dissabte, 18 d’agost del 2012

Pobres propers o llunyans

Statue of the Slavery monument in Zanzibar Stone Town, Tanzania
Estàtua del monument per l'esclavitud a  Zanzíbar a Tanzània
Foto: Eric Lafforgue
Neix entre nosaltres un corrent d'opinió que fa èmfasi en la necessitat d'ocupar-se més dels pobres de casa que dels del tercer món. Fins i tot s'arriba a reprovar que hi hagi voluntaris que marxin a països llunyans per ajudar la població exposant-se a ser segrestats, quan no a perdre la vida. La conclusió esdevé nítida, primer som nosaltres i després, si de cas ens sobra, ells. Res de nou sobre la capa terrestre, perquè en general, abans ens preocupem dels nostres fills que dels dels altres, de la nostra hisenda que de la dels altres. Tan sols una perspectiva més acurada permetria traspassar aquest cercle tancat. Quines són les necessitats dels altres i quines les nostres? De quina categoria són i quin volum assoleixen? 

Prenent com a font la memòria 2011 d'una de les diverses oenagés creïbles corn és Metges Sense Fronteres, comprovem en què han emprat els seus recursos humans i monetaris. A l'atenció mèdica í quirúrgica de víctimes de conflictes armats s'ha destinat un 45% dels ingressos; un 17% ha correspost als afectats per epidèmies o per malalties endèmiques; un al-tre percentatge s'inverteix en material i assistència en els desastres naturals; un altre, per suplir buits en sanitat. I així fins a configurar uns escenaris que van dels enfrontaments militars a les infeccions endèmiques i a l'absència de curacions sanitàries, tot plegat infinitament més greu que els problemes del nostre entorn. 

Quan s'arriba a qüestionar la presència de persones que es dediquen a ajudar en països sumits en la misèria i en l'horror bèl.lic perquè en cas de ser segrestades el seu alliberament pot costar diners, s'erra en diversos aspectes. En valorar menys la tasca dels voluntaris i l'assalt que poden patir que el presumpte preu d'un rescat sí l'assalt succeeix. En no col•locar en el just nivell les necessitats del nostre món avançat, sense renunciar, això no obstant, que siguin ateses pels poders públics i econòmics als qui pertoca aquesta responsabilitat. I tercera i gran equivocació, tan comuna, tan lamentable. Per què distingir entre ells i nosaltres? Nascuts aquí o allà, tots som éssers humans. Vulnerables, necessitats en una ocasió o altra, en més o menys grau. Que els forts en salut, en esperit, en finances socorrin els febles. I que els menys desemparats mai no regategem diners ni suport als més desgraciats.

Eulàlia Solé
17/08/2012
La Vanguardia