diumenge, 26 de juny del 2011

Urgències alimentàries


ArtWork: Olaf Hajek

Què va succeir amb la grip A? Ja fa molts mesos després del terrible ensurt, de l'esgotament de les mascaretes i la febre vacunal. Com és habitual en aquests casos, es va passar de gerres d'informació al més absolut dels silencis, un còctel que acaba desorientant totalment a la població consumidora. Per exemple, recorden si aquesta grip es va originar o no en la producció porcina? I el més preocupant, coneixem si s'han pres les mesures apropiades per evitar situacions similars? Sembla com una pel•lícula de cine on et deixen sense conèixer qui és el dolent i què es fa amb ell. És per això, ara que la crisi del E.coli comença amainar, es quan hem d'exigir no tan sols millor informació en les fases crítiques, sinó també un seguiment complert fins al final. Fins que surtin tots els crèdits. Vegem.

Respecte a la informació, realment, què sabem la població consumidora d'aquest trencaclosques? Doncs per molt que ens esforcem a llegir, preguntar i exigir, la sensació final no deixa de ser inquietant. D'entrada, i recordant altres crisis alimentàries com les vaques boges o la pròpia grip porcina, és proporcionat el nivell d'alarma generat? O fins i tot, quins interessos s'amaguen darrere de cada alarma? Les vaques boges van donar lloc a un gran negoci per a la soja transgènica, la grip porcina va ser el rescat públic de moltes farmacèutiques ... No és que siguem mal pensats, és que hi ha antecedents.

D'altra banda, aquesta crisi alimentària i l'hemeroteca que al costat d'ella es genera, alimenta noves preocupacions. El bacteri en qüestió, ens han explicat que és resistent a molts antibiòtics, d'aquí la seva malignitat. Aquesta capacitat de ser immune enfront dels antibiòtics, ens ha semblat entendre, pot originar-se en el seu hàbitat natural, les granges animals. Allà, per evitar que els animals emmalalteixin, pot donar-se un abús d'antibiòtics que a poc a poc va provocant el desenvolupament d'aquestes super-bacteris. Ho hem entès bé? És a dir, tenim un sistema de producció d'aliments que degrada l'arsenal mèdic què tantes vides ha salvat?

Finalment, el dispositiu de control alimentari, això que en diuen 'la traçabilitat' ha tingut un gravíssim relliscada. Algunes reaccions insisteixen que hem de millorar el sistema de control, altres apunten que és el sistema productiu en si el que hem de canviar. Llavors, és un problema d'antivirus i tallafocs que ja no són suficients i hem actualitzar o millor seria reinstal•lar de nou tot el sistema operatiu?

Durant el clímax de la pel•lícula es va acusar als cogombres espanyols, després als brots verds de soja que sembla han tornat a la roda de reconeixement. Però se segueixen sentint veus d'alguns investigadors que recomanen que s'analitzin les granges intensives de la zona o fins i tot altres que apunten a un origen en algun dels múltiples ús de la E. coli en processos de laboratoris alimentaris (aquest bacteri és una eina comuna en moltes investigacions, des de la cura del càncer a la producció de transgènics). Però ja apareix el missatge més perillós de tots: -l'origen, diu Merckel, pot ser que mai se sàpiga-. El que ens temíem, pel•lícula 'interruptus'.

La confiança que tan sovint ens reclama la classe política va lligada a la transparència i davant aquest cas, una altra vegada, la població consumidora ens hem vist sorpresos per 'el que hi ha darrere' dels nostres aliments, com es fabriquen, quines rutes viatgen i qui guanyen en aquest monopoli nutritiu; i ens hem alarmat pels successius canvis en les declaracions dels responsables i en els titulars dels mitjans. Potser tot això ens passa, a la simple classe consumidora, per pura ignorància personal. Però semblaria que juguin amb nosaltres.

En qualsevol cas cal fer una reflexió en profunditat que trobem a faltar. Una reflexió per part de tots els actors d'aquest sistema format per la gent del camp; la distribució, el transport i el comerç; responsables de controls sanitaris, l'administració i també es clar, la població consumidora. Estem tots en el mateix vaixell però en cabines separats. Uns en primera classe, altres en els cellers. Així doncs cal xerrar, pensar i repensar com organitzar-nos, conèixer les característiques i necessitats de cada sector, per a que la confiança i la capacitat de resoldre problemes sigui la característica d'aquest nou model alimentari que anem necessitant. I això sí que és una urgència.

Ana Etchenique. Vicepresidenta de CECU. Confederació de Consumidors i Usuaris
Gustavo Duch Guillot. Coordinador de la revista SOBIRANIA ALIMENTÀRIA, BIODIVERSITAT I CULTURES

dissabte, 25 de juny del 2011

' El Corpus de l'any 2!11 ' per José Ignacio González Faus

Qui conegui la novel.la 1Q84 de Haruki Murakami – premi internacional Catalunya 2011- recordarà que a poc a poc van apareixent dos temps, dues llunes en l'horitzó i dues realitats en la vida de la protagonista: la de l'any 1984 en que transcorre l'acció, i una altra paral•lela que coexisteix amb ella, on el 9 del temps real s'ha convertit en una mena de Q que, en escriptura japonesa, suggereix desgràcia. Vaig a explicar un relat que transcorre també en un altre temps d’aquests virtuals (o potser més reals?), en què el zero del nostre 2011 es veu substituït per un altra xifra que, en aquest cas, no significa desgràcia sinó admiració, bellesa i meravella . Després d'aquesta aclariment, podem començar.


Era l'any 2!11 quan, en apropar-se la festa cristiana del Corpus, el president de la Conferència Episcopal i de la Confederació de Religiosos, es van dirigir a totes les autoritats de l'Església espanyola, més o menys amb aquestes paraules:

"La festa de l'eucaristia (la presència material i oculta de Crist entre nosaltres) coincideix amb la xifra de gairebé cinc milions d'aturats: més d'un milió de famílies en què cap membre no té cap ingrés. Com diuen els periodistes, més enllà de les xifres abstractes hi ha rostres humans concrets, persones, tragèdies i desesperacions que, per a un cristià, es converteixen en presències sacramentals del Senyor que va dir: "Tot el que feu (o deixeu de fer) a un dels meus germans sofrents, m'ho feu a Mi ". Amb aquestes dades, la nostra fe seria una mentida si no dirigíssim la nostra veneració i el nostre culte a aquests rostres anònims i sacramentals de Crist.

No disposa de molts béns l'Església: els nostres sous són modestos, les nostres Cáritas van totalment desbordades, diòcesis i ordes religiosos tenen una piràmide d'edats invertida i han d'atendre un nombre cridaner d'ancians i malalts. Però, fins i tot en aquestes condicions, l'Església pot disposar d'alguns tresors dedicats habitualment al culte.

Sense cap mena de dubte el major culte que podem donar a Déu és l'amor als nostres germans: ‘No necessito les vostres ofrenes -diu el Senyor-; el culte que jo vull és aquest: part el teu pa amb el que té fam, obre la teva casa al que està cansat’(Is 58) ... Joan Pau II ens va dir, ‘davant casos de necessitat no s'ha de donar preferència als ornaments superflus dels temples i als objectes preciosos del culte diví; al contrari: podria ser obligatori alienar aquests béns per donar pa, vestit i casa a qui no en té’ (SRS 31). No tindria sentit beatificar gent a qui després no estem disposats a fer cap cas.

