divendres, 31 de gener del 2014

Externalitzar els pares

M’he assabentat que hi ha persones del nord d’Europa que envien els seus progenitors ancians a residències de països del Sud-est Asiàtic. De moment, sembla que tal decisió només l’estan prenent els septentrionals, potser per allò ja tòpic que en aquells verals hi ha més desarrelament familiar que als verals del sud. Si algú se sorprèn o, encara més incòmode, mostra clarament la seva desaprovació, els arguments per esgrimir són diversos.

Per regla general, s’argüeix que el pare o la mare han perdut la memòria i ja són incapaços de reconèixer els parents; no saben on són ni amb qui viuen. Un altre argument es basa en el criteri que en aquelles residències a milers de quilòmetres la cura que es dispensa és millor a causa de la cultura familiar/assistencial que els és pròpia. Un tercer motiu de pes rau en el cost mensual, bastant més barat que en els centres europeus.
Donades tals explicacions, la mirada de desaprovació pot desaparèixer o bé pot persistir. Els obstinats replicarien que perdre la capacitat de recordar no equival a la desaparició de les emocions, a deixar de percebre l’escalf d’una mà filial. Més obstinats encara, objectarien que a tan enorme distància resulta impossible verificar en quines condicions es troba l’asilat dia a dia. I, com a colofó, rebutjarien per complet que el factor diners justifiqués l’exili patern o matern.

És clar que sempre existeix la coartada dels avenços tecnològics. L’Skype, per exemple, que permet parlar amb el familiar gratuïtament sempre que convingui, o es tingui temps de fer-ho, o desitjos. A més d’artefactes més sofisticats si l’ancià o l’anciana a l’altre costat són capaços de manejar-los, o els els manegen. També és possible anar a visitar-los una o dues vegades a l’any, segons els possibles monetaris, no fos cas que resultessin més onerosos els viatges que costejar una residència al propi país. Naturalment, sempre hi ha l’avantatge de no haver d’estar pendent de l’ancià o l’anciana, confiant que mans, caps i cors aliens ho facin. Que aquest fred del nord no descendeixi fins al sud. Que ningú no se n’encomani. Què ens quedaria si perdéssim l’abrigall que compartim pares, fills, néts, germans? I, més extensament, amics i altres parents. No res, una trista buidor sense amor, per molt que les butxaques romanguessin replenes.


Eulàlia Solé
31/01/14
La Vanguardia