dimarts, 8 d’octubre del 2013

Pobres vells

Un dels efectes col·laterals que ha tingut la crisi ha estat invertir una de les característiques més assentades de l’estructura social del nostre país: jubilar-se suposava per a molts instal·lar-se en la pobresa. De fet aquesta és una constant supranacional que ha marcat la desigualtat, durant anys, als països europeus. En contreure’s el mercat, en augmentar l’atur i en baixar els sous una bona part de pensionistes –vells jubilats– ha passat a cobrar més que una bona part de la població activa –jove i ocupada–; i això, unit a l’increment de l’atur, ha provocat –en no poques situacions familiars– que els segons passessin a ser dependents dels primers. Canviant així un ordre establert –que antigament semblava natural– al qual ens havíem acostumat –i fins i tot justificat– en els millors temps de creixement i benestar social. Això sí, només per un breu espai de temps. 
Les últimes reformes que ha proposat el Govern espanyol se n’han assegurat. De fet els pressupostos per al 2014 pressuposen un augment de les pensions de només el 0,25%. Encara que la ministra d’Ocupació i Seguretat Social, Fátima Báñez, hagi afegit que poden apujar encara alguna dècima més, desvincular les pensions de la pujada de l’IPC –a part del nou sistema de càlcul de les mateixes– assegura dècima a dècima un empobriment inexorable d’un percentatge molt alt de població.

Esclar que no sempre és igual per a tothom i que en el sistema de pensions espanyol hi ha molta desigualtat; però la majoria dels nostres jubilats –i per tant la majoria de nosaltres quan arribem a ser-ho– abans de la crisi ja es trobaven per sota del llindar de pobresa. Que hagin semblat menys pobres perquè el seu entorn ha canviat no vol dir que puguin viure bé amb les seves pensions. Si ja no ho feien abans de les retallades en serveis bàsics, menys poden fer-ho ara en el panorama actual.

L’avís ve de lluny. El lema que les pensions són un problema per al país s’ha instal·lat fa temps en l’imaginari col·lectiu; de tal manera i amb tanta força que no deixa ni una petita escletxa a la intel·ligència per poder considerar que, si realment fos així, estem dient que l’únic que és viable –al món en el qual vivim i especialment amb el tipus d’Estat que tenim– és morirse quan ja no es pugui treballar.

C. Sánchez Miret
06/10/13
La Vanguardia