Per això hem decidir que es faci una valoració de tots aquests ornaments i objectes preciosos de culte que té la nostra església (la custòdia de Toledo, les ingressos de la Sagrada Família, els calzes i els canelobres d'or i d’argent que omplen les nostres esglésies ...). I que es consulti un grup d'experts sobre la manera més eficaç d'alienar aquests objectes per destinar-los al servei dels pobres (vendes, subhastes, avals per a hipoteques, capitalització per a microcrèdits, inversions en llocs de treball ...). No ens toca a nosaltres dilucidar quin és el camí millor perquè arribi als pobres el que l'Església posseeix; però sí hem de recordar el mandat del Mestre: ‘Encara et falta una cosa; ven tot el que tens i dóna-ho als pobres’. No volem retirar entristits davant aquestes paraules, no sigui que incorrem en els durs retrets del Senyor al jove que va reaccionar d'aquesta manera.

Proposem també, per fer més comprensible el significat d'aquesta decisió, que aquest any, arreu on es celebrin processons de Corpus, no es porti el Santíssim en custòdies d'or, sinó en recipients modestos com els que van utilitzar al Sopar del Senyor. I que sota pal.li, juntament amb el sacerdot o rector de cada indret, porti el sagrament alguna persona o família que siguin membres d'aquest col•lectiu d'aturats, crucificats per un sistema econòmic muntat sobre la cobdícia. Així percebran els fidels la inseparabilitat entre la presència del Senyor en el sagrament i en les víctimes de la nostra història.

En la tràgica situació que vivim, volem acabar recordant a aquests cinc milions d'indigents, un principi fonamental de la moral cristiana. De segur que irritarà a molts; però l'Església no ha de silenciar la llei de Déu només perquè sigui molesta. La moral catòlica ens ha ensenyat sempre que, ‘en casos d'extrema necessitat, totes les coses són comunes’ i, per tant, ‘els que estan veritablement en aquestes situacions extremes, no pequen si s'apropien d'una cosa que necessiten i que, jurídicament parlant, no és seva, però moralment parlant, sí. Correran sens dubte el risc d'un càstig legal (d'aquests que solen ser molt més durs amb els petits delinqüents que amb els grans). Però l'Església té el deure de dir-los que no incorren en cap falta moral ... ’.

Repeteixo per acabar: tot això va passar al Corpus de l'any 2!11, no en el del 2011.


José Ignacio González Faus
La Vanguardia
24 de juny 2011

dilluns, 20 de juny del 2011

Pautes per ajudar a nens en dol



• La mort d’una persona estimada és una de les experiències més impactants que pot viure el ser humà; la persona que ha patit la pèrdua es veurà immersa en un procés de dol, on les emocions seran molt intenses i fluctuants, i on li serà molt difícil prendre decisions importants durant un període llarg de temps.

• Les emocions generades per un dol no són un problema que requereixi solució; són la resposta natural i normal a la pèrdua. El dol no és una malaltia.

• Els nens no saben el que és normal i el que no en un dol. Els adults som el seu model. És important que normalitzis els símptomes, en el sentit d’explicar-li al nen què pot sentir i què li pot passar després d’una pèrdua; recordar-li que tot el que li passa és normal i que als adults també ens passa. “Ens sentirem tristos, sense ganes de fer res o amb ganes de fer-ne moltes, estarem enfadats, més irritables, desorientats, podem tenir problemes de memòria i concentració, podem plorar més de l’habitual, podem tenir ganes d’estar sols...”, és un exemple del que li pots explicar a un nen que ens passa quan estem en dol. Així, el nen sabrà que el que li passa és normal i que no ha d’evitar mostrar el seu dolor. Explica-li que ve un temps difícil, però que el dolor desapareix amb el temps, que no dura sempre. Que tu et cuidaràs que les coses tornin a la normalitat.

• Els nens potser no estan preparats per expressar els seus sentiments. Les emocions que senten són noves per ells i sovint no saben descriure-les. Anima’l a dibuixar, escriure cartes, a composar cançons o escriure poemes. Si vol, convida’ls a compartir la seva obra amb tu.

• Dóna-li permís per divertir-se; anima’l a sortir amb els seus amics. Digues-li que és important distreure’s i que això no significa oblidar la persona que ha mort. Dóna-li permís per tornar a ser feliç.

• Resol els seus dubtes. Els nens poden tenir por del futur, poden preocupar-se per com la família tirarà endavant. Digues-li que tu vetllaràs per ell, que no estarà sol, que tu li garanteixes que el cuidaràs, i que sempre hi haurà algú que el cuidi. En aquests moments, el nen necessita que se li ofereixi molta seguretat.

• Ofereix la teva disponibilitat. Si el veus preocupat, pregunta-li si li passa res, si en vol parlar. Digues-li que tu respondràs les seves preguntes i l’escoltaràs. Deixa tot el que fas quan el nen t’ho demani. Assegura’t que hagi entès que pot recórrer a tu sempre que ho necessiti. La teva presència física li diu al nen que tu hi ets per ajudar-lo a superar aquesta època difícil. Reserva una estona cada dia per passar temps amb ells.

• Recomana-li que busqui un adult sempre que es trobi malament o tingui malestar. Explica-li que compartir i parlar del que ens passa ens ajuda a sentir-nos una mica bé. També li pots proposar que escrigui un diari expressant com es sent i el que li passa.

• No li donis missatges com ara “la mare voldria...” o “això a la mare no li agradaria”. Com els adults, el nen es sent molt confós i aquests comentaris li generarien més pressió de la que ja viu.

• No li diguis que ha de ser valent. Expressar les emocions no vol dir ser un covard.

• Tu ets el seu model. Ensenya-li que mostrar els sentiments no és dolent. No passa res si el nen et veu plorar, o si ploreu junts.

• Evita comentaris davant del nen del tipus “no ho superaré”, “això és horrorós, no ho suportaré” o “res tornarà a ser com abans”. El nen necessita confiar en l’adult i la seva protecció. Si sent que l’adult no podrà tirar endavant, s’espantarà encara més.

• No ho vulguis fer sol. Deixa que altres adults t’ajudin. Aquest espai et permetrà estar per tu i pels teus sentiments, i així, poder estar més disponible quan estàs amb el nen.

• Procura mantenir les rutines i els horaris. Encara que d’entrada el nen demani més flexibilitat, l’ajudarà en la seva desorientació i a sentir-se més segur. Procura que pugui fer les mateixes activitats que ha fet fins ara, i si no te’n pots cuidar tu, que sempre sigui la mateixa persona qui ho faci. Si l’avi el va a buscar a futbol, que sigui sempre l’avi, en la mesura del possible. Si l’oncle va a música, que sigui l’oncle qui de forma regular el vagi a buscar. I així, amb la resta d’activitats.

• Si en algun moment no saps què és el millor pel nen (anar amb un amic, fer una activitat amb algun familiar, etc.), pregunta-li al nen què vol fer i respecta la seva decisió; en aquestes qüestions, compta amb la seva opinió.

• Sigues pacient però ferm. Malgrat tot, manté els límits. Que un membre de la família hagi mort no significa que es pugui saltar les normes, que pugui deixar les tasques que té assignades ni que pugui saltar-se les normes de convivència. Els límits donen seguretat als nens.

• En el dol és important valorar l’evolució d’un temps ençà. No t’espantis de reaccions del nen que poden ser normals (més agressivitat, conductes regressives, aferrament a l’adult, aïllament, apatia,..). Cal esperar en el temps i valorar si el símptoma pot indicar un dol que no transcorre normalment. D’entrada, tots els símptomes són reaccions naturals i normals, no ens han d’espantar ni pensar que al nen li passa res estrany. El nen està en dol, com l’adult.

• Explica als mestres i educadors com està el nen i què necessita. Assegura’t que alguna figura de l’escola podrà atendre les necessitats del nen quan aquest es mostri trist, irritable o vulgui estar sol.

• Busca espais per poder fer el teu procés de dol. Recorda que tu ets el seu model. Si fas veure que no passa res, el nen entendrà que un pèrdua s’afronta fent veure que no passa res.

