Vedruna, Creu de Sant Jordi 2011

Encara no fa 24 hores que a aquesta Institució tan coneguda entre nosaltres, per les “vedruna”, però a nivell “oficial” registrada amb el nom de Congregació de les Germanes Carmelites de la Caritat-Vedruna, el Govern de la Generalitat de Catalunya l’ha distingit amb la CREU DE SANT JORDI.

I és per això que la Direcció del Bloc, coneixedora de l’esdeveniment, al temps que ens felicitava pel reconeixement rebut ens ha convidat a estar una estona amb vosaltres i poder anar un xic més enllà del que és la “sensacional” notícia.

De forma literal, el text diu que es dóna la Creu de Sant Jordi a la Congregació Vedruna “per la destacada tasca que, des de fa cent vuitanta-cinc anys, realitzen a Catalunya, singularment en el sector educatiu. En tot temps, diverses generacions s’han beneficiat de la línia pedagògica de la institució –continuadora de l’obra de Joaquima de Vedruna- i del seu compromís amb les persones”.

Sí, realment VEDRUNA té 185 anys de vida. I quina vida!!

Si per uns moments agafem la Història documental de la germana Ana M. Alonso o el llibre Joaquima de Vedruna de la germana Lídia Martín hi trobarem expressat amb detall i afecte com el nostre despertar, el nostre caminar i el nostre obrir els ulls a la vida s’ha esdevingut, marcadament en molts pobles de Girona. Pobles que avui ja són poblacions significatives, ciutats o viles, però que en aquell moment, anar-hi i fer-s’hi present per tenir cura dels malalts i de l’ensenyança de les nenes era, com en diem avui, tot un repte.

Olot, Arbúcies, Sant Feliu de Pallarols, Les Preses, Cadaqués, Figueres, Hostalrich, Ribes de Freser, Sant Joan de les Abadesses (La nostra presència en aquesta Vila data de l’any 1843. És la més antiga), Llagostera, Palamós, Palafrugell, Girona, Ripoll, Puigcerdà, La Cellera de Ter, Castelló d’Ampúries, Vidreres, Sant Hilari Sacalm, Osor.

Acabeu de llegir aquest paràgraf i no m’estranyaria que alguns us demanéssiu a que ve la citació d’aquest seguit de pobles.

Doncs ho expresso tal com ho sento: la Congregació, les germanes, jo... us tenim al cor i us manifestem el nostre entranyable GRÀCIES!

VEDRUNA no seria sense el POBLE.

VEDRUNA no tindria VIDA sense el POBLE.

És cert que molta gent ens valora el tracte senzill, acollidor, serè i encoratjador, ple d’afecte i d’estimació. Un tracte, que amb el pas dels anys, amb aquest caminar cada dia amb vosaltres ha esdevingut estil i és ja segell i empremta vedruna. Estic segura que això, el “mamat” en el començament i, tot el que amb l’experiència d’uns i altres hi hem afegit, fa ara que la Congregació sigui l’hereua d’aquesta distinció.

Ja ho veieu, són 185 anys de vida. I VEDRUNA som un incomptable nombre de persones: germanes, mestres i educadors, personal no docent, pares, alumnes, amics, col•laboradors i tants i tants d’altres que pel seu ser sempre han restat i seguiran restant a l’ombra. I només en serà coneixedor aquell que veu en el secret; el nostre Pare del Cel...

Vedruna, Creu de sant Jordi 2011!



Joaquima de Vedruna



Ens podem doncs tots ben felicitar. De segur que la Creu concedida és el resultat del treball ferm i convençut de les diferents generacions, especialment de germanes i mestres que dia rera dia han fet i fem de l’educació un dels pilars de la nostra vida.



Però tampoc vull oblidar aquells i aquelles que pel servei confiat sempre restem a l’ombra. Que seria d’un gran centre educatiu si totes les eines i instruments del que ara en diem “logística” no fóssim de la màxima qualitat i excel•lència?. A totes i a tots els que també d’això en tenen cura, la meva felicitació i el meu agraïment!

I com a final un últim compartir: Actualment VEDRUNA està estesa arreu del món.

La formació dels laics és part fonamental del nostre projecte. Ara és el seu moment, ara és el seu temps. Els laics són membres de la Familia Vedruna i penso que la principal tasca nostra d’aquest moment és acompanyar-los, donant-los-hi suport i escalf i transmetin-los-hi el tarannà proper i servicial de Joaquima de Vedruna en l’exercici de l’autoritat.

Al llarg dels anys que he exercit el servei de germana provincial a la demarcació de Girona he tastat i compartit molt de prop amb la gent de les nostres escoles. I no puc deixar de dir que m’han robat el cor. M’han entusiasmat. Responsabilitat, professionalitat, rigor, disciplina... harmonitzat amb respecte, autonomia, tendresa i amor. També la manera de transmetre Joaquima els infants i joves. Amb quin afecte i veneració! Una dona catalana amb els trets propis de la nostra gent: el seny, el treball ben fet, l’esforç constant per millorar les coses...

I sento joia quan experimento que present i passat es donen la mà per saber descobrir la novetat de la història i de la tradició i posar-la al servei de la formació integral de la persona.

M. Dolors Sitjes i Vila

Carmelita vedruna

Infermera

Cap del Servei d’acompanyament espiritual i religiós de l’Hospital General de Granollers

Diplomada en Teologia de Pastoral Sanitària per l’Instituto Internazionale Di Teologia Pastorale Sanitaria Camillianum

Aleixandre reclama a Pajín un Consell Interterritorial sobre sostenibilitat del sistema sanitari per evitar declaracions electoralistes

La senadora li retreu la seva manca de lideratge per perpetuar les actuals prestacions de la Sanitat

Rosa Núria Aleixandre.
Foto: Diari de Girona

La portaveu de CiU a la Comissió de Sanitat del Senat, Rosa Núria Aleixandre, ha reclamat a la ministra del ram, Leire Pajín, durant la sessió de control al Govern, la convocatòria “immediata” d’un Consell Interterritorial de Sanitat “per tal d’afrontar la sostenibilitat del sistema de salut i evitar així declaracions electoralistes realitzades fora de context”.

