dissabte, 6 de setembre del 2014

Els grans ideals acaben sent grans cementiris de persones

Slavsko Goldstein, testimoni del segle XX balcànic
Tinc 85 anys. Vaig néixer a Sarajevo, vaig créixer a Karlovac i visc a Zagreb (Croàcia). Havia estat periodista, sóc editor. Tinc dos fills, l’Ivo (56) i en Pavle (52), i visc en parella. Vaig ser partisà, dissident del comunisme. Sóc jueu aconfessional.

Ha tingut mala sort.
Per què ho diu?

Va patir nazis i comunistes, per croat.
Però sóc aquí.

Compari repressions. 
La primera va ser genocida, i l’altra només ens va furtar benestar i llibertat.

Quan va arribar la primera desgràcia?
Amb l’arrest i desaparició del meu pare. Jueu i llibreter, intel·lectual i activista cultural: enviava llibres als brigadistes voluntaris a la guerra civil espanyola...

Què li va passar?
El 1941 es va proclamar l’Estat croat, amb una alegria popular enorme: la independència! Avalada per l’Alemanya nazi...

I estaven contents?
Sí, la gent es va sentir lliure, finalment. Però... era un govern titella de Hitler. Un matí van venir a buscar el meu pare... i no el vaig tornar a veure mai més. Tenia 13 anys.

On el van portar, el seu pare?
A un camp de concentració, on el van matar. La majoria de la població va començar a decebre’s dels ústaixes: així s’autodenominaven aquells nacionalistes ultracatòlics croats que ens governaven.

Què va ser el pitjor?
El govern ústaixa va practicar el terrorisme genocida: va perseguir, va empresonar i va assassinar jueus, gitanos, comunistes, serbis... Va programar l’aniquilació física dels serbis, el 30% de la població!

Neteja ètnica...
Els jueus només érem 39.000, però els serbis eren 1.800.00. Els ústaixes arrasaven les aldees sèrbies... Una bogeria. Això va engendrar resistència: els partisans.

Els van plantar cara?
Sí, amagant-se a les muntanyes i abraçant el comunisme. La meva mare va fugir de casa i s’hi va unir. I jo me’n vaig anar amb ella.

I vostè què feia?
Portava missatges, amb 14 anys, i vaig acabar amb un fusell a la mà contra els nazis.

Fins quan?
La guerra es va acabar. Volia estudiar! I vaig deixar les armes... i el comunisme.

Per què?
El nou govern comunista va represaliar famílies que ens havien ajudat a la meva mare i a mi durant la persecució ústaixa només perquè no eren comunistes o perquè eren burgesos! Em va decebre i em va repugnar.

Es va quedar a Iugoslàvia o va marxar?
Disgustat, em vaig il·lusionar amb el somni sionista a Palestina i vaig tocar el dos com a jueu-croat al flamant Estat d’Israel.

I com li va anar a Israel?
Hi vaig viure gairebé dos anys i em va agradar la seva democràcia, però no era casa meva. Enyorava Croàcia, i hi vaig tornar. I el mariscal Tito semblava que conduïa Iugoslàvia a la democràcia...

Ah, sí?
A Zagreb vaig col·laborar en un diari en què dèiem gairebé de tot... El titisme era una dictablanda, i vaig poder exercir com a editor, sense afiliar-me al partit...

Quin balanç fa del mariscal Tito?
Va ser un gran organitzador de la resistència contra els nazis i va saber torejar Stalin... Però va fallar en els seus últims deu anys.

En quin sentit va fallar?
Va tornar al dogmatisme, va frenar l’obertura: va reprimir els anhels democràtics de la primavera croata del 1971, que reclamava descentralització. Hauria pogut avançar cap a la democràcia, cap a les portes de la UE...

Un cop mort, Iugoslàvia va esclatar.
I el faig responsable d’aquesta hecatombe. La guerra dels Balcans s’hauria pogut evitar!

Segur?
Si Tito no hagués temut la democràcia, les diferències internes a Iugoslàvia s’haurien resolt pacíficament! Segur.

És una bona lliçó històrica...
Així va ser com l’any 1991, amb el xoc de nacionalismes fanàtics, vam tornar a l’any 1941. Per mi va ser terrible! Un retorn al malson de l’odi interètnic...

Hi ha coses que no tenen remei?
Serbis i croats havíem conviscut en pau... Miri, el sentiment nacionalista ens pot defensar, però alhora és molt inflamable, molt manipulable políticament...

On creu que hi ha l’arrel del mal?
Si suma polítics aprofitats i oportunistes, crisi econòmica, rigidesa ideològica o religiosa... Greu perill!

Hi ha perill ara als Balcans?
A Bòsnia hi ha musulmans, croats i serbis, i si la República Sèrbia de Bòsnia es volgués unir a Sèrbia, animada per la secessió de l’est d’Ucraïna... Uf...

Què me’n diu, de l’aspiració independentista del catalanisme?
Que no s’hauria fet tan enorme si s’haguessin satisfet quan tocava les reivindicacions d’una autonomia de més qualitat.

Quin balanç faria de tot el que ha viscut al convuls segle XX?
Ha estat el segle dels grans ideals: “Morirem quan perdem els ideals!”, escrivia el poeta Kraljevic. M’encantava quan era jove, però...

Però?
Avui m’estimo més que morin els grans ideals que les persones. Els grans ideals acaben sent grans cementiris de persones.


Víctor-M. Amela
03/09/14
La Vanguardia