• Fes coses amb el nen. Permet-li, si ho desitja, anar al cementiri, plorar amb tu, parlar de la persona absent, recordar, mirar fotos, vídeos...

El nen en dol necessita suport constant, amor, i sobretot molta seguretat. També necessita temps per fer el dol. No li demanis que vagi de pressa, que es recuperi aviat. El dol és un procés llarg que necessita temps.

• Durant el primer any de dol, es recomana no prendre decisions importants (sobretot per la inestabilitat emocional característica del dol). Sí que és important poder prendre les decisions de la vida quotidiana, i que el nen senti que l’adult les pot prendre.

• La majoria de nens porten raonablement bé un dol. Mantén-te alerta però a les següents conductes (Kroen, 1996), en el cas que s’allarguin en el temps: plor en excés durant llargs períodes de temps, rabietes freqüents o perllongades, canvis extrems de conducta, aïllament durant llargs espais de temps, falta d’interès pels amics o activitats, freqüents mals de cap o altres dolències físiques, pèrdua de pes, apatia, insensibilitat i una falta d’interès per la vida, i pensar negativament en el futur durant molt temps o no interessar-se per ell.


Angèlica Giralt i Taberner 
Psicòloga clínica i psicoterapeuta

diumenge, 19 de juny del 2011

La meva experiència de Capellà obrer i continuo estimant l'església

foto: Jordi Soler
Al Seminari a la dècada dels 50-60 del segle passat ens arribaven veus que a França hi havia capellans obrers que anaven a fabriques i tallers i que fins i tot hi havia un Seminari on es preparaven els que volien fer l’experiència del treball.

En grups de capellans joves es planteja la possibilitat de ser-ne i comencem a fer passos per fer-ho possible. Ho plantegem al bisbe que ens diu que ja s’ho pensarà.

La resposta episcopal no arriba i tips d’esperar tirem pel dret i amb una altre company decidim començar a treballar. Això era a principis dels 70.
Trobem feina en una fabriqueta que feia feines auxiliars del suro. Al cap d’uns mesos jo trobo feina en un taller de planxisteria com a pintor de cotxes.

Raons d’entrar al treball: tornar a la classe obrera de la que una formació burgesa al seminari me n’havia tret. El desig de sortir de la “casta” sacerdotal.

  • guanyar-nos la vida, fer bullir l’olla com ho fa tothom: treballant i no dependre de l’aportació del sou del bisbat, fet en bona part per l’aportació de l’Estat.
  • nova forma de fer de capella: la figura sacralitzada del capellà em molestava. Quan ja guanyava un sou que em permetia viure, vaig renunciar a la paga del bisbat(estat).
Només de posar els peus al taller es produeix la dessacralització del capellà; vestit amb el “mono de treball perdo de seguida la “categoria” de persona notable, esdevinc un simple obrer. I així passo treballant 35 anys. I als 65 m’he jubilat.
Abans a la catequesi ens deien que alguns sagraments imprimien “caràcter”. El treball és un Sagrament: marca per a tota la vida. És inesborrable.

VIVIM L’ESPIRITUALITAT DE DESERT I D’ENCARNACIÓ.

DESERT: l’horari és dur, la feina és pesada, fer d’aprenent a 30 anys és humiliant,. “Això durarà 4 dies ens fan arribar les corrosives critiques del integristes, en el bisbat ens ignoren,.....

Dels 5 bisbes que he tingut només un ha valorat la meva experiència,
El silenci, l’obscuritat del dia a dia, la grisor de la vida laboral, et fa preguntar si de veritat val la pena fer l’experiència del treball, havent deixat el treball “pastoral” com sovint ens sentim dir per veus malèvoles....

ENCARNACIÓ: La Fe és recerca de Déu i del seu Regne. I jo el trobo en el món obrer, en el món dels petits...
Dignitat obrera, classe obrera, consciència de classe obrera, cultura obrera... són frases que volen significar que ens hem “encarnat” en el món obrer, no anem al món del treball amb cap afany proselitista, sinó que “som mon obrer” amb plena consciència de classe obrera. No idealitzem el món obrer: la classe obrera és tan pecadora com tothom, ambiciosa, amb afany de diner, però és la meva classe.

Continuo estimant l'Església

M’estimo tan l’Església que em dol que estigui tan lluny del món obrer, que sigui rica i poderosa.
Em fa patir tant l’Església que la voldria diferent, més pròxima a l’Evangeli de Jesús, sóc dels que creuen que “una altra Església és possible”. Però cal treballar des dins.

Em molesta que el Papa viatgi com a cap d’Estat, que li atribueixin honors i lloances desmesurades, que sigui aclamat, exercint la “papolatria”
M’han fet fora dues vegades de la parròquia. Tot i això encara sóc del qui confien que un dia el bisbe em cridarà no per renyar-me sinó per interessar-se per la meva feina i les meves opcions.

Posats a somiar sóc del qui encara esperen que el Papa deixi de ser un jerarca i esdevingui un Pastor humil, que Papa i bisbes abandonin Vaticans i Vaticanets, siguin pobres de veritat i siguin la veu dels qui no tenen veu, somio una Església profètica que canti les 40 als rics i poderosos, i no els amanyagui i festegi.

Moltes vegades m’han preguntat: com és que continues en l’Església? La meva resposta és sempre la mateixa: perquè me l’estimo i la voldria diferent.

Són dels qui creuen que s’esdevindrà un Advent o una Quaresma en els que l’Església es convertirà, escoltarà la veu de l’Esperit que l’interpel•la-la, i serà lliure amb la llibertat que dóna la pobresa.

Hi ha grups escampats arreu que revisen la seva vida a la llum de l’Evangeli, que viuen una realitat eclesial diferent i són testimonis fidels del missatge cristià. Són una esperança de futur.
En les meves petites parròquies intento presentar la cara amable de l’Església. Faig el que puc per tal que a tots els creients els apassioni la figura de Jesús de Natzaret.

És tan bonic i gratificant ser pobre!!!! Per això poden dir tantes coses.!!! Un dia seran escoltats i construirem l’Església dels pobres

Tot està per fer i tot és possible, ens deia el poeta !!!


Mn Vicenç Fiol
Rector de Bellcaire d'Empordà

divendres, 17 de juny del 2011

El perquè de Tot plegat



La paraula suïcidi, prové del llatí: Sui que significa d’un mateix, i caedo que significa matar. Per tant, Suïcidi es podria definir com matar-se a un mateix; és a dir, atemptar contra la pròpia vida.

La principal característica del suïcidi, és la voluntarietat que té l’individuo a portar a terme aquesta acció.

Pel que fa a les causes per les quals una persona comença a veure “el suïcidi” com a única solució a tots els seus problemes, poden ésser de diferent índole. Des de la nostra experiència, les podríem agrupar en: problemàtica familiar, conjugal, econòmica, malaltia terminal, i en última instància, motiu religiós (es maten matant).

Des d’un punt de vista mèdic-jurídic, els metges forenses practiquem l’autòpsia a tota mort violenta, inesperada; per tant, tot suïcidi serà objecte d’estudi forense, al tractar-se d’un tipus de mort no natural. És important també dir, que al Jutjat arriben els “suïcidis consumats”, que els hem de diferenciar dels “intents de suïcidi” que ingressen a la Unitat de Psiquiatria. Molts d’aquests intents de suïcidi, els veiem en adolescents, i seria una forma de cridar l’atenció, tot i que, també cal anar amb molt de comte en aquests casos, i el metge d’urgències ésser caut, perquè, si una persona intenta suïcidar-se, és a dir, comença a tenir en ment la “idea del suïcidi”, és perquè hi ha algun problema de rerefons.

