Radiòlegs gironins milloren el diagnòstic d´uns tumors cerebrals

La recerca de l'hospital Trueta s'ha publicat a la versió digital de la prestigiosa revista 'European Radiology'

Un estudi d'un equip de l'Institut d'Investigació Biomèdica de Girona (IDIBGI) i radiòlegs de l'hospital Josep Trueta de Girona ha permès descobrir els beneficis d'utilitzar un determinat contrast - el gadofosveset- durant les ressonàncies magnètiques dels tumors cerebrals.

Els experts han comparat els resultats que s'obtenen amb aquest contrast i amb un altre de convencional i han confirmat que el gadofosveset permet delimitar amb més precisió l'extensió del tumor, les lesions i millorar el diagnòstic i la planificació del tractament. L'estudi es va iniciar el 2008 amb 35 pacients gironins i s'ha publicat a la versió digital de la prestigiosa revista 'European Radiology'.

L'estudi ha estat dirigit per l'equip d'Imatge Mèdica de l'Institut d'Investigació Biomèdica de Girona (IDIBGI) amb els doctors Josep Puig i Salvador Pedraza al capdavant i amb la col·laboració del departament de Radiologia de l'Institut de Diagnòstic per la Imatge (IDI) de l'Hospital Universitari Josep Trueta de Girona. Aquesta recerca ha permès determinar que l'ús d'un contrast que s'utilitza per estudiar les artèries com l'aorta i els vasos ilíacs aconsegueix millorar la precisió de les ressonàncies magnètiques de pacients amb tumors cerebrals molt agressius.

Aquest contrast, anomenat gadofosveset, aconsegueix una visualització molt superior a la del contrast convencional. En concret, millora la precisió de l'extensió del tumor, permet determinar concretament les lesions, millorar el diagnòstic i la planificació del tractament més adient. L'estudi es va iniciar ara fa cinc anys amb 35 pacients gironins i s'ha basat en la comparació de resultats obtinguts de les ressonàncies amb el líquid de contrast convencional (gadobutrol)i el gadofosveset. Les proves han confirmat que el punt màxim d'informació diagnòstica s'aconsegueix després de sis hores d'haver injectat el contrast via intravenosa.

Aquesta recerca acaba de ser publicada en la versió 'online' de la prestigiosa revista European Radiology i apareixerà en el proper número de la versió en paper de la mateixa revista. L'IDIBGI es va crear el juliol del 2004 amb la finalitat de promoure, desenvolupar, gestionar i difondre la recerca biomèdica en l'àmbit de les comarques gironines. Amb aquest objectiu aglutina grups de recerca de l'Hospital Universitat Josep Trueta, la Universitat de Girona, l'Institut de Diagnòstic per la Imatge, l'Institut Català d'Oncologia i l'Institut Català de la Salut a Girona.

ACN

31/01/2013

Diari de Girona

«Tot és gratificant mentre siguis viu»

El jove Albert Casals i Serradó explica en el llibre "Sense Fronteres" com s'ho ha fet per viatjar arreu del món sense diners.

"La cadira de rodes té quasi més avantatges que inconvenients. Pots portar més pes, no et canses i, si tens força als braços, pots moure't pel desert o per la sorra de la platja com en un vehicle tot terreny." Així s'explica, sempre somrient, vital i positiu, el jove Albert Casals i Serradó (Barcelona, 1990), que aquesta setmana ha estat firmant a Girona exemplars del seu nou llibre, Sense Fronteres (Edicions 62), on explica com viatja arreu del món sense diners.

L'entrevisto jo assegut a la seva cadira de rodes i ell al terra, al bell mig del carrer, davant el Diari de Girona. Una metgessa que passa per atzar s'atura per professar-li admiració. I és que l'Albert Casals comença a tenir fans des que publica la seva particular finestra al món.

La bassa que es forma a la falda quan plou és l'únic desavantatge de ser cadirorodant?

Hi ha petits desavantatges. La meva dificultat, anar amb cadira de rodes manual, és molt lleu. Hi ha gent molt més fotuda.

Ja... la seva dificultat és lleu... la pot explicar?

Sí, tinc síndrome de Guillain-Barré, provocada per la medicina que em van donar per tractar la leucèmia. No em puc moure de cintura per avall. Però tinc força als braços i puc pujar i baixar escales, i anar per la platja i pel desert com en un vehicle tot terreny. No és un problema gran. Desavantatges? Portar ulleres també és un desavantatge.

I avantatges?

Sí, anar amb cadira de rodes ajuda molt a trencar la por de la gent. La gent desconfia de posar un estrany dins del seu cotxe. Així com és menys amenaçadora una noia autoestopista que un noi, és menys amenaçador un noi amb cadira.

Però escriure no és més fàcil per a un cadirorodant. Llegeix des de la curta edat?

I tant! Als cinc anys vaig estar tres anys a l'hospital. Allà bàsicament llegia. Als vuit anys ja havia llegit El senyor dels anells, Les mil i una nits... He llegit milers de llibres i ara encara llegeixo sempre.

Què llegeix?

M'ha agradat moltíssim El nombre del viento, de Patrick Rothfuss, no La sombra del viento. M'agrada molt la fantasia i la ciència ficció. M'agraden Margaret Weis, Ursula K. Le Guin, Isaack Asimov, Philip Jose Farmer...

Jo no em veuria amb cor de viatjar només amb els 20 euros que m'ha donat la iaia...

És molt fàcil. Per viatjar calen quatre coses: moure't, dormir, dutxar-te i menjar. Per moure't fas autoestop i no et calen diners. Per dormir, tampoc perquè pots dormir al carrer, als parcs i a les platges. A dutxar-te, de tant en tant et conviden. I menjar seria més problemàtic, però un setanta per cent de les vegades et conviden.

I el trenta per cent restant?

Quan fas autoestop i expliques que viatges arreu del món sense diners, molta gent et dóna cinc o deu euros perquè segueixis endavant. Hi ha vegades que tornes amb més diners que quan vas sortir.

Ha comès il·legalitats per aconseguir viatjar sense diners?

Únicament colar-me, i no és imprescindible.

On s'ha colat?

Als trens, als autobusos... m'he colat a vaixells, també.

Com ho fa per anar a Amèrica?

Per fer el primer llibre em van donar un bitllet d'avió. Però un cop allà, per anar per Colòmbia, Ecuador, Perú, Argentina, Bolívia, vaig anar en autostop. També he anat des de casa meva fins a Guinea Bissau, a l'Àfrica, sense agafar cap avió.

Com va passar l'estret de Gibraltar sense pagar?

