Caddy Adzuba, periodista i activista per la llibertat de premsa i els drets humans
 |
| Foto: Àlex Garcia |
Faré 35 anys. Vaig néixer i visc a la República Democràtica del Congo. Sóc casada. Llicenciada en dret, treballo a Radio Okapi de la ONU. Els polítics han d’oblidar les seves diferències i els seus interessos econòmics i unir esforços per defensar els drets de l’ésser humà. Sóc catòlica.
Fa sis anys em va dir que tenia por...
Vivia amenaçada de mort, la guerra estava en un moment àlgid i la meva feina com a periodista i la meva denúncia de com les dones eren torturades i violades massivament (40 cada dia entre el 1996 i el 2008) no estaven ben vistes.
La situació ha canviat?
Continuo amenaçada i la guerra no s’ha acabat, però només queden petites zones de resistència i la situació de les dones ha millorat.
Què ha fet possible aquest canvi?
La lluita de la societat civil i de les oenagés ens ha permès mobilitzar la comunitat internacional, que ha fet pressió sobre el Govern congolès.
Va aconseguir ser escoltada a l’ONU i reconeguda amb premis com el Príncep d’ Astúries a la Concòrdia.
Amb altres col·legues periodistes vam decidir parlar de la violència sexual cap a les congoleses, la base de les famílies. Els diferents directors s’hi van negar, ens vam acomiadar i amb els estalvis vam comprar un espai de ràdio. Moltes d’aquestes companyes han estat assassinades.
Vostè va sobreviure per continuar lluitant.
L’ONU em va oferir treballar a Radio Okapi, que emet a tot el país, i convèncer les dones que havien de donar el seu testimoni i mantenir-se fortes i unides. I he aconseguit recursos per atendre-les físicament i psicològicament i ajudar-les a remuntar econòmicament.
Ha viscut aquestes agressions?
Són històries molt personals. Però independentment de si ets violada o no, quan convius amb aquestes atrocitats, també n’ets víctima. Jo vaig desenvolupar una malaltia psicològica relacionada amb la violència sexual.
És curiós que digui que són històries personals quan vostè els ha posat el micròfon.
Intentem fer comprendre a les dones violades que no és un problema privat, és cert, perquè victimitzar-les les enfonsa encara més. Són víctimes de violència sexual com a eina de guerra i així s’ha d’entendre.
Vostè ha explicat autèntiques atrocitats.
Els omplen la vagina amb terra i pedres o amb plàstic fos cremant, les enterren vives, els fan menjar la carn dels seus fills, els tallen el clítoris i l’ envien als seus familiars...
Ha viscut en guerra des dels 13 anys.
He hagut de fugir de casa meva, caminar centenars de quilòmetres a peu; he estat refugiada, separada de la meva família, i durant tots aquests anys no hi ha hagut ni un sol dia en què no hagi estat informada de morts, matances i violacions.
Vint anys d’horror pel control dels recursos naturals.
El meu país és ric en minerals, tenim jaciments del preuat coltan, amb què es fabriquen mòbils i tecnologia que tothom vol, així que tenim grups rebels propis i de països veïns lluitant pel control de les mines, la majoria finançats per multinacionals occidentals.
Al final tot és una qüestió de diners.
En l’origen de qualsevol guerra hi ha causes econòmiques. Treballant sobre el terreny em van segrestar i em va sorprendre l’armament modern dels rebels. Em van explicar que l’intercanviaven per minerals amb intermediaris estrangers.
Un secret de domini públic.
Amb Human Rights Watch hem obtingut i hem facilitat informació d’aquests intermediaris a l’ONU, que està investigant per a qui treballen, quines empreses i quins països. I tot això ho han de saber els ciutadans del món.
Costa estar informat.
Necessitem premsa independent.
L’ONU va escriure un informe, però no l’ha vist ningú.
Revela noms d’empreses relacionades amb la telefonia i la fabricació d’ordinadors. Aquest informe ha tingut un impacte tan important que actualment està embargat. Les multinacionals han fet pressió perquè aquest informe no vegi la llum, però la societat civil congolesa i les oenagés continuem pressionant.
És qüestió de temps?
Fa deu anys que lluitem perquè en l’explotació dels nostres minerals es respectin els textos jurídics legals congolesos i internacionals, que simplement es respecti la llei.
Que els escoltin els ha costat sis milions de morts. Quina és la seva reflexió?
La humanitat em decep. No té el mateix valor la vida d’uns que la d’altres. Els atacs terroristes contra París van ser horrorosos, però jo visc en un país on aquests atacs són diaris encara que no surtin als mitjans.
Ningú diu: “Jo també sóc congolesa”.
En un any al meu país moren 600 civils assassinats per rebels ugandesos i ningú no diu res. Això em frustra i fa que em pregunti quin és el significat de totes les resolucions de l’ONU. Ens parlen dels drets humans els mateixos que els violen.
La gran majoria de ciutadans del món estem superats per tanta injustícia.
Només el 5% de totes les persones del planeta retenen el poder del món; la resta, el 95%, hem de ser valents i actuar, no deixar-nos manipular i victimitzar pels interessos i l’ambició desmesurada i malalta d’aquest 5%.
La veig trista.
Sí, s’acaba de morir la meva mare, la dona que m’ha inspirat i que va ser víctima de la violència domèstica.
Per la justícia global
Avui la seva lluita contra la violència brutal exercida contra les dones i el saqueig dels recursos minerals del seu país (com el coltan, mineral estrella en la fabricació de mòbils i tecnologia), que propicia aquesta violència, l’ha fet internacionalment coneguda, però la seva vida ha estat marcada per la por i el patiment. Se la veu esgotada. Pocs dies abans del Mobile World Congress ha estat convidada per Lafede.cat per participar al III Fòrum Internacional DevReporter, l’objectiu del qual és la millora de la qualitat de la informació internacional. Al costat de Justícia i Pau i la Xarxa d’Entitats per la República Democràtica del Congo, Caddy Adzuba vol quedes del congrés s’impulsin lleis per aturar el comerç il·legal de minerals.
Ima Sanchís
17/02/2016
