dilluns, 30 de novembre del 2015

No els recluto, és Al.là qui els crida!

A moltes persones de Brussel·les la cara de Jean-Louis Denis els és familiar. A aquest belga, convertit a l’islam i amb aire d’il·luminat, se’l podia veure als mercats de Nadal repartint fullets a favor de la creació d’un estat islàmic a Bèlgica, a les mesquites moderades abominant la seva visió de l’islam, al barri de les prostitutes increpant el personal, a les festes de Sant Nicolau (l’equivalent als Reis d’Orient) revelant als nens que són els pares els que els porten els regals... Però per la policia i la Fiscalia, Denis era més que un predicador sonat. Se l’acusa d’haver adoctrinat i incitat diversos joves el 2013 a anar-se’n a Síria a lluitar la guerra santa. Ell ho ha negat sempre. “No sóc jo qui els recluta, és Al·là qui els crida”, deia.

Presumpte guillat. Els advocats de Jean-Louis Denis, jutjat per haver dirigit una xarxa de reclutament de gihadistes, l’intenten salvar presentant-lo com un sonat. L’acusat es considera a si mateix un perseguit polític

La policia el vigilava des del 2009. La seva detenció es va precipitar a finals del 2013 amb la desaparició d’Ismaïl i Bilal, dos menors d’edat del barri de Schaerbeek, Brussel·les.
Col·laboraven amb el Resto du Tawhid, una associació de repartiment de menjar per a persones necessitades que Denis tenia a prop de l’estació del Nord. Per la policia i la Fiscalia era, realment, una tapadora per adoctrinar i reclutar joves per a la gihad. El judici contra Denis i tretze persones més per proselitisme i reclutament amb finalitats terroristes, en particular Mohamed Khemir i Mickaël Devredt, se celebra aquests dies al Tribunal Correccional de Brussel·les entre fortes mesures de seguretat.

Denis ha canviat radicalment d’aspecte. Sense arribar a assemblar-se al jove addicte a l’alcohol, el joc i les dones que havia estat, s’ha retallat la barba, s’ha engominat els cabells i ha substituït l’hàbit de predicador pels texans. A la primera sessió del judici va deixar clara la seva posició: “Sóc un presoner polític, culpable només de creure en Al·là”. La Fiscalia demana per a ell 15 anys de presó per haver promogut la lluita armada i per haver format part de Sharia4Belgium, una associació salafista d’Anvers condemnada al gener perquè “radicalitzava joves i els preparava per al combat”; gairebé tots els seus membres van ser jutjats en rebel·lia: eren a Síria o, potser, morts.

Denis nega tota relació amb aquest grup, encara que el 2013 es presentava com el seu líder a Brussel·les. La fiscal ha presentat proves escrites per ell mateix en aquest sentit a les xarxes socials, converses intervingudes per la policia, a banda de nombrosos vídeos propagandístics extrets d’internet i el seu ordinador. A les imatges s’aprecia clarament la seva ideologia i l’enorme influència que tenia sobre els joves. “Els traïdors [musulmans] són més perillosos que els no creients”, “L’islam és incompatible amb la democràcia”, deia a Ismaïl, Bilal i altres menors que l’acompanyaven poc abans que se n’anessin a Síria. “Nosaltres estimem la vida tant com vosaltres la mort”, va explicar una televisió francesa. Denis va ser més explícit quan es va pensar que no el gravaven: “Quin bon musulmà no voldria fer la gihad? És la voluntat d’Al·là”.
Es calcula que 4.000 joves amb passaport europeu se n’han anat a Síria a lluitar amb els islamistes radicals.

La seva estratègia de defensa consisteix a presentar-lo com un sonat inofensiu. Per retratar-lo, el seu advocat va contraatacar dijous passat amb un programa d’humor de la tele belga que el presentava com un boig. Fins i tot Denis es reia de les seves pròpies ocurrències durant l’audiència, celebrada en una atrotinada sala del Palau de Justícia amb tan mala acústica que jutges, testimonis i advocats han de parlar a crits per entendre’s. Per allà han passat, com a testimonis, diversos nois que el van tractar. Murat, un jove que va intentar viatjar a Síria, va assegurar que no el va influir ningú en particular i que Denis no li va dir que hi anés. “Però he de dir que va exercir una incitació passiva”, va afegir. D’altres s’han estimat més no contestar a les preguntes del tribunal o respondre amb evasives.

Un dels acusats, Khemir, ha admès que va portar a l’aeroport un jove per anar a Síria i afirma que eren Denis i una tercera persona, Khalid Zekani, els que se’ls emportaven. L’advocat defensor de Denis i un testimoni sostenen que era un tal Abdelkader al-Farssaui, àlies Abu Khaber, qui comprava els bitllets i feia d’enllaç amb Síria; pel que sembla, l’home també és informant de la policia. Entre el grup de pares que s’ha presentat com a acusació particular hi ha la mare d’Ismaïl i Zacharia. La dona va explicar dijous als jutges la “fulgurant transformació” del seu fill gran quan es va aferrar a l’islam després de la mort d’un amic, com va descobrir bitllets per anar a Síria via Turquia a la seva habitació, la seva convicció que va ser manipulat... Nerviosa, va fer una pausa per beure aigua i va explicar al tribunal el seu inútil pelegrinatge a la recerca d’ajuda. Li deien que no podien impedir que hi anés, que no havia comès cap delicte...

L’abril del 2013, Ismaïl va aconseguir marxar. Els seus pares van marxar darrere seu. Li van perdre el rastre a la frontera amb Síria. Mesos després el seu altre fill, Zacharia, llavors menor, va seguir els seus passos; els pares s’ho temien i havien demanat ajuda a la policia. Van obtenir la mateixa resposta, va explicar. Pels seus propis mitjans la dona –d’origen magribina, vestida a l’estil occidental– va assegurar que ha descobert l’existència d’un entramat dedicat a enviar joves a Síria, i va donar noms i cognoms als jutges. “Hi ha menors que van anar a Turquia i Síria com qui agafa el metro a Brussel·les. És un error enorme de l’Estat belga”, afirma l’advocat de les famílies, Alexis Deswaef.

Les autoritats belgues van tardar a entendre el fenomen. “Algun dia caldrà fer un monument” als joves que “potser per idealisme se’n van a treballar en tasques humanitàries o a lluitar amb l’Exèrcit d’Alliberament Sirià”, deia l’abril del 2013 el ministre d’Exteriors, Didier Reynders. La realitat dels voluntaris a Síria va resultar ser molt diferent. S’ha vist que la majoria havia acabat en camps d’entrenament militar adscrits a l’Estat Islàmic. Poc després, el Govern belga va donar la veu d’alarma a la UE del desafiament que suposa la tornada d’aquests joves.

Els atemptats de París, i abans l’atac al Museu Jueu de Brussel·les, han posat de manifest el perill en què alguns d’aquests individus s’han convertit. El retorn de joves entrenats en camps militars, que han lluitat amb els gihadistes i potser han comès actes terroristes, inquieta els governs. Es calcula que n’han sortit uns 4.000 de tota la UE. Recopilar proves de possibles delictes és complicat, de vegades impossible. Per reintegrar-los, s’han dissenyat programes de desradica-lització, preventius i per als retornats. Jutges i policies han intensificat la seva feina per evitar que en marxin més. El judici contra Denis i la resta d’acusats s’acabarà la setmana vinent. “Les peces comencen a encaixar”, diu un pare, lacònic, a les portes del Palau de Justícia.