Alhora, li ha retret la seva “manca de lideratge en aquesta matèria perquè pot suposar un problema per perpetuar les actuals prestacions sanitàries”.

La senadora Aleixandre ha subratllat que “seria veritablement urgent la posada al dia del catàleg de prestacions de serveis, l’ús dels fons de compensació amb la revisió del finançament de les unitats de referència i els tractaments de malalties poc comunes, així com la decisió de fixar un calendari vacunal consensuat”.

Rosa Núria Aleixandre ha destacat que “la proximitat d’eleccions municipals i autonòmiques no pot convertir-se en una excusa per tal de no convocar aquesta reunió”.

Senat, 26 d’abril de 2011

Per a més informació: Carles Montaña. 609.743.207.

carles.montana@senado.es



Testimoni des de la malaltia: Marc Vilarassau parla del seu càncer

Marc Vilarassau, jesuïta català, parla de la seva malaltia a les Jornades d'Acompanyament al Dol i la Malaltia, Lleida 2011.

Mn. Manuel Pousa i Engroñat no va incórrer en la censura d’excomunió latae sententiae

[Nota de l’Arquebisbat de Barcelona]

Arran d’unes manifestacions públiques de Mn. Manuel Pousa i Engroñat contingudes en un llibre sobre la seva persona, el Sr. Cardenal Arquebisbe, Dr. Lluís Martínez Sistach, el 16 de març de 2011, va designar Delegat Episcopal el Rvd. Mn. Xavier Bastida Canal, vicari judicial emèrit de l’arquebisbat, i dos Assessors, el Rvd. Mn. Joan Benito Tolsau, vicari judicial de l’arquebisbat, i el Rvd. Mn. Ramon Batlle Tomàs, membre del Tribunal Eclesiàstic de l’arquebisbat, per realitzar un procediment administratiu establert pel cànon 1341 del Codi de Dret Canònic.

Atès que aquests membres han conclòs amb la deguda certesa que, a tenor del cànon 1329, l’esmentat sacerdot no ha incorregut en la censura d’excomunió latae sententiae establerta pel cànon 1398, per no haver concorregut en la intenció de procurar l’avortament i per no haver tingut complicitat principal en els avortaments decidits del tot i portats a terme per dues noies en situació econòmica molt precària.

D’acord amb les conclusions d’aquest procediment administratiu, i atès l’escrit del Secretari de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, de 15 d’octubre de 2009, en què deia que “aquest Dicasteri, després d’haver examinat les respostes transmeses, considera que el Rvd. Pousa no sembla haver incorregut en cap pena canònica”, el Sr. Cardenal ha comunicat a l’esmentat sacerdot que no ha incorregut en aquella censura latae sententiae, i reitera a Mn. Pousa que el seu treball que fa al servei dels més pobres i marginats de la societat el realitzi sempre d’acord amb l’ensenyament de l’Església, amb la seva doctrina social i respectant tota vida humana des de la seva concepció fins a la mort natural.

Barcelona, 18 d’abril de 2011

La toxina BT apareix a la sang de mare i fetus

Un estudi publicat al març[1] mostra la presència a la sang de dones, dones embarassades, i fetus, de diferents toxines derivades dels cultius transgènics. El estudi desenvolupat al Quebec (Canadà) mostra que la toxina Bt (produïda per panís i soja transgènics) apareix amb una molt alta freqüència, ja que es va trobar en un 93% de les mostres de sang de dones embarassades, en un 80% de les de fetus, i en un 69% de les de dones no embarassades. Donat que cap de les dones ni dels seus companys havien treballat amb insecticides, aquesta toxina apareix com a resultat del consum d’aliments que la contenen al haver estat processats a partir panís i soja transgènics.

L’estudi també mostra la presència del herbicida glifosat (que estudis científics han trobat ser tòxic per les cèl·lules humanes) en un 5% de les dones embarassades, de l’herbicida glifosinat (la exposició al qual augmenta el risc de malformacions congènites) en un 18% de les mostres de dones no embarassades, i de 3-MPPA (producte metabòlic del glifosinat) en un 100% de les dones embarassades i fetus, i en un 67% de les dones no embarassades.

Per vergonya de les institucions responsables, aquest és el primer estudi epidemiològic que analitza la sang de persones exposades al consum d’aliments transgènics 15 anys desprès d’haver aprovat la producció comercial de les primeres varietats transgèniques. Els resultats obtinguts mostren la necessitat d’aturar la producció comercial de transgènics perquè els possibles efectes d’aquesta via d’exposició dels fetus a la toxina Bt no han estat estudiats.

--------------------------------------------------------------------------------

[1] Aris, A., S. Leblanc. Maternal and fetal exposure to pesticidas associated to genetically modified foods in Eastern Townships of Quebec, Canada. Reproductive Toxicology (2011), doi:10.1016/j.reprotox.2011.02.004

Font d'informació: ( http://somloquesembrem.files.wordpress.com/2010/07/arisleblanc2011.pdf )

Consells per prevenir ser víctimes d'un delicte

De manera general es podria dir que la majoria d'estafes tenen en comú que l'estafador intenta guanyar la confiança de la víctima mitjançant arguments o estratègies que puguin semblar convincents en un moment donat. Això, sumat a la bona fe i, de vegades, a l’excés de confiança d'algunes persones, fa que aquestes siguin un objectiu clar per aquestes estafes.

