dissabte, 31 de desembre de 2016

“La ciència m’ha portat més enllà de la creença”

Neville Hodgkinson, periodista especialitzat en ciència i medicina, i escriptor
foto per Kim Manresa
72 anys. Vaig néixer en un centre militar a Anglaterra, visc en un centre de retir a Oxford. Divorciat però som grans amics. Tenim dos fills i cinc néts. Llicenciat en economia i política. He deixat de creure en els blocs. Crec que sóc una ànima eterna encara que m’estimo més dir-ne agent de consciència.

Vostè va ser pioner a unir ciència i espiritualitat...
Durant tota la meva vida he escrit i investigat sobre medicina i ciència. Al principi pensava que arribaríem a desenvolupar una pastilla per a cada malaltia.

És l’aspiració de les farmacèutiques.
... però aviat, gràcies a alguns metges, vaig descobrir que en la salut influeixen de manera decisiva en coses com l’amor o el sentit de propòsit, tot i que la ciència ho rebutjava.

Amb els anys, també s’hi va sumar la ciència.
Sí, he pogut entrevistar tots aquells científics pioners d’un nou paradigma que afirma que la consciència és preliminar al món material, com si hi hagués una matriu d’informació a partir de la qual es manifesta el món material.

Això escrivia al Daily Mirror?
Sí, perquè encara que soni una mica esotèric, fa trenta anys ja hi havia reconeguts científics que li donaven suport, sobretot del camp de la física quàntica, els fundadors del qual, entre ells Max Planck i Einstein, van dir que necessitem canviar la nostra noció de la naturalesa de les coses.

No deixa de ser una teoria...
És més que una teoria. Sostenen que el nostre cervell filtra la realitat, de manera que cadascun de nosaltres té una perspectiva individual del món, però que paral·lelament existeix un camp de consciència molt més ampli que ens connecta a tots.

Qui sap...
Eben Alexander, neurocirurgià i professor de Harvard, es va dedicar a investigar les experiències de les persones que moren clínicament i després tornen a la vida. Narren que s’endinsen en una dimensió de llum on s’adonen que la mort no és el seu final. Descobreixen que la seva consciència continua.

La ciència convencional no ho accepta.
La neuroanatomista Gill Bolte Taylor (una de les 100 persones més influents del món segons la revista Times) va tenir un accident cerebrovascular massiu del qual va trigar vuit anys a ­recuperar-se. Va escriure My stroke of insight (viatge personal d’un cervell científic) en el qual explica com la seva consciència es va expandir alhora que perdia la mobilitat, la parla i la memòria.

La majoria dels neurocientífics afirmen que som el nostre cervell.
Cert, però el paradigma està canviant, fa anys que estic abocat en aquest tema i m’atreveixo a afirmar que no és científic mantenir la posició que simplement som éssers físics.

Llavors, què som?
Donald Hoffman, professor de Ciència Cognitiva de la Universitat de Califòrnia, defensa que la consciència és la que crea el cervell. D’altres afirmen que la ment no només rep informació del cervell, sinó també d’una altra dimensió més profunda.

...?
El nostre patiment és el resultat d’haver extraviat aquella dimensió, negar-la ens fa dependents. Si no coneixem la nostra pròpia ment i no som capaços de nodrir-la amb pràctiques de reflexió i meditació, depenem de l’aprovació dels altres, l’èxit i el benestar vénen de fora, i això ens converteix en esclaus. El que la nova ciència emergent ens està oferint és una veritable revolució.

Fins avui les religions i les creences, en general, més que alliberar oprimeixen.
Jo no estic parlant de religió ni de fe, sinó d’un nou paradigma científic que ens insta a mirar el món d’una altra manera. Quan vaig començar a desenvolupar la meva trajectòria espiritual, fa uns 35 anys, era una creença. Però paral·lelament, gràcies a la meva feina com a periodista científic, vaig començar a tenir clares algunes coses.

Expliqui’m.
Vaig saber que els pacients en qui és present el sentit de l’amor i el propòsit es recuperen més ràpid i que viuen més anys, i vaig tenir evidències que la meditació millora la nostra salut física i psíquica.

Tot això està demostrat.
La ciència m’ha portat més enllà de la creença, a veure amb claredat les limitacions del paradigma materialista.

A què es refereix?
La física quàntica ens ha permès fer microprocessadors, làsers, i tot el que d’ells es deriva, però la implicació més profunda, assumir que la ment és la creadora del món físic, això no volem acceptar-ho.

Entendre l’univers com un pensament gegant?
Sí, en lloc de com una màquina gegant. Aquest canvi és importantíssim i útil, perquè ens torna el control. Quan entens que no ets el teu cervell, que tenim alguna cosa més poderosa, l’ésser, amb què pots nodrir la teva ment amb les seves qualitats d’amor, pau i felicitat, i que a mesura que ho practiques modifiques el cervell, deixes de ser una víctima de les teves limitacions.

Què més ha descobert?
Que la vida és un joc per i per a la supervivència que implica competitivitat, i que això està en la naturalesa del món, però que en el camp de la consciència l’amor i la compassió ho són tot, i es tornen molt reals quan obrim la porta de la percepció i accedim a aquesta bellesa interna.

No resulta fàcil, obrir aquesta porta.
Estem bloquejats en aquesta manera materialista de veure l’existència. Fa falta una revolució des de la ciència, però estem a un pas.


L’ésser
Va ser un dels primers a descriure els íntims vincles entre salut i felicitat en termes científics, al seu primer llibre, Will to be well(La veritable medicina alternativa). Durant 30 anys va escriure sobre ciència al Daily Mirror, i paral·lelament va ser primer alumne i després professor de la Brahma Kumaris World Spiritual University. Presideix la Fundació Janki per a l’ Espiritualitat en l’ Atenció de la Salut, una organització amb seu al Regne Unit que fomenta la investigació i la sensibilització en l’àmbit dels valors i la salut. “A través de la ciència he entès que negar aquella dimensió més profunda, l’ésser, ens ha portat a l’egoisme, a deslligar-nos de la naturalesa i dels altres éssers humans”.


Ima Sanchís
30/12/2016

divendres, 30 de desembre de 2016

Justícia versus Caritat?

Justícia i caritat no són incompatibles; però la caritat inclou la justícia, mentre que la justícia no inclou la caritat

Hem destruït entre tots el sentit de la paraula austeritat. Ara significa castigar les classes mitjanes amb impostos i les classes populars amb retallades sanitàries, educatives o d’ajut social. Per si fos poc, l’austeritat que imposa l’ortodòxia liberal imperant a Europa és profundament arbitrària, atès que paguen més els qui menys responsabilitat tenen en el colossal endeutament de la nostra economia.

Però l’austeritat havia significat tota una altra cosa. Es tractava de prescindir de les despeses supèrflues per centrar-se en les bàsiques: llar, menjar, higiene, educació. La vella austeritat menyspreava les despeses a què obliga la vanitat individual (l’imperi de la moda, la tirania de l’emulació social) i subratllava valors superiors: llibertat de criteri, autodomini, progrés individual coherent amb el progrés del grup. Eren austers els burgesos que van fer la revolució industrial, però també els anarquistes que, per damunt de tot, propugnaven el progrés cultural.

L’austeritat apel·lava a valors col·lectius: grup familiar, grup social. De manera semblant, Bergoglio a Laudato Si apel·la a tot el col·lectiu humà, atrapat en una terra exhausta: “La terra clama pel mal que li fem a causa de l’ús irresponsable i de l’abús dels béns que Déu hi ha posat. Hem crescut pensant que n’érem els propietaris i dominadors, autoritzats a espoliar-la”. Segons Bergoglio, “La vida humana, la persona ja no són percebudes com un valor primari que cal respectar i tutelar”. Hem posat al centre de la vida social “la idolatria del diner”, una idolatria d’arrel obscenament individualista. “Voldria que tots prenguéssim el seriós compromís de respectar i custodiar la Creació, d’estar atents a cada persona, de contrarestar la cultura del malbaratament i el refús, per tal de promoure una cultura de la solidaritat i la trobada”.

Com suggereixen alguns dels seus detractors interns, Bergoglio coincideix en aquest punt amb els corrents ecologistes i antisistema. Fins i tot amb neocomunisme que rebrota entre els joves indignats. Tots aquests corrents critiquen les bases del neoliberalisme depredador, que malbarata els recursos del planeta i causa injustícia i deslleialtat entre els humans. Ara bé, Francesc, essent tan radicalment partidari de la justícia com ells, posa l’accent en la persona. No n’hi ha cap –recorda- que sobri: ni pobre, ni embrió, ni handicapat. Per al cristianisme, que tan sovint ha estat incapaç de ser fidel als seus principis, les relacions entre les persones estan regulades per l’amor. Per això mentre el neocomunisme parla de drets socials, el cristianisme de Bergoglio també parla de caritat.