A l’Institut de Medicina Legal de Girona, vàrem realitzar una estadística dels suïcidis en tota la província de Girona, des de l’any 2006 al 2009, diferenciant per: divisió judicial, sexes, edats, i mecanisme. Un exemple, al partit judicial de Girona, l’any 2009, hi van haver 23 suïcidis.

Pot semblar, però, un tant freda la feina del metge forense, practicant l’autòpsia en casos com el suïcidi; però no és així. En les morts judicials, quan vas al lloc dels fets, també anomenat “aixecament del cadàver”, ens trobem amb familiars i/o amics, que estant immersos en una voràgine de preguntes del perquè ho ha fet, així com també un sentiment de culpabilitat, sobretot en què he fallat.

El perquè de tot plegat, és una pregunta tan senzilla com difícil. Senzilla, doncs el suïcida ha decidit acabar amb la seva vida, és a dir, la situació personal l’ha desbordat tant, que ha triat interrompre tot el seu patiment. I difícil, perquè l’entorn de la persona, no té cap resposta al perquè ha pres la decisió, i, aquesta situació de tristesa-ràbia els hi quedarà durant la resta de la seva vida.

No podem acabar, però, sense dir que des del naixement, tots sabem que hem de morir. Per tant, mentre anem passant les diferents etapes de la nostra vida, tot i que a vegades pensem que estem en un pou i que no hi ha sortida, com molt bé diu en Robert Taylor a la Deborah Kerr a la pel.lícula “Quo Vadis”: “ Las lágrimas son el preludio de la felicidad”

 
Dr. Narcís Bardalet
Metge forense i director de l'Institut de Medicina Legal de Girona
Dra. Imma Valentí
Metgessa forense

dijous, 16 de juny del 2011

Què és l'hemofília?



És una alteració en la coagulació de la sang causada per un defecte genètic, el que provoca absència o disminució d'alguns dels factors de la coagulació. Segons el seu grau, té unes conseqüències més o menys greus.
Classificació de l'hemofília:
  •  Hemofília "A": absència o disminució de factor VIII.
  • Hemofília "B": o anomalia de Christmas: absència o disminució de factor IX.
Von Willebrand: absència o disminució del factor Von Willebrand, que dóna lloc a un dèficit de factor VIII i a una reducció de l'adhesió de les plaquetes a la paret vascular. Es considera una parahemofília.
Graus de hemofília:
* Severa: <1%, la quantitat de factor en sang és inferior a el 1%.
* Moderada: la quantitat de factor en sang està entre el 1 i el 5%.
* Lleu: la quantitat de factor en sang està entre el 5 i el 25%.
Altres coagulopaties: Existeixen altres dèficits de coagulació com són els dèficits de factor X, VII i V, que en general no presenten molts problemes i són poc freqüents entre la població.
Com es transmet l'hemofília:
L'hemofília es transmet de pares a fills. És una anomalia hereditària lligada al sexe, al cromosoma "X". La pateix, gairebé exclusivament, el sexe masculí, i la transmet el sexe femení; en casos molt excepcionals, també la pot patir la dona. Totes les filles d'un hemofílic sí que seran portadores.
Tractament de l'hemofília:
El tractament específic del hemofílic consisteix a administrar per via intravenosa el factor de coagulació deficitari, el VIII en cas de l'hemofília A i l'IX en cas de l'hemofília B.
Els factors de coagulació actualment comercialitzats es diferencien en funció de la combinació de :
La font biològica d'obtenció (productes derivats del plasma i productes recombinats).
  1. Els mètodes de purificació i de inactivació viral inclosos en el procés de producció.
  2. La substància utilitzada com estabilitzant del producte final.
El tractament substitutiu amb el factor es pot fer de forma profilàctica o només quan es produeix hemorràgia. En aquest últim cas, és necessari aplicar-lo el més ràpidament possible. Si s'administra abans de les quatre primeres hores, la resposta és més efectiva i ràpida.
Les dosis i durada del tractament dependran de la gravetat de l'hemorràgia. És important seguir totes les indicacions del hematòleg i no saltar-se la pauta prescrita. El tractament profilàctic s'aplica a malalts amb deficiència greu per a evitar l'aparició d’artropatia secundària a les hemartrosi repetides.

Es comença en els primers anys de vida i consisteix en l'administració de diverses dosis setmanals de factor per a mantenir uns nivells mínims superiors al 1-2% de forma permanent. Així doncs, si es fa un bon ús dels productes que actualment hi ha en el mercat i de les infraestructures i serveis creats per a tractar l'hemofília, no tenen per què existir seqüeles físiques, conseqüència dels episodis hemorràgics repetits.
Volem donar les gràcies a:
Sr Lluís Llinàs Gibert
Delegat a Girona de l'Associació catalana de l'Hemofília

dilluns, 13 de juny del 2011

Contrapunts a una carta episcopal. Evangeli per gogós i bisbes.

Pça Catalunya _ Barcelona
1. Els acampats a Puerta del Sol i Plaça de Catalunya són “un toc d’alerta a les classes dirigents” i “una reacció normal i comprensible a tant escàndol de corrupció”. Ho afirma el bisbe de Solsona, Xavier Novell, a un diari de Madrid on ha presentat el seu llibre “Carta a los jóvenes”. Primer contrapunt. Novell podria haver afegit que l’acampada és un toc d’alerta als bisbes de l’Església i una reacció comprensible a la corrupció pedòfila, a tant dogmatisme i autoritarisme eclesiàstics. Com a mínim, un polític rendeix comptes a la seva consciència, si s’escau a Déu, i als electors. Els bisbes s’estalvien aquest últim pas democràtic.

2. Sobre la Jornada Mundial de la Joventut, Novell profetitza que “la generació de catòlics del futur es reunirà aquí a l’agost; hi haurà els futurs bisbes, els sants del segle XXI”. Potser. Però també hi ha una generació de joves creients que no sintonitzen amb els kikos i les seves cançonetes edulcorades, ni amb els legionaris amb sotana del pocavergonya Marcial Maciel, ni amb espectacles massius. Són joves que, com Jesús, intenten fer de la seva vida un servei als altres, sobretot als més febles, i, com la velleta de l’Evangeli, resen al fons del temple, gairebé al carrer, lluny dels focus mediàtics. Potser aquests joves no seran bisbes mentre el procés de nomenaments episcopals sigui com és, però seran sants.

3. El bisbe també declara sobre determinats joves: “Quan un no ha tastat el goig de servir i de lliurar-se, ha entrat en l’espiral del absentar-se amb el botellón o les drogues, buscant només satisfacció sexual; els sembla que lliurar-se, acompanyar malalts a Lourdes o col.laborar en una ONG, és absurd”. Ja està. Una altra vegada la satisfacció sexual és posada en el mateix calaix que el botellón i les drogues. No! La satisfacció sexual és compatible amb anar a Lourdes, col.laborar amb una ONG, i amb un compromís evangèlic, eclesial, cívic i polític.

4. Un darrer contrapunt. El bisbe diu que la bona notícia de l’Evangeli “ha d’arribar a la gogó, i a la noia que es prostitueix per seguir estudiant”. D‘acord. També ha d’arribar als treballadors, als universitaris, als professionals, als immigrants, als periodistes. I, és clar, l’Evangeli ha d’arribar als bisbes!

Oriol Domingo
7 de Juny de 2011
La Vanguardia

diumenge, 12 de juny del 2011

Anàlisis del 15 de Maig amb José Luis Sampedro

Biografia:

José Luis Sampedro va néixer a Barcelona, el 1917. Escriptor, humanista i economista espanyol que defensa amb la paraula, amb l’acció i judici propi, una economia "més humana, més solidaria, capaç de contribuir a desenvolupar la dignitat dels pobles".