Allà em volia colar en un vaixell, però no va caldre. El director d'una companyia de vaixells em va deixar passar. Fa dos mesos he tornat d'un viatge de cinc mesos a la Xina en autoestop. Vaig sortir amb 30 euros i he tornat amb 50 o 60 euros.

En algun moment al llibre es mostra una mica crític amb la gent que només busca diners, no?

No exactament. Si a algú li agraden els diners, que en tingui. Únicament em queixo que la gent té la idea que els Occidentals tenim diners, i això em fa difícil viatjar per Àfrica, perquè he de convèncer els africans que no, que jo sóc l'únic occidental sense diners.

Té alguna ideologia?

Què vol dir això?

Creure i treballar, per exemple, per al repartiment de la riquesa...

A mi em costa molt dir el que han de fer els altres. Jo tinc clar què vull fer jo i com viuria jo.

I com seria?

M'agrada el que faig. A mi no em calen diners, per tant, no he de fer sacrificis per guanyar-ne. El que realment em fa feliç és viatjar.

I escriure?

Sí, un cop cada dos anys, escric. Ara bé, si la pregunta és com a mi m'agradaria que fos el món, sense que això vulgui dir que ho vull imposar, doncs, m'agradaria que el món es basés en una xarxa d'intercanvis, sense diners, com alguna iniciativa que en aquest sentit s'ha posat en marxa a Suècia. Amb ajudes a canvi de favors les coses són molt fàcils perquè no pots acumular diners, m'entens?

Claríssim. Però anem a una altra: ha vist en algun moment la seva vida perillar?

Sí (riu). Anant de Colòmbia a Panamà vaig caure a l'aigua. Em vaig donar un cop al cap contra el cantell de la barca i em vaig desmaiar.

En un riu?

No, al mar, viatjava amb uns contrabandistes i hi havia una tempesta. Portaven motors de llanxa de Colòmbia a Panamà sense pagar les tarifes de la frontera. Aprofiten l'època de les tempestes perquè el mar està mogut i no hi ha policia...

Altres perills?

A Tailàndia vaig anar a dormir a la platja i em vaig despertar en ple huracà... A Escòcia vaig quedar atrapat en un castell abandonat... Vaig caure d'un camió en marxa... No sé... m'han passat coses, però com que no m'he mort, està bé, és divertit (riu).

Deu tenir també experiències gratificants?

Tot és gratificant, mentres estiguis viu. Avui és gratificant perquè fa bon dia, et pots estirar...

Té parella, viu en parella?

(Assenyala la noia que l'acompanya i riu. Riuen els dos).

L'ajuden les noves tecnologies?

No les faig servir gaire per viatjar. Però sóc molt freaky i quan estic aquí jugo a videojocs amb els amics. Les noves tecnologies són com qualsevol cosa nova: si vols, la fas servir, si no, no. Jo no tinc mòbil i m'és igual si un altre en té dos.

Com veu el futur de Catalunya?

No em preocupa, suposo que serà com el futur de França, d'Espanya i d'Europa en general. Tot és Occident.

I el de la humanitat?

Bé. El veig bé. A ningú li agrada morir, per tant, l'autodestrucció és una perspectiva poc provable.

Les armes hi són, encara.

Ho sé, però es van reprimint. Pensa una cosa, en el moment en què ens expandirem a d'altres planetes, l'extinció de la raça humana serà molt complicada.

Ens expandirem, a on?

No és tan difícil, no? Hem anat a la Lluna!

Però no hi ha cap planeta al sistema solar en condicions...

Bé, però es poden crear les condicions, una mena d'habitacles adaptats, amb oxigen i plantes... En cinc-cents anys ho tindrem!

Daniel Bonaventura

Diari de Girona

Sanitat retira un lot de l´anticoagulant Sintrom

Aquest medicament ha estat retornat al laboratori per "la presència d'un objecte estrany en un comprimit"

L'Agència Espanyola de Medicaments i Productes Sanitaris (AEMPS) ha retirat del mercat un lot de l'anticoagulant "Sintrom", un altre del xarop "Junifen"-un antiinflamatori el principi actiu és ibuprofèn-i diversos de lents de contacte d'ús diari de la marca "ACUVUE".

Quant al anticoagulant més utilitzat per les persones amb problemes cardiovasculars, comercialitzat per Novartis, l'Agència ha retirat el lot T5484, amb caixes de vint pastilles de quatre mil·ligrams, al·legant "la presència d'un objecte estrany en un comprimit", de manera que ha estat retornat al laboratori.

El xarop per dolors lleus o moderats, comercialitzat per Reckitt Benckiser Healthcare, s'ha vist afectat en el lot G07, en solució oral de quaranta mil·ligrams per mil·lilitre.

L'AEMPS assenyala al seu web que la retirada no respon més que a "un resultat fora d'especificacions", concretament, per dur a terme un "recompte de fongs i llevats totals".

A més, Sanitat ha emès informe l'empresa Johnson & Johnson Medical Iberia que ha apartat del mercat determinats lots de lents de contacte: 1-day ACUVUE Moist (etafilcon A) i ACUVUE advance with hydraclear (galyfilcon A).

El fabricant ha detectat, després d'una revisió interna de qualitat, que un nombre limitat d'envasos individuals de lents de contacte podria no haver segellat completament.

Això pot originar la pèrdua o fuita de la solució d'envasat que podria comprometre l'esterilitat de la lent, incrementant el risc potencial d'infecció ocular.

L'empresa ha enviat una nota d'avís per informar del problema detectat als professionals sanitaris dels establiments d'òptica d'Espanya que disposen dels lots afectats, en la qual s'inclouen les accions que s'han de seguir per procedir a la seva retirada.

Tanmateix, ha declarat que fins ara no ha rebut reclamacions o incidents relacionats amb aquest problema en aquest país.

Per la seva banda, el Ministeri de Sanitat demana als professionals que retirin el producte de la venda i que intentin identificar els pacients per demanar la seva devolució.

L'Agència aconsella als pacients que deixin d'utilitzar les lents de contacte immediatament, que contactin amb l'òptica on les van comprar i que, si experimenten molèsties, acudeixin al seu metge.

EFE

28/01/2013

Diari de Girona

Francesc Torralba: ‘Els valors mouen i commouen els homes'

Igor Morski

Doctor en Filosofia i Teologia, és un dels principals experts en valors de Catalunya. El 2002 va obtenir un gran èxit amb Cent valors per viure i des d’aleshores n’ha desgranat diversos a través de la seva biblioteca personal. Ara torna amb El valor de tenir valors (Ara llibres). Actualment també presideix la Comissió d’Educació del Pla Nacional de Valors engegat per la Generalitat de Catalunya fa dos anys.

Viure amb valors demana valentia?

