Hi ha persones que tenen mala sort des del moment mateix de néixer, una mala sort de la qual és difícil que s’arribin a recuperar mai. Posem, per exemple, un nen o una nena que neixin avui a la franja de Gaza: quantes coses no haurien de passar perquè puguin arribar a tenir una vida normal?
 |
| Reuters |
Gaza és avui una trampa de la història, un nus que ningú sap com desfer. És un territori d’uns quaranta quilòmetres de llarg –com de Barcelona a Vilanova i la Geltrú– i d’uns sis a dotze d’ample, segons el lloc, i hi viuen més d’un milió sis-centes mil persones, dels quals dos terços són refugiats.
Assetjats per Israel –i ara també per Egipte– i condemnats a l’amuntegament i la misèria, els habitants de la franja estan atrapats en una espiral de violència i destrucció de la que és molt difícil escapar. Separats físicament de la resta del territori palestí a causa de l’ocupació, també n’estan separats políticament. A Cisjordània hi governa un moviment no islamista –Fatah– dirigit per Mahmoud Abbas, l’actual president de l’Autoritat Palestina, un líder moderat partidari de l’entesa amb Israel. Però a Gaza governa Hamàs, un moviment islamista molt radical en relació amb el conflicte amb Israel, fins al punt que la comunitat internacional el considera un grup terrorista, però que ha establert una eficaç xarxa d’assistència social que li ha guanyat un suport majoritari de la població.
Mentre Israel mantingui el bloqueig, és molt difícil que els habitants de Gaza deixin de votar a favor d’Hamàs i recolzin Fatah, però a la vegada és molt difícil que Israel aixequi el bloqueig mentre Hamàs no renunciï a la violència i a l’objectiu de destruir l’Estat d’Israel. A més, la divisió dels palestins convé a l’ala més radical de Hamàs, perquè fa molt difícil la negociació amb Israel, i també convé als partits més radicals d’Israel, que així poden negar-se a negociar amb l’Autoritat Palestina al·legant que Mahmoud Abbas no és un interlocutor fiable, perquè no governa tot el territori palestí o bé, si Abbas aconsegueix formar un Govern d’unitat nacional amb Hamàs, que no és un interlocutor vàlid perquè s’alia amb terroristes.
Quina culpa té la població civil de Gaza d’aquesta convergència d’interessos entre els radicals d’una banda i de l’altra i que tant els uns com els altres puguin boicotejar fàcilment qualsevol procés d’apropament, tant entre Hamàs i Fatah com entre Palestina i Israel, tirant coets fabricats a casa o construint nous edificis en territori palestí?
Cap, òbviament. Tampoc no en té cap que la negativa d’Hamàs de recolzar el dictador Bashar al-Assad a la guerra civil de Síria i el suport al moviment islamista dels Germans Musulmas d’Egipte, avui sotmès a una repressió ferotge a càrrec del govern militar del general Sisi, l’hagin aïllat internacionalment, convertint-lo en un moviment que necessita aglutinar forces –i res com una guerra per aconseguir-ho– i al mateix temps en una presa molt fàcil per Israel, que pot bombardejar Gaza sabent que molts països àrabs miraran cap a una altra banda.
Quina culpa tenen les víctimes col·lateral dels bombardejos israelians que fa un mes uns eixelebrats –probablement membres d’un grup palestí radical anomenat Qawasmeh– segrestessin i assassinessin tres seminaristes israelians, que el Govern israelià culpés Hamàs i que l’escalada de represàlies i contrarepresàlies hagi encès una guerra asimètrica de la qual ningú pot sortir guanyador i en la qual ja han mort gairebé set-cents civils de Gaza, més de la meitat dones i nens?
Cap, sens dubte. Com no en tenen cap de l’Holocaust, ni dels errors estratègics dels britànics durant la Primera Guerra Mundial, quan van prometre al moviment sionista un Estat a Palestina i, a la vegada, van oferir al monarca de Damasc el control de la regió a canvi del suport contra l’imperi turc. Ni té cap culpa que els ciutadans d’Israel estiguin comprensiblement tips de processos de pau frustrats i que, d’una forma més difícil de comprendre, ja no creguin més que en les represàlies i en una estranya llei del talió en la qual un mort israelià val per cinquanta morts palestins, una via que només pot conduir a més odi i violència, ja que ¿quina seguretat pot tenir Israel després dels bombardeigs actuals?
Tot això són tragèdies de les quals els habitants de Gaza no en tenen cap culpa, però que pesen com una llosa sobre el seu futur. No sé si és veritat allò que diuen que néixer en un país de la Unió Europea és treure el primer premi a la loteria de la vida. A molts racons d’Europa, la vida també pot ser molt complicada, bé que ho sabem. Però no hi ha dubte que néixer a Gaza equival a néixer amb una pena de presó, de pobresa i de violència i humiliació d’una durada que, ara com ara, hem de considerar indefinida.
Carles Casajuana
26/07/14
