dijous, 31 de desembre de 2015

“L’important és parlar del que t’angoixa”

James Rhodes, concertista de piano
Foto: Quim Manresa
Tinc 40 anys. Vaig néixer i visc a Londres. Irònicament em vaig llicenciar en Psicologia. Estic feliçment casat amb la Hattie i tinc un fill (de 12 anys) del meu anterior matrimoni. En política ens cal més bondat, compassió i creativitat i les meves creences es redueixen a ser amable, bo i intentar fer allò que és correcte

Per què explica la seva història?
Jo volia parlar de música, escriure’ls una carta d’amor al meu fill i a la Hattie, la meva dona, i parlar d’aquelles coses que a la gent li costa de parlar però que ja és hora. Al Regne Unit pocs adults que van patir abusos ho expliquen. I encara hi ha molt estigma al voltant del tema de les autolesions, el suïcidi i la salut mental. Cal parlar-ne.

Parlem-ne: van abusar de vostè repetidament durant cinc anys.
Sí, entre els sis i els deu anys, el professor d’educació física. Aquelles violacions contínues em van produir danys físics, em van haver d’operar diverses vegades de la part baixa de l’esquena i els meus músculs ja no responien: em cagava a sobre. El cos no oblida mai.

I les conseqüències psicològiques?
Falta de confiança en tu mateix i en els altres, autoodi, fracassos en les relacions, ganes de fer-te mal, tics, depressió, paranoia i vergonya, perquè penses que vas ser còmplice dels abusos, te’n sents culpable i també dels efectes dels teus problemes mentals en els que estimes.

Una mare no percep els abusos?
Els passa cada dia a centenars de milers de nens. A mi em va passar als anys vuitanta i hi va haver professors que sí que ho intuïen perquè sovint em veien sagnant, però el mecanisme de negar el que estàs veient és molt potent.

A quina edat va començar a beure?
A fumar als sis amb el meu abusador, i amb les drogues i l’alcohol als dotze. Però vaig aconseguir, malgrat que jo volia ser músic i els meus pares s’hi van negar, treure’m la carrera de Psicologia amb un notable. Vaig caure en l’error de creure que allò se superava oblidant-ho.

A quines conclusions ha arribat?
Que som més forts del que pensem i que el més important és parlar del que t’angoixa, una cosa que jo no vaig fer durant anys. La por que no et creguin o que t’ignorin t’inhibeix. M’hauria estalviat molt dolor si m’hagués centrat a resoldre els meus problemes.

Com va abandonar les drogues i l’alcohol?
Als 18 anys vaig ingressar al meu primer hospital psiquiàtric i vaig començar a anar a les reunions d’ Alcohòlics Anònims, així vaig canviar les drogues il·legals per les legals.

Per quants psiquiàtrics ha passat?
Cinc. Alguns eren espantosos, et tenien incomunicat, drogat tot el dia, bavejava, coordinava malament els moviments... però em van mantenir amb vida quan jo volia matar-me.

Va saber enganyar psiquiatres i psicòlegs perquè el deixessin marxar d’uns quants.
Quan n’has vist uns quants, saps exactament què volen sentir.

Què el feia recaure?
La ràbia, la vergonya i la por; la convicció que era una batalla perduda.

Però vostè lluitava, tenia un fill al qual adorava i una dona.
Per un costat volia morir-me, per l’altre no volia fer-li això al meu fill. Quan el meu fill va complir l’edat en la qual jo vaig començar a ser violat tot es va enfonsar, el meu cervell es va col·lapsar, una cosa que no t’expliquen però que passa.

Per què va mantenir relacions destructives amb homes grans?
Als deu anys vaig ingressar en un internat i en vaig sortir als 18 amb la sensació de tenir-ne 68. Era un nen, i em dol dir-ho, però el que buscava era afecte i intimitat i creia que l’únic que podia oferir als altres era sexe, que per mi era tan senzill i fred com prendre un cafè i ho feia drogat.

Va poder tallar amb allò, com ho va fer?
Es va acabar després de sortir del primer hospital psiquiàtric i deixar l’alcohol i les drogues. Vaig trobar feina a la City, em vaig casar, vaig tenir el meu fill i m’hi vaig entregar a fons. Vaig intentar girar full.

No n’hi va haver prou?
No et pots escapar d’una cosa així, t’hi has d’enfrontar i processar-ho. Vaig topar a internet amb el tema de les autolesions, ho vaig provar i m’hi vaig enganxar.

Posats a autodestruir-te, tant és les drogues com fer-te talls...
No tens sobredosis i les fulles són barates i fàcils de comprar. Al Regne Unit és una autèntica epidèmia. Però l’autodestrucció en les nostres societat és, en una mesura o una altra, una cosa molt recurrent. Tots estem molt espatllats, va tot molt de pressa, vivim massa pendents del que hi ha a fora. Bàsicament és més fàcil viure malament ( menjar malament, beure, fumar, buscar sexe fàcil a través d’internet...) que viure bé. Viure bé requereix un esforç.

Quin és el poder que ha tingut la música clàssica sobre vostè?
Ha estat la certesa més definitiva de la meva ­vida. Amb set anys vaig trobar a casa un casset amb la Xacona de Bach i Busoni i va ser un consol inesperat, un refugi. Aquest amor no va deixar de créixer en mi. Al cap dels anys un vell amic em va enviar al psiquiàtric un iPod mini dins d’una ampolla de xampú amb una peça de Bach. I novament la música ho va canviar tot.

Ningú no es converteix en concertista de piano als 34 anys sense una carrera darrere.
És una bogeria. Entre les meves sortides i entrades als psiquiàtrics vaig estudiar amb algun mestre. Després de manera casual vaig conèixer el meu mànager, vam gravar un disc i van sorgir els concerts.

Què ha entès de la vida?
Que si ens tractéssim millor i tinguéssim més compassió pels altres, les coses només podrien millorar.

Ima Sanchís
29/12/2015

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Tan sols acceptarem comentaris que siguin signats amb els vostres veritables noms, la resta seran eliminats.
Gràcies