Per tant s'ha de prendre especial atenció:

• En la utilització de caixers automàtics, no treure grans quantitats i sempre des de la seguretat dels caixers a interior de les entitats bancàries, desconfiant d'aquelles persones que no coneixem, alguns fent-se passar per treballadors de la mateixa entitat, i s'acosten per ajudar-nos a resoldre algun problema mecànic o facilitar-nos el seu ús. També hem de desconfiar de les casualitats, un cop traiem una quantitat important de diners i quant marxem algú "topa" amb nosaltres o ens taca la jaqueta "sense voler".
• En l'ús de dades personals: no donar mai números de telèfon particulars, adreces del nostre domicili, correu electrònic, números de documents personals (DNI, passaport, seguretat social,..) a no ser que confiem plenament que davant tenim l'empresa o persona a qui nosaltres els volem donar aquestes dades. En cas de dubte sempre podem trucar als números oficials de les empreses corresponents o consultar amb familiars o persones de confiança. Tampoc anotar els números secrets a la mateixa llibreta o portar-los apuntats en un lloc fàcilment identificables.
• Desconfiar dels números de telèfon de tarifació addicional. És a dir, aquelles trucades en les que demanen trucar a un número de telèfon on ens informaran sobre promocions gratuïtes, regals, ofertes de treball.. Són trucades molt més cares de la tarifa habitual i en les quals els interessa mantenir-nos en línia el màxim de temps possible.
• Quant utilitzem el cotxe: No deixar a la vista qualsevol objecte, bossa de mà, càmera digital, etc. que pugui motivar el robatori del mateix. A les àrees de servei no perdre de vista el nostre vehicle i desconfiar dels conductors que ens facin senyals perquè ens aturem.
• A l'hora d'anar a comprar: no portar grans quantitats de diners ni fer-ne exhibició. Evitar portar el moneder en bosses de mà obertes o en butxaques de fàcil accés (com les posteriors dels pantalons) Feu servir bossa de mà amb tancament segur; porteu-la creuada i a la part del cos dirigida a la façana dels edificis.
• Les revisions d'habitatge: Sempre que hagin de venir a realitzar la revisió, avisaran dies abans amb un cartell informatiu a l'escala, exposant el dia i hora que vindran. A més, abans de permetre l'accés al nostre habitatge, ens fixarem que portin el carnet d’instal•lador autoritzat pel departament d'indústria, penjat en un lloc visible. Un cop finalitzin la revisió ens entregaran un paper de certificat de revisió, en el qual posen si han trobat alguna anomalia. No donarem diners en efectiu per fer la reparació, ja que l'abonament es realitzarà al compte corrent que ja te la nostra companyia contractada i tampoc donarem dades personals. Abans d'arreglar qualsevol possible desperfecte heu de demanar un pressupost i assegurar-vos que la quantitat a pagar per la reparació és la correcta. No deixeu accedir a l'interior persones que no siguin de confiança o que no espereu. En cas de dubte sempre podeu trucar als números oficials de la companyia corresponent per informar-vos.

Clícant a aquí trobareu un tríptic informatiu sobre els consells de seguretat que donem el Cos de Mossos d'Esquadra, i a continuació una petita explicació del que podeu trobar-hi:

- A la primera part, en blau, hi ha l'explicació del telèfon 112, el telèfon que s'ha d'utilitzar per QUALSEVOL emergència, sigui sanitària, bombers, policial, forestal, etc. això sí, només es pot utilitzar en cas d'EMERGÈNCIA i no de consulta, que després seria el 012.

- A l'altra cara hi ha els consells més importants per evitar ser víctimes d'un fet delictiu: consells per prevenir possibles robatoris a la nostra llar, consells de seguretat per quant marxem de vacances, els números de tarificació addicional que són aquelles trucades que rebem i ens diuen que ens ha tocat un premi i ens fan trucar a aquests números que la trucada surt molt cara, i finalment que fer si som víctimes d'un delicte.

Jordi Bartomeu

Oficina de Relacions amb la Comunitat

Policia de la Generalitat - Mossos d'Esquadra

Manel Pousa Engronyat, ‘Pare Manel’

Capellà d’origen granadí, nascut el 1945, ha exercit el seu ministeri a la Parròquia de la Santíssima Trinitat de Barcelona, situada als barris de Verdum i Roquetes, a Nou barris. És destacable el seu treball constant amb presos, marginats i exclosos.

Fa unes setmanes va sortir a la venda el llibre Pare Manel, "Més a prop de la terra que del cel" de Francesc Buxeda i Aliu.

Mossèn Manel hi confessa haver pagat un avortament en una clínica a una menor que, com que no tenia diners, estava disposada a acudir a algun/a avortista que actués clandestinament. Els avortaments clandestins, fets per persones que moltes vegades no tenen cap coneixement de medicina i en condicions higièniques deplorables, comporten el risc d’hemorràgies que poden provocar la mort de la dona que avorta.

Aquest fet ha comportat l’obertura d’un expedient per part de l’arquebisbat de Barcelona que, d’acord amb el Dret Canònic, pot representar l’excomunió del capellà. Això ha provocat nombroses reaccions de persones, sobretot cristianes, que valoren l’actitud evangèlica d’estimar i donar suport als més febles per sobre dels preceptes legislats per una Església que, de vegades, és mostra rígida i dura en lloc de perdonar i estimar; que pot oblidar que s’ha de condemnar el pecat, però no el pecador.

Al bloc informatiu de Justícia i Pau de Girona, http://justiciaipaugirona.blogspot.com/hi podeu trobar diverses informacions que hi hem anat introduint des que es va iniciar el conflicte. Si poseu Manel al cercador del bloc us sortirà la relació d’entrades que hi fan referència.

Actualment es fa una recollida de signatures per Internet que es presentaran a l’arquebisbe de Barcelona per demanar-li que no condemni el P. Manel.

L’enllaç per signar és http://www.ipetitions.com/petition/paremanel/

Xavier Merino

Membre de Justícia i Pau

Breu Adjunció

EL CODI DE DRET CANÒNIC DE L’ESGLÉSIA CATÒLICA DIU:

Llibre VI: les sancions en l'Església

Cànon 1311: l’Església té el dret connatural i propi a castigar amb sancions penals els fidels que cometen delictes.

Cànon 1398: el qui procura un avortament, si aquest es produeix, incorre en excomunió laete sentenciae (automàticament)

Mn. Joaquim Casadevall

Violència de gènere

Fa una vintena d’anys, en un judici en el que vaig intervenir com a Fiscal acusant a un home que havia maltractat reiteradament a la seva esposa, em va impressionar la simplicitat del que ens va dir la pobra dona: “yo sólo quiero que mi marido sea bueno, y que no me pegue más .” No puc recordar exactament quines lesions havia patit la dona, però sé que no eren lleus, i el Jutge, que al dictar la sentència va condemnar al marit, al final del judici li va haver de dir a la dona que la justícia penal pot condemnar i imposar penes a les persones com a conseqüència dels delictes que han comés, però que la justícia humana difícilment pot arribar a canviar a la gent, i fer que “es torni bona”.

