Perdó pel renec del titular, però les citacions han de ser literals. I així ho va dir en ple Parlament la diputada Fabra, d'aquesta inefable "fàbr(ic)a" castellonenca. Pel context semblava que parlava d'obrers i sindicalistes. Però quan va voler arreglar-ho va explicar que es referia al PSOE. En aquest sentit serveix de material per a la nostra reflexió.
Puc entendre que la senyora Fabra estigui farta dels socialistes: que els consideri enemics, malvats, mentiders... Però el que ara voldria discutir no és com són la gent del PSOE, sinó com ha de ser la nostra manera de reaccionar davant de qui ens fa mal. Tots tenim una tendència imparable a alegrar-nos veient patir qui ens ha fet patir (d'aquí neix moltes vegades la violència física). I, a més, tendim a creure que la justícia consisteix en aquest plaer que ens proporciona el dolor del botxí: (que la pagui!"). La pregunta és si llavors no estem confonent la fam de justícia amb la set de revenja.
Així arribem al nostre tema: un criminal etarra anomenat Uribetxebarria, malalt terminal d'un càncer amb diverses metàstasis; més la decisió judicial d'alliberar-lo per raons humanitàries i les protestes que això va desencadenar. Que quedi clar que aquí no es discuteix l'immens dolor de les víctimes i de tantes vides trencades, que mereixen un afecte i un respecte immensos. Ni es discuteix el caràcter assassí d'ETA, la seva vergonyosa incapacitat per demanar perdó, i la ceguesa dels seus adlàters. Tot això és indiscutible. La pregunta que ens hem de fer és quina ha de ser la nostra reacció davant d'una maldat com aquesta i amb tota la raó que tenim. I en concret: si la reacció correcta és desitjar veure'ls patir el màxim fins al final, perquè només així es fa justícia.
Em dol haver d'exclamar que aquesta no és la reacció correcta. Més encara: aquesta manera de reaccionar ens encomana la mateixa inhumanitat d'ETA i, en aquest sentit, és més aviat un triomf etarra una derrota nostra. El criminal no deixa de ser un ésser humà per més criminal que sigui; ni deixa de tenir una dignitat humana per molt que ell l'hagi trepitjada, ni deixa de merèixer la compassió que reclama qualsevol dolor, per molt que no se la mereixi. D'això se'n diu "raons humanitàries", i en aquestes raons es va fonamentar la supressió de la pena de mort, que ha estat un pas important de progrés de la humanitat, i que estem posant en perill si considerem que la justícia consisteix en el plaer de veure patir el e de felicitar, per tant, tant el ministre de l'Interior com la majoria del PP, i Mari Mar Blanco (germana de Miguel Angel, que no conec, però a qui enviaria una abraçada molt sincera amb aquestes línies) per haver reconegut que la sentencia d'excarceració "té fonament jurídic i que "la superioritat de la democràcia rau en el respecte a la també a l'hora de fer justícia. No a erigir el dolor propi (per comprensible sagrat que sigui) en criteri de justícia.
Per això he de confessar també la meva tristesa per aquestes paraules del senyor Basagoiti que, a més, semblaven ben meditades: "Ens importa un rave la situació d'aquests presos. Ens importa un rave com estiguin". Personalment, a mi no m'importa un rave, com tampoc no m'importa un rave que aquests criminals segueixin impenitents i no es redimeixin a si mateixos.
No sé si el lector coneix aquestes vellíssimes paraules: "Estimeu els vostres enemics, pregueu pels que us maltracten; tracteu els altres com us agradaria que us tractessin a vosaltres. Perquè si estimeu els que us estimen,
tracten bé, qui us ho ha d'agrair? També els dolents fan això. Estimeu els vostres enemics i sereu fills de l'Altíssim, que és bo amb els ingrats i perversos. Sigueu misericordiosos com ho és el vostre Pare".
Són paraules de Jesús de Natzaret, en l'evangeli de Lluc. (Un aclariment necessari: estimar no significa aquí sentir atracció com tendim a pensar nosaltres falsificant l'amor, sinó "desitjar el bé". I el màxim bé que se li pot desitjar a una persona dolenta és que canviï i es torni bona).
Entenc que moltes persones no cristianes rebutgin aquestes paraules. Però als qui es consideren cristians (com pot ser el senyor Mayor Oreja) m'agradaria demanar-los que les rellegeixin, les considerin i les resin. I als no creients m'agradaria dir-los que encara que d'entrada no els ho sembli (com passa tantes vegades en la vida), aquests consells de Jesús contenen el millor bàlsam per a moltes ferides i el millor camí perquè cicatritzin sense deixar empremta en nosaltres. Escoltem si no Ana Arregui (dona de l'ertzaina Jon Ruiz Sagarna, assassinat per la barbàrie etarra): "Em vaig jurar que mai no construiria la meva vida basant-me en el ressentiment. Em vaig adonar que l'odi es podia interposar entre nosaltres i els altres, i vaig decidir viure sense odi". Eskerrik asko, Ana.
Repeteixo: és així, encara que d'entrada ens espanti i ens provoqui rebuig. Però és com quan algú no es decideix a llançar-se a la piscina perquè té por de la sensació inicial de fred, i després, quan en surt i ha entrat en reacció, es diu: que bé que m'ha anant.
José Ignacio González Faus
19/11/2012
La Vanguardia