Justícia i caritat són compatibles; però la caritat inclou la justícia, mentre que la justícia no inclou la caritat. Aquests dies, hem sentit altes veus d’esquerra criticant el Banc dels aliments (i d’altres manifestacions de caritat nadalenca). L’estat –recordens’hauria de fer càrrec d’aquestes necessitats. Certament, la justícia social hauria de cobrir les necessitats bàsiques. Però encara que les cobrís, els ciutadans continuaríem tenint mancances i privacions. L’esquerra militant reclama drets, però sembla indiferent a les necessitats de les persones concretes a les quals els drets encara no arriben. La fraternitat cristiana reclama justícia, però, mentre no arriba, proposa l’afecte i el consol de l’amor.

En la institució de Càritas es porta a terme aquesta visió. Càritas arriba on no arriba ningú més. No demana ni la partida baptismal dels necessitats. Procura sostre o aixopluc a qui no en té, mira de buscar feina a qui en necessita, forma a qui li convé preparació. Vesteix, alimenta, acull, acompanya, protegeix, guia, ensenya, abraça. Allà on l’estat del benestar falla, allà on les grans paraules (Justícia, Igualtat) es queden sense eco, allà on les fantasies socials es retiren, Càritas s’hi fa present. Quan el vent s’emporta les paraules boniques (llibertat, justícia, solidaritat) que polítics i periodistes fem servir a tothora, Càritas emplena el buit.

Els voluntaris de Càritas no pretenen donar lliçons sobre la condició humana, ni teoritzen sobre com hauria de ser el món. Qui milita a Càritas en comptes de discursos, procura trencar el tòpic de l’egoisme humà per deixar clar que l’amor, per minoritari que sigui, pot ser més fort que el malestar del món. En el rostre d’un que pateix, l’amor cristià més genuí hi veu el rostre Déu. Ho diu un vell salm: “Ubi caritas et amor, Deus ibi est”. Allà on hi ha caritat i amor, allí hi ha Déu.

Antoni Puigverd
26/12/2016

dijous, 29 de desembre de 2016

Les persones grans, les grans oblidades de les festes de Nadal

Amics de la Gent Gran recorda que hi ha gairebé 295.000 persones de més de 65 anys que viuen soles
Hi ha persones grans que admeten que aquestes dates són les pitjors per a ells. Són dies en què la seva soledat es fa més evident. / XAVI BERTRAL
En unes dates en què els infants són els protagonistes indiscutibles, els avis es mantenen al marge. En solitud. Les persones grans que viuen sense companyia a contracor són els grans oblidats del Nadal. De les 294.400 persones més grans de 65 anys que viuen soles a Catalunya, unes 175.000 ho fan sense desitjar-ho, segons explica l’entitat Amics de la Gent Gran. I moltes d’elles, a més, passen aquestes dates tan assenyalades sense cap visita, ni cap àpat, ni cap regal. Les entitats socials que treballen amb la tercera edat s’hi bolquen especialment en aquest moment de l’any.

La Irene Prieto té 93 anys i fa un i mig que viu sola, des que el seu marit va morir amb 94 anys. Passa les setmanes esperant els dimecres. És el dia que el Pepe Zapico, voluntari d’Amics de la Gent Gran, va a casa seva per donar-li el que més li falta: companyia. “Tinc el pis en propietat, amb la pensió vaig tirant, la salut més o menys bé… La meva preocupació és la soledat”, expressa la Irene. “Vaig començar a fer de voluntari amb ella i el Jesús, el seu marit, fa gairebé quatre anys, i després de la seva mort va voler que seguís acompanyant-la, ja que el vincle emocional que tenim és molt fort”, explica el Pepe, que amb 72 anys va decidir fer-se voluntari, després de jubilar-se. “L’única persona que tinc de confiança és ell”, reconeix la Irene.

El dolor de les absències
“Les festes de Nadal són dies en què les absències són més doloroses i moltes de les persones grans amb qui tractem ens diuen que els agradaria adormir-se el 24 de desembre i despertar-se el 6 de gener”, descriu l’Albert Quiles, director de la fundació Amics de la Gent Gran, l’entitat més gran a Catalunya que lluita contra la soledat de les persones grans. Actuen en nou comarques i tenen 1.244 usuaris i 1.468 voluntaris. Tot i les xifres, Quiles explica que cada cop hi ha més demanda i que tenen una llista d’espera d’un centenar de persones. Aquest 2017 preveuen iniciar l’activitat a Girona, Lleida i Tarragona. “En aquestes dates incrementem les trucades telefòniques i reforcem les visites dels voluntaris, si és possible”, afegeix.

A casa de la Irene les fotografies que decoren el menjador són les del seu marit i les del Pepe. “És més que un amic, també és part de la família”, confessa. En una de les imatges hi surt la Irene ballant alegre amb ell, durant un dels catorze dinars de Nadal que Amics de la Gent Gran va celebrar arreu de Catalunya de manera simultània amb els seus usuaris i voluntaris el 17 de desembre.

“Ens trobem que per a molta de la gent que acompanyem en aquestes dates, el seu dinar de Nadal és el que organitzem nosaltres, que acaba sent el seu dia de celebració”, argumenta Quiles. La soledat no desitjada és un dels grans mals de la tercera edat. En el cas de la Irene, la pèrdua del seu marit, no haver tingut fills i el fet de ser la petita de sis germans l’ha deixat gairebé sola. Tot i ser originària d’Extremadura, a Barcelona, on va arribar als 27 anys, hi té dos nebots. Però pràcticament no els veu.

“Ens trobem persones grans soles que comencen a tenir pensaments molt negatius” explica Quiles, que alerta que “fins i tot poden desencadenar idees suïcides”. Segons el director d’Amics de la Gent Gran, “a vegades això també desemboca en depressions, i perdre la il·lusió per la vida està molt vinculat al fet de no tenir ningú amb qui parlar”, i sentencia: “La soledat no volguda mata”.

Per a la Irene el Nadal ja no és un moment especial. “Em sembla que no és Nadal ni és res, sempre m’havia agradat molt, però ara ja no”, esgrimeix. Per a ella, els dies importants ara són els dimecres. El dia que, encara que sigui per uns instants, se sent protagonista.

La informació com a eina per revertir la situació d’aïllament
“De les 1.244 persones grans que acompanyem, només una quinzena disposen de correu electrònic”. Albert Quiles il·lustra de forma clara un dels grans problemes que aïlla la tercera edat: la bretxa digital, que fa que no tinguin informació sobre les possibilitats de què disposen per sortir de casa i sentir-se acompanyats. “És essencial poder ajudar les persones grans a informar-se i acompanyar-les als llocs que hi ha al seu voltant. A Catalunya hi ha una oferta considerable d’activitats que poden fer per passar l’estona amb gent en la seva mateixa situació”, manifesta. La vinculació a les activitats del barri o la zona on viuen és un dels grans remeis per revertir la situació.

A part, Quiles destaca el “gran poder” que té una trucada per a aquestes persones. “El fet de tenir-los en compte, de trucar regularment… Això ajuda molt”, diu. I, òbviament, el més important: “Visitar-les sempre que es pugui, que és l’essència d’Amics de la Gent Gran”, reivindica.

David Bigorra
27/12/2016

dimecres, 28 de desembre de 2016

El perdó difícil

Hi ha el perdó fàcil i el perdó difícil. És senzill perdonar quan l'ofensa és lleu, quan no hi havia el més mínim indici de responsabilitat, quan una conjunció atzarosa d'elements propicia el mal. Molt diferent és, en canvi, perdonar quan hi ha hagut clara intencionalitat, quan l'ofensa és tan greu que res no torna a ser com abans, quan es pot imputar responsabilitat. El perdó no és, aleshores, un acte que flueixi espontàniament del cor.

És impossible determinar quant de temps cal per perdonar un acte, quant ressentiment és capaç de resistir una persona dins del seu ésser. Com el temps de dol, és impossible determinar el temps necessari per a l'exercici del perdó. Cada vincle és únic i diferent i cadascú viu a la seva manera l'absència d'un ésser estimat.