La variada procedència geogràfica i cultural de la seva família va suposar una influència fonamental en la seva obra, ja que el seu pare havia nascut a l'Havana, el seu avi a Manila, la seva mare a Algèria i la seva àvia a Lugano, Suïssa italiana. La família es va traslladar a Tànger quan el futur escriptor tenia cinc anys i mig, i aquest va romandre en terres africanes fins a l'adolescència. A Tànger van néixer els seus germans Carlos i Carmen. Quan va esclatar la guerra civil espanyola, el 1936, va ser mobilitzat per l'exèrcit republicà però més tard es va incorporar al bàndol contrari. Va passar la guerra a Melilla, Catalunya, Guadalajara i Huete (Conca). En aquest període es va iniciar en l'escriptura de poemes.

El 1940 va començar a treballar com a funcionari de duanes a Melilla, però va demanar el trasllat a Madrid. En acabar la guerra, va escriure la seva primera novel•la, L'estàtua d'Adolfo Mirall que, no obstant, no va ser publicada fins 1994. El 1946 es va casar amb Isabel Pellicer, a l'any següent va néixer la seva filla Isabel. El 1951 va ser nomenat assessor del Ministre de Comerç. En aquest període va escriure les seves dues primeres obres d'economia: Principis pràctics de localització industrial i Efectes de la unitat econòmica europea. El 1955 va ser nomenat Catedràtic d'Estructura Econòmica, ja que va ocupar fins 1969. En ser expulsats de la Universitat els professors Aranguren i Tierno Galván, es va unir a ells, juntament amb altres professors, per crear el Centre d'Estudis i Investigacions (CEIS) que seria tancat pel govern tres anys després. Va compaginar al llarg de la seva vida l'activitat docent amb la d'economista al Banc Exterior.

El 1968 va ser designat "Ann Howard Shaw Lecturer" a la universitat nord-americana "Bryn Mawr College". A principis de la dècada del setanta, va decidir acceptar un lloc de professor visitant a les universitats angleses de Salford i Liverpool. El 1971 va tornar al Ministeri d'Hisenda com a assessor econòmic de la Direcció General de Duanes i va impartir cursos a l'Escola Diplomàtica, l'Institut d'Estudis Fiscals a la Universitat Autònoma de Barcelona. El 1977 va ser elegit senador per designació real en les primeres Corts democràtiques i vicepresident de la Fundació Banc Exterior.

El 1980 va néixer Miguel, el seu únic nét, el qual va inspirar la seva obra més llegida, La sonrisa etrusca, la seva primera novel•la d'èxit clamorós. El 1981 va publicar octubre, una extensa novel•la que li havia ocupat vint anys de treball, i que ell mateix ha qualificat com "el seu testament vital". Però va ser L'amant lesbià, publicada l'any 2000, la que va acaparar l'atenció de la crítica, i es va convertir en un èxit de vendes.

Sampedro va començar a escriure a la revista "Uno", influenciat pel descobriment d'alguns dels escriptors que van despertar la seva admiració. Entre ells figuren Azorín, Miguel de Unamuno i Pío Baroja, però també novel.listes angleses com Jane Austen, les germanes Brönte o Virginia Wolf. Els contes de Maupassant, Txèkhov i Katherine Mansfield van ser una altra de les influències, però, si hagués de signar una obra, estamparia seva rúbrica sense dubtar-ho a El petit príncep, d'Antoine de Saint-Exupéry, per ser un conte infantil i un autèntic oracle al mateix temps. És considerat un dels valors més sòlids de la seva generació. El 1990 José Luis Sampedro va ser elegit membre de la Reial Acadèmia Espanyola.

divendres, 10 de juny del 2011

" No t'emportis els teus òrgans al Cel... al Cel saben que els necessitem a la terra "


Darrera aquesta frase s’amaga una decisió difícil per una família i que l’ha de prendre en un moment duríssim: just acabada d’acceptar la mort d’un ésser estimat: signem aquest paper que permetrà que el portin a quiròfan i li treguin uns òrgans? Clar que salvaran vides, clar que ell ja no pateix, però és una decisió tan dura!. Ara que, ho podem mirar d’un altra manera: és el seu cos, i si pogués parlar, que m’aconsellaria?

La història podria haver començat així: Al llit de l'UCI tenim un malalt de mitjana edat, prèviament sa, que bruscament ha entrat en coma degut a una hemorràgia cerebral. Malgrat tots els esforços mèdics a casa, urgències i l'UCI, hem diagnosticat que aquest cervell ha deixat de funcionar: està en “mort cerebral”. El diagnòstic és 100% segur (evidentment no hi ha lloc a error, tenim mitjans per assegurar-ho amb un 100% de certesa) i l’estat irreversible.

Per les circumstàncies (bastant freqüents) del cas, el cor, ronyons, pulmons, fetge, pàncrees, ulls. etc estan perfectament sans. En algun lloc de Catalunya, Espanya, o Europa hi ha una sèrie de persones amb la vida pendent d’un fil degut a un estat terminal del seu cor, fetge, pulmons, etc. esperant una trucada que els avisi que hi ha un donant idoni i que la família ha tingut la generositat de respectar la voluntat del malalt i convertir una mort absurda en un regal per altres malalts molt necessitats i que d’aquesta manera deixi de ser absurda... I potser per aquesta família quedarà aquest consol i una mica la sensació que el seu pare-germà, fill no se n’ha anat del tot, que quelcom d’ell encara es viu...

La tasca pel metge coordinador de trasplantament és feixuga, i per a mi, la part més dura és afrontar la família en aquest moment de dolor (no podem esperar gaire dons el deteriorament dels òrgans és qüestió d’hores), fer-los hi entendre que aquest malalt que té el cor bategant, els pulmons respirant (pel respirador artificial) i bona temperatura i color és irreversiblement mort. I llavors fer la pregunta: “tenen coneixement que el seu familiar s’oposés a què els seus òrgans un cop mort fossin aprofitats per trasplantament?” De fet el document que signen diu textualment: “DECLAREM: L’absència de coneixement d’oposició expressa del difunt perquè després de la seva mort es faci l’extracció dels seus òrgans i teixits amb finalitats terapèutiques i científiques.”

La llei diu que tothom és donant si no ha declarat el contrari, i això és el que es demana als familiars (o amics si no hi ha família) que signin que no els hi consta que el difunt s’oposés a la donació. Evidentment, encara que el donant hagués expressat la seva voluntat en vida, si algun parent ho rebutja, els metges no tirem endavant la donació per respecte al dolor... Encara que legalment es podria fer, mai es fa...

Per això més que preocupar-se de fer-se un carnet de donant i dur-lo a la cartera per si de cas, s’ha de fer entendre a la família que si el moment arriba, facin l’acte de generositat de respectar la pròpia voluntat i signar el consentiment a la donació... I cal també preguntar a la resta de la família que en pensen. Clar que és un tema que no es pot parlar tranquil•lament mentre mengem el rostit, però mai se sap quan el moment arriba... i aclarir les coses pot estalviar molts maldecaps, discussions, sentiments de culpa, incerteses, etc, si la dissort arriba...

Ah! i una altra cosa a aclarir: el criteri que fem servir actualment no és el de l’edat del donant, sinó l’estat de funcionament de cada òrgan.... Una persona de 80 anys pot donar, amb èxit, uns ronyons... La creixent i llarga llista d'espera de receptors i la disminució dels donants dels darrers anys ha obligat a revisar els criteris de selecció. Els avanços de la medicina preventiva i terapèutica (infarts, problemes cerebrals, casc a les motos, etc) ha fet disminuir moltíssim els candidats a la donació. I la casuística cada cop més ampla i contrastada ha fet veure la viabilitat de trasplantaments que fa uns anys creiem no viables. També s’han afegit a la llista de receptors, malalts amb patologies com la hepatitis, VIH, etc que poden rebre un òrgan de un malalt infectat amb la mateixa malaltia, amb garanties d’éxit.