Ha passat molt de temps des d’aleshores, i en aquesta matèria han canviat moltes coses, però el fet principal persisteix, i és que molts homes continuen maltractant a les seves parelles. Han canviat moltes coses, fins i tot tenim una denominació específica per a aquest tipus de violència: parlem de violència de gènere per referir-nos a la que un home exerceix sobre la que és o ha estat la seva esposa o parella, per diferenciar-la d’altres modalitats de violència domèstica o en l’àmbit de la família, com pot ser la de pare o mare sobre fills; o al revés, de fills contra pares; o la que s’exerceix contra els avis; o entre germans; i, fins i tot, la violència de la dona contra el seu marit o company. I aquesta denominació, que en un principi no era reconeguda per la llei, ha passat a integrar-se a la legislació, a la Llei Orgànica 1/2004, de Mesures de Protecció Integral contra la Violència de Gènere.

Però no tan sols ha canviat el nom. Ha canviat gairebé tot. I el més important és la diferent consciència social sobre el fenomen. Ja no es considera una qüestió particular, interna de la família i en la que no s’hi ha d’intervenir, sinó que la repetició de fets gravíssims i el coneixement general de les conseqüències de la violència han portat a la convicció que és un problema de primera magnitud. I per afrontar-lo, s’han anat adoptant tot un seguit de mesures, bàsicament en tres línees d’actuació: endurir les sancions penals pels delictes ja comesos, establir mesures de prevenció i protecció per evitar-ne de nous, i recolzar a les dones maltractades.

En el primer dels punts, l’enduriment de les sancions, la regulació actual del Codi Penal no té res a veure amb la de fa vint anys: les reformes han portat a la introducció de nous delictes, ara es considera com a delictes castigats amb penes importants algunes conductes que abans eren tan sols faltes sancionades amb penes ínfimes, i la llei obliga als Jutges a imposar noves penes, com la prohibició que el maltractador s’acosti o es comuniqui amb la víctima, fins i tot encara que la dona li volgués permetre, o la obligació de sotmetre’s a tractaments per a millorar la seva capacitat de relació.

D’altra banda, s’han anat establint tot un seguit de mesures de protecció en favor de les dones, per tractar d’evitar que tornin a patir maltractaments. Un pas molt important va ser quan l’any 2003 es va preveure la nova ordre de protecció, que permet l’adopció immediata de mesures de caràcter penal i civil a favor de la dona que denuncia maltractaments. Son mesures adoptades amb urgència i en els casos en que es pot apreciar una situació de risc.

La tercera de les línees d’actuació lliga amb la anterior, però mira més cap al futur. La llei vol atorgar a la víctima de la violència de gènere tot un conjunt de mesures de recolzament que l’ajudin a tirar endavant. És el que se’n diu una protecció integral. Cada persona és diferent, cada situació també ho és, però el que s’intenta és donar facilitats en àmbits assistencial, sanitari, psicològic, laboral, d’educació pels fills, etcètera.

He fet esment de la Llei Orgànica de 2004. Aquesta llei preveia que al cap de tres anys de la seva entrada en vigor es fes un estudi, per valorar la seva aplicació pràctica. I es va fer i publicar l’any 2008. De les nombroses dades que aporta, n’assenyalaré tres que ens poden ajudar a entendre la dimensió del que s’ha fet: en tres anys s’havien acordat mesures per a protegir a més de 130.000 dones, s’havien imposat penes de presó a més de 53.000 homes, i s’havien invertit gairebé 800 milions d’euros en mesures assistencials directes per a les víctimes, especialització de Jutjats, Fiscalies, Cossos policials i en molts altres aspectes que exposa l’informe.

I malgrat això, és evident que continua havent-hi moltes dones maltractades, i fins i tot assassinades. A les comarques gironines, l’any passat n’hi va haver quatre. Una xifra molt superior a la dels anys anteriors. Una altra dada de l’any 2010 és la corresponent al nombre de procediments judicials tramitats a la província relacionats amb la violència de gènere. Varen ser 2.908, pràcticament els mateixos que els 2.911 de l’any 2009. Les dades conegudes, que inclouen des de supòsits de enorme gravetat fins a una majoria de fets amb resultats menys lesius, ens fan evident que la violència no té uns patrons fixes, i que no és exclusiva dels col•lectius amb un nivell cultural, social o econòmic més baix, sinó que n’hi ha també en altres àmbits de la societat, tot i que una majoria dels homes denunciats son persones amb importants nivells de frustració i insatisfacció personal (que pot derivar de la seva situació econòmica, laboral, de marginalitat, o d’altres factors), amb menys capacitat o voluntat d’autocontrol. N’hi ha que han agredit una vegada, en un mal moment, i no es torna a repetir el fet, però d’altres ho fan conscientment per tal de conservar una situació d’imposició de la seva voluntat sobre la de la seva parella, i sobre tot quan aquesta ja no es deixa dominar, perquè les seves conviccions o expectatives han canviat.

Per molt que es treballi en diferents àmbits per prevenir agressions i ajudar a les víctimes que tant pateixen, no podem oblidar que cadascú es responsable dels seus actes, i que és l’agressor el culpable del maltractament. I per això haurà de complir les penes que se li imposin i, el que em sembla també molt important, haurà de sotmetre’s als programes formatius i rehabilitadors per tal que no hi torni. Per eradicar la violència de gènere cal un canvi profund de mentalitat en aquells homes que son capaços de maltractar les seves dones, per aconseguir que, com deia en el seu senzill vocabulari aquella pobra dona referint-se al seu marit, “sea bueno y no me pegue más”.

Josep Maria Casadevall i Barneda

Fiscal en Cap de la Fiscalia Provincial de Girona

Girona, abril de 2011

Diagnòstics i no receptes

És més que evident, que el nostre planeta està malalt, cada dia ens llevem per descobrir més símptomes que així ens ho demostren. La paradoxa d’aquesta situació, és que som els que ens definim com animals racionals, qui li hem provocat les malalties.