Viure amb valors sempre és un acte d’audàcia, perquè vol dir viure seguint la veu interior, la que emergeix del dedins de la persona. Massa sovint s’imposa la inèrcia social, el mimetisme que significa repetir com un clon el que fan els altres, sense plantejar-se viure autènticament. Tenir valors requereix coratge i, també, demana un acte de consciència.

Si els valors són la nostra força motriu, vol dir que ens fa por conèixer-nos a nosaltres mateixos?

L’home es mou per dues raons: per necessitat i per valors. Tenim necessitats que ens obliguen cercar solucions, però la necessitat no és l’única força motriu. Els valors mouen i commouen, ens porten a fer grans coses, a superar tot tipus de barreres i resistències, a vèncer dificultats enormes i, fins i tot, a transcendir necessitats d’ordre físic, psíquic i social. Som éssers capaços d’anar més enllà, de viure conforme el món espiritual i de trencar la barrera de l’estricta necessitat.

Vostè escriu: “En tot ésser humà hi ha un conjunt de valors ocults”. És una altra manera de dir que “tot home és bo per naturalesa”, com deia Rousseau?

No crec que tot home sigui bo per naturalesa. No sóc rousseanià. Tot ésser humà és ambivalent, capaç de bé i capaç de mal, apte per realitzar allò més gran, però també allò més pervers. És un signe de contradicció, una síntesi d’oposats. En ell tiben dues forces: una força que l’eleva cap al do gratuït, cap a la generositat, el perdó, l’entrega absoluta; i una força que el tiba cap a la bèstia. És habitant de dos regnes; el de la llibertat i el de la necessitat, el de l’esperit i el de la carn, el de la donació i el de l’egoisme. A la vegada, però, sóc socràtic i crec que en tot ésser humà hi ha un talent ocult que només a través de l’educació es pot extreure i conrear, posar-lo a l’exterior perquè sigui fecund.

Definir la paraula ‘valors’ costa…

Hi ha moltes definicions. El valor és una qualitat intangible que atribuïm a una persona, a una organització o bé a una comunitat. Diem que algú és pacient o bé que és just, o bé que és compassiu. No veiem aquests valors escrits en la seva pell, ni els podem identificar empíricament, perquè són qualitats intangibles, riqueses imperceptibles que hi ha en el seu ésser, però que es fan visibles en els estils de vida, en el mode com interactua amb els altres. Una cosa són els valors que diem que tenim i una altra els valors que realment mouen la nostra vida. Els valors s’expressen indirectament, a través de les pràctiques, de les accions, de les paraules i dels silencis.

Cal diferenciar ‘valor’ de ‘virtut’?

El terme valor és molt nou en el llenguatge de l’ètica. El primer que l’empra és Friedrich Nietzsche i després d’ell, Max Scheler, Dietrich von Hildebrand, Nicolai Hartmann i Edith Stein, entre altres. Els valors són horitzons de referència, allò que aspirem a viure, però que no posseïm materialment. Les virtuts són excel·lències del caràcter, són trets de la personalitat que fan bona una persona, la fan desitjable. Hi ha valors que són virtuts, com per exemple, la compassió o la prudència, però hi ha valors que no són virtuts, com la salut, el treball o la família. Per a moltes persones, la salut és el valor principal, però la salut no és una virtut. Ara bé, hi ha estils de vida que condueixen a la salut, mentre que hi ha mals hàbits que perjudiquen greument l’equilibri del cos i poden conduir a l’emmalaltir.

Vostè parla de tenir el valor de callar, perdonar, plorar, pensar, preguntar… Els tria perquè considera que estan en crisi?

No estan en crisi. Pensar, callar, parlar, plorar, perdonar, acomiadar-se… són activitats que, poc o molt, fem al llarg de la nostra vida. El que he volgut mostrar és el valor que té parlar en determinades circumstàncies, perdonar en determinats contextos, saber-se acomiadar quan la situació és molt difícil. El que ens fa nobles no és el que fem, sinó com ho fem. En ètica compta la intenció, però també la forma de l’acte. Hi ha situacions que demanen molt esforç, com perdonar quan s’ha estat objecte d’una greu calúmnia.

Aquestes accions són contraproduents per excés però també per mancança. Com trobar l’equilibri?

L’alternança és la clau de la vida. Hi ha un temps per a cada cosa. Hi ha un temps per riure i un temps per plorar, també un temps per parlar i un temps per callar. Cada ésser humà ha de trobar el punt just, entre la vida exterior i la vida interior, entre la vida activa i la vida contemplativa. No hi ha receptes en aquest camp,. El que cal que fem és valorar les conseqüències que tenen els nostres actes tant per a nosaltres com per als altres. Hem d’aprendre dels fracassos, els excessos i les desmesures. La memòria juga paper clau en l’aprenentatge dels valors. Ens cal aprendre a anticipar conseqüències i a prendre decisions prudents, responsables.

Actualment, hi ha poca llibertat per defensar alguns valors minoritaris?

Defensar els valors del grup, de la tribu o de l’ètnia sempre ha estat fàcil, la qüestió difícil és viure conforme els propis valors quan aquests són minoritaris. Això demana audàcia. Tenir el valor de perdonar quan tothom s’hi torna o bé perdonar quan és qualificat d’un acte de debilitat és difícil, però només en contextos adversos es posa realment de manifest allò que creiem, allò que ens mou i que estem disposats a defensar.

El sistema educatiu està preparat per una educació en valors?

L’educació en valors no es igual que l’educació dels coneixements. Saber què és la paciència, encara no garanteix que siguem pacients. Saber què és la justícia, no vol dir que siguem justos. L’educació en valors té com a finalitat que cada ésser humà descobreixi la bellesa dels valors que hi ha dins el seu ésser, que s’atreveixi a ser coherent amb ell mateix i que faci de la seva vida un projecte personal. El sistema educatiu té moltes mancances, però l’educació en valors és bàsica per assolir una societat harmònica, lliure, participativa i cívica. Hi ha molt en joc i tots hem de contribuir a fer-la realitat. El mestre, els pares… Tots som corresponsables de l’educació dels infants i dels joves.

Sorprèn un capítol dedicat a El valor de viure l’ara. No sabem gaudir del present?

No, no sabem fruir del que ens regala la vida a cada moment. Estem atrapats al passat o bé anticipem constantment allò que ha de venir. La memòria ens roba l’ara. La tendència a ocupar-nos del futur ens condueix a tota mena de preocupacions. Ens cal aprendre a viure l’ara, perquè solament així podem viure amb profunditat i no tenir la sensació que la vida ens ha passat sense haver-la viscut.

Vostè aposta per la creació d’una consciència global. En quin procés estaríem ara?