Beatriz Navarro
26/11/2015

dissabte, 28 de novembre del 2015

El papa demana lluitar contra la pobresa per posar fi al terrorisme

“Em fan més por els mosquits”, diu Francesc a Kènia sobre les amenaces

Karibu, pope Francis. Un cartell gegant amb la imatge del Pontífex somrient l’esperava a la sortida de l’aeroport internacional de Nairobi per donar-li la benvinguda en suahili. El Papa va començar el seu primer viatge per l’Àfrica entre crits de joia i els balls d’un grup de nois i noies amb vestits tradicionals o samarretes amb la bandera keniana. Un núvol de polítics, entre els quals hi havia el president Uhuru Kenyatta i la primera dama, van envoltar Francesc tan bon punt va trepitjar terra africana. El Pontífex va somriure molt, va saludar més i va començar a donar exemple des del minut u. Una armada de luxosos Mercedes de color negre seguia el vehicle del Papa, un humil Honda de color gris.

En el seu primer discurs, el Papa va fer una crida a lluitar contra la pobresa per posar fi al terrorisme. “La violència, els conflictes i el terrorisme que s’alimenten de la por, la desconfiança i la desesperació neixen de la pobresa i la frustració”, va dir.

El Sant Pare va començar ahir el primer viatge per l’Àfrica en què, fins al 30 de novembre, també visitarà Uganda i la República Centreafricana. No serà el seu viatge més senzill. Francesc s’endinsa en un context de tensions religioses entre catòlics i musulmans i en què el gihadisme del grup somali Al-Xabaab és una amenaça real: tant Uganda com Kènia han rebut atemptats al seu territori. El Pontífex va voler treure ferro a aquesta por. “Em fan més por els mosquits”, va dir als periodistes volant cap a Nairobi.

Ahir també va començar el fervor pel Papa. Centenars de persones amb banderes del Vaticà o missatges d’afecte es van apostar a banda i banda dels carrers per on passava la comitiva. Encara que un de cada tres kenians és catòlic, no és la religió majoritària: un 45% de la població és protestant, i un 10%, musulmana. Però el viatge del Papa és un gest de complicitat a un continent clau per a l’Església catòlica: el catolicisme creix més ràpid a l’Àfrica que en qualsevol altre lloc del planeta. Amb una explosió demogràfica ja iniciada –a finals de segle la població africana s’haurà triplicat–, s’estima que la xifra de catòlics africans es duplicarà fins a arribar als 460 milions en 25 anys.

Després de reunir-se a la tarda amb Kenyatta, Francesc oficiarà avui una missa multitudinària a la Universitat de Nairobi. Stephanie Oyoo, dependent en una botiga de roba, no se la perdrà. “És un honor per a Kènia que hagi decidit venir. M’agrada molt que no només vegi el president o líders religiosos, sinó que també vagi a barris pobres”, va assenyalar.

No tots s’atreviran a seguir-lo. La por d’un atac terrorista està instal·lat des de l’atac al centre comercial de Westgate o a la Universitat de Garissa, que van deixar 67 i 148 morts, respectivament. Briver Mourice, taxista, assegurava que ell pensa quedar-se a casa. “Ho veuré per televisió, els gihadistes poden fer qualsevol cosa aquests dies”.

Xavier Aldekoa
26/11/2015

divendres, 27 de novembre del 2015

Cada dia es detenen dues persones per violència domèstica

Els Mossos han instruït 1.186 denúncies d'aquesta tipologia i han atès 1.148 víctimes a la Regió Policial de Girona

Darrere d´un cas de violència masclista hi ha especialistes de molts d´àmbits i un d´ells és el policial. Els Mossos d´Esquadra detenen gairebé cada dia dues persones per delictes relacionats amb la violència domèstica en l´àmbit de la parella a la província de Girona. Les denúncies de les víctimes mantenen la tònica els últims anys i, fins al setembre, els agents n´han instruït fins a 1.186.

La violència domèstica és una realitat contra la qual s´intenta lluitar des de tots els àmbits socials. Ahir es va celebrar el Dia Internacional per a l´Eliminació de la Violència envers les Dones i com cada any es van donar a conèixer dades policials sobre l´àmbit de la violència masclista.

Una mostra que s´hi treballa de valent i que de casos n´hi ha gairebé cada dia és el nombre de detinguts a la Regió Policial de Girona des del gener fins al setembre d´aquest 2015. Cada dia, els Mossos d´Esquadra han arrestat dues persones per delictes relacionats amb la violència domèstica en l´àmbit de la parella. Això representa un total de 408 arrestats, tots ells majors d´edat. Pel que fa a menors, no n´han detingut cap enguany.

Una altra xifra destacada és el nombre de denúncies que han instruït els agents de la Regió. N´han arribat a recollir més de quatre cada dia i en total fins al setembre n´han instruït 1.186. Una xifra a tres mesos de tancar l´any que no varien massa des les dels últims. Cal destacar però que ­l´any passat va haver-hi un repunt de les denúncies amb 1.532 però com molts experts fan notar, la denúncia és un pas que costa molt a les víctimes de vegades i no totes ho acaben fent. Tot i això, durant aquests primers nou mesos de l´any a la demarcació, els Grups d´Atenció a la Víctima dels Mossos d´Esquadra han atès al voltant 1.150 víctimes fins al setembre.

Zero morts a Girona
A Catalunya, des del gener fins al 25 de novembre de 2015 han mort sis dones a mans de les seves parelles o exparelles. En un cas, l´agressor va matar dos dels seus fills. En el mateix període de l´any anterior van ser assassinades 14 dones. A la província de Girona en canvi, enguany no hi ha hagut cap dona que hagi mort en l´àmbit de la violència domèstica.

El cas més recent va ser a Sant Pere Pescador el 17 de novembre del 2014, quan en Musa Baldeh, de 55 anys, que tenia la maleta preparada per marxar de casa a Sant Pere, va acabar amb la vida de la seva parella. La dona ja l´havia denunciat, però no va aconse­guir ordre d´allunyament. La seva filla petita, d´un any, es trobava a casa en el moment dels fets. Després d´assassinar a ganivetades la seva dona, va intentar clavar una espasa al seu cunyat. El jutge de Figueres va decretar el seu ingrés a presó sense fiança pels delictes d'assassinat en l'àmbit de la violència de gènere i amenaces.

Mal ús d´Internet
Pel que fa a les dades fetes públiques ahir referents a tot Catalunya, els Mossos d´Esquadra han instruït un total de 10.918 denúncies de violència masclista en l´àmbit de la parella des del gener fins a l´octubre. Això representa un 0,7% menys respecte el mateix període de l´any anterior quan es van tramitar 10.995 denúncies.