Això em porta ha pensar que, igual que fem en nosaltres mateixos, cerquem receptes màgiques per guarir el que ni tan sols hem diagnosticat, i ens quedem tranquils pensant que ja hem fet quelcom per sortir de la situació, ens despreocupem fins que es repeteix, en paraules més senzilles, amaguem el cap sota l’ala.

Crec, i voldria equivocar-me, que la situació del nostre món és prou greu i preocupant per deixar-nos de receptes i dedicar-nos a fer diagnòstics, punt per punt, de la realitat que estem vivint i per ordre de necessitats, per exemple: 

• Com hem d’actuar per què al planeta li sigui possible donar acollida a tothom?
• Per què utilitzem energies que no podem controlar i els seus efectes perduraran a través dels segles?
• Com és possible que els drets humans passin per tantes interpretacions i matisos?
• Per què a nivell individual esperem més dels altres que de nosaltres mateixos?
• Per què en la qüestió política, seguim acceptant que és més important la raó d’estat que l’estat de la raó?
• Per què a nivell econòmic acceptem que l’especulació i la corrupció siguin moneda corrent, per condicionar el món del treball?
• Per què acceptem la manca de un codi de bon professional, en tants aspectes que afecten la salut, l’ensenyament, la justícia, el medi ambient, etc.?
• Com és possible que, davant els avanços tecnològics i sanitaris, la població de la Terra augmenti d’una forma incontrolada, posant en perill la pròpia supervivència i les demés espècies.?
• Què cal fer per poder donar unes pautes educatives vàlides per totes les cultures.?
• Quant parlem de globalització, ens adonem que és parcial i només afecta als mercats i no als valors?

 Indubtablement podríem fer-nos moltes altres preguntes i hauríem de reconèixer, que si bé es posen molts pedaços, és a dir medicines, falta un millor diagnòstic, per arribar a conèixer correctament els símptomes i poder interpretar-los, de manera que els remeis que si apliquin siguin els adequats.

Hi ha una proverbi molt antic que diu que, qui va en un camí equivocat per més que corri no arribarà enlloc, i fa tot l’efecte que el nostre món s’ha posat a corre sense saber molt bé a on va, això afegit al fet de l’autosuficiència que exhibim els humans. Si fem una pausa i ens posem a pensar i diagnosticar, d’una manera exhaustiva i total, les perspectives no són massa bones i cal corregir moltes actituds i conductes.

Crec que tenim obligacions amb tots els éssers humans, actuals i els del futur, perquè ens permetem la irresponsabilitat de malmenar un planeta tan formós i ple de vida.

 

Josep Majó i Vila

Professor d’ensenyament i President del Centre Cívic Onyar-Montilivi

La part més humana, de la medecina forense

A més d’explicar les tasques d’un metge forense, també haig de dir que això són les tasques oficials. Ara bé, la Medicina Forense, si ets un forense vocacional, és probablement la Medicina més humana que hi ha, perquè tractes dia a dia amb la fragilitat humana; amb la vida i amb la mort. T'adones que és molt fàcil morir-te, que aquesta dama misteriosa de la mort no saps quan apareixerà ni on. Tan sols, 'escullen' els suïcides.

 

T'adones del patiment humà, quan venen famílies a reconèixer els cadàvers o demanar informació d’algun ser estimat. Estàs en contacte amb la desesperança, veus també l’alegria en alguna persona quan obté una absolució.

 

Veiem tantíssimes coses:

• El deteriorament mental en les persones amb demència quan se les ha d’incapacitar.
• Les seqüeles greus dels accidents de trànsit, que un moment de distracció et suposa acabar en una cadira de rodes.
• També l’agressivitat i la violència amb episodis de venjança, rancor i baralles.
• La soledat en moltes persones que no només viuen soles, sinó que moren soles.
• Les dificultats quan hem d’internar una persona a l’Hospital Psiquiàtric, la distorsió que provoca en l’àmbit familiar i laboral.
• També veiem i fa reflexionar l’agressivitat humana vinculada amb els instints quan veiem víctimes d’agressions sexuals.
• La desesperació en dones víctimes de violència domèstica.

 

Totes aquestes facetes humanes són les que condicionen que el forense a vegades tingui una escala de valors diferent i que a la vegada sigui molt humana.

 

 

Dr. Narcís Bardalet

Director de l’ Institut de Medecina Legal

 

Descripció i funcions d’un metge forense

Els metges forenses constitueixen un Cos Nacional de Titulats Superiors al servei de l’Administració de Justícia, adscrit orgànicament al Ministeri de Justícia.

El Cos Nacional de Metges Forenses va néixer l’any 1855, patint diverses reorganitzacions fins que l’any 1947 es va aprovar la Ley orgánica que el va acabar de modelar.

Legalment, les funcions d’aquest cos es regeixen per la Ley de Enjuiciamento Criminal i la Ley orgánica del Poder Judicial. També s’aplica la legislació general que regula als funcionaris públics. L’any 1996 es va aprovar pel Real Decreto 296, el Reglament Orgànic del Cos de Metges Forenses.

Els metges forenses desenvolupen funcions d’assistència tècnica als Jutjats, Tribunals, Fiscalies i Oficines del Registre Civil en les matèries mèdiques, independentment de la seva dependència orgànica dels Instituts de Medicina Legal.