Jo no us desitjo a cap que vingueu a ocupar un llit de la UCI, evidentment. Però si la dissort arribés, farieu un gran favor als receptors i a mi si els familiars no han de passar pel tràngol de decidir si signen o no. Les vegades que sense demanar-ho la familia m’ha dit: “per cert doctor, que ell/a havia dit que si el moment arribés voldria ser donant... creu que seria possible?” Entendreu que a tots se-n’s obre el cel...

I recordeu: el cel sap que els òrgans els necessitem aquí a la terra...


Dr Josep Armengol i Albanell
Coordinador de Trasplantaments de Girona

dilluns, 6 de juny del 2011

" Un món distret " Nicholas Carr



La tercera part de la població mundial ja és 'internauta'. La revolució digital creix veloç. Un dels seus grans pensadors, Nicholas Carr, dóna claus de la seva existència en el llibre 'Superficials. Què està fent Internet per les nostres ments? ' L'expert adverteix que "està erosionant la capacitat de controlar els nostres pensaments i de pensar de manera autònoma".

Bàrbara Celis 29/01/2011

El correu electrònic parpelleja amb un missatge inquietant: "Twitter et troba a faltar. No tens curiositat per saber les moltes coses que t'estàs perdent? Torna!". Això ocorre quan deixem d'entrar assíduament a la xarxa social: és una anomalia; no complir amb la norma no escrita de ser un consumidor voraç de twitters, fa saltar les alarmes de l'empresa, que en el seu intent per semblar més i més humana, com la majoria de les eines que poblen la nostra vida digital, ens parla amb una proximitat i una calidesa que només pot o enamorar o indignar-te.
Nicholas Carr riu a l'escoltar la preocupació de la periodista davant l'arribada d'aquest missatge a la bústia de correu. "Jo no he parat de rebre des del dia que vaig suspendre els meus comptes a Facebook i Twitter. No vaig sortir d'aquestes xarxes socials perquè no m'interessin. Al contrari, crec que són molt pràctiques, fins i tot fascinants, però precisament perquè la seva essència són els micromissatges llançats sense pausa, la seva capacitat de distracció és enorme ". I aquesta distracció constant a la qual ens sotmet la nostra existència digital, i que segons Carr és inherent a les noves tecnologies, és sobre això que aquest autor, que va ser director de l'Harvard Business Review i que escriu sobre tecnologia des de fa gairebé dues dècades ens alerta en el seu tercer llibre, Superficials. Què està fent Internet amb les nostres ments? (Taurus).

Quan Carr (1959) es va adonar, fa uns anys, de que la seva capacitat de concentració havia disminuït, que llegir articles llargs i llibres s'havia convertit en una tasca feixuga precisament per algú llicenciat en Literatura que s'havia deixat bressolar tota la seva vida per ella, va començar a preguntar-se si la causa no seria precisament la seva entrega diària a les multitasques digitals: passar moltes hores davant l'ordinador, saltant sense parar d'un programa a l’ altre, d'una pàgina d'Internet a una altra, mentre parlem per Skype, contestem a un correu electrònic i posem un enllaç a Facebook. La seva recerca de respostes va portar a escriure Superficials... (Abans va publicar els polèmics: El gran interruptor. El món en xarxa, d'Edison a Google i Les tecnologies de la informació. Són realment un avantatge competitiu?), "Una oda al tipus de pensament que encarna el llibre i un toc d'atenció respecte al que tenim en joc: el pensament lineal, profund, que incita al pensament creatiu i que no necessàriament té una finalitat utilitària.

La multitasca, instigada per l'ús d'Internet, ens allunya de formes de pensament que requereixen reflexió i contemplació, ens converteix en éssers més eficients processant informació però menys capaços per aprofundir en aquesta informació i en fer-ho no tan sols ens deshumanitzen una mica sinó que ens uniformitzen". Recolzant-se en múltiples estudis científics que avalen la seva teoria i remuntant-se a la cèlebre frase de Marshall McLuhan "el mitjà és el missatge", Carr aprofundeix en com les tecnologies han anat transformant les formes de pensament de la societat: la creació de la cartografia, del rellotge i la més definitiva, la impremta. Ara, més de cinc-cents anys després, li ha arribat al torn a l'efecte Internet.

Però no hem d’equivocar-nos: Carr no defensa el conservadorisme cultural. Ell mateix és un usuari compulsiu del web i prova d'això és que no pot evitar despertar al seu ordinador durant una breu pausa en l'entrevista. Descobert in fraganti per la periodista, esbossa un tímid somriure, "ho confesso, m'has enxampat!". La seva oficina és a la seva residència, una casa sobre les Muntanyes Rocalloses, a les afores de Boulder (Colorado), envoltada de pinedes i silenci, amb cérvols que travessen les sinuoses carreteres i la portentosa natura nord-americana com a principal acompanyant.

PREGUNTA: El seu llibre ha aixecat crítiques entre periodistes com Nick Bilton, responsable del bloc de tecnologia Bits de The New York Times, que defensa que és molt més natural per a l'ésser humà diversificar l'atenció que concentrar-la en una sola cosa.
RESPOSTA. Més primitiu o més natural no significa millor. Llegir llibres probablement sigui menys natural, però, perquè serà pitjor? Hem hagut d’entrenar-nos per aconseguir-ho, però a canvi arribem una valuosa capacitat d'utilització de la nostra ment que no existia quan havíem d'estar constantment alerta davant l'exterior molts segles enrere. Potser no haguem de tornar a aquest estat primitiu si això ens fa perdre formes de pensament més profund.

Internet convida a moure's constantment entre continguts, però precisament per això ofereix una quantitat d'informació immensa. Fa tot just dues dècades hauria estat impensable.
És cert i això és molt valuós, però Internet ens incita a buscar el breu i el ràpid i ens allunya de la possibilitat de concentrar-nos en una sola cosa. El que jo defenso en el meu llibre és que les diferents formes de tecnologia incentiven diferents formes de pensament i per diferents raons Internet encoratja la multitasca i fomenta molt poc la concentració. Quan obres un llibre t’aïlles de tot perquè no hi ha res més que les seves pàgines. Quan encens l'ordinador t'arriben missatges per tot arreu, és una màquina d'interrupcions constants.

Però, en última instància, com utilitzem el web no és una elecció personal?
Ho és i no ho és. Tu pots triar els teus temps i formes d'ús, però la tecnologia t’ incita a comportar-te d'una determinada manera. Si a la feina els teus companys t'envien trenta correus electrònics al dia i tu decideixes no mirar el correu, la teva carrera patirà. La tecnologia, com va passar amb el rellotge o la cartografia, no és neutral, canvia les normes socials i influeix en les nostres eleccions.

En el seu llibre parla del que perdem i encara esmenti el que guanyem amb prou feines toca el tema de les xarxes socials i com gràcies a elles tenim una eina valuosíssima per compartir informació.
És veritat, la capacitat de compartir s'ha multiplicat tot i que abans també ho fèiem. El que passa amb Internet és que l'escala, a tots els nivells, es dispara. I sens dubte hi ha coses molt positives. La Xarxa ens permet mostrar les nostres creacions, compartir els nostres pensaments, estar en contacte amb els amics i fins i tot ens ofereix oportunitats laborals. Cal no oblidar que l'única raó per la que Internet i les noves tecnologies estan tenint tant efecte en la nostra forma de pensar és perquè són útils, entretingudes i divertides. Si no ho fossin no ens sentiríem tan atrets per elles i no tindrien cap efecte sobre la nostra forma de pensar. En el fons, ningú ens obliga a utilitzar-les.