Preveure el temps que durarà el dol o el temps que es triga a perdonar una traïció és insensat. Hi ha una constel·lació d'elements i variables en joc que difícilment es poden contenir dins d'un algoritme. El temps, certament, juga un paper, però de vegades, quan ha passat massa temps, el rancor queda tan instal·lat en la pròpia interioritat, que ha fet niu i no hi ha escletxa per on alliberar-lo.

També hi ha el perdó en fals, que es formula verbalment, es pronuncia amb els llavis, però no transcendeix cap endins, de tal manera que l'ofensa queda clavada dins del pit i aquell perdó és una pura representació escènica. Aquest perdó obre un camp de confusió, perquè l'agressor creu que és perdonat, mentre que la víctima no l'ha perdonat realment i no es veu capacitada per tornar a començar. Més que un perdó, és un ritual de comiat; mentre que el perdó és un nou començament, una salutació.

El perdó és el mitjà per rescabalar el que estava trencat, però solament és possible si hi ha voluntat de penediment i, a la vegada, capacitat de reconciliació. Si la petició de perdó no va corresposta amb la donació de perdó, l'expiació del mal no té lloc. Demanar-lo, fins i tot, suplicar-lo, no és garantia del perdó.

El perdó és un acte a través del qual s'agafa el cor trencat i es repara. S'allibera el cor de la presó del rancor i del ressentiment; es recompon el món interior tacat per la vergonya i per la culpa i torna al seu estat immaculat. Restaura, doncs, la innocència que vam conèixer en un altre temps, una innocència que permetia la llibertat d'estimar.

Perdonar no és, en cap cas, justificar comportaments negatius propis o aliens. No és un acte de condescendència o de debilitat. No és fer injustícia; és, més aviat, transcendir tota justícia. Tampoc és, en sentit estricte, la pràctica de la justícia, perquè el perdó flueix de l'amor i no del dret; neix del cor i no de la racionalitat jurídica.

El procés de reconstrucció de teixits depèn del treball del perdó, però aquest exercici és sempre dual i no pot ser exercit de manera individual. Jo puc suplicar el perdó, però l'altre pot no donar-me'l. Puc oferir el perdó, però l'altre pot no sol·licitar-lo. Perquè el perdó tingui lloc, cal un moviment en els dos sentits, de l'agressor cap a la víctima i de la víctima cap a l'agressor.

El maltractament, la violència, l'agressió i la traïció són pràctiques inacceptables. El perdó no significa que un aprovi o defensi la conducta del que ha causat sofriment, ni tampoc exclou que es prenguin mesures per canviar la situació o protegir els propis drets. Perdonar no és fer com si tot anés bé; és un mecanisme de curació interior i això només és possible si es venç la simulació.

Allibera del verí de l'odi i de l'opressió espiritual. Un antic llibre de la saviesa xinesa diu que l'odi és una forma de compromís subjectiu que ens lliga a l'objecte odiat. A la llarga, paralitza. Envigoreix un sentiment de perill que genera, cada vegada més, un cicle de defensa, atac i venjança que l'ego sempre considera justificat.

El perdó ofereix una manera de sortir del cercle viciós. Emancipa de l'esclavitud del temor. Ensenya que sota una conducta cruel i inhumana, hi ha un cor; que més enllà dels actes que no tenen ni un àpex de valor redimible, hi ha una ànima valuosa, que l'ésser transcendeix l'obrar i que la persona és més que els seus actes.

En definitiva, proporciona la claredat necessària per distingir entre el passat i el present, a la vegada que ens dóna esperança per al futur.

Francesc Torralba
Director de la càtedra Ethos de la URL
17/12/2016

dimarts, 27 de desembre de 2016

Els últims sis monjos de Mossul

Mar Matta, el monestir cristià més antic de l’Iraq, no ha sucumbit als jihadistes 

Foto de Diego Ibarra

Enfilat dalt d’un turó del mont Alfaf -que vol dir “els milers”, en siríac- s’erigeix imponent el monestir de Mar Matta (Sant Mateu), a la plana de Nínive, al nord de Mossul. Només 20 quilòmetres de distància el separen de les fronteres del Califat Islàmic.

Fundat, expliquen, l’any 361 després de Crist pel monjo ermità sant Mateu, és el monestir siroortodox més antic de l’Iraq. Aquest extraordinari mirador de la història que ha estat espectador de conquestes, guerres i catàstrofes com incendis i terratrèmols llangueix davant l’escomesa dels jihadistes i ara es troba al bell mig de la zona on s’està desplegant l’ofensiva de la coalició per recuperar Mossul.

L’abadia va estar a punt d’ensorrar-se quan els sequaços de l’Estat Islàmic van dominar els poblets cristians de la plana de Nínive el 6 d’agost del 2014. Més de 240.000 cristians es van veure obligats a fugir de casa seva i buscar refugi al veí Kurdistan iraquià. Els monjos, els seminaristes i una seixantena de famílies cristianes de Mossul a qui havien acollit van haver d’abandonar el monestir. “Els peixmergues van frenar l’avanç jihadista a pocs quilòmetres d’aquí”, recorda fra Iussef Ibrahim, de 42 anys i marmessor del temple. Des de llavors, el front no s’ha mogut, i el monestir queda a només cinc quilòmetres de l’última línia defensiva dels peixmergues. Fra Iussef i cinc monjos més van tornar al cap de pocs dies al monestir amb la solemne promesa que no l’abandonarien mai. “No ens n’anirem. Esperarem aquí el nostre destí”, emfatitza el monjo. Amb ells van tornar també dues famílies de refugiats cristians de Mossul que els han acompanyat tot aquest temps. El claustre de l’abadia amb centenars de dormitoris vacants per a pelegrins, a més d’una altra ala amb les cel·les dels monjos, té un aspecte desmanegat. Tot just se sent un murmuri a tot el monestir. De tant en tant, la xiulada ululant d’un projectil d’un morter que esclata a la llunyania pertorba la tranquil·litat d’aquest místic lloc. “En segles passats va arribar a albergar més de 7.000 monjos”, exclama amb nostàlgia fra Iussef, abans d’afegir: “Abans rebíem fins a cent pelegrins diaris”.

Els monjos segueixen oficiant la missa dominical, a la qual assisteixen uns quants feligresos que arriben d’Irbil o de les altres dues províncies del Kurdistan iraquià. “Cada 15 de setembre, quan es commemora l’aniversari de la mort de sant Mateu, el monestir estava ple. Solien venir milers de cristians de tot l’Iraq”, recorda el monjo.

Aquells temps d’abans, lamentablement, ja no tornaran.

La comunitat cristiana a l’Iraq està desapareixent, literalment. Més del 35 per cent dels cristians de l’Iraq han emigrat a països d’Europa i el Canadà. “Els cristians no tenen intenció de tornar a l’Iraq. Esperem el pitjor per a la nostra comunitat. No hi ha esperances, desapareixerem del Pròxim Orient”, lamenta fra Iussef.

“Estem sols. Fa molts anys que la comunitat internacional ha abandonat els cristians a l’Iraq”, critica el monjo. “Des que es va derrocar Saddam Hussein [després de la invasió de les forces nord-americanes el 2003] no hi ha hagut estabilitat al país. Les minories han deixat d’estar protegides”, denuncia el monjo.

Segons la seva opinió, la persecució de les minories a l’Iraq no és només conseqüència del fonamentalisme islàmic, amb l’auge de l’Estat Islàmic, sinó que també respon a “càlculs polítics i projectes de desintegració del Pròxim Orient que es remunten al 1984”.

“Fa més de 30 anys que la política dels Estats Units a l’Iraq ha estat la de dividir el país per afeblir-lo i poder establir així un nou ordre regional”, manifesta el monjo. “¿On era Occident quan van massacrar als cristians el 2006 a Dora, suburbi de Bagdad, o el 2008 a Mossul?”, clama fra Iussef, a qui la insurgència sunnita va matar el germà, que era diaca a Mossul.

Les persecucions i matances de cristians del 2004 al 2008 van forçar desenes de milers de fidels a desplaçar-se cap al Kurdistan iraquià o a emigrar a un altre país. Als peus de la muntanya on està situat l’enclavament Mar Matta hi ha tres poblacions cristianes, dues de les quals es van formar a finals de la dècada passada amb famílies cristianes que van fugir de Mossul. Però, ara, igual que les altres 51 poblacions de la plana de Nínive, Meriki, Magora i Al Barak són pobles fantasma.

“Sense els cristians de l’Iraq s’extingirà una cultura mil·lenària i una de les llengües més ancestrals de Mesopotàmia, l’arameu [la llengua que parlava Jesús]”, adverteix fra Iussef.