Els metges forenses desenvolupen les funcions següents:

  a/ L’emissió d’informes i dictàmens medicolegals sol•licitats mitjançant l’Institut de Medicina Legal pels Jutjats, Tribunals, Fiscalies, Oficines del Registre Civil i altres òrgans de l’Administració de Justícia.

  b/ Investigacions en el camp de la Patologia Forense i de les pràctiques tanatològiques, requerides mitjançant l’Institut de Medicina Legal pels Jutjats, Tribunals, Fiscalies.

  c/ El control periòdic dels lesionats i la valoració dels danys corporals que siguin objecte d’actuacions processals, així com l’assistència o vigilància facultativa als detinguts que es trobin a disposició judicial.

  d/ L’assistència tècnica requerida mitjançant l’Institut de Medicina Legal pels Jutjats, Tribunals, Fiscalies, Oficines del Registre Civil i altres òrgans de l’Administració de Justícia de l’àmbit territorial al que estiguin destinats, en les matèries de la seva disciplina professional.

  e/ L’emissió d’informes que siguin encarregats pel Director del Departament de Toxicologia en el que estiguin destinats, així com l’atenció a la demanda d’informació toxicològica.

  f/ L’emissió de dictàmens sobre la causa de la mort segons les exigències de la Ley del Registro Civil (mitjançant la realització d’aixecaments de cadàvers i autòpsies).

  g/ Col•laboracions o investigacions amb el Ministeri de Justícia i Interior o, en el seu cas, amb les Comunitats Autònomes que hagin rebut els traspassos de mitjans personals pel funcionament de l’Administració de Justícia, així com altres òrgans de les Administracions públiques.

 

_______________________________________________________________________________

 

* L'Institut de Medicina Legal de Catalunya va crear-se l’any 2001. La seva missió és auxiliar als Jutjats, Tribunals, Fiscalies i Oficines del Registre Civil en la realització de proves pericials mèdiques, tant tanatològiques com clíniques i de laboratori, introduint-se com a nova funció la realització d’activitats de docència i investigació relacionades amb la medicina forense.

Bibliografia: GISBERT CALABUIG, J.A. & VILLANUEVA CAÑADAS, E.: Medicina legal y Toxicología. 6.ª ed. Elsevier, España, 2004.

 

Dr. Narcís Bardalet

Director de l’ Institut de Medecina Legal

Missatge del Bisbe Pere Casaldàliga per a la trobada 2011 d'Araguaia celebrada a Girona el 3 d'Abril

QUIN DÉU? QUINA RELIGIÓ?

Gent amiga de la Trobada, aquesta tribu de solidaritat amb les nostres causes, aquest servei de comunió que estimula.

Enguany, la Trobada vol aprofundir en "Quin Déu? Quina religió?". Estareu ben assessorats pel company Vigil, mestre capdavanter en aquesta temàtica.

Churchill deia que en el fons de cada problema hi ha una Lliura Esterlina. El gran cínic ho sabia molt bé. Nosaltres podem dir que en el fons de cada problema hi està Déu. La religió és entranya de totes les cultures i, enguany, si creixen l’ateisme i l'agnosticisme, creix també la religió amb una proliferació exuberant de manifestacions. Diu que Nietzsche ja està reconeixent que Déu no és mort i Ortega i Gasset continua avisant: "Dios a la vista".

Però, de què estem parlant quan parlem de Déu i de religió?. Déu, sí, però quin Déu?. Sí la religió, però quina mena de religió? Jo tinc un poema que retruca amistosament a la Madre Teresa d’Àvila que té aquella famosa dècima: "Sólo Dios basta". Li dic a la Santa:

Sólo Dios basta, Teresa,

siempre que sea aquel Dios,

que es Él y todos y todo

en comunión.

Una autèntica vivència de Déu, una religió autèntica, ha d'ésser macroecumènica, plural, holística. Sempre en procés de trobada, oberta al misteri i de peus i de cor a terra fent camí amb tota la fillerada de Déu. El veritable Déu "serveix", perquè és amor. Una religió que no serveix per servir, no serveix per res, deia aquell valent bisbe francès. La religió ha d'ésser una vivència de convivència fraterna i sororal, de complicitat humana en totes les causes d'aquesta única gran família que és la Humanitat.

Quan es repeteixen aquests cataclismes que estem vivint arreu del Món i que la ciència i la tècnica no poden aturar, esclata sempre, escandalitzada, la pregunta: I Déu què hi fa?. Una pregunta comprensible, però que nosaltres, que tenim fe en el Déu vivent que és amor, hauríem de respondre amb una altra pregunta: I nosaltres què hi fem?

I aquesta pregunta us deixo i em deixo al cor, per tal de continuar units en la trobada diària de la nostra solidaritat i de la nostra tendresa humana. Quin Déu anuncio jo? Quina religió és la meva?. No sols "a la tarda de la vida", sinó a tots els capvespres, a casa, al treball, a la comunitat, en l'acolliment als altres i a les altres, som jutjats per l'amor en qui creiem, per l'amor que donem.

Gràcies. I seguim fent via amb la més inclaudicable esperança. Parlant en cristià, on és la por, on el defalliment, si creiem que "tot és Gràcia", que tot és Pasqua?.

Pere Casaldàliga, amb el parkinson i tot.

"Morían antes los egoístas que los altruistas"

Stéphane Hessel, participó en la Declaración Universal de los Derechos Humanos.

Foto: Kim Manresa

Tengo 93 años. Nací en Berlín y vivo en París. Casado, 3 hijos, 8 nietos y 5 bisnietos. Apoyo a un nuevo grupo político, Europa Ecología Verdes, con Daniel Cohn-Bendit. Agnóstico convencido de que las diferentes culturas pueden convivir. Publico ¿¡Indignaos!¿ (Ed. Destino).

Contra la indiferencia

Último superviviente de las personas que hicieron posible la Declaración Universal de los Derechos Humanos, un marco sólido por el que luchar, este veterano de la resistencia, que sobrevivió a la tortura y la deportación en el campo de concentración de Buchenwald, ha dedicado su vida como embajador de Francia a combatir los totalitarismos y las injusticias políticas y sociales. Con '¡Indignaos!', superventas en Francia, llama a la insurrección pacífica, sobre todo de los jóvenes, a no claudicar ante la dictadura actual de los mercados financieros que amenazan la democracia, a no permitir tanta injusticia. "Coged el relevo, ¡indignaos!, porque la peor actitud es la indiferencia".

Hablemos de la suerte.

Yo soy un suertudo. He estado confinado en campos de concentración de los que me escapé en dos ocasiones, fui condenado a muerte..., pero he sobrevivido.

Era usted Greco, el espía.

Debía reorganizar la red de radios clandestinas para preparar la llegada del ejército aliado a Francia. La Gestapo me detuvo en julio de 1944, lo que significaba el fin de mi vida.

