dimarts, 4 de novembre del 2014

Carn de canó

Fa pocs dies, Isabel II del Regne Unit va nomenar l’actriu Angelina Jolie dama d’honor britànica en reconeixement per la seva implicació contra la violència sexual, una maldat que no amaina. Entre nosaltres, dia sí dia no ens assalta la notícia de dones maltractades o fins i tot assassinades. Més enllà, en territoris en guerra, els fets resulten exponencialment més estremidors en convertir la violació de dones i nenes en un instrument de guerra total. La periodista congolesa Caddy Adzuba denunciava en una recent visita a Barcelona que durant el conflicte armat a la República Democràtica del Congo (RDC) hi va haver més de mig milió de dones violades. Moltes van ser esclavitzades, obligades a prostituir-se… La guerra congolesa ha acabat sobre el paper, però els enfrontaments entre guerrillers no s’aturen. I què és el que continua constituint una víctima propiciatòria, pels segles dels segles? La carn de dona.

Caddy Adzuba
Adzuba revelava també que actualment existeixen malfactors que de nit assalten les cases per emportar-se nenes menors de 12 anys a les quals violen i fereixen greument, i les tornen a la seva família amb la vagina destrossada. El sol pensament, la sola imatge mental d’aquests fets ens esgarrifa, i malgrat això es tracta d’una realitat a la qual cap força superior, nacional o internacional, no hi ha posat fre. Es donen accions des de la base, individuals o col·lectives, que breguen per ajudar les víctimes, per curar ferides físiques i psíquiques de difícil tractament. Aquest és el cas del ginecòleg congolès Denis Mukwege, a qui l’Eurocambra acaba de concedir el premi Sàkharov. Durant 15 anys ha atès més de 40.000 dones objecte de violacions i de mutilacions genitals. Un inventari d’horrors insuperat per cap pel·lícula de terror de ficció. Mukwege denuncia així mateix la ja esmentada utilització de la violació com a arma de guerra, i diu que essent testimoni d’atrocitats comeses en massa no pot quedar-se de braços plegats.

Es tracta de lluites particulars que reclamen el suport d’institucions supremes, l’ONU per antonomàsia. ¿S’intervé activament per salvaguardar la indemnitat de les dones? Els fets parlen per si mateixos, i ens diuen dolorosament que per a la dona la dolçor de la seva carn continua significant un risc espantós. La força bruta contra la feminitat; la tendresa perpètuament escarnida i vençuda.

Eulàlia Solé
30/10/14
La Vanguardia