Els vetustos murs de Mar Matta atresoren una de les biblioteques més antigues d’obres cristianes. Manuscrits de les Sagrades Escriptures que daten de fa més de 1.400 anys podrien patir un destí similar al d’altres temples o monuments cristians, com la Tomba de Jonàs a Mossul, l’antic monestir de Mar Behnam a Qaraqoix, o les esglésies de Bartella -dues localitats cristianes encara sota control de l’EI-, que han estat destruïts pels jihadistes.

“Els manuscrits de més valor històric, així com les relíquies de sant Mateu, han estat trasllats a un lloc segur”, assenyala fra Iussef, mentre ens ensenya la petita cripta on fins fa poc descansaven les restes del fundador del monestir i els ossos dels primers abats que van regir el temple.

Altres obres religioses com les escriptures del Nou Testament i les de les vides de sants, que es compten per milers, han estat reubicades a les prestatgeries d’un habitacle apartat del monestir per protegir-les.

El Raed apareix davant nostre com una visió. És difícil topar-se amb algun dels pocs habitants del monestir. Com la majoria de cristians de Mossul, ell i la seva família van fugir el 18 de juliol del 2014, el dia que va expirar el termini donat per l’Estat Islàmic perquè totes les famílies d’aquesta comunitat religiosa abandonessin la ciutat. “L’Estat Islàmic ens va donar un ultimàtum: convertir-nos a l’islam, afrontar la mort o anar-nos-en sense endur-nos res. Així que no vam tenir més remei que abandonar casa nostra”, explica el Raed.

“Ens ho van prendre tot. A la sortida de Mossul ens van parar en un lloc de control i ens van confiscar totes les nostres pertinences. Es van endur els diners que teníem, totes les joies, fins i tot l’anell de casats, i també ens van prendre la documentació”, explica aquest refugiat.

“Estem molt agraïts per l’ajuda dels monjos. Si no fos per ells no tindríem on anar”, reconeix el Raed, que ajuda a la cuina i en el manteniment de l’abadia com a mostra de gratitud.

El Raed explica que quan l’Estat Islàmic va arribar a Mossul es va alçar com a “alliberador” de les minories religioses. “Ens van dir: «Hem vingut a alliberar-vos. Som els vostres germans i amb nosaltres estareu fora de perill»”, rememora el Raed, reproduint el missatge que van donar els jihadistes. Al principi es van traslladar amb uns familiars a la veïna localitat de Baixiqa, llar de la minoria xabak (musulmans xiïtes kurds), dels yazidites i dels cristians assiris, que va caure després en mans de l’EI. “Vam tornar a Mossul i ens hi vam estar unes dues setmanes, fins que el 18 de juliol vam haver de triar entre l’exili, la conversió o la mort”, sentencia aquest refugiat cristià.

“Ara estem fora de perill però hem pagat un preu molt alt. Em fa por no poder tornar mai a Mossul”, diu amb desassossec el Raed.

Ethel Bonet
23/10/2016

dissabte, 24 de desembre de 2016

El vídeo que has d'ensenyar durant el dinar de Nadal per defensar l'acollida dels refugiats

La campanya Casa nostra, casa vostra llança a les xarxes 'Un conte de Nadal' per remoure consciències

'Per a nosaltres és ficció, per als que fugen de la guerra, la realitat'. La campanya a favor de l'acollida de les persones refugiades Casa nostra, casa vostra vol remoure consciències aquestes festes amb 'Un conte de Nadal' que en menys de 24 hores ha superat les 40.000 visites a les xarxes socials.

L’anunci, el protagonitzen una mare i el seu fill petit que estan mirant l’arbre de Nadal a casa. De cop, la trama planteja a l’espectador què passaria si la seva vida canviés d’una dia per l’altre, i li toqués patir el que viuen les persones refugiades.

Casa nostra, casa nostra és una campanya d’informació, de sensibilització, de mobilització i de pressió política a favor de l’acollida de les persones refugiades i migrants, tant les que esperen a les fronteres com les que ja són aquí. El manifest ja ha recollit prop de 30.000 signatures i insta les institucions a actuar perquè Catalunya sigui terra d’acollida.

Com pots ajudar als refugiats? clica a aquí

23/12/2016

divendres, 23 de desembre de 2016

"Tu pots ser la família que està esperant", una campanya per trobar famílies d'acollida a menors de 6 anys

Es tracta d'una iniciativa del Departament de Treball, d'Afers Socials i Famílies per conscienciar a la ciutadania de la necessitat d'augmentar el nombre de famílies d'acollida. 


El Departament de Treball, d'Afers Socials i Famílies ha presentat la campanya "Tu pots ser la família que estan esperant", una iniciativa per tal de trobar famílies d'acollida per infants de 0 a 6 anys.

En donar el tret de sortida a la iniciativa, la consellera Dolors Bassa, va assegurar que es necessiten "100 famílies per acollir 100 menors", ja que actualment aquest centenar d'infants, que tenen malalties greus o diversitat funcional, resideixen en centres i necessiten trobar una casa com més aviat millor. Al mateix temps, des de la Generalitat es vol garantir el dret dels infants a viure en família.

La campanya, que té com epicentre la ciutat de Sabadell, s'emmarca a la Setmana de l'acolliment familiar, una iniciativa de Benestar a través de l'Institut Català de l'Acolliment i de l'Adopció (ICAA) i en col·laboració d'entitats com FEDAIA. Al llarg d'aquesta iniciativa es promocionarà i divulgarà sobre la mesura de protecció dels menors per tal de conscienciar la ciutadania sobre la necessitat d'augmentar el nombre de famílies d'acollida a Catalunya a partir de taules informatives al carrer i una exposició temporal a l'Ajuntament de Sabadell.

L'acolliment familiar és una mesura de protecció de la infància regulada per la Llei 14/2010 sobre els Drets i les oportunitats en la infància i l'adolescència. L'acollida d'infants no és un pas previ a l'adopció, sinó que té com a objectiu que l'infant pugui tornar amb la família d'origen.

Mentre això no sigui possible, la normativa contempla l'acolliment perquè proporciona un entorn de comprensió, acompanyament i estima que tot infant necessita. Actualment a Catalunya hi ha més de 600 famílies acollidores, amb les quals hi ha acollits més de 1.000 infants.

Com acollir un infant?
Des del punt de vista legal, les persones que poden acollir infants han d'estar en ple exercici dels seus drets civils, han de ser majors de 25 anys i tenir com a mínim 14 anys més que la persona acollida.

Tota persona interessada a fer un acolliment s'ha d'adreçar a l'Institut Català de l'Acolliment i de l'Adopció, que té representacions territorials a Barcelona, Girona, Lleida, Tarragona i Amposta, o bé concertar una cita amb una Institució Col·laboradora d'Integració Familiar (ICIF).

Per tal d'informar-se més sobre la documentació i el procés per acollir un infant es pot trucar al 012 o bé informar-se més detalladament via web.

Alba Pueyo
22/12/2016

dijous, 22 de desembre de 2016

Un test genètic prediu riscos ocults de cor

El 63% dels infarts els tenen persones amb poc perill
Roberto Elosua, epidemiòleg expert en genètica cardiovascular de l'IMIM (Getty)
El 63% dels infarts de miocardi els tenen persones que no són objecte de mesures preventives ni de consells perquè el seu risc pertany a les categories de moderat (37%) o baix (26%). Però, genèticament, almenys un de cada deu té mutacions que el posen al primer esglaó del perill, cosa que explicaria en part per què a ells, que no tenien cap pista que els podia passar, acaben tenint un infart. Investigadors de l’ IMIM ( Institut Hospital del Mar d’ Investigacions Mèdiques) i del grup dels Estats Units Kaiser Permanente acaben de publicar a la revista Circulation un estudi epidemiològic genètic que demostra amb un test de saliva que almenys el 10% d’aquelles persones catalogades per colesterol, hipertensió, tabaquisme o diabetis com a intermedis tenen realment un risc elevat de patir un infart de miocardi. “I haurien de ser objectiu de prevenció”, apunta l’epidemiòleg Roberto Elosua, referent espanyol de l’estudi i coordinador del grup d’epidemiologia i genètica cardiovascular de l’ IMIM.

