dissabte, 15 d’octubre del 2011

“Els musulmans d’Arenys proposen instal·lar la seva mesquita en un convent abandonat”

Foto: EF// puntavui.cat

Aquest era el titular d’una notícia d’un diari d’aquesta setmana. Periodísticament, el titular és excel·lent perquè és provocador. Automàticament fa rebrotar totes aquelles pors ancestrals, gravades en la consciència col·lectiva espanyola de la invasió musulmana. No és menys cert que el món àrab viu exactament el “negatiu d’aquesta foto” i el miratge de la invasió es correspon, en la mateixa mesura, a la satisfacció de tornar allà d’on van ser expulsats. I així, entre les pors d’uns i les alegries d’uns altres anem creant un mur cada vegada més alt entre dos mons que estan condemnats a viure plegats.

Hauríem d’evitar tot allò que generi falses alarmes d’una banda i sentiments de religió triomfant d’una altra. Per això, estic convençut que la fàcil solució de transformació d’esglésies en mesquites no pot més que fer augmentar la islamofòbia. Els 91 comentaris de la notícia mostren bé les passions que desperten aquests titulars:


-“¿Y por qué no la sagrada familia? bueno todo llegará, ya falta menos.”

-“España es mayoritariamente católica, por lo que esta noticia nos irrita al máximo. Que se vayan a su país con su Ramadán el cordero y nos deje en paz.”

-”Una cosa como esta es humillante para la grey católica de España, pero a nadie le preocupa, lo consideran normal. Acaso no sabemos que en los países de “esta gente” no digo construir templos o iglesias sino apenas exhibir una cruz en el cuello puede costarte caro.”

-“Sólo una cosa, Vámonos a cualquier país árabe y pidamos de construir una iglesia sobre el emplazamiento de un lugar de culto árabe! A ver que nos dirán! Nada Más! Pobres democracias que abuso!

La meva crítica no és ni contra el periodista ni contra els musulmans d’aquesta comunitat que solament busquen un lloc per pregar sinó contra aquells polítics i associacions que no fan més que posar impediments a l’obertura d’oratoris i mesquites, i igualment contra un aspecte pervers que tindrà la llei de centres de culte: donat que ara es requereix una catalogació de terreny per a usos religiosos per construir un temple, la temptació fàcil serà aprofitar que les esglésies ja tenen aquesta catalogació per donar-los un nou ús religiós, en aquest cas musulmà. Atès que la pràctica cristiana està en disminució, ens trobarem aquest fenomen plantejat a molts pobles.

Per tant, estic convençut que 1) les esglésies que quedin buides han de transformar-se en equipaments culturals i 2) les autoritats han de facilitar la construcció de mesquites de nova planta.

No tenim prou de polèmiques històriques com la de la catedral-mesquita de Còrdova, que primer va ser catedral, després va ser transformada en mesquita i ara torna a ser Catedral?


Jaume Flaquer
Cristianisme i Justícia

Hi ha algú que ho pugui resoldre?

És tanta la sensació de desgavell, d’improvisacions i de mesures preses sense coneixement dels problemes que es pretenen resoldre, de declaracions intencionadament populistes, de divagacions per amagar o dissimular la incapacitat per fer front a la crisi financera més gran dels darrers temps, que la percepció de l’home del carrer és que aquells que més parlen i que els hi correspon (si més no teòricament) governar i gestionar els interessos dels ciutadans, no saben com resoldre els seus afectes devastadors que ocasionen als sectors més desfavorits, tot i que en determinades campanyes hagin tret pit i hagin manifestat tenir la solució màgica. D’altres, que si saben o podrien saber, prefereixen no mullar-se perquè, justament, són els grans provocadors o els grans beneficiaris de les aigües turbulentes que dia rera dia arrosseguen a milions de famílies a la més desesperada de les misèries. Ara estem patint les conseqüències de la globalització.

Quan, davant d’una situació tan caòtica com aquesta, els ciutadans mínimament observadors contemplem com els responsables polítics prioritzen més els pactes i els acords per satisfer els seus interessos partidistes que, consensuar unes solucions que minimitzin els esmentats efectes devastadors, és que certs polítics estan desautoritzats per gestionar i administrar, en el cas que ens ocupa, la Catalunya que, a part dels problemes derivats de la crisi, ja pateix la incomprensió, l’espoli i el tracte ignominiós d’un Estat, l’espanyol, que tot i les bones paraules dels entabanadors de torn, com els o les que aquests dies es postulen –també disfressades de catalanes- en els mitjans audiovisuals, perquè tenim a prop el 20N, mai ha manifestat una voluntat creïble d’esdevenir respectuós amb la realitat plurinacional que encara avui, teòricament, és el que s’hauria de contemplar.

Deixant de banda les mostres d’ofuscació i animadversió visceral que els estaments estatals o els paraestatals ens posen de manifest cada vegada que tenen l’oportunitat de fer-ho (sentència del TC sobre l’Estatut, sentència del TSJC sobre l’immersió lingüística o, darrerament, la proposta del Ministre de Foment, davant les autoritats comunitàries de prioritzar el corredor ferroviari central pirinenc que el mediterrani), el que no s’entén és que als 35 anys de la mort del dictador, quan ja estem en ple segle XXI i en el context de l’Europa comunitària i d’un creixent sentiment sobiranista, els polítics que s’anomenen catalanistes, no es decideixen a posar en el seu full de ruta la independència de Catalunya, per compte de marejar la perdiu en qüestions com “el concert econòmic” o el pacte fiscal que, potser si pot ser constitucional (també ho era l’Estatut), però que Madrid, mai estarà disposat a concedir com s’ha palesat en infinitat d’ocasions en altres qüestions de menys transcendència.

 Jaume Rocabert i Cabruja
Girona, 14 d’octubre del 2011