Per tipologies delictives destaca la descobriment i revelació de secrets ja que hi ha hagut increment notable del 97%, passant de 36 casos denunciats a 71. Aquest augment mostra una tendència a l´alça que ja es va manifestar l´any anterior i que està associat a l´ús d´internet i de les xarxes socials i a la difusió d´imatges o informació compromesa i de caràcter confidencial entre la víctima i l´agressor, entre els quals hi ha o hi ha hagut una relació sentimental. Aquest augment podria estar motivat per una major difusió i informació dels riscos d´internet i de les xarxes socials en casos de parelles o exparelles sentimentals, segons van informar els Mossos en un comunicat.
 
E.B
26/11/2015

dijous, 26 de novembre del 2015

Una monja argentina relata l'horror i la persecució a Síria

 ENTREVISTA A SOR MARIA DE GUADALUPE 
02/10/2015
MÈXIC DF
Clicar damunt el vídeo per veure la entrevista

La dramàtica situació de les famílies cristianes. La germana Guadalupe és missionera a Alep. Explica la vida sota el drama de la guerra i el setge als cristians.

Maria de Guadalupe somriu. Tot el temps somriu. El gest amb prou feines es mitiga quan comença el seu relat. "Jo vaig arribar a Alep al gener de 2011, quan no passava res. Era una ciutat occidentalitzada, de classe mitjana acomodada. Era el cor econòmic de Síria. Quan van començar les protestes tots van pensar que era esporàdic, llunyà. Però poc a poc va començar a pujar i ens va arribar a nosaltres. Quan ens vam adonar ja teníem a la porta els trets, els bombardejos, els avions ", li explica a Clarín.

Va créixer a San Luis, però es va ordenar a Mendoza, a l'Institut del Verb Encarnat. Porta 18 anys a l'Orient Mitjà, i els últims quatre els ha passat a la ciutat siriana d'Alep, on la guerra castiga sense pietat als seus habitants. "L'amenaça és permanent perquè la guerra és en plena ciutat; disparen a l'atzar, no respecten res, ni escoles, ni hospitals, ni esglésies ", diu amb veu suau, plena de pena.

Guadalupe ve a l'Argentina a visitar la seva família, però en pocs dies torna a Síria per seguir ajudant als pocs catòlics que queden. És un dels sectors més castigats per l'odi religiós que mostren els fonamentalistes a la regió, com els ultraislámics de l'Estat Islàmic (ISIS) i del Front al Nusra.

"Els fonamentalistes han pres diversos barris d'Alep. I en aquests barris ja no queden cristians. Els han matat o, en el millor dels casos, els van donar una hora per sortir. I la gent sortia amb el que podia, carregant als seus fills, als seus malalts. Agafava el que podia i se n'anava. Ara, des dels barris que tenen presos disparen cap als barris cristians amb míssils, coets, armes de tota mena ".

L'èxode de cristians és enorme. "De 1.200.000 cristians que hi havia a Síria només queden uns 400.000, és terrible", assenyala Guadalupe. Però al mateix temps rescata el valor de molts que segueixen anant a missa. "Hi ha un gran temor entre els cristians, però també és gran la fortalesa que tenen. Per a mi és un privilegi estar allà. L'exemple que ens estan donant com a cristians és terrible ".

La vida es va convertir en un acte es supervivència quotidiana. "S'ha acabat el menjar, les verdures, les fruites, la carn. Estem tancats dins de la ciutat. S'ha acabat el combustible, el gas. És molt difícil aconseguir una garrafa. I també la llum, perquè els grups rebels van prendre les usinas. Llavors tenim una o dues hores d'electricitat al dia ", relata. Aconseguir alguna cosa en Alep és arriscar-se a rebre un tret.

Com fan per subsistir, per aconseguir menjar, per exemple?
Nosaltres sortim poc, només per el necessari. Hi ha bombardejos permanents, trets perduts. Vas caminant pel carrer i piquen bales al teu costat. Et pot caure un projectil en qualsevol moment. Un sempre camina molt ràpid, sobretot on hi ha franctiradors. Ja sabem els carrers on hi ha franctiradors i passem corrent, i contra la paret. Un ja coneix la ciutat i com ha de manejar. Després, quan et toca et toca. Així s'ho planteja la gent: si m'ha de tocar, que em toqui.

No només una vida de mancances, sinó també de resignació.
És una cadena de catàstrofes perquè una cosa porta a una altra. No hi ha aigua potable, es talla per la falta d'energia. Un dia torna i cal estar atent per aprofitar-la i carregar tot el que un pugui. La gent ho festeja, el mateix que quan hi ha menjar. És increïble com canvien els valors.

Porten 4 anys en aquesta situació. Com es suporta tant de temps?
Un s'acostuma perquè has de seguir vivint. Jo recordo les primeres les canonades. Quan cauen és una explosió molt forta, tremola tot, s'obren les finestres per l'ona expansiva, veus fum d'una banda, foc de l'altra. Al principi ens quedàvem paralitzats. Però ara no. S'obre la porta per l'explosió, vas a tancar-la i seguim conversant. Un s'habitua, lamentablement. Una de les poques coses que li fa perdre el somriure a Guadalupe és quan parla dels nois. "La vida dels nens és tremenda. Molts d'ells van passar la seva infància enmig de la guerra. Com no quedaran traumats ". "Sabés què fan", diu amb ulls de sorpresa, "en lloc d'intercanviar figuretes intercanvien bales. Porten una capseta amb les bales que troben i les canvien ens ells. És dramàtic ".
Davant tant drama, molts es refugien en l'espiritualitat. "La guerra et canvia, trobaràs un altre sentit a la vida. Molts s'aferren més a Déu. La fe et sosté, inclusivament per mantenir-te sa del cap ", reflexiona Guadalupe, somrient, sempre somrient.

Daniel Vittar
31/05/2015

dimecres, 25 de novembre del 2015

Llistes d'espera i copagament ofeguen els discapacitats

Dincat denuncia greus dificultats per accedir a una residència i tarifes abusives en la nova ordre sobre l'aportació dels usuaris
La Pilar, de 67 anys, destina el 105% del que cobra a pagar el centre 

Fa poc més d'un any, els Engrescats, els castellers de la Universitat Ramon Llull, van fer un pilar per desplegar la pancarta amb el lema Els nostres drets no cauran en un acte de denúncia en què famílies de persones amb discapacitat intel·lectual van explicar que vivien ofegades i que eren víctimes d'una greu falta de serveis i recursos. “No ha canviat gaire res”, diuen ara des de Dincat –la federació catalana de les entitats de discapacitat intel·lectual–. “Hi ha problemes encallats i sense resoldre's. Són situacions urgents i vulneren els drets de persones”, planteja la presidenta de Dincat, Rosa Cadenas.

Demà, amb el lema Esteu trepitjant els nostres drets. Això sí que no!, famílies i afectats tornaran a reivindicar solucions i recursos. La protesta és a dos quarts de set de la tarda, a la plaça Sant Jaume de Barcelona.