La prova genètica, desenvolupada per la companyia catalana Gendiag, va buscar marcadors genètics que impliquen més risc cardiovascular però que no estan ni de bon tros relacionats amb aquests factors de risc clàssics (hipertensió, colesterol, diabetis...). “Coneixem unes 50 mutacions vinculades al risc d’infart, i dos terços no estan associades als factors clàssics, sinó que apunten a gens relacionats amb la inflamació i la immunitat”, explica Elosua. Són onze d’aquestes mutacions que es queden al marge del més conegut les que s’han introduït en el test, perquè les persones amb un risc ocult estan bé del colesterol o de la hipertensió.

“És el que hem demostrat en l’estudi, en el qual el grup Kaiser Permanente s’ha encarregat d’aportar 52.000 pacients que s’han seguit durant 6 anys a Califòrnia. A Catalunya ho vam fer a Girona, amb 3.000 casos. Els resultats van ser idèntics. Aquestes mutacions del test canviaven el càlcul del risc: un 10% dels intermedis pertanyien realment al grup de risc alt”. Aquesta reclassificació permetria oferir mesures preventives, tant d’estils de vida com de medicació, als ocults. El càlcul que fan els epidemiòlegs és que aplicar la prova als moderats podria reduir el nombre d’infarts un 13%.

La major part de la població pertany al grup de risc baix (el 66%); una quarta part està qualificada d‘intermèdia i un de cada deu té moltes possibilitats de tenir un infart en algun moment de la seva vida. Però els infarts que arriben als hospitals es ­reparteixen d’una altra manera: un 37% tenen lloc entre els que tenien un panorama pitjor, un 37% entre els intermedis i un 26% entre els de risc baix. Però només es prenen mesures preventives amb el grup de més perill conegut.

“Identificar aquest risc no visible permetria ampliar la prevenció activa. Per exemple en aquest grup intermedi sempre que hi hagi antecedents familiars, o aprofitant una revisió laboral”, apunta l’epidemiòleg. “Només cal fer la prova una vegada a la vida. Perquè la prevenció funciona en qualsevol moment, hi ha evidència fins als 75 anys”.

El test cardíac ja està al mercat, però no a la cartera de la sanitat pública. És una patent fruit de la col·laboració publicoprivada entre l’ IMIM i Gendiag-Ferrer inCode. 

Ana Macpherson
21/12/2016

dimecres, 21 de desembre de 2016

La violència de gènere, una xacra a eradicar

Gairebé 4.000 dones en risc. Víctimes que la policia protegeix de morir a mans de parelles o exparelles
Enterrament d'Ana María E.C., de 25 anys, apunyalada diumenge a la matinada a Vigo, pel que sembla, per un company de feina amb qui va tenir una relació sentimental (EFE)
Sempre amb la por que a la següent cantonada, qui un dia va ser la persona que més estimaves et mati a punyalades, amb acarnissament, una i cent vegades. Fins que comprovi que efectivament has deixat de respirar, d’existir... Així és com se senten milers de dones en aquest moment víctimes de violència de gènere que necessiten la vigilància directa de la policia perquè es considera que corren un risc seriós de ser atacades, que la seva vida perilla. Amb dades a 30 de novembre, 3.750 dones figuren al sistema de seguiment integral dels casos de violència de gènere (sistema VioGén) amb un risc mitjà-alt (169) o extrem (8), segons el Ministeri de l’Interior. Aquesta valoració la fan els agents estudiant el perfil del maltractador, els antecedents, així com l’entorn i les circumstàncies familiars, entre altres aspectes.

Aquestes gairebé 4.000 dones (la majoria d’entre 31 i 45 anys) disposen de vigilància policial: les de risc mitjà, de manera “ocasional i aleatòria del domicili, així com de l’entrada i sortida dels centres escolars dels fills”; en les de risc alt, la vigilància es converteix en “freqüent”; en les de risc extrem, és “permanent” amb un “control intensiu dels moviments de l’agressor”, segons estableix la instrucció donada per Interior el juliol passat. A més, des de l’agost, mes en què es van posar en marxa els primers plans personalitzats de protecció policial, més de 12.000 dones reben mesures d’autoprotecció addicionals a les descrites abans. Així, a la víctima que es considera que té un risc mitjà, els agents que fan el seguiment del seu cas li suggereixen que avisi els veïns per si arribat el moment necessita ajuda, que canviï el pany, que deixi les claus posades a dins quan estigui al domicili i instal·li videoporters i sistemes d’alarmes. També li demanen que canviï de número de telèfon, bloquegi les trucades i les comunicacions a través de qualsevol compte d’aplicació digital (WhatsApp, Line ...) i triï un sobrenom a les xarxes en comptes d’utilitzar el nom autèntic, entre d’altres. A la que es troba en la categoria de risc alt se li aconsella deixar el domicili, demanar un canvi d’horari o de centre de treball, modificar les rutines de desplaçament i tenir “un pla d’ escapada amb una bossa d’emergència preparada per si ha de fugir”. Les de risc extrem tenen escorta les 24 hores. Aquesta és la realitat que viuen cada dia milers de dones, en la majoria dels casos sense que els seus companys de feina o amics ho percebin. Dones que van fer el pas de denunciar i que, malgrat haver fugit d’aquesta situació, es veuen obligades a modificar la seva vida, en espera que el maltractador se n’oblidi o trobi una altra víctima.

Els agents de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil controlen qualsevol canvi de situació tant en ella com en ell, modificant la valoració del risc, informació que comparteixen amb l’autoritat judicial. L’objectiu és que tots els implicats en la protecció de les víctimes de violència de gènere tinguin el màxim nombre de dades possibles. Actualment, la informació del sistema VioGén està a disposició de 37.000 usuaris d’institucions i forces policials, una xifra que s’ampliarà el 2017 amb la previsible incorporació dels serveis sanitaris, segons va explicar Jorge Zurita , responsable d’aquest sistema al Congrés de Violència de Gènere organitzat pel Consell General del Poder Judicial (CGPJ). Precisament ahir l’ Observatori contra la Violència Domèstica i de Gènere va donar les xifres de denúncies del tercer trimestre de l’any.

Els jutjats espanyols van rebre entre els mesos de juliol i setembre d’aquest any un total de 38.402 denúncies per violència de gènere, és a dir, 426 cada dia. Això suposa un increment del 13,9% respecte al mateix període del 2015, i del 5,7% si el comparem amb el segon trimestre d’aquest any. Darrere d’aquestes 38.402 denúncies hi havia 36.079 víctimes de violència de gènere, un 11% més que un any abans, i set de cada deu eren espanyoles. A més, han augmentat un 3% les ordres de protecció sol·licitades i concedides a les víctimes, així com les condemnes als maltractadors. “Les dades ens alerten que continua creixent el nombre de víctimes de violència de gènere, però també que hi ha més denúncies i hi ha més dones que sol·liciten ordres de protecció. Des de l’ Observatori considerem que això és positiu perquè ens permet posar en marxa els sistemes d’ajuda”, assenyala la presidenta d’aquesta entitat, Ángeles Carmona .

Aquestes dades es coneixen després d’un cap de setmana en què tres dones (una altra ahir) van ser brutalment assassinades per les seves parelles o exparelles. En cap dels casos les dones havien presentant denúncia. Aquest gran nombre de xifres seran estudiades i analitzades a la comissió parlamentària que avançarà en la recerca d’un pacte d’Estat contra la violència de gènere, que assegurarà un finançament estable, es basarà en la conscienciació social dels comportaments masclistes que perduren en la societat i que modificarà la llei per incloure-hi els delictes contra la dona, com la violació i l’assetjament sexual.

Celeste López
21/12/2016

dimarts, 20 de desembre de 2016

Alep, ciutat màrtir i mal presagi

La caiguda del feu urbà de la rebel·lió a mans d'Al-Assad és un punt d'inflexió però no acaba la guerra
Un carrer destrossat al barri d’Al-Khrub, a Alep / YOUSSEF KARWASHAN / AFPABDALRHMAN ISMAIL / REUTERS
Després de quatre anys i mig de resistència sota bombardejos indiscriminats de l’exèrcit lleial a Baixar al-Assad -i dels aliats russos i iranians-, sotmesos a un setge des de fa mesos, els civils i els combatents atrinxerats des de l’estiu del 2012 als barris de l’est d’Alep, al nord de Síria, s’han hagut de rendir aquesta setmana. Sense ajuda exterior, esgotades les reserves d’aliments, medicaments i munició, sota una pluja de bombes dissenyades per acabar amb els soterranis on havien posat a cobert les clíniques i hospitals (que van ser el primer objectiu militar de l’ofensiva aèria russa), no tenien cap altra opció: era la crònica d’una mort anunciada. La caiguda d’Alep, l’últim gran feu urbà de la revolució contra Baixar al-Assad, no és el final de la guerra, però marca un abans i un després. Alep era la capital econòmica de Síria i el règim no podia restablir la seva autoritat al país sense conquerir-la. 


