscal més important sobre aquelles capes socials que encara estan en condicions d’augmentar la seva contribució. O, per exemple, un allargament més significatiu de les trajectòries laborals, en línia amb el que ja s’ha començat a introduir, d’acord amb la superior longevitat de la població. Cap d’aquestes mesures no suscitarà grans aplaudiments. Però, tot i això, potser són inevitables per conservar uns nivells assistencials dignes.

Editorial
30/05/14
La Vanguardia