Les greus dificultats per accedir als serveis d'atenció diürna i habitatge, una nova ordre de copagament que ha incrementat molt el que han de pagar les persones ateses en residències i centres d'atenció especialitzada i també endarreriments en la llei de dependència són alguns dels temes que afecten greument el dia a dia del col·lectiu. “El nou copagament impacta molt durament en usuaris i familiars. Estan molt espantats i el resultat és que les persones s'estan empobrint”, es queixa Margarita Grau, responsable de l'àrea social de Som Fundació , entitat tutelar que vetlla precisament per defensar els drets de les persones amb discapacitat intel·lectual.

Hi ha persones amb alta dependència que han vist com la tarifa del centre especialitzat s'ha triplicat. Grau explica el cas de la Pilar, de 67 anys i amb un grau de discapacitat molt elevat: pagava 256 euros per la residència i ara, 807. “La residència vol dir dormir i menjar, però una persona necessita més coses i, sobretot, quan parlem de persones amb necessitats especials”, argumenta la responsable de Som Fundació. La Pilar destina a la residència el 105% del que cobra. “Ella, com altres persones, ha de tirar dels estalvis. Uns estalvis aconseguits amb molts esforços de tota la família per tenir cobert el dia de demà”, es lamenta Grau.

Famílies empobrides
La qüestió és que, d'entrada, la reforma del copagament es veia força bé des del sector. Totes les places van passar a ser concertades i això volia dir regular tarifes. A l'hora de posar-lo en pràctica, però, com que per calcular-lo es compten ingressos i patrimoni de l'usuari, n'hi ha que hi han de dedicar bona part de la paga o, fins i tot, tota sencera. “Les famílies s'estan empobrint”, insisteix la responsable de Som Fundació. I acaba passant que aquestes persones es queden sense diners per al dia a dia; són els anomenats “diners de butxaca”.

Dincat reclama “criteris justos i equitatius sobre l'aportació econòmica dels usuaris” i reivindica que els quedin com a mínim 300 euros per gastar-se en roba, higiene personal, dentista, transport o oci. La realitat, però, és que la gran majoria han de passar amb 130 euros al mes, o menys. “Si això no s'arregla s'haurà acabat anar al dentista, les vacances assistides o anar a la piscina. Activitats molt importants totes elles”, adverteix Grau.

Un cas de bessones
L'accés als serveis afecta famílies com la de la Sílvia i la Sandra Plumed, de Terrassa. Són bessones de 44 anys i tenen la síndrome de Cornelia Lange. Assisteixen a un centre ocupacional de Prodis, però una té plaça de residència des de fa un any i l'altra no. La Sandra viu amb el pare, que té 83 anys. “Sempre és dur decidir que la teva filla o germana ha d'anar en una residència, però estem veient que és el millor –explica en Carlos, un germà–. La Sílvia ha guanyat autonomia i capacitats, perquè per molt que no vulguis a casa les acabes superprotegint i no és bo per a elles.” La residència de la Sílvia és com un pis compartit entre 18 persones amb el suport de cuidadors.

Però no és tan fàcil. La plaça de residència per a la Sandra no arriba. “Ens semblava que ho teníem a prop, però la meva germana segueix a casa i el meu pare és molt gran”, planteja en Carlos. A més, els experts aconsellen que visquin separades, perquè com a bessones hi ha el perill que l'una anul·li l'altra. I no només això, la qüestió del copagament també és un dels perills que la família Plumed temen que un dia o un altre els arribarà. “Tot i que de moment no l'han aplicat a la Sílvia, sabem que passarà i, a més, pot ser una pujada amb caràcter retroactiu”, indica el germà. Que hi afegeix: “El que tenim ara es va aconseguir sortint al carrer, per això demà hi tornarem a sortir.”.


LES FRASES
25.11.15
Dia de la protesta
‘Esteu trepitjant els nostres drets. Això sí que no!', 
a la plaça Sant Jaume, 
a les 18.30 h. 

"Hi ha problemes encallats. Són situacions urgents i es vulneren els drets de les persones"
Rosa Cadenas
PRESIDENTA DINCAT

"Hi ha persones a les quals els queden 100 euros al mes per viure. Viure és més que menjar i dormir"
Margarita Grau
RESP. ÀREA SOCIAL SOM FUNDACIÓ

"Encara no ens han calculat el copagament de la residència de la meva germana, però pot ser retroactiu"
Carlos Plumed
GERMÀ BESSONES AMB DISCAPACITAT


Sònia Pau
24/11/2015



dimarts, 24 de novembre del 2015

Càritas Catalunya va atendre més de mig milió de persones el 2014

L'entitat denuncia que les millores macroeconòmiques no han arribat a les famílies i que la pobresa no disminueix 

"Tots desitjaríem que Càritas no fos necessària", ha afirmat en roda de premsa el cardenal Lluís Martínez Sistach, Responsable Episcopal de Càritas Catalunya. No obstant, ho és. L 'organització va atendre més de mig milió de persones durant l'any 2014 a tot Catalunya. La pobresa afecta a una quarta part de la població catalana. I segons ha explicat el cardenal en l'acte de presentació de la memòria de Càritas Diocesanes a Catalunya el 2014, enguany la situació no ha millorat: "les millores macroeconòmiques no han arribat a les famílies i les necessitats dels pobres a Catalunya s'han mantingut o han augmentat".

Martínez Sistach ha posat com a exemple la seu de Càritas a Barcelona, on han atès en els primers sis mesos del 2015 unes 23.000 persones, "les mateixes que es van comptabilitzar l'any passat en el mateix moment", cosa que han secundat els directors de les altres 9 seus de l'entitat a Catalunya, també presents. El Cardenal t ambé ha volgut afegir que el fet que una petita part de la població disposi de la gran part dels bens "no és el pla que Déu ha creat per l'univers".

Càritas Catalunya coordina les delegacions de Càritas a cadascuna de les deu diòcesis catalanes distribuïdes per tot el territori i desenvolupa 9 programes en 1.488 llocs d'atenció. A alguns d'aquests programes, però, es destinen més recursos: programa de cobertura de necessitats bàsiques, programa d'inserció laboral i programa d'acollida i acompanyament.

Pacte d'estat
El cardenal Lluís Martínez Sistach ha volgut destacar que si aposten per potenciar la inserció laboral és perquè volen "que la gent tingui una canya per anar a pescar", ja que es troben amb que la pobresa és cada vegada més reincident. Per altra banda, ha recalcat que és molt preocupant que hi hagi un 14% de persones que treballin i tot i així estiguin dins el llindar de la pobresa. És per això que un cop més ha fet una crida a les administracions a arribar a un acord: "La falta d'ocupació és un problema d'estat i com a tal requereix un pacte d'estat". Ja que "amb aquest acord entre partits polítics, patronals i sindicats per crear ocupació, almenys, les retallades es repartirien més equilibradament que ara".

Elisabet Gonzalez Pellicer
24/11/2015

dilluns, 23 de novembre del 2015

La lluita d'afectats per la hipoteca

Contra el model propietarista i la desigualtat social

L’esclat de la bombolla immobiliària a partir de 2007-2008 va posar al descobert les fragilitats de l’Estat del Benestar i la perversitat del sistema capitalista neoliberal orquestrador d’aquesta estafa financera i immobiliària que l’”statu quo” anomena crisi. Els resultats són coneguts: la pèrdua dels drets fonamentals i l’increment de la desigualtat entre uns pocs que acumulen propietats i uns molts que en són desposseïts.