L’evacuació de civils i combatents que van prometre Rússia i Turquia continua encallada. Unes 8.000 persones han pogut sortir de la zona de poc més de dos quilòmetres quadrats on la gent s’havia refugiat de l’avanç terrestre de les tropes d’Al-Assad i les milícies iranianes que actuen com a principal força de xoc al costat del règim sirià. Segons l’ONU, encara queden 30.000 persones esperant abandonar, a contracor, la zona assetjada.

Després de tot el dia esperant amb la seva família al punt d’evacuació, afamats, sota un fred intens i enmig de tirotejos que van provocar el caos i el pànic, guardant el torn per pujar als autobusos que finalment van marxar buits, Abdulkhafi Alhamdo, mestre d’anglès, va decidir tornar a la casa que havia deixat dijous pensant que potser l’abandonava per última vegada. “Per justificar el nostre extermini, fins i tot els vostres governs diran que som terroristes. No us els cregueu, i enfadeu-vos perquè es vessa la nostra sang”, deia mostrant una fotografia de la seva filla Limar, de 8 mesos, entaforada dins una maleta: “¿Creieu que és una terrorista?”

Un dels pocs metges que encara hi ha al que queda de l’Alep rebel, el doctor Salem, explicava en un vídeo gravat amb el seu telèfon mòbil que no creu que pugui sortir-ne viu. Des del terrat de l’Hospital d’Al-Quds, al barri d’Al-Ansari, s’acomiadava: “Sóc un ésser humà i sóc sirià. Tinc l’honor d’haver participat en les protestes de la primavera del 2011. Demanàvem llibertat, i encara ho fem. La llibertat dels éssers responsables, no el caos de què ens acusen. Sóc a Alep perquè aquí és on havia de ser. Estimo la vida. M’agrada que vosaltres la pugueu viure amb justícia, dignitat i llibertat”.

A diferència d’altres precedents, com les massacres de Gernika a la Guerra Civil Espanyola, Srebrenica a Bòsnia o Grozni a Txetxènia, la presa d’Alep s’ha retransmès en directe. No només ho han fet les víctimes, sinó els mateixos botxins, que han comès crims de guerra davant dels ulls del món.

Demostració de força
Lurdes Vidal, especialista en Síria de l’Institut Europeu de la Mediterrània (IEMEd), destaca que “la presa d’Alep ha sigut una demostració de força d’Al-Assad, que exhibeix una crueltat exemplaritzant com a missatge per a la resta de pobles i ciutats rebels que resisteixen a Síria, i de Putin, que vol demostrar la capacitat militar i erigir-se en actor imprescindible en el futur de Síria”.

La reconquesta d’Alep pel règim d’Al-Assad reprodueix a gran escala el que va passar a Homs el maig del 2014, o a les poblacions rebels de la perifèria de Damasc, com Daraia, que es va rendir a l’agost: el règim conquereix ciutats fantasma, buides de població, reduïdes a runa. En tots els casos els civils han acompanyat els combatents insurgents en condicions extremes: la gent no vol viure sota el jou del dictador. Venç, però no convenç.

Al costat dels vencedors també hi ha Putin, que està imposant fets consumats abans que Donald Trump es converteixi al gener en president dels Estats Units. I l’altre aliat d’Al-Assad, l’Iran, que ha assumit el pes de la invasió terrestre amb la temuda Guàrdia Revolucionària i les milícies xiïtes libaneses i afganeses: des de l’Imperi Bizantí que els perses no envaïen Alep.

Però segons l’arabista Jean-Pierre Filiu, l’altre gran guanyador amb la caiguda d’Alep és Daeix, acrònim àrab d’Estat Islàmic: “Mai ens cansarem de repetir que Daeix va ser expulsat d’Alep el gener del 2014 per les mateixes forces revolucionàries contra les quals s’ha acarnissat ara la dictadura siriana. És contra una ciutat alliberada de Daeix des de fa gairebé tres anys que el règim d’Al-Assad, Rússia i l’Iran han perpetrat la campanya més mortífera del conflicte sirià”. Cal recordar que en plena ofensiva sobre Alep, Daeix va tornar a ocupar Palmira, la ciutat Patrimoni de la Humanitat, on ha acumulat un gran arsenal.

El rostre de la derrota és l’èxode dels vençuts que han hagut d’escollir entre una mort bàrbara o abandonar la terra on somiaven fer realitat una Síria lliure de dictadures. Els vençuts són el poble de l’Alep rebel, que durant quatre anys ha mantingut escoles i hospitals en marxa malgrat la política d’extermini del govern. També l’oposició democràtica al règim, que ara queda reduïda a una resistència de tipus guerriller i havent d’acceptar marxar a zones amb més presència de grups islamistes armats.

Però a la llista dels vençuts hi ha també el sistema de les Nacions Unides, després dels bombardejos sistemàtics d’escoles, hospitals i combois d’ajuda humanitària, sense cap reacció més enllà de les paraules. Aquest dijous 25 ONG sirianes denunciaven la “complicitat del conjunt de la comunitat internacional en la massacre d’Alep”. Per a Laëtitia Atlani-Duault, exassessora en temes humanitaris de l’ONU, “Alep és a Síria avui el que Gernika va ser a Espanya en la Guerra Civil, una ciutat martiritzada i un mal presagi de més desastres que arribaran. Igualment, l’ONU es pot convertir al segle XXI en el mateix que va ser la Lliga de les Nacions el segle passat: un organisme irrellevant”.

I ara, què?
El futur no deixa gaire marge a l’optimisme. “El règim vol arraconar totes les forces rebels a la província d’Idlib, on ja s’han concentrat els civils i els combatents d’altres ciutats que s’han rendit, i quan tingui l’oportunitat acabar de liquidar-los -explica Vidal-. I assistirem a un procés diplomàtic internacional de rehabilitació del règim, però aquest no és, ni de bon tros, un escenari de pau: és un escenari terrible”. Hadi Hadi, investigador sirià del Chatham House, recorda que encara queden més de 100.000 combatents rebels i que el règim només controla el 30% del territori: “La caiguda d’Alep és una derrota significativa, però no és el final. Aquesta guerra serà llarga, i no és el mateix conquerir una gran ciutat que controlar-la”.

Fa uns dies l’escriptor libanès Elias Khoury assegurava que “els dictadors no saben que qui juga amb la destrucció n’acaba sent víctima”. “El poble que va trencar el mur de la por i es va vestir de llibertat no tornarà a la foscor, per molt forta que sigui la brutalitat. El tirà ha vençut, però la seva victòria no durarà i veurà que no pot jugar amb la mort per sempre”, deia.

Cristina Mas
18/12/2016

dilluns, 19 de desembre de 2016

Creixen un 20% les persones ateses per Projecte Home durant el 2016

L'alcohol i la cocaïna són les substàncies que creen més addiccions entre els adults

El Projecte Home ha atès un total de 2.200 persones amb addiccions a drogues i alcohol durant el 2016, un 20% més respecte l'any passat i la més alta des de la creació de l'entitat el 1995. Entre els adults, les substàncies que creen més addiccions són l'alcohol i la cocaïna.

L'ONG avisa que aquesta realitat requereix l’atenció social i la prioritat política ja que es tracta d'una problemàtica "molt present a Catalunya però no resolta i que s’ha normalitzat", afirma el director de Projecte Home Catalunya, Oriol Esculies.

"Estem veient des de fa anys que l'abús de drogues no frena a Catalunya. Fem el possible per ajudar les persones que ho necessiten però els recursos actuals són insuficients per portar a terme una atenció integral i de qualitat", defensa Esculies.

Segons l'ONG, la situació més greu es viu amb l'increment de casos en situació d'exclusió social, fruit de l'abús de l'alcohol i altres drogues, que requereixen cobrir necessitats bàsiques com l'alimentació i l'habitatge.

Un 83% dels joves admet tenir problemes amb el cànnabis
Entre els adolescents i joves, d'entre 13 i 23 anys, atesos per l'entitat durant el 2016 hi ha un 79% de nois i un 21% de noies i l'edat mitjana és de 17 anys. La gran majoria presenta baix rendiment acadèmic, desmotivació i conflictes familiars. Un 83% dels joves atesos reconeix tenir problemes amb el cànnabis i un 31%, amb l' alcohol.

