Franco Antonello, la seva història i la del seu fill autista ha commogut a Itàlia
Tinc 52 anys. Vaig néixer i visc a Castelfranco, al Vèneto. Estic separat, tinc dos fills, Alberto (12) i Andrea (18), que és autista i visc amb mi. Edito revistes i dirigeixo la fundació: Els Nens de les Fades per atendre als nens autistes. Creo a les persones, en l'amor al proïsme.
Andrea va ser un nen sa fins als dos anys i mig. Després de 15 dies de febre i crits li van diagnosticar autisme.
En coneix el motiu?
Estic convençut que l'hi va provocar la vacuna triple vírica, sis mil famílies italianes m'han escrit dient-me que els va succeir el mateix, i ja hi ha farmacèutiques que adverteixen en els prospectes d'algunes vacunes que poden produir autisme.
Com va encaixar el diagnòstic?
Ens ho van confirmar a Siena, jo vaig anar a recollir les proves: durant 300 quilòmetres vaig omplir el cotxe de crits i llàgrimes.
...
Al principi et sents culpable perquè t'avergonyeixes, la nostra societat no està preparada per relacionar-se amb aquests nens i les coses estranyes que fan són assenyalades. Et desesperes, després no et queda altra que arremangar-te.
Vostè va decidir dedicar-se al seu fill.
Sí, la meva vida va canviar: treballava als matins i dedicava les tardes a l'Andrea i a crear i gestionar la fundació per a nens autistes i discapacitats. Va ser la meva manera de no angoixar-me amb la pregunta.
Quina pregunta?
Quan jo no hi sigui: què en serà de l'Andrea? Acabarà en algun centre "empastillat" de psicofàrmacs amb algú que li donarà la sopa al migdia i a la nit, i aviat al llit esperant que Déu se l'emporti el més aviat possible. És el que els passa a aquests nens si no tenen algú que s'ocupi d'ells.
Vostè es va embarcar en un llarg viatge amb l'Andrea.
Sí, vam recórrer els EUA amb moto i baixarem cap a Mèxic fins a arribar al Brasil. Aparentment era una bogeria, ja que els nens autistes ho han de tenir tot programat: horaris, menjars, medicines. Però jo sabia que no hi havia un llibre d'instruccions, així que vaig decidir fer el meu. Vàrem marxar sense saber si hi estaríem tres hores, tres dies o tres mesos.
Van ser tres mesos.
Les vacances més boniques de la meva vida. L'Andrea no va millorar, però va tornar molt més orgullós de si mateix. No em vaig limitar en res, vam anar a concerts, vàrem passejar per carrers plens de gent i l'Andrea mai va perdre el somriure. Quan es té por per una situació lletja com la malaltia d'un fill, l'instint és posar el peu al fre.
No és el seu cas.
Jo crec que només arriscant es poden obtenir resultats nous. Canviar, de vegades, és una medicina.
Com és l'Andrea?
Se n'adona de tot, però no aconsegueixen ordenar el seu cap i que s'expressi. Jo he intentat entrar en el seu món, imitar els seus gestos, saltar sense moure'm del lloc, córrer d'un punt a un altre, caminar com ell: de puntetes ... Cada vegada que ho intento sento emocions tan fortes que em salten les llàgrimes.
Sap si és feliç?
Ha après a comunicar-se a través de l'ordinador (comunicació facilitada). Jo li faig preguntes i ell contesta amb molta dificultat:
"Andrea vol curar-se", escriu.
Això deu ser dolorós.
Els autistes veuen el món diferent, però no sé com. Donaria la meva vida per ficar-me al seu cap deu minuts. Desenvolupen una altra percepció com qualsevol que ha de suplir una mancança, i poden tenir qualitats excepcionals que no són descobertes. Però si fos aquí, es beuria la seva aigua, canviaria les coses de lloc, no pararia.
Entenc.
Va per la vida abraçant a la gent i tocant-los la panxa, diu que així els coneix. Ja ha complert 18 anys i té necessitats sexuals, però aquest és un tema tabú.
Com ho porta el seu germà petit?
Quan ets un nen tenir un germà boig crea situacions devastadores, per això l'Alberto viu amb la seva mare i l'Andrea amb mi, però ens veiem cada dia. A mi a casa m'ho ha canviat tot de lloc, no és fàcil.
Hi haurà provat tot tipus de teràpies.
Sí, hem anat a França, Alemanya, Suïssa, Filipines, Senegal, Brasil, Estats Units, buscant solucions mèdiques, alternatives, religioses, però ningú sap què fer.
Deu ser frustrant.
T’il·lusiones i després quedes decebut. L'Andrea va fer una dieta durant un any i mig molt dura, una tortura, jo la vaig fer amb ell. El resultat: pitjor. Al Senegal i al Brasil he anat a sanadors i la meva experiència és que res dóna resultat. Crec que l'únic punt de referència avui són les associacions de pares que intercanvien coneixements.
Com ho viu l'Andrea?
No arribes a entendre si està content o trist, té la mateixa actitud en una festa que enmig del desert. Mai m'ha dit res per pròpia iniciativa.
I vostè, com ho porta?
Jo sé que aquesta tarda anem a córrer, després dutxa, sopar i a dormir. I em dic: fes el millor que puguis en cada moment i ja faràs els comptes al final de la vida.
Inseparables
Per afrontar l'estranyesa i de vegades la violència que provoca l'Andrea quan es llença sobre els desconeguts per abraçar-los, els Antonello li van estampar samarretes que deien: "Si t'abraço, no tinguis por". Aquest és el títol del llibre (Seix Barral) que ha escrit Fulvio Ervas amb llosa puntes del viatge extraordinari que pare i fill van fer amb moto per EUA i que els ha fet famosos a tot Itàlia. En Franco ha creat una fundació (I Bambini delle Fate) per ajudar a nens amb minusvalideses i autistes com el seu fill i que gestiona com una empresa, un model per fer-ne una replica, fruit de la valentia i l'amor d'un pare.
"Donem-los alegria, vida, rock, no els marginem".
Ima Sanchís
22/02/2013
La Vanguardia