Som a la prehistòria de la consciència global. Encara pesa massa l’ego i l’esperit de fragmentació que ens aïlla els uns dels altres. Ens cal prendre consciència de què formem part d’un Tot i de què el que ocorre en aquest Tot està interconnectat. El gran mite de la Modernitat és l’autonomia. El nou paradigma ens obre les portes a la interdependència, al reconeixement dels altres no com a contrincants o enemics, sinó com a cooperants.

Maria Coll
Revista Valors

Ermitans digitals

Alguns menors amb una addicció molt acusada arriben a renunciar al món exterior

"És la meva vida, deixeu-me! No necessito res més!" Per la punyent passió amb què va ressonar la frase podria esperar-se que fos una apologia desesperada de la persona estimada. No obstant, el destinatari d'aquesta declaració d'amor tan vehement no es va ni immutar. No perquè el sentiment no fos correspost. És que, simplement, el destinatari d'aquesta passió era un ordinador. Amb una immensa cara d'estupefacció van sentir la frase els pares del Gerard, nom figurat d'un noi de Tarragona, en una escena de la qual també va ser testimoni Sergi Banús, psicòleg clínic infantil i juvenil i promotor de Psicodiagnosi, web d'assessorament per a pares i educadors. «Era un cas greu, es passava el dia sencer a casa, connectat a internet», recorda Banús. I això que era un bon estudiant, fins al punt que els professors li van aprovar l'últim trimestre al considerar que era un «alumne amb recursos» i tan sols passava per una mala ratxa. Però no era així.

Ciberamics

Cada cas és un món en una patologia que sovint es presenta com un efecte comòrbid, però en general es donen dos patrons, antagònics, de comportament. Uns són molt extravertits, amb una ànsia per augmentar el seu cercle de ciberamics, adquirir notorietat i projectar una imatge ideal d'ells mateixos. Altres són tímids, «amb dificultats en les relacions socials», que aprofiten la xarxa per buscar un «refugi» a la seva mida, explica Javier Goti, psiquiatre de l'Hospital Clínic. D'una manera o de l'altra, a vegades hi ha casos com el de L. M., una catalana de 17 anys que va anar distorsionant el seu horari vital, i dedicava més de vuit hores diàries a la xarxa, es negava a sortir de casa, dormia de dia i es connectava de nit. «Salvant les distàncies, aquests casos recorden els hikikomori, els adolescents japonesos que, fastiguejats de la pressió exterior, es reclouen en el seu dormitori», afirma Banús. Situacions més extremes que les pitjors registrades aquí, però amb un nexe comú: els joves nipons i els ermitans digitals d'occident comparteixen la frustració que els porta a l'aïllament i la renúncia a la vida social, amb les tecnologies com l'única companyia amb la qual estan a gust. «Si em deixeu sense internet, em tiraré pel balcó», va arribar a amenaçar A. A., de 16 anys, als seus pares, recorda Banús a tall d'exemple.

Com en les altres addiccions, el primer pas és el més complicat: acceptar la patologia. Amb l'agreujant que qui ho ha d'assumir és un jove, amb una percepció de la realitat moltes vegades allunyada del rigor d'un adult. No obstant, és possible que per la gravetat de determinats casos alguns nois prenen la iniciativa. «Una vegada va venir a la consulta un noi enganxat a videojocs on line, amb pics de fins a 24 hores. Però no és habitual. Solen arribar arrossegats pels pares», explica Susana Jiménez, cap de la unitat de joc patològic de l'Hospital de Bellvitge. Per prevenir aquests casos, la iniciativa ha de partir dels adults, recorda Jiménez: «A vegades es compra un mòbil a un fill sense estar convençut que sigui convenient, però si tots els nens de classe el tenen, el meu no serà el raret». Juanma Romero, fundador de la web Adicciones Digitales, també suggereix cautela amb un cas pràctic. «Un pare em va preguntar què havia de fer perquè el seu fill de 7 anys no estigués tot el dia enganxat a la tauleta que li havia regalat per Reis. Òbviament -assegura Romero-, aquesta pregunta se l'hauria d'haver fet una mica abans».

Víctor Vargas Llamas

20/01/2013

El Periódico

Alerten de l´abús dels ansiolítics, hipnòtics i de la psiquiatrització de la vida quotidiana

Fets normals com la timidesa dels nens o la rebel·lia adolescent es tracten com una malaltia

El consum d'hipnosedants ha augmentat en els últims anys i el percentatge de persones que els han pres el 2011 se situa en el 11,4%, dades que avalen el que els experts anomenen la "psiquiatrització de la vida quotidiana", que ens porta a acudir a aquestes substàncies davant fets com una ruptura sentimental.

Segons l'última Enquesta sobre alcohol i drogues EDADES 2011-2012, el nombre de persones que consumeixen drogues a Espanya ha baixat en totes les substàncies, llevat del cas dels hipnosedants -somnífers, tranquil·litzants o sedants- que ha passat del 5,1 per cent el 2005 al 11,4 per cent el 2011.

Per la psiquiatra de l'Hospital Ramón i Cajal de Madrid Enriqueta Ochoa, aquest augment es deu al creixent ús d'aquestes substàncies "de manera legal", amb recepta mèdica, encara que també a un consum més elevat de sedants de forma no pautada per persones que s'automediquen.

Aquests medicaments s'usen per tractar símptomes com l'ansietat, la irritabilitat o el trastorn del son. "Són símptomes que poden aparèixer en diferents trastorns psiquiàtrics o en situacions estressants", per problemes d'adaptació a diferents circumstàncies de la vida.

En aquest sentit, aquesta experta explica que en els últims anys s'observa en les consultes el que els psiquiatres anomenen la "psiquiatrització de la vida quotidiana". "Situacions com la pèrdua d'una persona estimada o d'una feina provoquen tristesa i ansietat, símptomes que fa anys es consideraven normals i que en els últims temps provoquen una demanda més elevada de fàrmacs per atenuar", assenyala Ochoa.

En el mateix sentit s'ha manifestat el psicòleg Ricardo Ros, que assegura que en els últims cinc anys el nombre d'envasos de tranquil·litzants venuts ha passat de 23 a 35 milions i sosté que des de fa temps "coses normals" com la timidesa dels nens o la rebel·lia dels adolescents "es tracten com malalties".

Ros, autor del llibre Stop a l'ansietat, considera que la indústria farmacèutica "tracta que qualsevol cosa es converteixi en trastorn mental per donar pastilles". Per al coordinador de l'àrea de Neurociències de la Societat Espanyola de Metges d'Atenció Primària (SEMERGEN), José Ángel Arbesú, però, el consum s'ha incrementat a causa de diferents conseqüències de la crisi econòmica com la desocupació, la incertesa davant el futur, la preocupació per la possible pèrdua de feina o la sobrecàrrega laboral.