Segons Esculies, la societat actual viu "en una cultura excessivament tolerant amb l'alcohol, on la percepció dels riscos d'abusar-ne és encara molt baixa, fins i tot pel que fa al consum en menors d'edat". De fet, l'edat d'inici de consum d'alcohol entre els joves atesos per l'entitat és de només 13 anys.

En l'actual debat sobre l'alta prevalença del consum d'alcohol entre els més joves, Esculies alerta també de la "doble moral" que té la societat en aquesta qüestió. "És una substància que la trobem a tot arreu, accessible i econòmica. No podem culpabilitzar els menors i joves de beure massa alcohol. Ells només són un reflex del comportament dels adults, que som els qui més bevem alcohol, els qui el produïm, distribuïm i publicitem massivament", adverteix Esculies.

L'alcohol i la cocaïna, molt present en els adults
Pel que fa a les característiques dels adults atesos durant aquest any per Projecte Home, el perfil tipus és un home de 40 anys, amb addicció a l'alcohol i/o la cocaïna (en el 88% dels casos i molt sovint les dues substàncies alhora), amb una baixa formació acadèmica i que necessita ajuda econòmica externa per subsistir.

L'alcohol és la substància que més ha crescut en els darrers anys. Aquest 2016, un 42% dels usuaris que van iniciar un tractament ho van fer per problemes amb l'alcohol mentre que el 2008, la xifra era només del 17%, segons indica l'ONG.


Sí, sóc alcohòlic

L’escriptor i articulista de l’ARA Sebastià Alzamora fa pública en aquestes pàgines la seva difícil relació amb l’alcohol, com va caure molt avall i com se n’ha sortit. És un testimoni colpidor, "un gest d’amor i gratitud a les persones que m’han rescatat". I un crit d'alerta sobre un gravíssim problema social massa sovint ignorat, fins i tot tolerat i frivolitzat.

Per a Maria Martín Trias i Sebastià Alzamora Pol, els meus pares

He triat aquestes paraules com a títol perquè són les més difícils que he dit en la meva vida. Les més difícils en la meva, en moltes vides. Hi ha un sentiment de fracàs humà total en el fet d’admetre que un és alcohòlic. Un sentiment fet de vergonya, de culpa, de ràbia contra un mateix i, tal vegada sobretot, de consternació i de por. Què serà de mi d’ara endavant? Què he fet, com m’ha pogut succeir? Hi ha aquell poema de Jaime Gil de Biedma, precisament titulat Contra Jaime Gil de Biedma: “[...] cuando llegas, borracho, / y te paras a verte en el espejo / la cara destruida, / con ojos todavía violentos / que no quieres cerrar. [...] Podría recordarte que ya no tienes gracia. / Que tu estilo casual y que tu desenfado / resultan truculentos / cuando se tienen más de treinta años, / y que tu encantadora / sonrisa de muchacho soñoliento / - seguro de gustar - es un resto penoso, un intento patético". Penós, patètic. La mena d’adjectius que entre tots hem buidat de contingut a força d’abusar-ne, però que de sobte recuperen tot el seu sentit i la seva amargor, i els recuperen damunt teu. Perquè sí, ho has d’admetre, ho acabes d’admetre per fi: ets alcohòlic. Hi ha també la darrera cançó que va gravar Johnny Cash, estremidora, que parla de l’heroïna però que per al cas és el mateix. Es titula Hurt : " What have I become, my sweetest friend? / Everyone I know goes away in the end. / And you could have it all, my empire of dirt. / I will let you down, I will make you hurt". Et decebré, et faré mal. Tot el dolor, la brutícia que has abocat damunt tu mateix i, cosa que es pitjor, damunt els que t’estimen. O t’estimaven, no ho saps. La pregunta, tan certa i que fa tanta por, i ràbia, i vergonya: en què m’he convertit? Són belles maneres que tenen de dir-ho els poetes, però no deixa de ser també l’autocompassió, una emoció típica de l’alcohòlic, i, per tant, enganyosa i fútil. Fora, doncs. La immensa majoria d’alcohòlics no arriben a reconèixer mai que ho són, i el fet que un ho reconegui no el fa millor ni pitjor que la resta. Que molts no vulguin o no puguin fer-ho és perfectament comprensible. Parlar sobre el meu cas concret no té cap mena de rellevància, i si ho faig aquí, és només en la mesura que espero que això pugui ser mínimament útil per a alguna altra persona.

L’alcoholisme és una malaltia crònica irreversible, d’una gravetat extrema. Tot i així, és possible sortir-se’n. Però perquè això sigui possible, és indispensable una primera passa: que l’alcohòlic assumeixi la seva condició i que prengui la decisió voluntària de rehabilitar-se. Dit així pot semblar senzill, però és extremadament difícil que aquesta primera passa es faci. A mi em va costar més de dos anys i mig fer-la, gairebé tres. Gairebé tres anys d’enganys i autoenganys, de subterfugis, excuses i mentides, en contra de totes les evidències i de tots els bons consells, les converses, les reprimendes i fins i tot les súpliques de les persones al meu voltant. L’alcoholisme és una malaltia física i psicològica, però també és una malaltia moral i emocional, una malaltia de l’ànima. Gairebé tres anys inventant pretextos i maneres de sortir a beure d’amagat (o això em pensava), emmagatzemant botelles als racons més insospitats de casa, cercant maneres de dissimular, sense aconseguir-ho, el mal alè i els símptomes visibles de l’embriaguesa. L’efecte de l’alcoholisme consisteix en un deteriorament gradual, però a cada moment més accelerat i notori, de l’individu, fins a arribar a la seva destrucció completa. Això fa que tard o d’hora tothom s’adoni del que està succeint, excepte el mateix interessat. L’alcohòlic és una persona dominada per una substància que anul·la la seva voluntat i, per tant, la seva capacitat de discerniment i de percepció. Tothom veia la meva cara inflada, els meus ulls mig clucs, la meva pell macilenta, la tremolor de les mans; tothom s’adonava de la lentitud, els titubejos i les incoherències en la meva parla, de les meves aparatoses dificultats per mantenir l’equilibri. Fins i tot en Mitchum i en Cooper, el moix i el ca que viuen a casa meva, s’adonaven a la seva manera que alguna cosa en mi anava molt malament. Ho veia tothom, ja dic, tret de mi mateix. Jo em veia reflectit al mirall, quan amb un gran esforç em decidia a rentar-me i afaitar-me, i em trobava com sempre. No era conscient dels meus canvis d’humor sobtats i inexplicables, de les meves bromes desagradables, de com aixecava la veu només per proferir qualsevol bajanada. No era ni tan sols conscient de les mentides que explicava als altres, perquè tampoc recordava les que m’explicava a mi mateix. Eren tantes, i sovint tan absurdes i fins i tot contradictòries entre elles, que se’m feia impossible lligar-les amb un mínim de coherència. La mentida, l’excusa de pèssim pagador, la desvergonyida falta de respecte, la trampa estúpidament calculada, el ploricó bavós, l’enrabiada infantil i el xantatge emocional són les eines predilectes de l’alcohòlic, i les utilitza de forma tan abusiva que es converteixen en la seva forma de vida. L’alcoholisme no tan sols transmuta l’aparença física de l’individu, sinó que també perverteix la seva conducta i en fa emergir no ja el pitjor, sinó allò que ningú, començant per ell mateix, podia imaginar que dugués a dins. Jo no vaig ser cap excepció a aquesta pauta, i és per això que dono fe que no és cap exageració qualificar d’infern la vida d’un alcohòlic i la d’aquells que l’envolten, molt en particular la d’aquells que malauradament -així se senten, i és ben lògic- l’estimen.

El motiu que explica tanta mentida és la por. Com que la seva voluntat ha estat abolida, l’alcohòlic és una persona essencialment acovardida i poruga, i la primera de les seves pors no és altra que la de ser assenyalat, i de reconèixer-se, com un alcohòlic. En això hi té a veure, òbviament, el fet que l’alcoholisme és, també, una malaltia estigmatitzada. L’alcohol és socialment present gairebé a tot arreu, i en aparença qui més qui menys tothom sap tractar-hi sense perdre el control. La imatge d’un alcohòlic dins l’imaginari col·lectiu és la d’un marginat, ajagut damunt un banc o dins un caixer automàtic, aferrat a un cartró de vi dolent. No tenim en compte que aquella persona no hi va néixer, ni damunt el banc ni dins el caixer, ni per descomptat abraçada al cartró de vinot, i que allò que ens en separa és molt més fràgil i incert del que ens pensem.