Els efectes d’aquesta estafa en relació al dret a un habitatge digne han evidenciat com s’han posat per davant de tot i protegit els beneficis dels grans propietaris per sobre de la funció social de l’habitatge i dels drets bàsics de les persones. La pèrdua de feina i de l’habitatge sotmet les persones i les famílies a una espiral de degradació que acaba en l’exclusió social, de la qual és impossible sortir quan s’arrossega un deute inassumible derivat de la pèrdua de la llar. Cal recordar que una vegada subhastat l’habitatge, el banc continua reclamant el pa- gament del deute no cobert amb el 70% del valor de l’immoble.

En el procés d’impagament de la hipoteca, les entitats ban- càries exerceixen una persecució humiliant sobre les persones. La insuficiència d’ingressos no permet fer front a les necessitats bàsiques com l’alimentació i els subministraments d’aigua, llum, calefacció... La sensació de desemparament, aïllament i solitud bloqueja les persones i provoca importants problemes de salut física i mental.

Aquest no és un problema individual a causa d’haver estirat més el braç que la màniga com se’ns ha volgut fer creure. És un desastre col·lectiu, com ho evidencien 496.0491 desnonaments a Espanya entre 2008 i 2014. Tan sols l’any 2014 a l’estat n’hi ha hagut 68.091, més de la meitat dels quals per impagaments del lloguer i més d’un 40% per impagament d’hipoteca. Catalunya encapçala el rànquing amb el 22,9%2 dels desnonaments a l’estat espanyol el 2014. Signifiquen la vergonyant xifra de 43 diaris, mentre a Catalunya hi ha un estoc de 448.3563 pisos buits. També s’ha fet evident un altre problema social, la pobresa energètica, amb 443 talls de subministraments diaris a Catalunya, segons l’Aliança contra la Pobresa Energètica. Com afrontar aquesta situació quan els governants se’n desentenen?

La Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) emergeix el 2009 com a resposta social i col·lectiva amb l’objectiu de garantir el dret a l’habitatge. La resposta resideix en la presa de consciència col·lectiva, en l’acompanyament a les persones afectades per tal de vèncer l’aïllament, en l’apoderament de la ciutadania, en la recuperació de la dignitat, en l’organització i la mobilització, en la utilització de totes les eines democràtiques i jurídiques possibles per a la defensa dels drets humans, i en la desobediència civil pacífica davant de lleis injustes.

La PAH acompanya col·lectivament les persones afectades per execucions hipotecàries i desnonaments per tal que ningú quedi sense llar i acabar amb els deutes hipotecaris de per vida. Les diverses PAH ofereixen assessorament, negocien amb la banca per cancel·lar deutes il·legítims i garantir lloguers socials, acompanyen als jutjats i als serveis socials...

No obstant això, l’acció primordial de les PAH es dirigeix a la transformació social, a canviar les lleis injustes relacionades amb el sistema hipotecari i l’accés a l’habitatge. En aquest sentit, el 2012-2013 la Iniciativa legislativa popular (ILP) estatal per a la dació en pagament, el lloguer social i la paralització dels desnonaments va tenir un ampli suport social, amb gai- rebé un milió i mig de signatures recollides, i va situar el tema al centre del debat públic i als mitjans de comunicació, malgrat que el govern del PP no l’aprovés.

Lluny de rendir-nos, les PAH continuem denunciant i proposant. Per això a Catalunya, juntament amb l’Aliança contra la Pobresa Energètica i l’Observatori DESC, el desembre de 2014 vam iniciar una nova ILP de mesures urgents per fer front a l’emergència habitacional i la pobresa energètica. El govern autonòmic de Catalunya hi té competències.

La nostra proposta legislativa aporta mecanismes de segona oportunitat per a les persones sobreendeutades: paralització dels desnonaments, obligació de les entitats financeres d’oferir un lloguer a les famílies més vulnerables, lloguer social per a famílies en règim de lloguer en risc de desnonament, creació d’un parc públic de lloguer amb l’obligatòria reconversió temporal dels pisos buits propietat d’entitats financeres i grans propietaris, subministraments bàsics d’aigua, llum i gas garantits a les llars vulnerables.

Vam recollir prop de 145.000 signatures que vam presentar al maig de 2015 al Parlament de Catalunya. Ens vam fer presents amb escarnis silenciosos a la campanya electoral municipal per recordar al partit de govern que era urgent aprovar aquesta ILP. Un cop iniciat el tràmit de debat parlamentari, l’aprovació és a les mans dels diputats i diputades, mentre cada dia que passa sumem 43 desnonaments i 443 talls de subministrament. Defensarem que s’aprovi aquesta ILP sense cap modificació perquè sabem que avui es pot.

1.- Font: Consell General del Poder Judicial (CGPJ) 
2.- Font: CGPJ 
3.- Font: Institut Nacional d’Estadística (INE) 

Maira Costa Casas
Membre de la PAH Osona

diumenge, 22 de novembre del 2015

"Vosaltres no aconseguireu el meu odi" “Vous n’aurez pas ma haine”

Antoine Leiris-Helène Muyal-Leiris


Aquest passat divendres al vespre vosaltres vàreu robar la vida d’un ésser excepcional, l’amor de la meva vida, la mare del meu fill, però no obtindreu el meu odi. Jo no sé qui sou ni ho vull saber, sou ànimes mortes. Si aquest Déu pel qual vosaltres mateu cegament ens ha fet a imatge seva, cada bala dintre el cos de la meva dona haurà estat una ferida en el seu cor.

No, no us vull fer aquest regal d’odiar-vos. Ho heu estat buscant, però respondre a l’odi amb còlera seria abaixar-me a la mateixa ignorància que ha fet de vosaltres el que sou. Voleu fer-me agafar por, que miri els meus conciutadans malfiant-me d’ells, que jo sacrifiqui la meva llibertat per la seguretat. Heu perdut. El jugador encara juga.

Jo l’he vist aquest matí. Després de nits i de dies d’espera. Ella era tan bonica com quan aquest divendres al captard; igualment bella que quan ara fa 12 anys vaig embogir d’amor per ella. Certament em sento abatut pel disgust, us concedeixo aquesta petita victòria, però serà de curta durada. Jo sé que ella ens acompanyarà cada dia i que ens retrobarem en aquest paradís d´ànimes lliures en el que vosaltres no hi tindreu accés.

Ara som dos, el meu fill i jo, però som més forts que totes les armes del món. Ja no tinc més temps per dedicar-vos, haig de retrobar-me amb Melvil que ara es desperta de la migdiada. No arriba als 17 mesos, ara li toca menjar el berenar com cada dia, després sortirem al parc a jugar com cada dia i tota la vida aquest infant us ha de fer venir vergonya de que sigui feliç i lliure. Perquè tampoc aconseguireu que us odiï.