No obstant això, a través del seu llibre vostè sembla suggerir que les noves tecnologies disminueixen la nostra llibertat com a individus...
L'essència de la llibertat és poder escollir a què vols dedicar la teva atenció. La tecnologia està determinant aquestes eleccions i per tant està erosionant la capacitat de controlar els nostres pensaments i de pensar de forma autònoma. Google és una base de dades immensa en la que voluntàriament introduïm informació sobre nosaltres i a on a canvi rebem informació cada vegada més personalitzada i adaptada als nostres gustos i necessitats. Això té avantatges per al consumidor. Però tots els passos que donem online (en línia) es converteixen en informació per a empreses i governs. I la gran pregunta que haurem de contestar en la propera dècada és quin valor li donem a la privacitat i quanta estem disposats a cedir a canvi de comoditat i beneficis comercials. La meva sensació és que a la gent li importa poc la seva privacitat, almenys aquesta sembla ser la tendència, i si continua sent així la gent assumirà i acceptarà que sempre estan essent observats i deixant- se empènyer més i més cap a la societat de consum en detriment de beneficis menys mesurables que van units a la privacitat.

Llavors... Ens dirigim cap a una societat tipus Gran Hermano?
Crec que ens encaminem cap a una societat més semblant al que va anticipar Huxley a Un món feliç que al que va descriure Orwell el 1984. Renunciarem a la nostra privacitat i per tant reduirem la nostra llibertat voluntària i alegrement, per tal de gaudir plenament dels plaers de la societat de consum. Tot i això, crec que la tensió entre la llibertat que ens ofereix Internet i la seva utilització com a eina de control mai es resoldrà. Podem parlar amb llibertat total, organitzar-nos, treballar de manera col•lectiva, fins i tot crear grups com Anonymous però, alhora, Governs i corporacions guanyen més control sobre nosaltres en seguir tots els nostres passos online i l’intentar influir en les nostres decisions.

Wikipedia és un bon exemple de col•laboració a gran escala impensable abans d'Internet. Acaba de complir deu anys ...
Wikipedia ens mostra una contradicció molt clara que reprodueix aquesta tensió inherent a Internet. Va començar sent un web completament obert però amb el temps, per guanyar qualitat, ha hagut de tancar-se una mica, s'han creat jerarquies i formes de control. Això fa que una de les seves lliçons sigui que la llibertat total no funciona gaire bé. A part, no hi ha dubte de la seva utilitat i crec que ha guanyat en qualitat i fiabilitat en els últims anys.

I què opina de projectes com Google Books? En el seu llibre no sembla molt optimista al respecte ...
Els avantatges de disposar de tots els llibres online són innegables. Però la meva preocupació és com la tecnologia ens incita a llegir aquests llibres. És diferent l'accés que la forma d'ús. Google pensa en funció de snippets, petits fragments d'informació. No li interessa que ens mantinguem hores a la mateixa pàgina perquè perd tota aquesta informació que li donem sobre nosaltres quan naveguem. Quan vas a Google Books apareixen icones i enllaços sobre els quals punxar, el llibre deixa de ser-ho per convertir-se en una altra web. Crec que és ingenu pensar que els llibres no canviaran en les seves versions digitals. Ja ho estem veient amb l'aparició de vídeos i altres tipus de media en les pròpies pàgines de Google Books. I això exercirà pressió també sobre els escriptors. Ja els passa als periodistes amb els titulars de les informacions, les seves notícies han de ser cercables, atractives. Internet ha influït en la seva forma de titular i també podria canviar la forma d'escriure dels escriptors. Jo crec que encara no som conscients de tots els canvis que van a passar quan realment el llibre electrònic substitueixi al llibre.

Quant falta per això?
Crec que trigarà entre cinc i deu anys.

Però aparells com el Kindle permeten llegir molt a gust i sense distraccions ...
És cert, però sabem que en el món de les noves tecnologies els fabricants competeixen entre ells i sempre aspiren a oferir més que l'altre, així que no crec que triguin molt en fer-los més i més sofisticats, i per tant amb més distraccions.

L'economista Max Otte afirma que tot i la quantitat d'informació disponible, estem més desinformats que mai i això està contribuint a acostar-nos a una forma de neofeudalisme que està destruint les classes mitjanes. Està d'acord?

Fins a cert punt, sí. Quan observes com el món del software ha afectat a la creació d'ocupació i a la distribució de la riquesa, sens dubte les classes mitjanes estan patint i la concentració de la riquesa en poques mans s'està accentuant. És un tema que vaig tocar en el meu llibre El gran interruptor. El creixement que va experimentar la classe mitjana després de la II Guerra Mundial s'està revertint clarament.

Internet també ha creat un nou fenomen, el de les microcelebritats. Tots podem fer publicitat de nosaltres mateixos i hi ha qui ho persegueix amb afany. Què li sembla aquesta nova obsessió pel jo instigat per les noves tecnologies?
Sempre ens hem preocupat de la mirada de l'altre, però quan et converteixes en una creació mediàtica -perquè el que construïm a través de la nostra persona pública és un personatge-, cada vegada pensem més com a actors que interpreten un paper davant d'una audiència i encapsulem emocions en petits missatges. Estem perdent per això riquesa emocional i intel•lectual? No ho sé. Em fa por que a poc a poc ens anem fent més i més uniformes i perdem trets distintius de les nostres personalitats.

Hi ha alguna recepta per 'salvarnos’?
El meu interès com a escriptor és descriure un fenomen complex, no fer llibres d'autoajuda. Al meu entendre, ens estem dirigint cap a un ideal molt utilitari, on el que és important és lo eficient que un és processant informació i on deixa d'apreciar el pensament contemplatiu, obert, que no necessàriament té una finalitat pràctica i que, tanmateix, estimula la creativitat. La ciència parla clar en aquest sentit: l'habilitat de concentrar-se en una sola cosa és clau en la memòria a llarg termini, en el pensament crític i conceptual, i en moltes formes de creativitat. Fins i tot les emocions i l'empatia necessiten temps per ser processades. Si no invertim aquest temps, ens deshumanitzem cada vegada més. Jo simplement em limito a alertar sobre la direcció que estem prenent i sobre el que estem sacrificant al submergir-nos en el món digital. Un primer pas per escapar és ser-ne conscients. Com a individus, potser encara som a temps, però com a societat crec que no hi ha marxa enrere.

http://www.nicholasgcarr.com/

Quin peix ens serveixen?

Científics de la CE publiquen un informe sobre l'ús de les noves tecnologies per evitar fraus en la pesca
 


Filets barats de peix llop del Bàltic, venuts com si fossin de llenguado o bacallà pescat al mar del Nord, són exemples de fraus que es produeixen al sector pesquer. Un informe de la CE fet públic aquesta setmana assenyala com les tecnologies moleculars basades en la genètica, la genòmica, la química i la medicina forense poden aportar respostes quan es tracta de verificar de quina espècie procedeix un determinat producte pesquer? On es va pescar? o si el peix és de platja o de piscifactoria?. L'informe 'Prevenció de les activitats il•legals del sector pesquer', realitzat pel Centre Comú de Recerca (Joint Research Center, JRC) indica com les tecnologies poden contribuir a la lluita per detectar les pràctiques il•legals i a millorar la traçabilitat, fins i tot per a productes transformats com ara el peix envasat, des del mar fins a la taula.
 
La presentació de l'informe ha tingut lloc durant l'acte 'Slow Fish', que té lloc a Gènova. La pesca il•legal mou uns 10.000 milions d'euros l'any a tot el món. Es tracta d'una activitat delictiva que afecta negativament l'economia mundial, altera els ecosistemes marins i perjudica les comunitats pesqueres i els consumidors. Si no es compleixen les normes en aigües de la UE i fora d'aquestes, no hi pot haver una pesca sostenible, defensa la CE.
  
