Les cèl·lula mare (CM) són cèl·lules amb capacitat autoregeneradora i que poden donar altres tipus de cèl·lula, són per tant cèl·lules precursores.
Hi ha bàsicament tres grans grups de CMs en funció de les cèl·lules a partir de les quals es deriven: les embrionàries, les fetals i les adultes.
S’han proposat tres possibles utilitzacions de les CMs: en medicina regenerativa, en teràpia gènica i com a model de malalties. De fet aquesta darrera és l’única que actualment s’està duent a terme.
La medicina regenerativa pretén utilitzar la capacitat de les CMs de donar qualsevol tipus de cèl·lula de l’organisme, de manera que si es produeix un dany en un teixit pugui ser regenerat per les CMs. Les CMs adultes no presenten problemes etico-legals, però per contra són escasses, no es poden mantenir indefinidament al laboratori i no tenen la capacitat de produir qualsevol tipus de cèl·lula. Un tipus especial de CM són les iPS, (induced Pluripotent Stem Cells) les CM induïdes, aquestes sí que tenen la capacitat de donar qualsevol tipus cel·lular. Un altre tipus de CM que sí que poden donar qualsevol altre cèl·lula són les CM embrionàries, derivades d’embrions, però aquestes presenten problemes ètics ja que s’han d’utilitzar embrions humans per a obtenir-les els quals seran destruïts.
Els problemes ètics derivats de la utilització dels embrions provenen de la consideració que mereixen: o bé són considerats com a persones o com conjunts de cèl·lules humanes amb una especial consideració.
El major risc que presenta la utilització de les CMs en medicina regenerativa és que abans de reintroduir-les en l’organisme cal diferenciar-les i seleccionar-les acuradament, si no es fa així poden provocar l’aparició de tumors i processos neoplàsics.
L’altre problema que presenten és el rebuig, ja que si deriven d’individus diferents als receptors son destruïdes pel sistema immunitari. Per a evitar-ho o bé s’utilitzen les iPS (que ja hem esmentat) o s’utilitza la transferència nuclear per reprogramar el nucli de les cèl·lules del receptor i obtenir embrions dels quals derivar les CMs embrionàries. S’ha argumentat en contra de la transferència nuclear que pot donar pas al clonatge reproductiu, però aquest és, ara per ara, inútil i massa arriscat per desenvolupar-lo a l’espècie humana.
Pel què fa a la teràpia gènica cal circumscriure-la a les CMs per tal d’evitar malalties d’origen genètic, però mai utilitzar-la per modificar les característiques genètiques que no siguin patològiques i/o que siguin trameses a la descendència.
Per tot plegat, cal que la societat tingui un coneixement acurat del significat i els riscos de cadascuna d’aquestes tècniques a fi de formar-se una opinió adequada i veraç al respecte.
Dr. Josep Santaló
Catedràtic de Biologia Cel·lular
Facultat de Biociències
Universitat Autònoma de Barcelona