Antoine Leiris
Paris
16 de novembre a les 13:18 


“Vous n’aurez pas ma haine”
Vendredi soir vous avez volé la vie d’un être d’exception, l’amour de ma vie, la mère de mon fils mais vous n’aurez pas ma haine. Je ne sais pas qui vous êtes et je ne veux pas le savoir, vous êtes des âmes mortes. Si ce Dieu pour lequel vous tuez aveuglément nous a fait à son image, chaque balle dans le corps de ma femme aura été une blessure dans son coeur.
Alors non je ne vous ferai pas ce cadeau de vous haïr. Vous l’avez bien cherché pourtant mais répondre à la haine par la colère ce serait céder à la même ignorance qui a fait de vous ce que vous êtes. Vous voulez que j’ai peur, que je regarde mes concitoyens avec un oeil méfiant, que je sacrifie ma liberté pour la sécurité. Perdu. Même joueur joue encore.
Je l’ai vue ce matin. Enfin, après des nuits et des jours d’attente. Elle était aussi belle que lorsqu’elle est partie ce vendredi soir, aussi belle que lorsque j’en suis tombé éperdument amoureux il y a plus de 12 ans. Bien sûr je suis dévasté par le chagrin, je vous concède cette petite victoire, mais elle sera de courte durée. Je sais qu’elle nous accompagnera chaque jour et que nous nous retrouverons dans ce paradis des âmes libres auquel vous n’aurez jamais accès.

Nous sommes deux, mon fils et moi, mais nous sommes plus fort que toutes les armées du monde. Je n’ai d’ailleurs pas plus de temps à vous consacrer, je dois rejoindre Melvil qui se réveille de sa sieste. Il a 17 mois à peine, il va manger son goûter comme tous les jours, puis nous allons jouer comme tous les jours et toute sa vie ce petit garçon vous fera l’affront d’être heureux et libre. Car non, vous n’aurez pas sa haine non plus.

dissabte, 21 de novembre del 2015

Visibilitzem els drets dels infants

Coincidint amb la celebració del Dia Universal dels Drets dels Infants, dues entitats de referència pel que fa a l’educació en el lleure, Fundesplai i la Fundació Pere Tarrés, promouen activitats per reivindicar els drets fonamentals de la canalla, que la crisi ha condicionat especialment 


A Catalunya quasi un terç dels menors (30,2%) viuen per sota del llindar de la pobresa. És un fet que perjudica clarament l’accés dels infants al lleure educatiu, “un dels àmbits socials en què hi ha més desigualtats, ja que ha sigut un dels més afectats per les mesures de contenció de la despesa de les famílies”, tal com destaca l’últim informe del Síndic de Greuges. Quan ens veiem obligats a fer retallades intentem salvaguardar el que és bàsic, i despeses com escapades, extraescolars o el menjador de l’escola passen a ser un luxe.

Els infants -i fins i tot els adolescents- quan tenen estones de lleure les aprofiten per jugar. Jugar no és només un dret, també és una necessitat innata i és bàsic per aprendre i desenvolupar-se. Sílvia Blanch, doctora de psicologia de l’educació i coordinadora del grau d’infantil de la Universitat Autònoma de Barcelona, afirma que el joc és universal: “A totes les cultures es juga i el joc funciona com una eina educativa, perquè quan l’infant juga està atent, motivat, satisfà necessitats, supera reptes, respon a curiositats, aprèn rols, i fins i tot gestiona dificultats emocionals”. Si es donen unes condicions mínimes, el joc afavoreix l’aprenentatge i el coneixement. Quan els infants no tenen aquestes possibilitats perden l’oportunitat d’aprendre a través del joc. La psicòloga Blanch ens convida a reflexionar sobre la tendència que les criatures estiguin permanentment fent activitats programades, amb la intenció que aprenguin més, però sense tenir en ompte que resta temps de lleure. “A mesura que van creixent, entre deures i extraescolars, els costa més tenir aquestes estones per fer el que els vingui de gust. Un temps imprescindible sobretot durant la infància”, apunta la psicòloga.

Dret Al Lleure
Coincidint amb el Dia Universal dels Drets dels Infants la Fundació Pere Tarrés impulsa la campanya El pati més gran, mentre que Fundesplai organitza per segon any consecutiu la campanya Dret al lleure.

Ahir i avui, 37 esplais i 20 escoles, amb 10.500 infants, participen en la campanya #DretAlLleure que promou Fundesplai. Ells i els seus monitors omplen els carrers de diversos pobles i ciutats de Catalunya per jugar, reivindicant públicament el dret al joc i a l’educació en el lleure. És una acció de mobilització amb l’objectiu que tothom prengui partit per la infància.

L’Albert Súcar té 10 anys i en fa 6 que va a l’Esplai Espurnes d’Esplugues de Llobregat. Diu que li agrada jugar i divertir-se amb els amics de l’esplai, a més de les sortides que fan de tant en tant. “Divendres [ahir per al lector] jugarem tota la tarda i dissabte [avui] serem a la festa de #DretAlLleure, que és com una manifestació per dir que els nens tenen dret a jugar, que els deixin jugar i que n’hi ha que no poden fer-ho”, m’explica. Quan li pregunto com deu ser això de no jugar respon ràpid: “No em puc ni imaginar que no pogués jugar. Ahir ens ho vam passar molt bé jugant tota la tarda, i avui amb l’esplai, a més de jugar, hi haurà nens que pujaran dalt d’un escenari per fer un discurs sobre els drets dels infants”.

La Júlia Paz fa 8 anys que va al mateix esplai, des dels 3. Ella i l’Albert són amics. Diu que avui serà un dia molt especial: “L’any passat ja vam participar en la festa, vam preparar molts jocs. És una manera de reivindicar que tots hauríem de poder jugar”. Té clar que el que més li agrada és jugar, estudiar i el futbol. Si tenim en compte les utilitats del joc, s’entenen ràpidament les seves preferències, no hi ha tantes diferències entre aprendre estudiant o jugant.

Prendre partit
Des de Fundesplai i els centres d’esplai federats, treballen en programes i accions de prevenció, protecció i participació d’infants i joves, perquè puguin ser infants feliços i compromesos. A més de les campanyes de sensibilització social que organitza Fundesplai, l’any passat van donar 16.000 ajuts i beques perquè els infants amb més necessitats socials puguin accedir al menjador, colònies, activitats de lleure i reforç escolar. En aquesta línia tenen oberta la campanya de captació de fons Prenem partit per la infància! ( www.fundesplai.org/dona o trucant al 93551771), on pots fer una aportació puntual, fer-te soci o voluntari.

El Pati Més Gran
La Fundació Pere Tarrés és una organització no lucrativa d’acció social i educativa que s’ocupa, entre d’altres, de l’educació en el temps de lleure.

Cada dia milers d’infants en risc d’exclusió social assisteixen a algun dels 21 centres socioeducatius vinculats a la Fundació, on troben un espai organitzat que els permet desenvolupar-se i créixer a través d’activitats de reforç escolar i de lleure educatiu. Els centres treballen perquè els nens i nenes, independentment del seu origen i condició social, puguin desenvolupar-se competencialment, emocionalment i humanament.

La Fundació Pere Tarrés acaba d’iniciar la campanya de mobilització social El pati més gran (www.elpatimesgran.org), una web de records d’infància, on podem penjar qualsevol record que hagi sigut important per a nosaltres, geolocalitzant-lo i compartint-lo a través de les xarxes socials. La plataforma és un espai d’intercanvi de records, on podem conèixer anècdotes d’altres persones o fins i tot recuperar el contacte amb amistats que van quedar enrere.