La comissària d'Investigació, Innovació i Ciència i primera responsable del JRC, Máire Geoghegan-Quinn, va resaltar durant la presentació que "aquest informe essencial dels científics de la Comissió indica la manera en què un ús més ampli i coordinat de tecnologies moleculars innovadores pot contribuir a frenar el frau a la pesca i a garantir que els consumidors rebin el producte per al qual han pagat i sàpiguen el que mengen".
 
L'etiquetatge del peix i els productes pesquers amb els noms d'espècies o orígens geogràfics falsos són dues tècniques fraudulentes prou esteses al sector pesquer. L'informe descriu com els mètodes moleculars, com ara els que es basen en la tecnologia sobre l'ADN, fan possible determinar les espècies, fins i tot en productes transformats, sense que calgui un peritatge especialitzat. Així doncs, les tecnologies moleculars constitueixen una eina eficaç de cara a un control independent i s'hi pot recórrer en els procediments de comprovació, sobretot en els anomenats reconeixements físics d'un enviament, producte, contenidor, magatzem, etc.
 
El document té l'objectiu de promoure un diàleg fonamentat entre les diferents parts interessades, i proposa les següents mesures concretes:
  • Intensificar la difusió de la informació i l'assessorament adients entre tots els sectors i agents interessats.
  • Facilitar als laboratoris d'anàlisi dels Estats membres l'accés a dades de referència similars a la base de dades 'fishtrace' (http://www.fishtrace.org/) del JRC.
  • Una xarxa de laboratoris d'assaigs certificats per tal d'efectuar anàlisis
  • Garantir la formació completa dels inspectors i el personal de laboratori.

Difós per jornal.cat

 

dijous, 2 de juny del 2011

"Indignarse no es suficiente: hay que ser más inteligente"

Daniel Innerarity, dirige Globernance, Instituto de Gobernanza Democrática.

Tengo 51 años: sólo envejeces si dejas de aprender. Soy de Bilbao. Creo en Dios y eso me permite no creer en casi ninguna otra cosa. Soy catedrático de Filosofía Política en San Sebastián y colaboro con el CCCB. Es mejor una sociedad inteligente que con líderes inteligentes.

foto: Àlex García
¿Qué pasa?
La sociedad está dividida entre los que defienden sus valores sin tener en cuenta la realidad y los que gestionan la realidad sin tener valores.

Por ejemplo.
¿Usted es de derechas o de izquierdas?

Dígamelo usted.
En un atasco, los de derechas dicen: “Aquí falta un guardia”; y los de izquierdas: “¡Menudo atasco está causando el guardia!”.

¿Y la realidad de qué partido es?
Es postheroica: ya no requerimos grandes líderes clarividentes que nos dirijan...

Tampoco es que sobren.
Porque no hacen falta. La sociedad ya no tiene un centro de decisiones que requiera un hombre providencial al mando.

Ya no basta con controlar el telediario.
La pretensión de controlar la sociedad está anticuada, porque hoy es incontrolable, pero sí se puede gobernar, que es otra cosa.

Los progres dicen transformarla.
Es otro modo de decir que te quieren imponer sus propias ideas de progreso.

¿Cómo se gobierna hoy?
Quien gobierna hoy no es quien impone sus ideas a una sociedad que controla, sino quien articula lo que esa sociedad quiere.

Un médium más que un líder.
Los gobernantes deben dinamizar un gobierno cooperativo que sepa convertir la inteligencia colectiva en decisiones.

“Inteligencia colectiva”: ¿es una tautología o un oxímoron?
Hoy es una tautología, porque inteligencia ya es lo mismo que colectiva y lo que sólo sabe uno es como si no lo sabe nadie.

El genio en su montaña ya no sirve.
En la sociedad del conocimiento, la inteligencia es una red sin centro. Y en ella no sobrevive el más sabio, sino quien es capaz de aprender más cosas más deprisa...

O por lo menos lo intenta.
... Y la democracia es el modo más eficaz de gobierno de ese sistema.

¿Por qué?
Porque en ella los mediocres acaban componiendo una sociedad colectivamente más inteligente que cualquiera de sus miembros.

Hoy la democracia se impone a las oligarquías incluso en el mundo árabe.
Porque, como demuestran los teoremas sistémicos: cuando personas muy diversas –y con diversos grados de inteligencia– deliberan colectivamente, toman decisiones más acertadas que las acordadas por un grupo de personas más uniformes, aunque tengan mayor grado individual de inteligencia.

Es el fin de las élites.
Por eso la pretensión de un gobierno de los mejores, la aristocracia, es hoy inútil, porque la sociedad del conocimiento es inteligente en red, no en jerarquía, y por eso, si está bien articulada, la democracia proporciona mejores decisiones que las élites.

Si está bien articulada...
Gobernar es precisamente articularla: evitar fenómenos como el atasco de tráfico, donde la agregación de miles de pequeñas decisiones individuales racionales para llegar más rápido, al final provocan el desastre de que todos lleguemos tarde.

Lo mismo pasa en la crisis económica.
Gobernar es ser más inteligentes que las crisis y evitar que la euforia del auge –millones de decisiones individuales racionales de compra– no acabe en la depresión –millones de decisiones racionales de venta– con la que nos arruinamos todos.

¿Cómo?
Evitar el cortoplacismo, que conduce al atasco y las crisis; no confundir el ajetreo con el avance ni el ruido con la comunicación. Gobernar es cooperar en la estrategia, la planificación con visión de futuro y huir de la improvisación y el tacitismo miope.

No es fácil.
Yo también deploro la crítica fácil del tertuliano al uso. Gobernar es mucho más complejo que mandar y controlar. El fracaso de la política hoy es consecuencia del fracaso del conocimiento: los políticos sufren de rigidez cognitiva: no entienden el cambio.

¿Y a quién pedimos responsabilidades?
El gran reto en una sociedad en red es dirimir responsabilidades y atribuirlas. Hay que repensarlas, porque se diluyen igual que la propiedad privada: ¿se ha fijado cómo avanzan los fenómenos de piratería?

En la red parece que no hay culpables.
Es el peligro de esa dictadura de millones de pequeñas decisiones individuales racionales... Que nos llevan al atasco y el colapso.

También demasiados quisieron especular: con pisos y fondos complejísimos.
El sistema financiero es hoy más inteligente que el político y hasta que los gobernantes no lo entiendan a fondo no lo podrán gobernar y por eso hoy va por delante, gobernándonos a todos: es otro fracaso cognitivo.

¿Nos indignamos?
No es suficiente, es necesario que seamos todos más inteligentes. No se trata de tener líderes brillantísimos –¿cuántas organizaciones repletas de genios funcionan fatal?–, sino de ser sociedades más eficaces que resuelvan de forma efectiva y pacífica sus conflictos y tengan reglas equitativas que distribuyan el trabajo y el bienestar.

¿Cómo llegar a ser más inteligentes?
Más que llegar a saber, se trata de no dejar de aprender: así que huya de cualquier organización en la que sea el más listo. Abandone cualquier aula, claustro, redacción, partido político o relación humana en la que no esté aprendiendo.


El fin de las élites

Es difícil creer que la democracia se esté extendiendo por el planeta, árabes incluidos, sólo porque es moralmente superior a otras formas de gobierno. Por eso resulta tan oportuna la cita de Innerarity –pensador sistémico– del teorema que demuestra su mayor eficacia como mecanismo de decisión frente a los gobiernos de élite o del puro y arcaico ordeno y mando. Hoy, en la sociedad del conocimiento, la democracia es simplemente la manera más eficaz de convertir la inteligencia colectiva en decisiones acertadas. En esta era de redes sociales y movilización permanente, más que de tener un gobierno de los mejores, se trata de gobernar mejor entre todos. Y con indignarse no basta.


La Contra: La Vanguardia
Lluis Amiguet