Es tracta de trastorns adaptatius com estats d'ansietat i depressió que presenten símptomes com insomni, palpitacions, desassossec, marejos o dolor, que "minven la seva funcionalitat diària i, per tant, la qualitat de vida", considera aquest expert.

EFE

26/01/2013

Diari de Girona

L'ICO estrena una tècnica pionera per tractar el càncer de pulmó inoperable

La nova tècnica consisteix a aplicar una tècnica de màxima precisió que permet aplicar elevades dosis de radiació en una zona molt delimitada sense irradiar teixit sa

L'Institut Català d'Oncologia (ICO) ha estrenat un nou sistema per al tractament del càncer de pulmó que no es pot operar per les contraindicacions que suposaria per al pacient.

Els responsables del centre hospitalari han presentat aquest matí a la seu de l'ICO a l'Hospitalet els resultats del sistema que es va posar en marxa el 2008 i que s'ha aplicat ja a 70 pacients. El càncer de pulmó és un dels més freqüents, especialment en homes.

El responsable del Servei d'Oncologia Radioteràpica de l'ICO, Ferran Guedea, ha explicat que "el càncer de pulmó es diagnostica en estadis inicials i el tractament fonamental és la cirurgia, extirpar el tumor. Però hi ha casos en els quals això no es pot fer per contraindicacions del pacient".

La coordinadora assistencial de la unitat funcional de Càncer de Pulmó de l'Hospital de Bellvitge i de l'ICO, Susana Padrones, ha recordat la vinculació del càncer de pulmó al tabaquisme "el que ens fa tenir problemes associats, com per exemple l'MPOC".

Això pot desaconsellar i descartar aquests pacients per a la cirurgia. Fins ara l'alternativa era la radioteràpia convencional per controlar el tumor. La supervivència utilitzant aquesta tècnica està sobre el 30% als dos anys.

L'ICO ha aplicat la nova tècnica, radioteràpia estereotàxica extracranial (SBRT) que consisteix a aplicar una tècnica de màxima precisió que permet aplicar elevades dosis de radiació en una zona molt delimitada sense irradiar teixit sa. "L'error és d'un mil·límetre", ha dit Guedea.

Això és possible gràcies a la sincronització de la màquina de radioteràpia amb la respiració del pacient. "Aplicar radioteràpia a un os, per exemple, és relativament senzill però el problema és aplicar la radioteràpia a un òrgan que es mou, com el pulmó", afegeix.

Els resultats de la tècnica, segons Guedea, són similars als de la cirurgia, "encara que la primera opció sempre és la cirurgia".

Després de tractar uns 80 pacients en l'ICO, en els 43 primers resultats es mostra que la supervivència als dos anys és del 79,10%, més del doble que amb la radioteràpia convencional. El control local del tumor és del 96,4%.

Els resultats encoratjadors han portat que els responsables de l'ICO hagin ampliat la tècnica a un altre tipus de tumors, com el de fetge, la metàstasi òssia, suprarenal o tumors de pròstata.

EFE

24/01/2013

Ara.cat

Els neuròlegs demanen a metges i pacients més control dels símptomes previs a l´ictus

Una pacient es fa una prova per detectar ictus a l´hospital Trueta.
Marc Martí

L'ictus concedeix, en alguna ocasió, una segona oportunitat a les seves víctimes. El malalt pateix transitòriament els seus efectes durant uns minuts, i després aquests desapareixen sense deixar ni rastre ni seqüeles. Els neuròlegs alerten que aquest fenomen conegut com a "ictus transitori" a vegades és menystingut per pacients i metges, que fent cas a l'absència de símptomes posteriors, actuen com si res no hagués passat.

La Societat Espanyola de Neurologia (SEN) reclama, a través d'un extens estudi publicat a la revista internacional Cerebrovascular Diseases, un control més precís de la malaltia en els seus primers símptomes. La SEN admet que un mal diagnòstic per part dels professionals o una despreocupació per part de pacients ha acabat convertint un ictus transitori en un infart cerebral permanent, amb uns efectes més devastadors. "Aquest capritxós perfil temporal fa que el pacient, i el que és pitjor, a vegades el metge menysprein aquests epsiodis amb explicacions simplistes i errònies", exposa la SEN.

L'ictus transitori fa abaixar la guàrdia als pacients, principalment perquè els símptomes es fan notar durant molt poc temps i són difícils d'interpretar. La pèrdua brusca de força a un costat del cos, la ceguesa parcial i sobtada o la manca de parla són targetes de presentació de l'ictus. Però només duren uns minuts, de manera que els afectats sovint els atribueixen a l'edat o a altres dolències. Això explica per exemple que el protocol d'emergència dels hospitals per actuar ràpidament davant d'un ictus (el Codi Ictus) no s'activi prou vegades a les comarques gironines.

Fa tres mesos el cap del Servei de Neurologia de l'hospital Trueta, Joaquín Serena alertava que encara que l'ictus pugui ser temporal, els afectats o familiars haurien de trucar al 112 en el mateix moment que es detecten els símptomes.

Complicacions de l'ictus

La SEN es pronuncia en la mateixa línia i parla de prendre "mesures adequades", ja que un de cada tres dels pacients que han patit ictus transitori presentarà un ictus "establert" (és a dir, quan l'infart és suficientment llarg com per produir necrosi de cèl·lules cerebrals) un any després dels primers "avisos".

L'estudi de la SEN revela que a les comarques gironines hi ha uns 1.500 casos anuals d'ictus. D'aquests, entre 200 i 250 serien transitoris, mentre que els establerts se situen entre els 1.100 i els 1.300.

L'estudi de la SEN (anomenat Iberictus) estableix que, cada any, a Espanya, i per cada 100.000 habitants, es produeixen 187 nous casos d'accidents cerebrovasculars, i que els homes en pateixen més que les dones.

"A més, també es va comprovar que aquestes xifres s'incrementen clarament amb l'edat, aconseguint un pic sobre els 85 anys", comenta el doctor Jaime Díaz Guzmán. "Alguna cosa d'especial importància en un país com el nostre, amb una piràmide demogràfica marcada per un progressiu i cridaner envelliment poblacional. Pel que és d'esperar que, en un futur proper, es produeixi un agreujament d'aquest ja important problema de Salut Pública".

L'estudi Iberictus va ser un projecte de recerca impulsat pel Grup d'Estudi de Malalties Cerebrovasculars de la SEN motivat perquè, fins ara, s'havien realitzat molt pocs estudis neuroepidemiològics a Espanya que avaluessin la incidència de les malalties vasculars cerebrals i, els que es havien realitzat, eren poc homogenis, metodològicament parlant, i d'escassa grandària mostral. Atès que les malalties cerebrovasculars suposen a Espanya la primera causa de mort en les dones (i la segona en homes), i signifiquen la primera causa de discapacitat adquirida a la vida adulta, es feia necessari un gran estudi d'àmbit estatal, que avalués la incidència d'aquests processos.