Se salvó por los pelos...

La noche antes de mi ejecución, gracias a Eugen Kogon, que llevaba tres años en Buchenwald trabajando con el jefe del hospital y lo convenció de que podría paliar su pena si salvaba a tres oficiales aliados.

¿Y cómo lo hizo?

Cuando tres jóvenes franceses moribundos fueron enviados al crematorio, lo hicieron con nuestra identidad.

Qué duro.

El día que cumplí 24 años me convertí en otro. Es una historia trágica, sí. Es duro sobrevivir a un muerto.Medejó un gran sentimiento de responsabilidad: considero que una vida ganada tiene que ser una vida comprometida, y todo lo que hago lo hago porque sobreviví.

¿Cree en el destino?

Sí, creo que cada uno de nosotros tiene la posibilidad de hacer algo con su vida que sea significativo no sólo para sí mismo, sino también para los demás.

¿Qué ha entendido del ser humano?

En los campos de concentración las personas reaccionaban de dos maneras: estaban los que luchaban por su vida, los que se protegían y lo querían todo para ellos; y estaban los que ayudaban a los demás.

¿Y?

Morían antes los egoístas que los altruistas. Y este es un mensaje para todos nosotros: hacer algo por los demás nos hace bien; sólo mirar por uno mismo nos hace caer, pero pensamos que es al contrario. Sé que lo que digo parece muy ético y moral, pero para mí fue una experiencia vital.

Con 92 años se fue con su mujer a la franja de Gaza.

Sí, justo después de la operación Plomo Fundido. Tengo la suerte de tener un cuerpo que funciona. Sólo me falta un ojo. Si me tapo el bueno, no la veo, pero con los dos veo su sonrisa y vi la destrucción que el ejército israelí hizo en ese pequeño territorio con una brutalidad insoportable para mí.

¿Producto del miedo?

Se consideran un país pequeño, democrático y moderno, rodeado de gente que se puede volver loca y provocar atentados, así que eligen políticos estúpidos que creen que se puede vencer mediante la fuerza. Pero lo inteligente sería ayudar a los palestinos a tener un Estado y trabajar conjuntamente, porque siempre van a estar ahí.

¿Qué virtud le ha ayudado en la vida, la alegría, la inteligencia, la valentía...?

Mi madre; una mujer excepcional, muy libre. “Tienes que ser feliz para que los demás sean felices”, me repetía, y yo hago lo que puedo.

Es usted jovial, lo ha conseguido.

La gente que me conoce me considera un optimista empedernido, y yo siempre les digo: he vivido muchos problemas y siempre se fueron resolviendo. Hemos vencido al nazismo, al fascismo, al franquismo, al estalinismo, y vamos a vencer también al bushismo, ja, ja, ja.

¿Ese es su caballo de batalla?

Sabemos que si seguimos con una explotación loca de los recursos en 50 años ya no se podrá vivir aquí en la Tierra. Y que la inmensa distancia que existe entre ricos y pobres no para de aumentar.

¿Qué entendió del ejercicio de la diplomacia?

Es lo contrario a hablar sin decir nada. La auténtica diplomacia dice lo que piensa a su gobierno y al gobierno con el que trabaja.

¿Qué ha aprendido de la muerte?

Yo soy goloso de la muerte, pienso que cuando venga, pronto, la acogeré como una amiga. Acabar la vida es algo maravilloso, ya ha durado suficiente, y no sabemos nada de la muerte, pero le puedo citar a Shakespeare.

En La tempestad él dice: “Estamos hechos de la misma materia que los sueños y nuestra breve vida cierra su círculo con otro sueño”. Me desperté ya hace mucho y un día me dormiré, y me gusta dormir.

¿Qué ha descubierto sobre sí mismo?

Que lo desagradable que me ha ocurrido se puede superar e incluso olvidar. No guardo recuerdos de lo queme hirió, guardo recuerdos de lo que funcionó, de lo que me alegró. Considero que para los problemas más graves de nuestro mundo actual podemos encontrar respuestas positivas. Por supuesto, muchos de mis amigos me llaman iluso.

¿La mejor herramienta para vivir?

Confianza y valor. Necesitamos confiar, en primer lugar en nosotros mismos, y después en los demás; y hay que saber que sólo funciona si ponemos también valor. Las dos cosas que tenemos que evitar son la indiferencia y la desesperación: aquello que probé y no funcionó y no volveré a probar.

¿Cuál es su consejo para los jóvenes?

Tened confianza, sed valientes, tenéis muchas cosas que hacer y más medios de los que nosotros tuvimos cuando éramos jóvenes, herramientas como internet para trabajar juntos como acaban de hacerlo los egipcios. ¡Adelante!

Font: La Vanguardia

Ima Sanchís

1 Abril de 2011

Mesures de prevenció en els viatges internacionals a països de baixa renda

Quan planifiquem un viatge a països de baixa renda, aquells que tenen un sistema sanitari i de sanejament deficitaris, hem d’extremar les mesures de prevenció per tal de no emmalaltir durant el nostre periple.

Aquests països són la majoria del nostre planeta, exceptuant Canadà, Estats Units d’Amèrica, Japó, Europa Comunitària, Nova Zelanda i Austràlia.

Si comparem les diverses regions del món, les que causen més malalties als viatgers són Àsia, Àfrica subsahariana i Sud-americà.

Les malalties més prevalents són les que cursen amb síndrome febril, les diarreiques i les que afecten la pell.

El tipus de viatger més exposat a contraure patologia són els turistes, seguits dels immigrants que es desplacen als països d’origen per visitar les seves famílies i els de negocis.

Si analitzem les causes de malaltia, ens adonem que els insectes, l’aigua i els aliments, els contactes sexuals amb desconeguts i les punxades (tatuatges, piercings, ferides) són els grups que cal considerar en la prevenció.

Per tant, es fa indispensable durant el viatge evitar les picades d’insectes amb l’ús d’un repel•lent de mosquits, usar camisa i pantalons de màniga llarga, consumir aigua amb garantia d’higiene ( embotellada, desinfectada ) i aliments ben cuits i fruita que pelem nosaltres mateixos( per tal que no s’hagin contaminat amb aigua bruta i/o amb insectes.