L’objectiu és mobilitzar la ciutadania i conscienciar-nos de la importància que tots els nens i nenes tinguin un bon record de la seva infància. A través d’ El pati més gran també podem fer donatius perquè la Fundació aconsegueixi fons per als centres socioeducatius que atenen els nois en situació de risc social.

La campanya es va presentar dijous al centre socioeducatiu AEI Raval, un dels centres vinculats a la Fundació Pere Tarrés que atenen alguns dels infants beneficiaris d’ Ajuda’ls a créixer, el projecte solidari de la Fundació adreçat a reduir les desigualtats socials i que permet a nois en risc d’exclusió social participar en activitats d’educació en el lleure durant tot l’any.

Centres de referència
Un altre tipus de centre socioeducatiu són els centres oberts, que formen part de la cartera de serveis socials amb professionals titulats en educació social, pedagogia, i psicologia. Acompanyen nois i noies entre 3 i 18 anys i els ofereixen un suport socioeducatiu fora de l’escola.

El director de l’Associació Educativa Integral del Raval (AEI Raval), Ignasi Sagalés, comenta que ells acompanyen les criatures i els donen eines personals, suport en l’aprenentatge i l’escolarització. “Els oferim un acompanyament integral tenint en compte les necessitats individuals, programem activitats de lleure educatiu, els ajudem a fer els deures i treballem per l’educació emocional i en valors”, explica el director. “Cadascú té un projecte educatiu individualitzat i treballem, a partir del pla, amb el nen i la família, coordinats amb tots els agents socials que hi ha al seu voltant”.

L’Aaron (16) i el Derek (6) són habituals de l’AEI Raval. Hi van quatre dies a la setmana. La seva mare, la Sònia, reconeix contenta que des del centre els ajuden molt: “Ens donen suport, assessorament i ens ajuden amb el que ens fa falta. També fem reunions amb grups de mares i pares per compartir preocupacions. I els meus fills hi van encantadíssims, n’aprenen molt, juguen cada dia i els motiven per estudiar”. L’equip del centre treballa per generar un clima de confiança i poder aconseguir canvis i noves dinàmiques positives. De fet, és habitual que hi hagi una bona relació amb la família, tot i que pot haver-hi discrepàncies.

Molta feina per fer
El 20 de novembre del 1989, l’Assemblea General de les Nacions Unides aprova la Convenció dels Drets de l’Infant, en què recull per primera vegada tots els drets que tenen els infants que són d’obligat compliment pels estats.

Els seus 54 articles recullen els drets econòmics, socials, culturals, civils i polítics de tots els nens i nenes. La seva aplicació és obligació dels governs, però també defineix les obligacions i responsabilitats d’altres agents, com ara els pares, professors, professionals de la salut, investigadors i els mateixos infants. Fins ara han ratificat aquesta convenció 193 països.

Olga Vallejo
21/11/2015

divendres, 20 de novembre del 2015

L'obesitat és la pandèmia del segle XXI

Així l'ha classificat l'Organització Mundial de la Salut (OMS), després d'analitzar xifres tant preocupants i alarmants com aquestes: a l'any 2014, 600 milions de persones adultes d'arreu del món (el 13%) eren obeses, i 1.900 milions d'adults (corresponent al 39%) patien sobrepès. Observant dades de l'any 1980, la prevalença de l'obesitat s'ha multiplicat per més de dos en poc més de tres dècades. Gens d'estranyar que l'enorme preocupació epidemiològica hagi fet proliferar al calendari dates que ajudin a conscienciar a la població de la importància de lluitar contra l'obesitat: el Dia Europeu de l'Obesitat (que es correspon amb el tercer dissabte de maig), el Dia Mundial contra l'Obesitat (12 de novembre) i el Dia Nacional de la Persona Obesa (14 de desembre).

Segons aquesta mateixa organització internacional, les quatre malalties no transmissibles causants de les majors morbilitat i mortalitat mundials són les malalties cardiovasculars, les respiratòries cròniques, el càncer i la diabetis mellitus. En relació, s'ha observat que el 23% dels casos de cardiopatia isquèmica, entre el 7 i el 41% de determinats càncers (principalment d'endometri, mama i colon), i el 44% dels casos de diabetis mellitus tipus 2 són atribuïbles al sobrepès i l'obesitat. I que el risc de contraure aquestes malalties creix amb l'augment de l'IMC (Índex de Massa Corporal). A nivell de la població infantil, l'obesitat s'associa a una major probabilitat de patir-ne a l'etapa adulta, a una futura discapacitat i a una mort prematura (abans dels 70 anys d'edat); i a sumar conseqüències a curt i mig termini, com dificultat respiratòria, risc primerenc de resistència a la insulina, de malaltia cardiovascular, major risc de fractures òssies i hipertensió arterial, a més d'efectes psicològics.

Dins els determinants socials propiciadors de l'excés de pes s'hi solen incloure el nivell d'estudis (a menor nivell acadèmic més prevalença), l'estat civil (la convivència en parella i la viduïtat l'incrementen), la classe social (individus amb ocupació laboral manual en tenen major risc), el nivell de renda (un menor nivell d'ingressos ho pot propiciar) i el gènere (les dones treballadores manuals presenten un major risc de sobrepès i obesitat). Aquests condicionants podrien estar al darrera del fet que el 35,74% de la població espanyola té sobrepès, i el 16,91%, algun grau d'obesitat, segons s'ha estimat a la Encuesta Europea de Salud en España 2014.

Anant a xifres més properes, l'Enquesta de Salut de Catalunya 2014, segons l'IMC calculat en base als pesos i talles declarats, el 48,1% de la població catalana entre 18 i 74 anys té excés de pes; considerant que el 33,1% té sobrepès (és a dir, una tercera part de la població) i el 15,0% pateix obesitat. Posant el punt de mira a la població infantil d'edats compreses entre 6 i 12 anys, el sobrepès afecta al 18,7% d'aquest col·lectiu poblacional, i l'obesitat a l'11,7%; sent l'excés de pes més prevalent als nens (32,2%) que a les nenes (28,6%).

Els percentatges poblacionals citats fins al moment s'han determinat en base al càlcul d'un indicador de l'estat nutricional, l'IMC (?25 kg/m2 sobrepès i ?30 kg/m2 obesitat, segons l'OMS), i que indirectament podria estar relacionat amb un excés de massa grassa corporal, en més o menys grau. Però destacar que l'estat de salut individual i el risc de patir certes patologies lligades a un excés de pes s'ha de determinar específicament amb la mesura de la massa grassa corporal com a compartiment.

Les previsions futures no són gens encoratjadores. I amb la intenció de poder frenar aquesta prevalença creixent, l'OMS dóna tres recomanacions genèriques per a intentar-les complir de forma individual: 1) limitar la ingesta calòrica provinent de sucres i greixos totals; 2) incrementar el consum d'aliments d'origen vegetal, com les fruites, verdures i hortalisses, llegums, cereals en format integral i fruits de closca; i 3) realitzar activitat física de forma regular, entenent-ho com 60 minuts diaris per a la població infanto-juvenil, i 150 minuts setmanals per l'adulta.

