Caminant ahir, cap al tard, pels afores de Girona, admirant els camps de cereal verdíssim que la llevantada ha repintat, vaig veure una dona que portava un manat d'espàrrecs. Ara sí que ha arribat la primavera, em vaig dir. I vaig recordar que fa exactament un any els vaig parlar del meu amic Miquel Berga, professor de literatura anglesa, que escriu una columna sobre la primavera tan bon punt té notícia dels primers espàrrecs, emulant el lector del Times que, tan bon punt sent cantar el primer cucut de l'any, escriu una carta al diari per proclamar l'arribada de l'estació més alegre. A la tornada, vaig entrar a la fruiteria del costat de casa i vaig demanar un manat d'espàrrecs a l'amiga romanesa que la regenta. Mentre em feia la truita, escoltava per ràdio les informacions sobre l'avió estavellat als Alps. La tragèdia ve de bracet amb la primavera, vaig pensar, amb una punta d'incomoditat culpable. Aquesta primavera no l'han anunciat els espàrrecs ni el Corte Inglés. És la mort qui l'ha anunciada.
Com és sabut, a les comarques de Girona, com a tants altres llocs, la tragèdia de l'avió esclafat als Alps ha deixat un rastre de dolor que no s'acabarà quan la notícia desaparegui dels mitjans. El dolor dels familiars i amics començarà a ensenyar les urpes de veritat quan aquesta tragèdia hagi deixat de tenir interès informatiu i es faci visible el gran buit. Escric en divendres i, a hores d'ara, a una velocitat impressionant, ja s'han resolt -si el cas no fa de cop un gir espectacular- tots els interrogants que han convertit aquesta tragèdia en una vertiginosa narració de suspens.
Primer va ser el colossal impacte emotiu, després les primeres hipòtesis convencionals: error de l'avió, terrorisme. La filtració de l'expert al The New York Times va introduir les primeres sospites sobre el factor humà i després, a una velocitat de sèrie policíaca, se n'han anat sabent tots els detalls: l'absència del comandant de la cabina, el bloqueig de la porta, la respiració del jove copilot fins a la decisió final, la destral amb què el comandant va intentar obrir la porta, el descobriment per part dels policies alemanys del document de baixa per depressió que el jove suïcida va amagar abans d'arrossegar fredament a la mort a 149 desconeguts companys de vol. Uns companys de vol dels quals ara reconstruïm les petites històries amb tècnica narrativa de trencadís, com feien John Dos Passos o I.B. Singer.
Vet aquí un exemple de manual de com els mitjans de comunicació narren la realitat a la manera d'una ficció. Els temes d'actualitat van evolucionant dia a dia de manera molt semblant a com evolucionen, en les sèries de ficció, els personatges i les situacions que els guionistes ideen. No és estrany que els espectadors d'aquesta confusa barreja de realitat i ficció, els ciutadans, estiguem tan desconcertats. Som víctimes d'aquesta confusió, però, alhora, en som la causa: la narració atractiva busca convertir-nos en audiència.
En tant que audiència, manem: els mèdia ens adulen, ens sedueixen. Per seduir-nos, la
narració periodística ha de ser tan suggestiva, truculenta i captivadora com la millor sèrie televisiva. Som nosaltres, doncs, els que volem ser arrossegats en les espirals obsessives que, sigui al voltant d'una crisi política (procés català, corrupció, aparició de Podem), sigui al voltant de l'anunci d'una possible malaltia (vaques boges, ebola), sigui a causa d'algun desastre llunyà (tsunami, matances de la gihad) o proper (avió destrossat als Alps) ens mantenen en constant tensió emocional. Sempre entre el plor, el pànic, la il·lusió. Sempre a punt d'estrès emocional.
Sembla que el copilot estava passant per una depressió. Ara ja no resta sinó especular sobre els túnels insondables de la ment humana. Un tema massa abstracte: aviat els mitjans de comunicació passaran pàgina. Una nova espiral mediàtica substituirà aquesta tragèdia. La mort sembla encara més absurda quan no hi cap causa que la pugui explicar. Si la causa fos el terrorisme, el dolor dels familiars seria idèntic, però s'activaria una lògica social. Es desplegarien teories i discussions que acabarien sepultant el dolor de la tragèdia i el substituirien per explicacions ideològiques. La història encapsularia la tragèdia.
Que la causa de la tragèdia sigui el laberint mental d'un jove deprimit ens deixa despullats d'explicacions ideològiques i ens situa davant dels límits de la condició humana. Per això la discussió s'ha desviat cap a la seguretat, una seguretat impossible de garantir. I és que l'optimisme contemporani no pot suportar la idea que la condició humana porta incorporat el mal i que, per més filtres que hi posem, finalment, el mal troba sempre un camí per expressar-se (com també, feliçment, el troba sempre el bé, per negatives que siguin les circumstàncies).
D'aquí dos dies arribarà el mes abril, que serà molt cruel: l'herba i les flors silvestres rebrotaran a la vall alpina on es va estavellar l'avió. En uns citadíssims versos de T.S. Eliot, abril és descrit com el mes cruel perquè fa brotar els lilàs a les terres on van caire tants joves en la Primera Guerra Mundial. Creixeran els lilàs a les valls alpines i taparan els records dels nostres morts. Abril serà cruel, com és cruel l'alegre primavera: la vida. D'això parla (i també de l'estrany sacrifici d'un Déu que va compartir l'absurd destí tràgic dels humans) la Setmana Santa que comença.
Antoni Puigvert
30/03/2015
La Vanguardia