Les malalties per picades d’insectes són bàsicament la malària, el dengue, les filaries hemàtiques, el Chicungunya, les rickettsiosi. Per a algunes d’elles no disposem de mesures preventives ni de tractament ( Dengue, Chicungunya), pel que es fa indispensable evitar les picades de mosquit o xinxes.

Cal evitar també qualsevol mena de punxades d’agulles possiblement infectades ( piercings, tatuatges, etc) que poden transmetre hepatitis, sida, i altres malalties víriques.

Donat que moltes d’aquestes malalties transmissibles són prevenibles per mitjà de la vacunació, és molt recomanable acudir als centres de Medicina del Viatger per tal que ens aconsellin les que ens pertoquen, segons sigui la zona del viatge.

Disposem de vacunes per a prevenir el tètanus, el tifus, la febre groga, alguns tipus de meningitis, el còlera, les hepatitis A i B, la ràbia, la poliomielitis, les encefalitis centreeuropea i la japonesa, la grip i la ràbia.

En zones tropicals, la malària és una malaltia prevalent per a la qual disposem de mesures profilàctiques en forma d’antibiòtics específics. Segons sigui el destí, se n’aconsella prendre’n un o altre dels quatre fàrmacs de que disposem.

Es molt important anar sempre ben calçat, tant per a evitar lesions als peus com per a evitar infeccions per fongs( humitat) i picades de larves que poden penetrar-nos la pell, provocant diverses malalties.

Un aspecte important és documentar-nos dels possibles perills relacionats amb forces de la natura ( pluges monsòniques a Sud-est d’Àsia i la Índia), situacions d’epidèmies ( Còlera a Haití o república Dominicana, Meningitis al Sudan, malària en diversos països, Dengue a Sud-americà, Poliomielitis a Índia i Nepal) així com informar-nos dels riscos polítics, com ha estat el cas de Costa de Marfil, el Magreb, Sudan, Birmània.

Una web interessant i fiable a consultar és http://www.viajarsano.com/, on s’explica tot el relacionat amb la prevenció del viatge, segons sigui el país escollit.

En definitiva, preparar un viatge plaent també consisteix en planificar una consulta als centres de Salut Internacional on rebrem consell, les vacunes que pertoquin i la profilaxi per a la malària, si es viatja a països endèmics d’aquesta malaltia. La prevenció ens permetrà gaudir d’un viatge ric d’experiències i pobre en malalties. Bon viatge!

Dr. Ramon Dalmau Alcalde

Metge màster en medecina tropical i màster en salut publicitat

Un centenar de persones viuen al carrer a Girona

De dia són a la Devesa, el Mercadal, l'estació o la plaça de la Independència, mentre que a la nit són sota el pont de Fontajau, vora el Ter o les hortes.

La majoria tenen addiccions o trastorns.

La plaça Constitució de Girona és un dels punts on s'hi situen sense sostre molts dies de l'any
Foto: D.V.

La crisi i les dificultats per trobar feina han reduït de manera ostensible el nombre de sense sostre de la ciutat de Girona. La memòria del centre d'acolliment de La Sopa recull que durant el 2010 s'ha contactat amb 107 sense sostre a la ciutat, quan fa un parell d'anys havien estat 200. El seguiment que s'ha fet d'aquest col·lectiu ha permès saber que de dia solen trobar-se per la Devesa, el Mercadal, la plaça de la Independència, l'estació de Renfe, les biblioteques o el sector de la muralla i els jardins més propers. Per contra, a la nit els transeünts es localitzen sota el pont de Fontajau, darrere l'hospital Trueta a la vora el Ter, també al sector de supermercats de Sant Ponç, les hortes de Santa Eugènia o el bosc sobre el cementiri de Girona.

El tinent d'alcalde de Serveis Socials, Joan Olòriz, destaca la importància que ha tingut el centre de dia, de baixa exigència, per “conèixer, establir vincles i poder fer feina més eficaç amb el col·lectiu”. Això sí, el responsable municipal adverteix que dels 107 sense sostre s'han diagnosticat trastorns per abús o dependència a alguna substància a 96. El perfil es manté en el d'un home d'uns 40 anys en què l'alcohol és un dels principals problemes, a més d'un alt índex de tabaquisme. Olòriz també admet que s'han detectat quatre o cinc casos de persones que vivien en cotxes, fos a la via pública o en algun garatge, però que com els casos d'ocupació de pisos “són casos molt puntuals en què intervenim”.Una altra de les lluites se centra en l'entrada de xarxes organitzades de pidolaires que en determinats moments de l'any s'estableixen a la ciutat. “Viuen de la picaresca i si intervenim amb la policia opten per marxar, però sobretot som molt sensibles si hi ha menors”.

La Sopa, plena

Les dades reflecteixen que el centre d'acolliment de la Sopa és al límit de les seves possibilitats, ja que al centre d'inserció hi ha en l'actualitat 54 persones, mentre que al centre de dia ahir mateix hi havia 45 usuaris, segons va confirmar la mateixa directora, Rosa Angelats. Durant l'any passat es van atendre 829 persones al centre d'inserció, i en només tres mesos de funcionament del centre de dia n'hi han passat 179, amb una mitjana diària de 40 persones. Olòriz admet que s'han sorprès pel nombre d'usuaris i que s'han superat les expectatives. Això sí, va tornar a reivindicar la necessitat de “crear una xarxa de centres com ara La Sopa a les comarques gironines, perquè Girona no pot ser l'excepció que confirma la regla”. Va animar poblacions com ara Figueres, Olot o Blanes a poder crear un espai semblant que permeti atendre la pobresa extrema com fa La Sopa.

LA XIFRA

353

de les personesateses a La Sopa el 2010

entraven al centre per primera vegada, mentre que 476 eren reincidents.

LA XIFRA

61.184

àpatsva repartir La Sopa durant el 2010 entre esmorzars,

dinars i sopars. A més, dels 15.386 entrepans repartits.

Dani Vilà

El Punt 01/04/11