S'ha d'entendre que un excés de massa grassa no només és una qüestió estètica; principalment afecta a la salut.

Dra. Anna Costa Corredor
Dietista-Nutricionista, biòloga, llicenciada i doctora en Ciència i Tecnologia dels Aliments
11/11/2015

dijous, 19 de novembre del 2015

"Quin fàstic, quina ràbia fa en aquest moment tenir raó"

Clicar damunt del vídeo per veure'l. S'inicia després de la publicitat

Pilar Rahola presentava el seu llibre Prou!, sobre l'islamisme i París rebia l'atac terrorista.

No calla res i arremet amb temible potència verborràgica. Quan s'encén ja no hi ha qui la pari i és pura dinamita. Pilar Rahola, la periodista barcelonina que està de visita a l'Argentina, va venir a presentar el seu últim llibre, Prou! (RBA), un al·legat vibrant contra el que ella defineix com el "islamofeixisme", l'ofensiva del terrorisme jihadista, que ha recobrat tràgic vol internacional amb els sagnants atemptats a París, envoltant Europa des de llavors en una onada d'estupor i de por. L'autora assenyala amb dol, que preferiria que les profecies que hi va abocar no s'haguessin complert.

Rahola no només té postures incòmodes i molt jugades sobre aquest tema. També defensa amb passió el separatisme català. "Ara ens toca a nosaltres alliberar-nos, com ho van fer vostès, de la corona espanyola", arremet no sense certa ironia la periodista, que escriu habitualment una columna al diari La Vanguardia i que també va entrar en el món de la política com a diputada i tinent d'alcalde de la seva ciutat natal.

A aquests i altres temes es va referir Pilar Rahola en el seu pas per Converses amb LA NACION.

Estaves Presentant el llibre Prou! A la televisió quan en viu va arribar la informació dels atemptats a França.
Era a  una entrevista que va durar una mitja hora. Quan vam acabar estaven donant la notícia del que succeïa a París. I és en aquest moment del que parles, on se sent: ràbia i fàstic tenir raó. Cada dia del món demano que m'equivoqui en tot el que dic. I que m'equivoqui des de fa tants anys i que alguns pocs bojos ho anem dient i que tossuda la realitat tràgica en donar-nos la raó. Crec que és el moment d'alçar la veu amb claredat. Cal dir prou a les ambigüitats, a les mitges tintes, a la paraula lliure a l'armari. Cal sortir de l'armari. Cal començar a cridar determinats conceptes que són fonamentals. I estava parlant d'aquest terme de islamofeixisme. És evident que parlem d'un tipus de feixisme.

Com es soluciona?
Aquesta és la tesi del llibre, que planteja fonamentalment en termes de tipificar quins errors estem cometent. El primer que hem de dir és que això és una guerra. Nosaltres no l'hem declarat. Ells l'han declarat. A qui? Al món. On és la trinxera? En un autobús, en un restaurant, en un camp de futbol.
I qui són? Militants d'una ideologia fanàtica que tenen la idea de tornar al segle VII i VIII. És a dir, Hitler amb Internet, amb petroli, amb diners, amb tecnologia del segle XXI, però connectada amb l'Edat Mitjana.

Extracte del diari la Nación
18/11/2015
Pablo Sirvén

dimecres, 18 de novembre del 2015

Fer testament és una prioritat per a tots

Entrevista amb Meritxell Gabarró i Sans. Advocada i directora de Gabarró Advocats –Herències– 
© Marissa Gràcia
 Secretària de la Secció de Dret Civil de l’ICAB, vocal de l’ACEDS, professora en màsters i cursos especialitzats i conferenciant en diversos col·legis professionals.

Pensar en l’herència abans de la mort és el camí més curt i amb menys burocràcia per beneficiar els hereus en tots els sentits. Per això, Meritxell Gabarró aconsella deixar-ho tot ben lligat per minimitzar les càrregues fiscals i evitar possibles desavinences entre els fills.

Per què hem de fer testament?
Tots hem de fer testament per protegir els nostres, i com més aviat millor, perquè no sabem quan morirem.

Si planifico el testament pagaré menys impostos?
Estalviar-se impostos no només s’aconsegueix fent el testament, sinó planificant-lo. Hi ha diverses fórmules, com les donacions en vida o la flexibilització del testament, que ordena i defineix què deixo i per a qui ho deixo. Flexibilitzar implica permetre als hereus decidir en el moment de la defunció si accepten o renuncien a favor de la generació següent, segons els impostos que hagin de pagar.

Què és millor, herència o donació en vida?
Des del 2008 les donacions a Catalunya han experimentat un augment substancial perquè se n’ha millorat el tractament fiscal. No obstant això és el volum del patrimoni que es pretén donar o heretar que determinarà quina de les dues opcions és la més econòmica, sense oblidar, és clar, la preferència personal del titular del patrimoni. Si bé a priori amb les planificacions sempre es persegueix la màxima optimització fiscal. El procés comporta reflexions i raonaments que són imprescindibles per prendre la decisió encertada.

A qui s’aconsella deixar els béns en termes de fiscalitat?
Actualment la llei catalana de l’impost de successions preveu que els primers 100.000 € (en diners, immobles o societats) que reben els cònjuges, les parelles de fet i els fills, no paguen per gràcies al parentiu. I només els cònjuges i les parelles de fet gaudeixen, a més, de la bonificació del 99% de l’import que caldria pagar. D’acord amb aquests avantatges pot semblar obvi deixar-ho tot al cònjuge, però cal reflexionar si realment és això el que es vol i, sobretot, si és convenient o no incloure-hi els fills, atès que l’impost de successions és progressiu, com l’IRPF, de manera que a proporció com més s’hereta, més es paga.

Què han de saber les parelles de fet?
En primer lloc és important que sàpiguen que a Catalunya quan faci dos anys que conviuen dues persones seran considerades com una unió estable de parella i que, entre altres, tindran drets successoris. Igual que els matrimonis, si no s’ha fet testament, quedarà supeditat al que estableix la llei, que atorga al cònjuge o la parella de fet supervivent el dret d’usdefruit de tots els béns o la quarta part de tot amb l’usdefruit de l’habitatge habitual. Per això és imprescindible que facin testament. Així mateix, és molt aconsellable que les parelles de fet formalitzin la seva situació en una escriptura notarial per garantir els seus drets al màxim, i evitar haver de provar la seva situació mitjançant documents, testimonis, etc., o fins i tot haver d’acudir al Jutjat. És tanta la importància que té, que el mes d’octubre passat la Generalitat de Catalunya va aprovar la creació d’un registre únic de parelles estables que dependrà del Departament de Justícia i que substituirà els registres dels Ajuntaments. Però la inscripció en aquest registre constituirà una prova més i, per exemple, no n’hi haurà prou per poder heretar si no s’ha fet testament. Per tant, insisteixo que per facilitar el futur als més estimats, cal fer testament i formalitzar-se com a parella de fet.

16/11/2015