Frank van den Bleeken tenia previst morir demà, diumenge, mitjançant l’eutanàsia, despenalitzada a Bèlgica des del 2002. El cas no seria notícia en un país on el debat està superat si no fos perquè Van den Bleeken és un reu de 51 anys condemnat a la pena màxima per delictes sexuals i l’assassinat d’una menor. I després que la justícia belga avalés al setembre el seu suïcidi assistit, dimarts l’hi va denegar.
Van den Bleeken va demanar posar fi a la seva “angoixa” i patiment psicològic “insuportable”. La justícia belga li va donar la raó després de mesos d’entrevistes i seguiment del cas, però aquesta setmana ha fet marxa enrere i finalment serà traslladat a un hospital psiquiàtric. El presoner no demana la llibertat, ja que assegura que no té expectatives de recuperació després de 30 anys i diversos tractaments que no han pogut acabar amb els seus impulsos sexuals. Per aquesta raó va demanar que algú l’ajudés a morir.
La història de Van den Bleeken va marcar la societat belga l’any 2001, arran d’un documental en què el presoner relatava la seva experiència personal i demanava un canvi de la normativa. “Si una persona comet un crim sexual, l’estat ha d’ajudar a superar-ho. Tancar-lo no ajuda ningú; ni la persona, ni la societat, ni la víctima”, va detallar a la televisió flamenca. “Fora d’aquestes parets [de la presó] hi haurà un gran perill de tornar a cometre greus errors”, explicava.
“Un patiment insuportable”
Segons la defensa, el presoner ha passat per mans de diversos experts, i la conclusió de tots els metges i psicòlegs és que el patiment de Van den Bleeken “és insuportable i no es pot fer res per alleujar el seu dolor”. Pocs dies abans del dia previst per a la seva eutanàsia -demà-, el ministeri de Justícia belga va informar en un comunicat que finalment Van den Bleeken no morirà, sense aclarir els motius de l’inèdit canvi. El cas està “sota secret professional”.
Fonts del ministeri de Justícia confirmen que el presoner serà traslladat a un nou hospital psiquiàtric al nord del país, però no confirmen si després anirà a un centre especialitzat dels Països Baixos. Van den Bleeken havia demanat ser tractat allà, però la Cort d’Apel·lació de Brussel·les va considerar que el ministeri de Justícia no era competent per decidir l’extradició d’un pres. Per això, en última instància va considerar l’eutanàsia la seva última via. Des que la justícia belga va consentir al reu flamenc la mort assistida, 15 presoners més s’han acollit a una demanda similar, i estan a l’espera de resposta. Segons dades de l’oficina d’estadística belga, es produeixen unes 1.000 morts anuals per eutanàsia. Aproximadament un 70% dels belgues hi estan a favor i el debat és pràcticament inexistent en la societat, però el cas de Van den Bleeken ha portat controvèrsia, amb veus que consideren que és una transgressió de la llei del 2002. Segons la normativa del país, l’eutanàsia es permet quan s’han exhaurit totes les vies possibles per poder acabar amb el patiment d’un pacient. Alguns experts asseguren que a Van den Bleeken no se li han aplicat totes les alternatives.
Per poder-se acollir a l’eutanàsia a Bèlgica és necessària la col·laboració de professionals, que han de donar fe que la decisió del pacient és voluntària. Després d’un temps que es considera de “reflexió”, el pacient ha de demostrar que està en una situació de patiment, físic o psicològic, i afectat per una malaltia greu i incurable. Bèlgica té una de les legislacions més avançades del món. És l’únic país que no estableix límit d’edat en la mort assistida.
També infants i parelles d’avis
La llei del 2002 establia que només els majors d’edat podien acollir-se a l’eutanàsia. El 2014 la normativa es va modificar i va permetre que els infants també puguin ser tractats com els pacients adults. Així mateix, la llei permet que parelles ancianes puguin posar fi a les seves vides de manera conjunta. Especialment rellevant va ser el cas de dos bessons que, en saber que patien una malaltia degenerativa, van demanar el suïcidi assistit. Aquest cas va commoure Bèlgica el 2013.
Els Països Baïxos van ser el primer país del món a legalitzar l’eutanàsia, l’any 2002, pocs mesos abans que Bèlgica, tot i que la seva normativa és més restrictiva. La mort assistida només es permet als majors d’edat que demostrin plenes capacitats mentals, que pateixin una malaltia incurable i insuportable, i també és obligatori consultar dos facultatius diferents. Amb el mirall de la legislació belga, als Països Baixos hi ha cada vegada més reivindicacions per incloure també la mort per als ancians que volen posar fi a la seva vida un cop la considerin acabada.
Luxemburg és el tercer, i de moment últim, país que va establir l’eutanàsia, el 2009, amb una regulació similar a l’holandesa. No obstant, el debat polític va ser molt més cru. L’executiu de Jean-Claude Juncker va haver de reformar la Constitució per evitar la negativa del cap d’estat, el gran duc Enric.
Esther Herrera
10/01/2015