A banda de ser una malaltia per se, l’alcoholisme és causa directa de moltes altres malalties, tant físiques com mentals, totes freqüents i terribles. La més coneguda i associada al consum desordenat d’alcohol és la cirrosi, però la llista inclou ictus, infarts i patologies cardiovasculars i gastrointestinals severes, càncer, diabetis, distròfies, gangrena (amb les consegüents amputacions) o demència. L’alcohol va al sistema nerviós central, i des d’allà ataca qualsevol punt del cos, sobretot el que per qualsevol motiu és més dèbil. En el meu cas, sempre he tingut els ulls especialment sensibles.

Els ulls. Vaig desenvolupar una neuritis òptica, i això vol dir un assecament progressiu (però molt ràpid) del nervi òptic: una pèrdua creixent de visió que en la seva darrera fase desemboca en una ceguesa irreversible. Vaig arribar a comptar només amb el trenta per cent de visió, i, en les nits de turment que això em produïa, em confessava a mi mateix que l’alcohol era el causant d’aquell desastre, però ni tan sols així em vaig aturar de beure. Al contrari, bevia cada vegada més, sense fer cas de les cames tumefactes o tremoloses, segons com m’aixequés, de la permanent nebulosa del cervell, de les mans incontrolades fins que no prenia la primera copa del dia. No podia llegir diaris ni llibres perquè no en distingia les lletres, ni conduir, ni reconèixer la fesomia de les persones més que a distàncies curtes. Escrivia amb grans penes i treballs amb el nas enganxat a la pantalla de l’ordinador i amb un cos de lletra exageradament gran, i els colors es desdibuixaven i es confonien. El món, la realitat, eren cada dia, en cada instant, més lluny de mi. Més ben dit, era jo qui me n’allunyava, perquè m’apagava. No crec que em faltés gaire per morir, o per sumir-me en una existència invàlida que, al meu parer, hauria estat encara pitjor que la mort pròpiament dita.

Molts alcohòlics rehabilitats o en rehabilitació en diuen el clic. És aquell instant de lucidesa, d’estranya, desesperada i beneïda lucidesa, en què per fi ho dius. T’ho dius a tu mateix: sí, sóc alcohòlic. Sóc alcohòlic i necessito ajuda. A mi el clic em va sorprendre una nit de primavera dins la cuina de casa, on solia refugiar-me, com un escarabat de mida humana, a beure. Em vaig acabar la copa i me’n vaig anar al llit, dubtant si l’endemà el clic encara persistiria.

Després del clic
Vaig ingressar al centre de desintoxicació de la Unitat per a Persones amb Problemes Relacionats amb l’Alcohol ( UPRA) el passat 22 de juny, vigília de Sant Joan. La UPRA de Balears, com, pel que em consta, els centres de la Xarxa d’Atenció a les Drogodependències (XAD) de Catalunya, són excel·lents i formen part del sistema de sanitat pública. Ho vull subratllar contra la idea, molt estesa, que l’alcoholisme només es tracta en clíniques privades de preus prohibitius, i vull aprofitar l’avinentesa per expressar el meu agraïment al doctor Rafael Blanes, la psicòloga Isabel Forteza i el petit però magnífic grup de professionals sanitaris que varen ser responsables de la meva desintoxicació.

Els primers dies la reacció del meu cos al còctel de fàrmacs que havia de prendre per suportar la síndrome d’abstinència es va concentrar en les cames, que no m’aguantaven, fins al punt que m’havia de desplaçar amb l’ajut d’uns caminadors. L’impacte de veure’m dins un centre per a alcohòlics, en pijama, arrossegant els peus sostingut per uns caminadors, no se m’esborrarà per anys que visqui, i recordo que contrastava fortament amb la llunyana alegria dels coets i els petards que ressonaven dins el cel de la revetlla de Sant Joan, la primera nit del meu ingrés.

Si no vaig errat, la durada d’un ingrés per desintoxicació alcohòlica no excedeix un mes. El meu va durar quinze dies exactes, de manera que el 6 de juliol vaig sortir de les instal·lacions de l’UPRA, sota el que se’n sol dir un dia d’estiu radiant. Em sentia, i m’hi sento encara avui, net, fort i lliure, per primera vegada en molt de temps. Una altra vegada unes paraules desgastades pel tòpic recobraven sentit damunt meu, però en aquesta ocasió les paraules eren tornar a néixer.

Tanmateix, la desintoxicació no deixa de ser tan sols una altra primera passa. A continuació comença el treball de debò, que no tan sols consisteix a viure sense beure alcohol, sinó també, i sobretot, en un esforç humil, però sostingut i irrenunciable, d’aprenentatge vital, l’abast i la profunditat del qual començo ara com ara únicament a entreveure. Superada la síndrome d’abstinència, s’obre la fase de la deshabituació o rehabilitació, que vaig començar al cap de pocs dies, inscrivint-me a l’associació Las Ovejas de Mica, de Palma, una organització sense ànim de lucre per al tractament de l’alcoholisme. Un altre cop vull donar les gràcies, en aquest cas a Mica Cañellas, el meu terapeuta, i a les companyes i companys de l’associació, amb qui compartesc el dia a dia del meu programa de rehabilitació.

Un programa de rehabilitació complet requereix un període de dos anys, tot i que de bell nou, transcorreguts aquests dos anys, no som més que al començament del camí: el compromís adquirit és de per vida, i, per bé que un es trobi, cal absolutament no abaixar la guàrdia ni un instant. L’alcohòlic ha de ser plenament conscient que conviu amb un monstre adormit, i que el monstre es tornarà a despertar tan sols amb una copa. I que si el desperta, el monstre el devorarà: s’engolirà el que és, el que ha estat i el que pugui arribar a ser. Per això la condició d’alcohòlic s’ha de conjugar en present d’indicatiu: no existeix l’exalcohòlic, perquè l’alcohòlic, ara com ara, no es cura. Es rehabilita, i ja és molt.

Una altra vida
Aquestes són les regles bàsiques del joc, i el joc està ple de trampes que cal preveure i vigilar constantment. És necessari no deixar-se dur per l’eufòria de la recuperació, tant com no caure abatut per les glopades de remordiment, culpabilitat i vergonya que l’alcohòlic s’ha d’empassar cada vegada que una llacuna s’esbandeix de la memòria i el planta davant d’algun record penós, que l’obliga a tornar-se a veure com l’individu indecent i devastat que va arribar a ser. A canvi, l’alcoholisme ofereix una recuperació veloç i certament agraïda. Al cap de pocs dies de rebre l’alta de la desintoxicació, vaig comprovar que havia passat del trenta al vuitanta per cent de visió, i ara ja torno a disposar del cent per cent: en casos així, és inevitable que la paraula miracle et vingui al cap. A més, el meu aspecte físic havia millorat visiblement, com el meu humor, la capacitat d’expressar-me, la mirada, el llenguatge corporal. Havia recuperat també la claredat i l’agilitat mental, així com la gana i el gust dels aliments, i al cap de pocs mesos els meus òrgans vitals (el fetge inflamat, les transaminases i els triglicèrids disparats, la tensió alta) s’havien normalitzat. Però insistesc que només em trobo al començament del camí.

Quan llegiu aquestes línies farà gairebé sis mesos que no prenc alcohol. Mig any pot semblar poc temps, i ho és, però també és cert que si un alcohòlic ha pogut estar mig any sense beure, també pot estar-hi la resta dels seus dies. Com també pot recaure, és clar. La Recaiguda, en majúscula, és l’espasa de Dàmocles que penja damunt el cap de l’alcohòlic, i en aquest punt tot depèn d’un mateix, de la pròpia determinació, voluntat i fermesa. Si em pregunteu com estic, us diré que il·lusionat, amb la guàrdia alta i confús encara per una experiència tan extrema que ha transformat la meva vida, ignoro encara fins a quin punt.

Tinc molt poques certeses. Sé que, com el poeta, vaig passar una temporada a l’infern, una llarga temporada al meu infern personal, i que (i això és el pitjor) hi vaig arrossegar les persones que estimo. Sé del cert que no hi vull tornar mai més. Sé que el dolor que m’he infligit a mi mateix i als altres només es pot vèncer amb amor, la mateixa mena d’amor que se’m va donar i que em va salvar del meu enfonsament. Sé que demà començarà un altre dia, i que des del fons del meu cor dono una vegada més les gràcies per sentir la necessitat i el goig de voler-lo viure.

Sebastià Alzamora
18/12/2016