"Les dades aportades per aquest estudi passen així a afegir-se a altres estudis de qualitat en l'àmbit de la neurepidemiologia internacional, i probablement siguin un referent en els pròxims anys per altres estudis", diu Guzmán.

F. Benejam

22/01/2013

Diari de Girona

... I ens han portat un llit per a cada un, amb matalàs!

Mama Tunza, 'la mare que et cuida', acull i cria a 121 nens a Kènia, un país de 3,3 milions d'orfes.

Tinc 53 anys. Vaig néixer a Kakamega, al costat del llac Victòria, i visc a la falda dels turons de Ngong, a Kènia. Casada, vaig parir quatre fills i ara tinc 121. Dirigeixo el Centre per a Nens Mama Tunza a Nairobi. Crec en tot el que em doni forces per seguir endavant. Sóc animista i cristiana

Soc analfabeta, però en sé de la terra. Érem molt molt pobres i essent una nena m'en vaig anar a treballar a Nairobi.


De criada? 


Sí, a casa d'una parella d'italians en la que vaig estar servint vint anys. Un primer de gener, a les onze de la nit, sortint de treballar, de camí a casa (quatre hores a pas lleuger), vaig veure en una muntanya d'escombraries una caixa de la qual apuntava un bracet ...


Un nadó? 


El vaig netejar, el vaig vestir i el alimentar, i el vaig portar a la policia, que va voler detenir-me per tenir al nen tan maltractat. Vaig trigar hores per convèncer-los que l'havia trobat.


Es van quedar el nen? 


Sí. Però a les quatre del matí em van trucar perquè me l'emportés: "Si no pot cuidar-lo, deixi'l on l'ha trobat". Al cap de dues setmanes un avi va recollir un altre nadó i me'l va portar. Els meus quatre fills i els veïns tenien cura d'ells mentre jo treballava. Però dos dies vaig arribar tard. 


I els va explicar dels nadons.


Sí, i em van dir: "O els nadons o la feina". A Kenya les persones que et contracten s'encarreguen de guardar el sou. En vint anys de treball havia acumulat 1.000 euros, però no me'ls van donar. I llavors ...

Perdoni, com es diuen aquests italians? 


Rita i John Corri. A partir d'aquí vaig decidir dedicar-me als nens abandonats que em portaven: havia corregut la veu. Els veïns m'ajudaven, em deixaven a la porta sacs d'arròs i llegums. Un dia vaig anar a fer les meves necessitats costat del rierol que hi ha en un petit bosc i vaig veure un babuí amb un nadó humà. Vaig aconseguir treure-li enganyant-lo amb menjar i vaig córrer.


Com estava el nen? 


Era una crosta de sarna i ferides. El vaig rentar i el vaig portar a l'hospital. Com sabia que no m'atendrien, perquè a Kènia la sanitat és de pagament, vaig anar a veure el cap de l'hospital. Se'l van quedar, però al cap de tres hores em van trucar: "Si no pot fer-se càrrec, deixi'l on l'ha trobat". 


Els metges també?! 


Em van receptar els medicaments que podien guarir-lo, res més, i vaig anar per les cases dels rics i les farmàcies de Nairobi demanant caritat per poder comprar-los. Tenia dos anys i ja n'ha complert vuit. Li diuen Monito i amb ell ja eren 18 nens recollits. 


A casa? 


Sí, un descampat en un barri on l'esperança de vida dels nens no passa de cinc anys i la de les dones, de quaranta. Sense clavegueres i amb molta droga i delinqüència. Però la bona gent del barri em va ajudar: vàrem construir barracons i organitzar una escola on joves i adults que sabien llegir i escriure ensenyaven als petits. Però contínuament entraven a robar-me. 


El 2007 kikuyus i luhyas es van enfrontar durant les eleccions.

Van morir 1.200 persones. La gent va fugir, també els meus veïns. Així que em vaig trobar amb gairebé 100 nens, sense menjar i sense cap tipus d'ajuda. Quan van tornar els primers turistes, al cap de sis mesos, un fotògraf va penjar a internet un reportatge sobre nosaltres. Una nena irlandesa amb un càncer terminal el va veure i li va demanar al seu pare que ajudés a aquesta senyora. 


Una història increïble. 


El pare i uns amics van anar a Kènia, van comprar un terreny a Ngong i van aixecar els barracons on vivim ara, una zona fèrtil on els nens poden córrer quan tornen de l'escola. Teníem aire lliure i llit per a tots, però el canvi va ser dur. 


Sense l'ajuda dels veïns... 


Sí, vivíem aïllats. Però vaig tornar a començar; vaig recórrer les granges de la zona i els vaig explicar la meva història. Vaig aconseguir diners per enviar als nens a l'escola. Després vaig trucar a la porta de les agències turístiques, i empreses com Kobo Safaris o Ecowildlife començar a col·laborar amb mi. Els dicto el necessari quan son els reis.

I què demana a la seva llista? 


El millor regal és la matrícula de l'escola. I ens han portat un llit per a cada un, amb matalàs i llençols. 


No en tenien? 


Dormíem quatre a cada llitera i sense matalàs. Uns voluntaris ens han portat contenidors per emmagatzemar aigua, altres el camió cisterna setmanal. Altres paguen cada dilluns a l'hotel Serena de Nairobi perquè ens porti un camió de menjar. Jo no toco diners, rebo regals de la meva cistella d'imprescindibles per a la vida. I ja tinc quatre nens a la universitat! 


Felicitats.


I també necessitem ordinadors i un professor d'informàtica. Gràcies al Govern de Navarra tenim autobús escolar. I una empresa madrilenya ens farà el camí perquè arribi a casa. I amb el premi Navarra Solidaritat obriré un pou. 


Algú ha tornat a recollir a algun nen? 


Vàrem trobar un nadó a l'estació i al cap de quatre anys la mare va tornar a per ell... Per fer-lo pidolar pels carrers de Nairobi? Vaig decidir adoptar-los a tots.

Ima Sanchís

La Vanguardia

L'Anna Vives, una noia amb síndrome de Down, llança una tipografia solidària

"Sumant capacitats". Aquest és el lema del projecte d'Anna Vives, una noia amb Síndrome de Down de 27 anys que ha creat la seva pròpia tipografia i que està disponible per escriure en qualsevol processador de textos. 

Quin és l'objectiu? Fer que una lletra sigui més que això. Es pretén representar el col·lectiu de persones discapacitades i reivindicar els valors associats a aquesta tipografia: la igualtat social i la importància del treball en equip. 

Des de la Fundació Itinerarium, l'organització que ha ajudat l'Anna a llançar la campanya, han impulsat una pàgina web on es pot adquirir la tipografia i diferents productes (roba, fundes d'iPad) que difonen el missatge. També disposen d'un Facebook i un Twitter escrits per ella mateixa, on explica els seus relats del dia a dia i els èxits aconseguits amb la iniciativa. 

El 100% dels recursos econòmics que se n'obtinguin es destinaran a recolzar problemàtiques socials. La primera donació es farà a la Fundació Ana Bella, una reconeguda entitat social en defensa de les dones que pateixen maltractaments.

Dóna gratuïtament la tipografia per finalitats no comercials.

Anna Vives, sumant capacitats

Canvi radical en la vida de l'Anna

A més de bonica, la tipografia és única i incopiable, perquè reflecteix el traç de lletra de la noia. La realització d'aquest gran projecte va començar el setembre del 2011, amb l'Anna retallant lletres i millorant la seva cal·ligrafia amb un equip de persones. Un any més tard van aconseguir-ne la digitalització alfabètica apta per escriure a qualsevol ordinador. 

Anteriorment, l'Anna treballava en un supermercat, però no se sentia plenament integrada. Quan se li va acabar el contracte tenia moltes ganes de treballar i de moure's, però no trobava el com ni l'on. En canvi ara, amb aquest projecte, "s'ha convertit en una persona feliç". Així ho explica el seu germà gran, Marc Vives, que afegeix que ara "se sent activa i valorada" i que "no para de repetir que està molt contenta".

Difusió i suport internacional 

"La lletra agrada a molta gent", explica l'Anna. I és que amb la xarxa Atlas han aconseguit que 1.400 escoles hi puguin treballar. "Rebem moltes cartes d'agraïment des de l'Argentina i Portugal que ens feliciten pel projecte", comenta el seu germà. Ara la Fundació Itinerarium es posarà mans a l'obra amb la xarxa IEARN que abraça 130 països i 2 milions d'alumnes. 

A més, entitats molt importants d'aquest país i personalitats molt conegudes estan interessades a promoure la lletra i la causa. "Es tracta de sensibilitzar, intentar fer més bé les coses i aportar un petit gra de sorra en aquesta vida. Molts més ho haurien de fer també", anima Marc Vives.

Núria Martínez

El periódico

Ens pot passar a totes

La violència física és la que més es veu, però la psicològica pot arribar a ser molt pitjor

Qui m’ho havia de dir. A mi. Amb una carrera universitària, de bona família, amb una feina interessant, un marit que deia que m’estimava i dos fills maquíssims...”. Amb aquestes paraules l’Adela, de 47 anys, comença a relatar els darrers cinc anys de la seva vida. “Primer era la dona més meravellosa del planeta: guapa, intel·ligent, simpàtica, amorosa... i sense saber gairebé ni com ni quan em vaig convertir en una gorda inepta, que no sabia tenir cura dels meus fills, que sempre posava la pota... Però després ell es penedia de tot el que m’havia dit i vivíem una ‘lluna de mel’ que durava uns dies per, al cap de poc, tornar a una situació que ara veig que era d’una violència psicològica brutal”, explica entre sanglots.

Escapar de la teranyina

Una visita al Centre de Serveis Socials –per un tema relacionat amb la pensió de la seva mare– va generar les primeres sospites de l’assistent social que la va atendre. Aquest va ser el primer pas per escapar de la teranyina en la qual estava atrapada i, a poc a poc i amb l’assessorament dels professionals del Punt d’Informació i Atenció a les Dones (PIAD), va veure que el problema no era ella, sinó el seu marit. Ell l’estava maltractant psicològicament en exercir una coacció i un control fruit d’un sentiment de possessió que té l’origen en pautes culturals sexistes que mantenen i afavoreixen la superioritat masculina i la subordinació femenina.

“És quelcom que ens pot passar a totes. Però abans d’arribar a aquesta conclusió vius èpoques molt dures, de depressió, i deixes de tenir contacte amb els teus amics. Per sort, mai em va pegar”, afegeix l’Adela. Per sort, o potser no, perquè l’agressió física a vegades és el punt d’inflexió, “el que fa veure a la dona, o al seu entorn, que hi ha un problema de violència masclista”, apunta Marga Saiz, responsable del dispositiu d’atenció a les dones que viuen violència masclista de l’Ajuntament, qui afegeix que tant destructora és l’agressió física com la psicològica, la sexual o l’econòmica.

En totes les cultures

La violència masclista no és quelcom aïllat, sinó que és un problema estructural que afecta a totes les societats i cultures. “No té a veure ni amb la intel·ligència, ni amb els coneixements de les persones agressores o agredides i, per descomptat, ni la biologia ni les provocacions de la dona són factors causals; aquesta està vinculada a les creences i a les actituds de la societat, com el potenciar els anuncis on el mascle atractiu domina la dona”. Saiz afegeix que la violència masclista no és un trastorn mental, “com ens han volgut fer creure”, ja que és selectiva: “Normalment l’home no agredeix a qualsevol dona, sinó a la seva parella, que és la que l’ha d’obeir i viure sota el seu control”.

Una de cada quatre

Les xifres són esfereïdores i contradiuen la impressió generalitzada segons la qual la violència masclista és un problema social important però minoritari. Segons dades de l’Enquesta de violència masclista a Catalunya, elaborada pel Departament d’Interior de la generalitat el 2010, una de cada quatre dones consultades (el 26%) va manifestar que havia sofert alguna agressió masclista d’especial gravetat al llarg de la seva vida. A la ciutat de Barcelona aquesta xifra és gairebé del 30%.

“El problema rau en què als diferents centres d’atenció a la dona només ens arriba la punta de l’iceberg; aflora molt poc del que succeeix a la societat”, remarca Saiz. Concretament, els PIAD van atendre 1.275 dones durant el primer semestre de 2012, mentre que l’Equip d’Atenció a les Dones (EAD) -servei municipal ambulatori d’atenció específica a les dones i els seus fills que pateixen violència masclista– va atendre 843 casos durant el mateix període. El 92% de les dones ateses a l’EAD patien violència exercida per part de la seva parella o exparella.

“Cal tenir present que tota violència exercida sobre les mares també afecta els fills, encara que aquests no estiguin presents quan es produeix l’agressió”. Per atendre els infants i adolescents que viuen aquesta situació, Barcelona compta amb el Servei d’Atenció a Nenes i Nens que han patit violència de gènere a l’àmbit familiar (SAN) i l’Equip d’Atenció ala Infànciai l’Adolescència (EAIA).

Ciutat lliure de violència

Per prevenir i solucionar aquesta realitat, l’Ajuntament de Barcelona impulsa el Pla Municipal per ala Igualtatd’Oportunitats real i Efectiva entre Dones i Homes (2012-2015) que vol fer de la capital catalana una ciutat lliure de violència vers les dones.

“La prevenció és fonamental, però quan cal intervenir, aleshores s’ha de fer de forma global i en tres fronts: qui pateix la violència (dona i fills), qui l’exerceix (majoritàriament l’home) i el context en el qual es produeix”, explica la regidora de Dona i Drets Civils, Francina Vila, tot afegint: “I sobretot cal considerar les víctimes com a supervivents amb capacitat per decidir què volen fer amb la seva vida”.

Eines a l’abast

A més dels Centres de Serveis Socials, els Punts d’Informació i Atenció a les Dones (PIAD) i l’Equip d’Atenció a les Dones (EAD), la ciutat compta amb el Centre Municipal d’Acolliment d’Urgència per Violència Masclista (CMAU-VM) -servei residencial que té capacitat per a 27 persones i on es deriven totes les dones i els seus fills que requereixen acolliment d’urgència-, les cases d’acollida, els pisos tutelats i els d’acollida en comunitats de veïns per a aquelles dones que han requerit recursos d’acolliment de llarga estada. Alhora, també és possible disposar del servei de teleassistència mòbil per violència de gènere (Atenpro), que és gratuït i permet a la dona estar permanentment localitzable. Com detalla Vila, “és un recurs per prevenir possibles agressions i garantir una atenció immediata davant de situacions d’emergència, i permet transmetre tranquil·litat i oferir suport, informació i assessorament a les usuàries del servei”.

Un altre dels serveis municipals en marxa és el d’Atenció a Homes per la promoció de relacions no violentes (SAH), “l’objectiu del qual és treballar amb els homes per eliminar o disminuir els maltractaments i aconseguir unes relacions familiars i de parella més respectuoses i igualitàries”, explica Saiz.

I també es fan els tallers de prevenció de relacions abusives per adolescents i joves, “Paranys de l’amor”, dirigits a alumnes de tercer i quart d’ESO, que promouen estratègies educatives, preventives i de sensibilització encaminades a incrementar la conscienciació entorn a la presència de la violència en la quotidianitat.

El telèfon gratuït d’atenció a les dones víctimes de violència masclista és el 900 900 120.

Gemma Martí

19/01/13

La Vanguardia

Salut comença a implantar el programa de detecció precoç de càncer de còlon i recte

Salut ha començat a implantar aquest dilluns a les comarques gironines el programa de detecció precoç de càncer de còlon i recte. La previsió és que el pla estigui desplegat a tota la regió sanitària d'aquí a quatre anys. La primera comarca on es fa és el Baix Empordà, on calculen que 27.500 persones es poden sotmetre a la prova. L'objectiu és que homes i dones d'entre 50 i 69 anys vagin a la farmàcia a fer-se un test que detecta la presència de sang en femta, un dels símptomes d'aquest tipus de càncer. Amb la universalització de les proves de detecció precoç esperen disminuir la mortalitat entre un 15 i un 30%. Cada any, es diagnostica aquest tipus de càncer a més de 470 gironins.

El programa de detecció precoç de càncer de còlon i recte comença a ser una realitat a la regió sanitària de Girona. Tal com estava previst, el pla es comença a desenvolupar a la comarca del Baix Empordà on, des d'aquest dilluns mateix i fins al desembre del 2014, Salut preveu convidar 27.500 homes i dones a fer-se la prova.

Segons ha detallat el director del serveis territorials de Salut a Girona, Josep Trias, tots els habitants de la comarca que tinguin entre 50 o 69 anys rebran una carta on els explicaran que poden anar a les farmàcies acreditades per fer-se aquesta prova de detecció de sang en femta.

La vicepresidenta del Col·legi de Farmacèutics de Girona, Rosa Sacrest, ha explicat que aquest test és "extrasimple i molt fiable" i que el pacient pot recollir la mostra a casa, guardar-la a la nevera fins a tres dies i després portar-la de nou a la farmàcia. Un cop recollida la mostra de femta, l'enviaran al laboratori per detectar la presència d'hemoglobina.

Si el resultat és negatiu els pacients rebran una carta informativa amb la qual també els animaran a tornar a fer-se la prova al cap de dos anys per controlar que tot continua estant bé.

Com que la sang oculta en femta és un dels símptomes del càncer de còlon i recte, les persones que hagin donat positiu en la mostra seran citades per a una visita a la Unitat d'Endoscòpies de l'Hospital de Palamós, on se'ls informarà del resultat de la prova i dels passos a seguir. Primer de tot, li faran una colonoscòpia diagnòstica per comprovar si té algun tipus de patologia.

El director de l'oficina de cribratge, Miquel Carreras, ha explicat que l'objectiu és detectar la presència de càncer o de qualsevol altre patologia que pugui desencadenar la malaltia en un futur. La intenció és reduir entre un 15 i un 30% la mortalitat d'aquest tipus de càncer, que se situa en més del 40% a la regió sanitària de Girona.

Segons les darreres dades publicades pel registre del càncer de Girona, cada any es diagnostiquen 473 nous casos de càncer de còlon i recte a la demarcació, 288 en homes i 185 en dones. Cada any moren 129 homes i 81 dones víctimes d'aquest càncer. Segons ha detallat Carreras, la mortalitat es podria arribar a reduir un 30% amb la detecció precoç.

Per aconseguir-ho, Salut fa una crida a tots els habitants d'entre 50 i 69 anys a fer cas de la recomanació i participar en el programa de detecció precoç. Segons calcula el departament, prop del 40% de les persones que rebin la carta decidiran fer-se la prova. "Seria important que fos més del 40%", ha afirmat Carreras.

Les estimacions del Departament és que, amb el programa de detecció precoç, no es trobi cap patologia en el 30% dels casos, es detecti alguna patologia que podria derivar en càncer en un futur en el 46% dels casos i que es detecti la presència de càncer en el 22% de les proves. El programa estarà estès arreu de la regió sanitària d'aquí a quatre anys.

El compromís inicial era que es comencés a implantar l'any 2010. El director dels serveis territorials de Salut a Girona, Josep Trias, no ha volgut entrar a valorar per què no es van complir els terminis "adoptats fa dues legislatures" i ha insistit en destacar "la vessant positiva", que és que a partir d'avui es començaran a fer més proves de detecció de sang oculta en femta que permetran reduir la mortalitat i la incidència d'aquest tipus de càncer.

ACN

14/01/13

Diari de Girona